Revista > Número 34

Els ordinariats personals per als anglicans com a circumscripcions de l'Església catòlica

En el preàmbul de la constitució apostòlica Anglicanorum coetibus (4.XI.2009), que institueix ordinariats personals per als anglicans que demanen la comunió amb l´Església catòlica, el Papa Benet XVI reconeix, en primer lloc, el protagonisme de l´acció divina. La insistència amb què al llarg de molts anys un bon nombre d´anglicans han demanat la unitat amb l´Església romana no pot explicar-se sense una acció especial de l´Esperit Sant, que informa la vida de l´Església i promou la comunió comptant amb la col·laboració humana. És a la Santa Seu a qui pertoca de image-a543c9b4d76b67cde872ca213e211445donar una solució corporativa a aquestes peticions, i ho ha fet mitjançant l´aplicació del Dret canònic, en la seva funció instrumental de l´acció de l´Esperit Sant. D´aquesta manera, comentar les característiques principals de la solució canònica adoptada exigeix, abans que cap altra cosa, retre homenatge a l´esperit propi del Dret de l´Església.

 

Elements substancials dels nous ordinariats

Breument, la decisió jurídica i pastoral adoptada és com segueix: El Papa institueix la figura dels ordinariats personals, que seran erigits en el seu nom per la Congregació per a la Doctrina de la Fe, després d´haver escoltat la conferència episcopal de cada país. Cada ordinariat gaudeix d´una autonomia institucional que li permet, entre d´altres conseqüències, la celebració dels sagraments i la resta de ritus sagrats, a les seves parròquies i centres de culte, segons els llibres litúrgics de la tradició anglicana aprovats per la Santa Seu. Té gran importància ecumènica que els qui siguin rebuts a l´Església catòlica no necessitin renunciar a la seva pròpia tradició; i encara menys, si aquesta vida pròpia pot ser enriquidora al si de la comunió catòlica.

L´Ordinari que estarà al capdavant de cadascú d´aquests ordinariats serà un bisbe o un prevere nomenat pel Papa, i el governarà amb potestat vicària, és a dir, en nom del Romà Pontífex.

El presbiteri de l´ordinariat el constituiran els clergues incardinats en ell: antics ministres anglicans o altres que siguin promoguts a l´ordre sagrat en l´ordinariat. No hi ha una equivalència automàtica entre l´antic ministeri anglicà i el sagrament de l´ordre catòlic, de manera que serà necessari que aquells ministres anglicans siguin acceptats com a candidats a l´ordre sagrat a l´Església catòlica. S´estableixen aquí algunes peculiaritats en relació amb l´obligació del celibat dels sacerdots. Encara que no es tracta d´una solució completament nova, perquè ja ha estat aplicada en casos singulars, si els candidats a l´ordre sagrat són antics ministres anglicans ja casats, podran ser dispensats de la norma del celibat. En cap cas no es permet el matrimoni després d´haver rebut l´ordenació sagrada.

El poble de l´ordinariat estarà format per laics i consagrats pertanyents a la comunió anglicana que siguin rebuts a l´Església catòlica o que hagin rebut els sagraments de la iniciació cristiana (és a dir, el Baptisme, l´Eucaristia i la Confirmació) en l´ordinariat. Per tractar-se d´una institució sense territori canònic propi, l´adscripció no pot dependre exclusivament del domicili en un determinat lloc, per la qual cosa serà necessari que cada fidel manifesti per escrit la seva voluntat de pertànyer a l´ordinariat.

 

Relació amb altres ordinariat

Em sembla que les característiques indicades resumeixen la substància dels ordinariats personals per als anglicans. Hi ha naturalment altres elements interessants que ara no podem analitzar, sobretot els que tenen a veure amb aspectes de la relació entre els ordinariats i els bisbes i diòcesis locals. Però és oportú respondre breument a la pregunta sobre la inserció d´aquests ordinariats en l´estructura pastoral i de govern de l´Església.

Els nous ordinariats s´integren en el gènere canònic de les circumscripcions eclesiàstiques personals, no territorials. Són, per tant, comunitats jeràrquicament estructurades, compostes de clergat i poble, equiparades pel Dret amb les diòcesis i orientades en aquest cas al fi de rebre i integrar fidels de tradició anglicana en la comunió catòlica. En cap moment aquestes noves comunitats jeràrquiques no són qualificades com a Esglésies particulars en els textos que s´acaben de publicar. Han d´estudiar-se sobretot en relació amb altres circumscripcions personals reconegudes per l´Església, com són els ordinariats ja existents i també les prelatures personals.

