Laïcisme pràctic: ''Sóc catòlic i voto a favor de l'avortament''

El 15 de novembre de 2009, al bloc “El quadern de Pepe Blanco” va aparèixer un article amb el títol: ¿Derecho o pecado?[1]  El seu autor, José Blanco, vicesecretari primer del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) –el numero dos del partit– i ministre de Foment, explicava que era catòlic, però que votaria a favor de la llei de l´avortament. El seu article començava amb una afirmació contundent: “Sóc catòlic. Com a tal, estic disposat a creure que l´avortament és un pecat. Però abans sóc ciutadà i demòcrata. I, com a tal, no estic disposat a creure ni a admetre que l´avortament hagi de ser un delicte.” La seva conclusió era clara: “Com a diputat, votaré la llei de l´avortament, i a molt d´honor.”

Alguns dies després, José Bono, també socialista i president de les Corts espanyoles, publicava un article a El País[2], en el qual es definia com “un polític que vol inspirar la seva vida en l´Evangeli de Jesús”, però en lloc de rebutjar un projecte de llei que contempla l´avortament lliure fins a la setmana 14 i fins a vuit mesos per motius eugenèsics, assenyalava una única conseqüència: aspirar que “la nova llei inclogui una dimensió de comprensió i de misericòrdia.” La seva cloenda era molt clara: “Dona, actua en consciència, aquesta llei no et condemna!”

En el context d´aquests escrits, s´hi trobava la imminent discussió a les Corts espanyoles de les esmenes a la totalitat del projecte de la “Llei d´Interrupció Voluntària de l´Embaràs i Salut Sexual Reproductiva”, més coneguda per la “llei de l´avortament”. També cal situar en aquest context unes declaracions de Mons. Juan Antonio Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, el dia 11 de novembre, durant un esmorzar informatiu organitzat per la Fundació San Pablo-CEU en el qual va parlar de la responsabilitat dels diputats catòlics en relació amb aquesta llei. El prelat va afirmar que els catòlics no poden donar suport de cap manera al projecte de llei de l´avortament. Tampoc no li poden donarel vot, i, si ho fan, “estan objectivament en pecat públic i no poden ser admesos en la sagrada comunió.” El prelat va precisar que això no significa que quedin excomunicats, ja que “l´excomunió és prevista en el Codi de Dret Canònic per als qui són cooperadors directes d´un avortament realitzat”. Això no és nou. Segons el Codi de Dret Canònic, no es pot administrar la sagrada comunió quan hi ha un pecat greu i manifest en qui la vol rebre[3]. Abans cal penedir-se i desfer la situació de pecat públic.  

Els diputats citats, sembla que es van sentir al·ludits. En els seus escrits tracten de justificar la seva posició de catòlics que pensen votar a favor de la llei de l´avortament, mentre critiquen la jerarquia episcopal. La posició d´aquests influents personatges és una mostra de com el laïcisme es pot fer pràctic, no ja en persones conegudes pel seu tarannà anticristià, sinó fins i tot en alguns que s´anomenen catòlics.

Blanco i Bono, per desgràcia, no són casos aïllats. N´hi ha d´altres que es declaren catòlics i voten a favor de l´avortament. Una notícia recent informava d´un cas semblant: el de Patrick Kennedy, congressista demòcrata per l´estat de Rhode Island als Estats Units, fill del senador Edward Kennedy i nebot de qui va ser president dels Estats Units d´Amèrica, John F. Kennedy. Patrick Kennedy, que també es defineix com a catòlic, és partidari de la 'lliure elecció´ (free choice) a l´hora d´avortar. En el seu moment, va votar en contra de l´esmena que prohibia finançar els avortaments en ser discutida a la Càmbra  de Representants. El seu bisbe, Mons. Thomas Tobin, va reprendre públicament el congressista amb contundència, assenyalant que la seva postura era inacceptable com a catòlic i escandalosa per a molts membres de l´Església. El mateix Kennedy va revelar que Mons. Tobin li havia dit que s´abstingués de rebre la Sagrada Comunió a causa de la seva pública contradicció amb els ensenyaments de l´Església catòlica[4].

