Revista > Número 33

Els sacerdots i el ministeri de la Paraula en la Litúrgia de l'Església. J.Vall

Algunes constitucions i altres documents del Concili Vaticà II[1], juntament amb el Codi de Dret Canònic (CIC), donen molta importància a la Paraula de Déu en la Litúrgia renovada (DV 21). Entre els anys 1969 i 2002, aquesta reforma cristal·litzà amb la publicació dels llibres litúrgics.[2] Tots ells deixaran clara la importància i l´obligatorietat de la proclamació i explanació de la Paraula divina en qualsevol acció litúrgica.

 

El sacerdot, oient i servidor de la Paraula

El Catecisme de l´Església Catòlica (CEC), en el n. 1100, ho destaca. Recorda que l´Esperit Sant ajuda el poble fidel, reunit en l´assemblea litúrgica, per entendre el sentit dels esdeveniments salvífics. Ho fa quan anuncia la Paraula per tal de ser rebuda i viscuda. El CEC, citant la SC (n. 24) ens repeteix que l´Escriptura «en la celebració litúrgica és cabdal». Les lectures llegides i explicades en «l´homilia, i els salms que es canten són de l´Escriptura; les pregàries, les oracions i els himnes litúrgics estan amarats de la seva inspiració i de la seva atmosfera, i les accions i signes en reben el significat.»

En totes les celebracions litúrgiques, presidides ordinàriament pel bisbe o el sacerdot, in persona et in nomine Christi, image-6b065ee4ac36c2326f86e3ecb0c28b7fno hi manca –ni que sigui mínimament– la lectura i explanació de la Paraula. «La importància de la Sagrada Escriptura és summament gran» (SC 24). Sobretot en l´Eucaristia, ja que ella és «taula de la Paraula de Déu i del cos de Crist, íntimament units (DV 21 i OL 10). Crist s´hi fa present en les inseparables funcions profètica, sacerdotal i reial. Com explicava sant Joan d´Àvila, en les plàtiques sacerdotals, durant el Sínode diocesà de Còrdova del 1563, i en altres Sermones y Escritos i en el Tratado del Amor de Dios[3] el «sacerdot és Crist«, «és signe, sagrament de Crist», [...] «és guardià de la vinya del Senyor i ha de predicar la Paraula fins a l´últim confí de la terra». Dirà també amb el seu característic castellà: «lo que significa fuera, eso haga por dentro», [...] «somos, a modo de decir, criadores de Dios«[...] «y su misión es más alta que la del ángel». Element bàsic de l´espiritualitat sacerdotal, per a Joan d´Àvila, és el fet que Crist sacerdot es perllonga en l´Església per mitjà del sacerdoci ministerial i que l´ésser sacerdotal de Crist és plenament participat quan l´home sacerdot s´identifica amb Crist; per això, monsenyor Sánchez González, durant la festa del sant, l´any 2008, transcrigué aquestes paraules: «vivimos, somos y hacemos lo que Cristo vive, es y hace.»[4]

Així, doncs, el sacerdot ha de fer tot el possible perquè l´Esperit Sant obri els cors dels assistents. Per això, s´espera del sacerdot un afany gran per ser fidel a les Escriptures, quan il·lustra la Paraula, a fi de viure una vida santa. Amb aquesta finalitat, l´Església imparteix l´adequada formació als sacerdots durant anys, mitjançant estudis teològics i escripturístics.

 

Interacció entre la Paraula de Déu i la Litúrgia

Cal remarcar la interacció que hi ha entre la Paraula de Déu i la Litúrgia, ja que Déu parla en Crist i en l´Església i porta a terme la seva acció salvífica mitjançant tot el Cos, Cap i membres, com a Sagrament Universal de Salvació.

L´Església ha destacat sempre el paper que té la Paraula divina, quan és proclamada i escoltada amb atenció i reverència. Ressalta la funció que els bisbes i els sacerdots tenen en el servei del ministeri de la Paraula, ja que tots han de viure plenament entregats a aquesta funció (cf. Documents conciliars sobre bisbes i preveres; CIC cc.756, 757 i 835). En aquest context, podem aplicar el que diu Malaquies (2,7): «La salvaguarda de la saviesa es troba en els llavis del sacerdot, i és a la seva boca on busquem l´ensenyament; ell és el missatger del Senyor.»