La figura de l´ordinariat és relativament recent en la vida de l´Església, ja que només va començar a utilitzar-se a partir de la meitat del segle passat. Actualment, s´empra en alguns països com a instrument per organitzar l´assistència religiosa de fidels catòlics orientals que resideixen en països de ritus llatí quan en aquests llocs no està constituïda la Jerarquia del ritus propi d´aquests fidels. De vegades es parla senzillament d´ordinariats rituals. La solució a què s´ha arribat és que el bisbe o l´arquebisbe llatí de la capital de la nació afegeixi al seu ofici propi la funció d´Ordinari responsable de l´assistència pastoral dels fidels orientals catòlics en tot el país. D´aquesta manera, una mateixa persona exerceix dos oficis: el de Bisbe diocesà de la corresponent diòcesi llatina i el d´Ordinari per als catòlics de ritus orientals que visquin al país i no tinguin Jerarquia oriental pròpia. Actualment hi ha cinc ordinariats amb aquestes característiques: a Àustria (erigit el 1945 i que agrupa als fidels de ritus bizantí), el Brasil (1951), França (1954), l´Argentina (1959) i Polònia (1991). Com veiem, la raó pastoral que motiva l´erecció d´aquestes estructures és doble: d´una banda, el ritus dels fidels; d´altra banda, la seva residència en territori de ritus divers i l´absència de Jerarquia pròpia. Els ordinariats rituals són circumscripcions de col·laboració interritual que serveixen d´ajuda o complement pastoral pràctic a les Esglésies locals. Vénen justificats pel principi de la salus animarum i pel respecte a causa de la diversitat de ritus dins la comunió catòlica.

Més coneguda, per la seva difusió i estructura, és la figura dels ordinariats militars, que fins a 1986 eren denominats vicariats castrenses. A través d´aquestes circumscripcions especials, la Santa Seu organitza en diferents països l´assistència religiosa als militars i familiars. La circumstància personal, socialment rellevant, que justificarà l´establiment de l´ordinariat militar és el compromís professional de nombrosos catòlics amb l´exèrcit. Actualment, els trenta-cinc ordinariats militars establerts en diversos països i continents es regeixen en els seus elements comuns per la constitució apostòlica Spirituali militum curae, promulgada per Joan Pau II el 21.IV.1986. Aquesta llei-marc és completada pels estatuts particulars sancionats per la Santa Seu per a cada ordinariat. Els ordinariats militars depenen de la Congregació dels Bisbes o, si escau, de la Congregació per a l´Evangelització dels Pobles. L´Ordinari militarés l´ofici capital de l´ordinariat. Pertany al gènere dels prelats amb jurisdicció quasiepiscopal, de manera que normalment rep el sagrament de l´episcopat i està jurídicament equiparat en les seves funcions amb els bisbes diocesans. El presbiteri de l´ordinariat militar està format per sacerdots que s´hi incardinen o que treballen temporalment al seu servei. El poble d´aquesta circumscripció personal el formen principalment els militars de professió, però també les seves famílies i altres fidels que tenen relació habitual amb les institucions militars.

Un aspecte molt important de l´ordinariat militar és que la potestat que exerceix l´Ordinari militar és cumulativa amb la del Bisbe diocesà i la del capellà militar és cumulativa amb la del rector local. Això fa possible que, al servei dels fidels de l´ordinariat, puguin actuar tant els uns com els altres, naturalment amb un criteri de coordinació, de manera que el Bisbe i el rector local només han d´actuar quan falti o es vegi impedit l´Ordinari militar o el capellà de l´exèrcit. El fonament de la important institució de la potestat cumulativa és que els fidels de l´ordinariat són també fidels de la diòcesi i de la parròquia del lloc on resideixen. Aquests aspectes de la potestat cumulativa marquen una significativa diferència entre els ordinariats militars i els nous ordinariats personals per als anglicans, ja que en les normes que s´acaben de publicar per a aquests la potestat de l´Ordinari no és, com a principi general,cumulativa amb la del Bisbe diocesà; tampoc no hi consta un reconeixement explícit que els fidels de l´ordinariat personal per als anglicans formin part de la diòcesi ni de la parròquia on tinguin el seu domicili.