Els arguments laïcistes de sempre

Què vol dir José Blanco quan afirma: “soc catòlic, però abans sóc ciutadà i demòcrata”? Si ho interpreto bé, això significa que per a ell els deures i drets que té com a ciutadà i els comportaments democràtics, en cas de conflicte, són més importants que ser catòlic. En realitat, no s´entén perquè cal contraposar ambdues condicions. Des dels temps apostòlics, l´Església ha ensenyat que els cristians han de ser bons ciutadans i la democràcia és un sistema polític lloat en els ensenyaments socials de l´Església sempre que es fonamenti en una recta concepció de la persona i es subordini a autèntic valors, ja que “una democràcia sense valors es converteix amb facilitat en un totalitarisme visible o encobert, com demostra la història.”[5]

I quins arguments proposa Blanco? Repassem les seves paraules: “Com a creient, se´m pot exigir que la meva vida personal respongui als criteris morals derivats de la meva fe. Però, com a representant dels ciutadans, no se´m pot exigir que pretengui imposar aquests criteris per llei a tota la societat. Més aviat se m´ha d´exigir el contrari: que defensi el dret de totes les persones a viure d´acord amb els seus propis valors, religiosos o de qualsevol altre tipus.”

Blanco està en línia amb la ideologia laïcista, en el sentit de pretendre reduir la religió a la intimitat de cada persona, eliminant-la completament del debat públic. Els laïcistes posen, a més a mes, un especial èmfasi en el fet d´excloure la possibilitat que hi hagi normes religioses que puguin ser també normes ètiques que justifiquin o inspirin la legislació. Aquest és el cas per a l´avortament. La seva prohibició no és només una matèria religiosa –que ja mereixeria alguna consideració– sinó una qüestió de respecte a la vida humana.

El laïcisme intolerant “vol negar no només la rellevància política i cultural de la fe cristiana, sinó fins i tot la mateixa possibilitat d´una ètica natural.”[6] Això és el que passa amb l´argumentació de José Blanco. Hauria de saber que hi ha criteris morals exclusivament derivats de la fe, però que n´hi ha altres de que són, alhora, una exigència religiosa i també de raó. Hi ha una ètica natural que inclou respectar la vida de tot ser humà innocent. Si no existís aquesta ètica natural, ¿com s´explicaria si no que la “regla d´or” (tractar els altres com tu voldries ser tractat) es trobi pràcticament en totes les religions i tradicions ètiques del món?

L´alternativa que proposa Bono té un tarannà voluntarista, aparentment derivada de “ser demòcrata”, però en el fons nihilista, amb escàs o nul fonament ètic: “...com a tal [ciutadà i demòcrata], no estic disposat a creure ni admetre que l´avortament hagi de ser un delicte.” Hom es pregunta si la democràcia ha de prescindir de tota norma moral. ¿No són demòcrates els que consideren que és un delicte atemptar contra la vida humana? ¿Cal rebutjar una norma ètica sòlidament justificada, pel fet de ser ensenyada per l´Església? ¿Cal deixar d´ésser catòlic per poder ser demòcrata?

L´actitud voluntarista de Blanco s´adverteix també quan assenyala que, com a representant dels ciutadans, se li ha d´exigir “que defensi el dret de totes les persones a viure d´acord amb els seus propis valors, religiosos o de qualsevol altre tipus.” Ningú no discuteix el valor de la llibertat responsable i el respecte que cal tenir a la llibertat de les consciències, ans al contrari. Però, ¿és raonable defensar qualsevol tipus de “valors”? ¿Són tots els valors igualment acceptables? Què diríem si els “valors” són marcadament antisocials o donen cabuda a la corrupció? O, com el cas que ens ocupa, ¿si els “valors” consisteixen a defensar que la llibertat d´avortar està per damunt del dret a la vida? ¿Per ventura, els representants dels ciutadans en el parlament, no tindran, sobretot, la responsabilitat de fer lleis justes i no només defensar “valors” sense cap mena de discerniment? ¿No s´ha d´exigir als diputats que protegeixin els drets dels més febles i que promoguin el bé comú?