El ministeri de la Paraula no es realitza només en les accions litúrgiques (SC 48) sinó també en altres àmbits. Aquí, em limitaré al terreny litúrgic i destacaré el paper que tenen els preveres en aquest servei: és a dir, tot allò que fa referència a la lectura i explanació de la Paraula de Déu en els ritus dels Sagraments i dels Sagramentals i en la pregària de la Litúrgia de les Hores. Sabem que el sacerdot s´alimenta, individualment, amb la lectura meditada de la Lectio Divina, portant-la a l´oració personal, sobretot abans d´administrar les gràcies sacramentals i pensant en les fites pastorals proposades. Per això, el prevere serà sempre el més fidel oient i el millor servidor de la Paraula perquè impersona Crist, Cap de l´Església. No oblidem que la Lectio Divina es remunta als mateixos orígens de la vida eclesial i que ens ha acompanyat al llarg de la nostra història. Però l´OL, nn. 3 i 4, accentua que «trobem admirablement exposats molts tresors de l´única Paraula de Déu, quan, durant el curs de l´any, fem memòria de Crist en el seu desplegament, o celebrem els sagraments o sagramentals de l´Església» [...] «Llavors la [...] celebració litúrgica, que s´inspira sobretot en la Paraula de Déu i s´hi fonamenta, es converteix en un esdeveniment nou i enriqueix aquesta mateixa Paraula divina amb una interpretació i una eficàcia noves» [...] «En la celebració litúrgica... el Crist sempre és present en la seva Paraula [...] La Paraula de Déu proposada constantment en la litúrgia, és sempre viva i eficaç pel poder de l´Esperit Sant.» Una lectura atenta d´aquestes pàgines de l´OL ens farà entendre el paper que té la lectura de l´Escriptura en la vida d l´Església; i ens ajudarà a aprofundir en el sentit de les normes litúrgiques.

La Litúrgia és el lloc privilegiat, pel qual s´edifica i actua tot el Cos de Crist. Cada vegada que la Paraula és proclamada, anunciada i explicada es repeteix aquell gest de Crist a Palestina quan llegia i explicava el sentit de les Escriptures. Diu el Concili Vaticà II: «Quan llegim les paraules divines, a Crist escoltem»(DV 25[5]). En totes les accions litúrgiques sacramentals, és el Senyor qui parla; és ell qui introdueix i prepara els fidels per escoltar la seva veu. La lectura proclamada de la Paraula serà una gràcia que ens acompanya durant l´acció sacramental; una gràcia que prepara els oients per rebre la gracia modal de cada Sagrament.

Els laics –pel sacerdoci comú– poden ser ministres d´alguns sagraments, i, com a lectors de la Paraula, tenen una funció litúrgica. Això no obstant, serà al sacerdot a qui l´Església reservarà l´explanació oficial de la Paraula sobretot en l´homilia. Els llibres litúrgics inclouen les lectures més adients per a la celebració de cada sagrament. Lectures que poden també servir per a la meditació i preparació abans de la recepció de la gràcia sacramental.

És primordialment en els sagraments, particularment en l´Eucaristia, que la unitat de la triple funció de Crist es viu dinàmicament gràcies a la presència del sacerdot; una presència física, absolutament necessària en la celebració de l´Eucaristia, de la Penitència, de la Confirmació, de la Unció de malalts i de l´Orde Sagrat. La presència de Crist en el ministre, com entén el sant d´Àvila, és una presència sacramental. El sacerdot, en proclamar i explicar la Paraula divina abans del Sagrament-sacrifici, afavoreix la preparació immediata dels fidels per a participar-hi fructuosament, per a rebre la gràcia nutritiva-unitiva de Crist en el Sacrament-comunió, i per viure pregonament l´aspecte eucarístic que és el Sagrament-presència. Amb aquesta fe, hem de viure aquelles celebracions comunitàries adreçades només a la recepció de la Comunió, sense celebració de la Santa Missa per manca de sacerdot: també aquí es dóna la doble taula de la Paraula i la del banquet eucarístic. En totes dues celebracions, apliquem les paraules de sant Jeroni: «La carn del Senyor, vertader aliment, i la seva sang, vertadera beguda, constitueixen el veritable Bé que ens està reservat en la vida present: nodrir-se de la seva carn i beure la seva sang, no només en la Eucaristia, sinó també en la lectura de la Sagrada Escriptura. En efecte, la Paraula de Déu és vertader aliment i verdadera beguda, que s´assoleix a través del coneixement de les Escriptures.»[6]