 

Comparació amb les prelatures personals

Finalment, entre les circumscripcions personals es compten també les prelatures personals regulades pel Codi de Dret Canònic de 1983 (CIC). Són circumscripcions eclesiàstiques governades per un prelat, erigides per la Seu Apostòlica per a tasques pastorals especials, encara que aquesta especialitat pot tenir diverses manifestacions: pot tractar-se de grups socials que per ser atesos necessitin una cura pastoral peculiar, o bé pot ser peculiar la tasca mateixa que hagi de potenciar-se mitjançant aquestes prelatures, com succeeix amb la Prelatura personal de l´Opus Dei: en efecte, en aquest cas, la figura canònica de la prelatura personal serveix substancialment per donar consistència i continuïtat a la difusió de la crida universal a la santedat mitjançant la cooperació orgànica dels sacerdots i laics que hi pertanyen.

image-bc61fb35cf0aee7fa17d031a4cb47026

Al llarg dels últims mesos, els mitjans de comunicació han comentat que els ordinariats podrien ser regulats com a prelatures personals. El mateix va passar, en el seu moment, amb els treballs preparatoris de la regulació de la legislació sobre els ordinariats militars, perquè va ser seriosament considerada la possibilitat que es denominessin prelatures militars o castrenses. A la vista de la regulació finalment establerta, resulta evident que la Santa Seu ha preferit aplicar al cas l´instrument canònic d´un ordinariat personal dependent de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, i ha optat per posar-hi al capdavant un Ordinari amb potestat vicària del Papa.

No obstant això, no han de desconèixer-se els elements de semblança que es comproven entre ambdues institucions (ordinariats personals i prelatures personals). Per això és necessari tenir presents no sols els cànons 294-297 que el CIC dedica a les prelatures (aquests quatre cànons no són suficients per regular una prelatura personal) sinó també la vida de l´Església, és a dir, l´aplicació de la figura en el casde la Prelatura de l´Opus Dei. Alguna opinió difosa aquests dies pretén que els laics només podrien ser cooperadors externs de les prelatures personals, a partir d´acords bilaterals; això les distingiria dels ordinariats personals, que admeten com a membres fidels laics i consagrats. Aquesta opinió no pot fonamentar-se en el CIC, que no afirma tal cosa per a les prelatures personals. En el cànon 296, en al·ludir a la relació dels laics amb les prelatures, el Codi va optar per l´expressió “cooperació orgànica” a fi de no limitar les formes de cooperació del laïcat només a la incorporació; però no per excloure que els laics formin part o puguin incorporar-se en sentit propi a les prelatures. D´altra banda, és important la dada que Joan Pau II sancionés el CIC i erigís pràcticament en les mateixes dates la Prelatura de l´Opus Dei.Resulta forçada la hipòtesi que el legislador suprem hauria estat contradictori amb si mateix en regular unes suposades prelatures personals sense laics (les del Codi) alhora que estudiava i decidia la primera aplicació d´aquestes prelatures erigint-ne una (l´OpusDei) en la qual els laics ocupen una posició central com a fidels de la prelatura. L´observació és de gran importància jurídica perquè en la interpretació de la llei no té sentit partir del pressupòsit d´una contradicció normativa, ja que, si es donés realment, el legislador no l´hauria volgut sense indicar-ho, la qual cosa obliga l´intèrpret a buscar sempre una solució harmonitzadora i no separatista. D´altra banda, és interessant assenyalar com es regula en la constitució apostòlica Anglicanorum coetibus i en les normes complementàries la manera d´incorporar-se a l´ordinariat personal. És precisament del tipus previst genèricament pel cànon 296 del CIC, desenvolupat particularment en els estatuts de l´Opus Dei: és a dir, els fidels han de manifestar per escrit el seu desig de pertànyer a l´ordinariat i, complerts els requisits previstos, feta la professió de fe i rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, hi són admesos.

He esmentat al començament d´aquest article el reconeixement formal per part del Papa de l´acció de l´Esperit Sant, que ha promogut aquesta realitat de comunió corporativa que ha d´aplicar-se a partir d´ara. La intervenció pontifícia obre nous camins de flexibilització en les estructures canòniques pastorals mitjançant un complement del principi tradicional de la territorialitat.

Antonio Viana

Professor d´Organització Eclesiàstica

Facultat de Dret Canònic

Universitat de Navarra

  • 12 març 2010
  • Antonio Viana
  • Número 34

Comparteix aquesta entrada