Blanco utilitza una rància fal·làcia d´arrels anticlericals: la pretensió de l´Església catòlica d´obligar tothom a viure segons les seves creences: “La confusió entre pecat i delicte –afirma Blanco–, la idea obsoleta que l´Estat ha d´actuar com a braç executor de la doctrina de l´Església, la injusta pretensió d´obligar tothom a viure segons les creences d´alguns, la mai no abandonada aspiració d´homogeneïtzar moralment la societat a través de les lleis, és la causa principal per la qual molts segueixin veient avui l´Església Catòlica com un instrument d´opressió. I, a més, ha quedat lluny en la història. Quan Azaña va pronunciar la seva famosa frase: Espanya ha deixat de ser catòlica, no volia dir que els espanyols haguessin perdut la fe, sinó que la religió havia tornat a l´àmbit del qual mai no va haver de sortir, el de les conviccions íntimes i privades, i que en l´Estat modern no hi ha cap possibilitat d´acceptar que una doctrina religiosa dicti les lleis que afecten a tots. Gairebé tots els delictes són pecat (...) però el que és pecat no té per què ser delicte. Portar el catecisme al Codi Penal és inassumible per una societat civilitzada.”

Estem d´acord en que no tot pecat ha d´esser un delicte. Per exemple, no santificar les festes, faltant a Missa sense causes justificades, és un pecat, però no un delicte penal, ni ho ha de ser pas. Però aquí no parlem d´un precepte religiós, sinó d´un dret humà fonamental: el dret a la vida, que és un bé comú i que ha de ser defensat en una bona societat.

Blanco s´equivoca. L´Església no confon pecat amb delicte, ni vol imposar normes específicament religioses com a normes legals. L´argumentació de Blanco és un genuí exemple del que es coneix com la “fal·làcia de l´home de palla”. Fa dir a l´altre una cosa que no és certa i que amb facilitat es pot atacar. L´Església no afirma que l´Estat hagi d´actuar com a braç executor de la doctrina de l´Església, sinó que es legisli amb justícia. Més encara, posa en guàrdia davant de la possibilitat que una norma específicament religiosa pugui ser imposada com a obligació civil i que, per tant, obligui sota coacció estatal. Joan Pau II es va referir a aquest problema, afirmant: “Són particularment delicades les situacions en les quals una norma específicament religiosa es converteix o tendeix a convertir-se en llei de l´Estat, sense que es tingui en compte la distinció entre les competències de la religió i les de la societat política. Identificar la llei religiosa amb la civil pot, de fet, sufocar la llibertat religiosa i fins i tot limitar o negar altres drets humans inalienables.”[7]

Mentre el laïcisme acusa els catòlics de voler imposar les seves conviccions religioses a tots, amb freqüència es deixen les exigències ètiques de la legislació a l´albir de dubtoses teories ètiques o s´accepta el positivisme jurídic i el relativisme ètic. Blanco condemna “la injusta pretensió d´obligar tothom a viure segons les creences d´alguns”. ¿És això, però, el que fan els qui s´oposen a l´avortament? ¿Reconèixer que el fetus és un individu de l´espècie humana és una creença religiosa o una conclusió científica? El respecte a la vida de tot ser humà, ¿és només una creença dels cristians, o una exigència ètica fonamental?