 La SC donà les pautes de la renovació litúrgica pel que fa a la Paraula de Déu, i féu una afirmació cabdal: «Crist és present sempre en la seva Església, especialment en l´acció litúrgica: [...] és present en el sacrifici de la Missa, ja sigui en la persona del ministre... ja sigui sobretot sota les espècies eucarístiques.» I hi afegeix: Crist «hi és present amb la seva Paraula, car és Ell el qui parla quan en

image-3d03c62f79b8b48381af6bb8a747ba87

l´Església es llegeixen les Sagrades Escriptures.» (SC 7) Afirma que «en la litúrgia, Déu parla al seu poble: Crist hi anuncia encara l´Evangeli [...] no només quan es llegeix allò que ha estat escritper a la nostra instrucció (Rom. 15,4), sinó també sempre que l´Església prega, canta o actua.» (SC 33)

Aquest document afirma: «que els fidels no assisteixin al misteri eucarístic com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l´acció sagrada de manera conscient, pietosa i activa»; són «instruïts per la Paraula de Déu»(SC 48), de manera que, perquè «la taula de la Paraula de Déu es prepari amb més abundància per als fidels, se´ls han d´oferir, amb més amplitud, els tresors de la Bíblia.» (SC 51)

Sovint, la mateixa litúrgia diu que Crist és Pa de Vida i Paraula de Vida. Un text de la DV assevera: «L´Església ha venerat sempre les Escriptures Sagrades com el mateix Cos de Crist. Per això, en la Litúrgia Sagrada especialment, no deixa de prendre de taula i distribuir als fidels el Pa de vida, tant de la Paraula de Déu com del Cos de Crist. Sempre ha considerat i considera les Escriptures, juntament amb la Tradició Sagrada, com la regla suprema de la seva fe.» (n. 21) L´Església vol que els fidels s´alimentin tant del Pa de Vida com de la Paraula de Vida, d´acord amb aquella coneguda expressió de sant Agustí: «En l´Església, la Paraula de Crist no rep pas menys veneració que el seu Cos.»[7]

Als sacerdots, com a ministres ordinaris dels Sagraments, els demana l´Església que tinguin cura que «els fidels cristians s´alimentin de la paraula de Déu a la doble taula de la Sagrada Escriptura i de l´Eucaristia» (PO n.18). Per això vol que en tots els Sagraments es visqui la Litúrgia de la Paraula juntament amb la Litúrgia sacramental pròpia. D´aquesta manera, veuen que «en la celebració de la Litúrgia té una importància màxima la Sagrada Escriptura...; és d´ella que reben sentit les accions i els signes.» (SC 24)

L´àmbit litúrgic sacramental també és l´espai catequètic on la Paraula ressona pregonament i on l´Esperit Sant obre els cors dels fidels a la conversió per tal que Crist pugui actuar eficaçment. Segons el CEC, n.1101 «és l´Esperit Sant qui dóna als lectors i als oients, segons les disposicions dels seus cors, la intel·ligència espiritual de la Paraula de Déu. A través de les paraules, de les accions i dels símbols que formen la trama d´una celebració, l´Esperit posa els fidels i els ministres en relació viva amb el Crist, Paraula i Imatge del Pare, per tal que puguin fer passar a la seva vida el sentit del que senten, contemplen i fan en la celebració.» Tots els qui rebem els Sagraments som «preparats i alimentats» a la taula de la Paraula de Déu (SC 51); tota l´Església «es nodreix i viu de la Paraula de Déu i del pa eucarístic» (AG 6), que és el mateix Verb encarnat. Per la importància que té la proclamació de la Paraula de Vida, l´Església ha volgut que hi hagués un espai –l´Ambó– per a les lectures. El CEC, n. 1154, en afirmar que la proclamació oficial de la Paraula «és part integrant de les celebracions sacramentals designa un lloc del seu anunci (ambó)», i vol que la lectura sigui audible i intel·ligible.

 

L´eficàcia de la Paraula de Déu

Que «la Paraula de Déu és viva i eficaç» (He 4,12) ens ho diu l´Esperit Sant.Com hem d´entendre aquesta eficàcia? o quina relació hi ha entre l´eficàcia de la Paraula proclamada i l´eficàcia de la gràcia ex opere operato de cada Sagrament?

S´ha dit moltes vegades que, quan la Paraula de Déu es proclamaen la litúrgia sacramental, participa de la sacramentalitat,i l´anomenemquasi-sacramentalitat. És Crist qui, en cada Sagrament, ens alimenta amb la seva Paraula; deixa caure la llavor de la Paraula per tal que ajudi a fructificar la gràcia modal de cada Sagrament. Com assegura el CEC n.1102, «la Paraula de la salvació nodreix la fe en els cors dels creients, i fa néixer i créixer la comunitat dels cristians. L´anunci de la Paraula de Déu [...] reclama una resposta de fe, com a consentiment i compromís, amb vista a l´aliança entre Déu i el seu poble. L´Esperit Sant és també el qui li dóna la gràcia de la fe, l´enforteix i la fa créixer en la comunitat» [...] Es pot afirmar que la Paraula de Déu, proclamada i escoltada atentament, ens fa participar ja d´alguna manera de l´«eficàcia pròpiament sacramental.» (Cf. OL 4)

Sant Pau deia: «rebéreu de nosaltres la Paraula de Déu [...] que treballaeficaçmenten vosaltres, els creients.» (1Tes 2, 13) A aquesta eficàcia es refereixen els teòlegs i també s´hi refereix l´Ordenament General del Missal Romà quan afirma que «l´eficàcia de la Paraula divina creix amb una exposició viva, és a dir, amb l´homilia, que és una part de l´acció litúrgica.» (IGMR 29)

El passat Sínode sobre la Paraula afirmà que «la Paraula ha de ser viscuda en l´economia sacramental com una recepció de la potència i de la gràcia crística, no només com una comunicació de veritat, de doctrina i de precepte ètic. Ella suscita un encontre i recepció de gràcia en aquell qui l´escolta amb fe...» La recepció de la Paraula de Déu és eficaç en el oient ben disposat i ho és naturalment ex opere operantis. Podem dir que la Paraula proclamada té una eficàcia especial per l´estretainterrelació i interdependència que hi ha entre la litúrgia de la Paraula i la litúrgia Sacramental.

Es pot parlar, doncs, de quasi-sacramentalitat dintre del precís context de la celebració de cada ritu sacramental. Paraula i Acció sacramental estan íntimament unides [...], «són indissociables» [...], «la Paraula fa present i comunica l´obra de redempció i santificació acomplerta pel Fill predilecte» (Cf. nn.1153 i 1155 del CEC) i afirma alhora que la «celebració sacramental és una trobada dels fills de Déu amb el seu Pare, amb Crist i l´Esperit Sant; [...] aquesta trobada s´expressa com un diàleg a través d´accions i de paraules. És veritat que les accions simbòliques són ja en elles mateixes un llenguatge, però cal que la Paraula de Déu i la resposta de fe acompanyin i vivifiquin aquestes accions, a fi que la llavor del Regne llevi el seu fruit en terra bona. Les accions litúrgiques signifiquen el que la Paraula de Déu expressa: simultàniament la iniciativa gratuïta de Déu i la resposta de fe del seu poble.»