Convé, doncs, recordar a José Blanco i als que pensen com ell que, com explica un document de la Santa Seu, “tots els fidels són prou conscients que els actes específicament religiosos (professió de fe, compliment d´actes de culte i sagraments, doctrines teològiques, comunicació recíproca entre les autoritats religioses i els fidels, etc.) queden fora de la competència de l´Estat, el qual no s´hi ha d´interposar ni per exigir-los ni per impedir-los, excepte si és per raons d´ordre públic. El reconeixement dels drets civils i polítics, i l´administració de serveis públics no poden ser condicionats per conviccions o prestacions de naturalesa religiosa per part dels ciutadans.”[8]

L´Estat modern, certament, no ha d´acceptar que una doctrina religiosa, pel simple fet de ser religiosa, dicti les lleis que afecten tothom. Però tampoc no ha de reduir al silenci la veu de l´Església, ni reduir la religió “a l´àmbit del qual mai no va haver de sortir, el de les conviccions íntimes i privades.” Això és genuí laïcisme. Malgrat els oprobis rebuts, l´Església continua sent experta en humanitat i els seus preceptes morals continuen inspirant molts ciutadans lliures i responsables que contribueixen a la vida pública basant-se en l´humanisme cristià.

Els estadistes moderns més prudents, en lloc de tancar l´Església a les catacumbes, suggereixen escoltar-la juntament amb altres veus morals competents. A més, el diàleg amb l´Església catòlica i altres confessions religioses està en línia amb més d´una concepció moderna del paper de l´estat, això és el que s´anomena el “laïcisme positiu”, en expressió del president de França, Nicolas Sarkosy. Una expressió recolzada pel Papa Benet XVI[9].

La postura de l´Església és coneguda: “La promoció en consciència del bé comú de la societat política no té res a veure amb la 'confessionalitat´ ni tampoc amb la intolerància religiosa. Per a la doctrina moral catòlica, la laïcitat, entesa com a autonomia de l´esfera civil i política de l´esfera religiosa i eclesiàstica –mai de l´esfera moral–, és un valor adquirit i reconegut per l´Església, i pertany al patrimoni de civilització assolit.”[10]

Fora d´això, de la mateixa manera que tots el ciutadans defensen les seves conviccions, també els catòlics poden i han de defensar les seves. Això no significa transformar el catecisme en codi penal, sinó defensar un humanisme basat en la llibertat, la justícia, la solidaritat, l´amor i la pau, el paradigma dels quals és Jesucrist.  

Un laïcisme més emmascarat

El laïcisme de José Bono no és tan groller com el del seu company Blanco. Bono en el seu article comença amb una inequívoca defensa del valor de la vida humana del fetus i el reconeixement que l´avortament és un mal i no pot ser un dret, encara que en això i en altres punts és poc consistent. Bono expressa fins i tot el problema de consciència que se li presenta davant la llei de l´avortament en voler ser “un polític que vol inspirar la seva vida en l´Evangeli de Jesús”. “El fetus –afirma– és més un «algú» que un «alguna cosa»”. I hi afegeix: “No puc negar sense mentir-me que tinc la convicció que en el ventre matern hi ha una vida humana en formació que és digna de protecció.” Seria més precís parlar senzillament de vida humana, en lloc de “vida humana en formació”, ja que allò que està en formació o desenvolupament és el nen, no la vida humana. Però ja és molt el que diu. També és important remarcar la citació que aporta de la jurisprudència del tribunal constitucional: “Estem davant d´un valor constitucional. L´alt tribunal estableix que el fetus «en tot cas, és un bé no només constitucionalment protegit sinó que encarna un valor central de l´ordenació constitucional» (STC 53/1985, FJ 9).”

La seva convicció personal és que no s´ha d´avortar: “En el nucli de les meves conviccions ètiques i religioses, hi ha la defensa de la vida i la protecció del més feble, valors que són patrimoni de la tradició humanista i progressista espanyola.” Però a l´hora de legislar, Bono sembla deixar aquesta convicció de banda i cerca altres arguments, tot emprant raonaments ètics molt qüestionables i, en tot cas, contraris als ensenyaments de l´Església, els quals remarquen que “la vida humana ha de ser respectada i protegida de manera absoluta des del moment de la concepció.”[11]; i també que “l´avortament i l´eutanàsia són crims que cap llei humana no pot pretendre legitimar.”[12] Uns ensenyaments que no són pas d´ara. “Des del segle primer, l´Església ha afirmat la malícia moral de tot avortament provocat. Aquest ensenyament no ha canviat; roman invariable. L´avortament directe, és a dir, volgut com a finalitat o com un mitjà, és greument contrari a la llei moral.”[13]

Bono apunta dues argumentacions. La primera és que, ja que l´avortament existeix, ha de ser regulat i com que l´actual llei que despenalitza l´avortament en certs supòsits és molt dolenta (el 97% dels avortaments es fa abusivament sota el supòsit d´atemptar contra la salut psíquica de la mare), cal fer una altra llei millor. La segona argumentació es basa en un text de Peces Barba en què al·ludeix a la llei de l´avortament com un “mal menor”, ja que, segons ell, reduirà el nombre d´avortaments. Traient-lo de context i amb una interpretació abusiva, al·ludeix també a un text pontifici[14] per justificar aquesta llei com un “mal menor”.

El primer argument reflecteix la ideologia del positivisme jurídic, que prescindeix del dret natural, i per tant del dret fonamental a la vida. El segon empra la teoria de l´utilitarisme ètic, que molts qüestionen, ja que més que ètica és un mer càlcul aritmètic d´utilitats posades en joc. En ambdós casos, s´oblida del valor sagrat i incondicional de tota vida humana, posant l´accent en les conseqüències d´avortar sense garanties sanitàries o jurídiques. Aquestes són les seves paraules: “L´avortament és també una realitat, i l´experiència ens diu que la seva prohibició en qualsevol circumstància, a més de portar conseqüències greus i indesitjades, només ha aconseguit la seva pràctica clandestina. Davant d´aquesta realitat, el legislador responsable no ha de mirar cap a una altra banda.” La proposta és “un model de regulació, el de terminis, i una concepció preventiva que precisament es dirigeix a corregir les insuficiències de l´anterior. Ha de servir per reduir el nombre d´embarassos no desitjats que condueixen a l´avortament i també per garantir millor la protecció del nasciturus i millorar les garanties jurídiques per a les dones que decideixen interrompre el seu embaràs. En aquest sentit, pot parlar-se amb veritat que recolzarem una llei que talment podria anomenar-se «Llei per a la Reducció d´Avortaments a Espanya».

En el projecte de llei considerat, “no mirar cap a una altra banda” no vol pas dir ajudar a la dona en necessitat perquè no avorti o facilitar les adopcions, sinó donar llum verda perquè es pugui avortar amb tota impunitat, això sí dins d´uns generosos terminis que converteixen la llei en una de les més permissives d´Europa. I, en què consisteix aquesta nova llei que es presenta com a “millor”?  Segons Bono, aquesta llei és millor perquè reduirà el nombre d´avortaments, encara que no aporta cap dada empírica per demostrar-ho, ni hi ha res que faci pensar que serà així. El 97% de dones que s´acullen al supòsit de la salut psíquica de la mare podran avortar sense aportar cap altre motiu que el desig de fer-ho. Això sí, fins a les 14 setmanes de gestació. Però la salut de la mare es manté com a raó per avortar fins a la setmana 22. Costa també veure com la llei contribuirà a “reduir el nombre d´embarassos no desitjats” quan, a la pràctica, els anticonceptius han portat una mentalitat contrària a la vida i, per tant, afavoridora de l´avortament. Per no parlar de la píndola del dia després, que té efectes avortius. Per acabar, el que no puc entendre de cap manera és que aquesta llei sigui per “garantir millor la protecció del nasciturus”, quan a la pràctica s´estableix el dret a avortar.

Què és ser catòlic?

En realitat, no és la primera vegada que Blanco i Bono es declaren catòlics, gairebé sempre per afegir, paradoxalment, les seves divergències amb els ensenyaments catòlics i falta de comunió amb els Pastors de l´Església.

Blanco, Bono i també Kennedy, en el supòsit que actuïn amb sinceritat i no per tàctica política, tenen un problema en la comprensió del que significa ser catòlic. Ser catòlic no és només estar “disposat a creure que l´avortament és un pecat”, o voler “seguir l´Evangeli de Jesús”, d´una manera etèria o apel·lant només a la misericòrdia. Jesús va dir als seus Apòstols: “El que a vosaltres escolta a mi m´escolta”[15]. I això requereix docilitat als ensenyaments i directrius dels pastors de l´Església[16].