La interrelació indissociable entre Paraula i Gràcia la veiem, per exemple, perfectament reflectida en les conversions de l´eunuc, de Corneli, i de Lídia, abans que tots tres rebin el Baptisme. En ells es dóna una explanació de la Paraula (Act 8,30 i ss; 10,34; i 16,14), l´acció de l´Esperit obrint el cor dels oients (Act 8,36; 10,47; i 16,14) i l´administració del Baptisme (Act 8,38; 10,48; i 16,15).

La Paraula, proclamada en la Litúrgia, precedeix i acompanya l´acció sacramental del Crist, i té aquesta especial dimensió precisament «perquè anuncia i realitza... l´obra de la salvació» (Cf. SC 6 i OL 4). No es tracta d´un vuitè sacrament. Parlem, doncs, d´una eficàcia en l´ordre de les gràcies actuals que preparen i acompanyen el fidel que rep amb fruit un Sagrament. Unes gràcies que il·lustren la intel·ligència i mouen la voluntat d´aquells qui l´escolten, rebent-la amb amor i amb fe.

Una proclamació curosa i una atenta audició de la Paraula mantenen la unitat del ritu, perquè la Litúrgia de la Paraula s´integra en l´acció sacramental. La proclamació de la Paraula proporciona l´ocasió externa per rebre, amb més fruit, la gràcia sacramental. El Crist és el ministre principal; ell és la Paraula eterna subsistent encarnada: és la Paraula definitiva, com afirmava Joan de la Creu: «Si te tengo ya habladas todas las cosas en mi Palabra, que es mi Hijo, y no tengo otra... Pon los ojos sólo en El, porque en El te lo tengo todo dicho y revelado, y hallarás en El aún más de lo que pides y deseas; oidle a El, porque ya no tengo más fe que revelar ni más cosas que manifestar» [...] «El Padre todo nos lo habló junto y de una vez en esta sola Palabra y no tiene más que hablar.»[8]

Copsar cada vegada millor quin és pregon sentit de la tasca en la Litúrgia de la Paraula és una exigència per als sacerdots i els altres ministres. Ja queCrist «és present amb la seva Paraula, car és Ell el qui parla quan en l´Església es llegeixen les Sagrades Escriptures (SC 7). I el fet que l´Església prescrigui proclamar la Paraula en l´administració de tots els Sagraments i dels Sagramentals ens ha de semblar quelcom molt adequat. El sínode sobre la Paraula recordà que, en tota acció litúrgica, ritu i Paraula han de romandre íntimament vinculats, com es deia en la Constitució SC, 35. Hi afegia: «Les dues parts de què consta la Missa, o sigui, la litúrgia de la Paraula i l´eucarística, estan tan estretament unides entre elles, ja que constitueixen un sol acte de culte» (SC 56). El CEC repeteix que «efectivament, la taula parada per a nosaltres en l´Eucaristia és a la vegada la de la Paraula de Déu i la del Cos del Senyor.» (CEC n. 1346).

La proclamació de la Paraula de Déu, per tant, no s´hauria d´ometre mai, fora d´algun cas en què hi ha una raó greu i urgent per ometre-la, com pot ser en l´administració de sagraments in articulo mortis, si bé fins i tot en aquest supòsit sempre hi pot haver temps per llegir una curta frasede l´Escriptura que ajudi el fidel moribund a una fructuosa recepció de la gràcia.

Un altre aspecte litúrgic de la Paraula de Déu el tenim en el rés de la Litúrgia de les Hores. Als sacerdots i religiosos se´ls responsabilitza d´actualitzar la Paraula a través de la Litúrgia de les Hores. Els poden acompanyar fidels laics (OT 4). Aquesta oració oficial –l´Ofici Diví–, la meditació de les lectures de les hores, el rés dels salms, tot s´ha d´assumir no como una simple obligació, sinó com una oportunitat per incidir en la relació Paraula-Litúrgia. La Litúrgia de les Hores és un lloc privilegiat per enfortir la formació doctrinal, ascètica i mística del prevere i dels altres fidels; per aprendre dels Sants Pares, de tots els sants i del Magisteri el que significa viure plenament la gràcia de la Paraula de cara a la santificació del temps.