De manera sintètica, el bisbe Tobin assenyalava a Kennedy què vol dir ser catòlic: “ser catòlic significa formar part d´una comunitat de fe amb una autoritat i una doctrina clarament definida, amb obligacions i expectatives; significa que creus i acceptes els ensenyaments de l´Església, especialment en matèries de fe i de moral; que pertanys a una comunitat catòlica local, a una parròquia, que participes en la missa dominical i reps regularment els sagraments; que recolzes a l´Església, personalment, públicament, espiritualment i econòmicament.”[17] Aquesta afirmació recorda el comportament dels primers cristians, de qui els Fets dels Apòstols afirma que “perseveraven assíduament en l´ensenyament dels apòstols i en la comunió [unió de cors], en la fracció del pa i en les oracions.”[18]

Domènec Melé

Doctor en Teologia

[1] J. BLANCO, '¿Derecho o pecado?´ El cuaderno de Pepe Blanco (15 de noviembre de 2009): http://www.elcuadernodepepe Blanco.com/?p=39  Acceso: 16 de noviembre de 2009.  

[2] J. BONO, 'Aborto: ni derecho ni obligación´, El País, 26 de novembre de 2009.

[3] “No han de ser admesos a la sagrada comunió els excomunicats i els que estan en entredit després de la imposició o declaració de la pena, i els que obstinadament persisteixin en un manifest pecat greu.” (c. 915).

[4] http://www.catholicnewsagency.com/new.php?n=17829.

[5] Cfr JOAN PAU II, Enc. 'Centesimus annus´, n. 46.

[6] S.C. DOCTRINA DE LA FE, Nota doctrinal sobre algunes qüestions relatives al compromís i la conducta dels catòlics en la vida política (24.XI.2002), n. 6.

[7] JOAN PAU II, Missatge per a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau 1991: “Si vols la pau, respecta la consciència de cada home”.

[8] Ibidem.

[9] BENET XVI, Discurs en la trobada amb les autoritats de l´Estat francès en al Palau de l´Elisi a París (12 de setembre de 2008): http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2008/september/documents/hf_ben-xvi_spe_20080912_parigi-elysee_sp.html  

[10] S.C. DOCTRINA DE LA FE, Nota doctrinal, cit.

[11] Catecisme de l´Església catòlica, n. 2270.

[12] JOAN PAU II, Encíclica 'Evangelium vitae´, n. 73.

[13] Catecisme de l´Església catòlica, n. 2271.

[14] Concretament, Bono cita a favor seu un fragment de l´encíclica Evangelium vitae (n. 73) que afirma: “un parlamentari... pot lícitament oferir el seu suport a propostes encaminades a limitar els danys d´aquesta llei (avortament) i disminuir així els efectes negatius...” En realitat, el número esmentat de l´encíclica més aviat s´oposa a aquesta llei de l´avortament, que no és més restrictiva que l´anterior, que es limitava a despenalitzar l´avortament en tres supòsits, sinó més permissiva. Bono omet la introducció que dóna sentit a la frase elegida. Diu així: “Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en els quals un vot parlamentari resultés determinant per afavorir una llei més restrictiva, és a dir, dirigida a restringir el nombre d´avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. (...) En el cas exposat, quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l´absoluta oposició personal del qual a l´avortament sigui clara i notòria a tots, pot lícitament oferir el seu suport a propostes encaminades a limitar els danys d´aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en l´àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En efecte, obrant d´aquesta manera no es presta una col·laboració il·lícita a una llei injusta, sinó que es realitza un intent legítim i obligat de limitar els seus aspectes inics.”

[15] Lc 10,16.

[16] Catecisme de l´Església catòlica, n. 87.

[17] http://www.livingcatholicism.com/archives/2009/11/what-does-it-me.html

[18] Fets 2, 42.