 

Pràctica pastoral

Així, doncs, la proclamació de la Paraula, en cada ritu litúrgic, és un signe eficaç per a la santificació. Ha quedat clar que en qualsevol acció litúrgica es dóna una íntima connexió entre la Paraula divina proclamada i el ritu sacramental: les lectures, a part de nodrir in genere espiritualment els receptors de cada Sagrament, ajuden també a entendre millor i a salvaguardar la seva essència dinàmica.

L´Escriptura, en aquestes accions litúrgiques, no s´escolta pas com si es tractés d´una composició literària estimulant; no es tracta d´una lectura privada, sinó que es proclama oficialment i s´escolta com la Paraula viva i eficaç(He 4,12). S´escolta Crist, Sagrament Original de Salvació, a través de l´Església, Sagrament Universal de Salvació; i, per això, és «Paraula viva [...] en la boca del predicador, viva en el cor del qui creu i estima. Si és viva d´aquesta manera, ¿podrem dubtar de la seva eficàcia? [...] És eficaç quan obra; és eficaç quan és predicada. No torna mai buida, sinó que prospera en totes les coses a les quals és enviada.»[9] La Paraula és viva, no solament per la causa viva de la qual prové, sinó també pels efectes de vida que produeix, i com que és viva, ambuna vivesa divina, és també eficaç per donar fruits (Cf. Is 55, 10 i ss.); és operant, perquè comunica vida sobrenatural i penetra en el cor del fidel oient, ben disposat. Les paraules inspirades «són com el foc i com el martell que trenca la pedra» (Cf. Jr 23,29). Sant Pere dirà que «heu nascut de nou [...] de la Paraula viva i eterna de Déu que dóna la vida per sempre« (1Pe 1,23). És tracta, doncs, de rebre la gràcia amb més abundor, i ens hi disposem llegint «allò que ha estat escrit per a la nostra instrucció»(Rm 15,4; SC 33).

image-841db833d025ef44c40f0e6783ecdbcf

Cal que els sacerdots, com a principals ministres de la Paraula i administradors de la gràcia sacramental, no es deixin emportar per presses o rutines davant la meravellosa funció de proclamar i explicar les Escriptures (Cf. SC 52). La Litúrgia s´ha de considerar com «l´exercici de la funció sacerdotal de Crist, en la qual, a través de signes sensibles, se significa i [...] s´opera la santificació de l´home, i s´exerceix tot el culte públic pel Cos místic de Jesucrist, és a dir, pel Cap i pels seus membres» (SC 7). «El que fou visible a través de la humanitat de Jesucrist ha passat a fer-se visible ara en les celebracions de l´Església.»[10] En els Sagraments ens trobem amb Crist crucificat i ressuscitat; el trobem netejant, enfortint, alimentant, guarint, perdonant, unint i ensenyant. Quan l´Església, a través nostre, administra sacramentalment la gràcia vol que ressoni alhora la seva Paraula, que explica l´acció de Déu en els homes, i demana a l´Esperit que obri els cors. «Perquè la Paraula de Déu produeixi realment en els cors allò que fa ressonar a les orelles, cal l´acció de l´Esperit Sant, amb la inspiració i l´ajuda del qual la Paraula de Déu esdevé fonament de l´acció litúrgica, norma i suport de tota la vida. Així, doncs, l´operació de l´Esperit no només preveu, acompanya i segueix tota l´acció litúrgica sinó que suggereix al cor de cadascú tot allò que s´anuncia al poble sencer dels fidels en la proclamació de la Paraula de Déu i, mentre enforteix la unitat de tots, fomenta també la diversitat dels carismes i potencia moltes formes d´acció.» (OL 9)

La praxi pastoral insisteix en la preparació a la recepció dels Sagraments, com a objecte primordial del zel pastoral. No hem d´oblidar que un signe aconsegueix millor la seva finalitat en la mesura que els que el veuen copsen millor el significat total. És escoltant la Paraula inspirada i la subsegüent explicació de l´Església com els fidels s´hi endinsen. Els receptors dels Sagraments introdueixen en la seva ment i en el seu cor el ple sentit de la Paraula divina. Aquesta instrueix i dóna sentit al Sagrament, envoltant-lo de l´atmosfera convenient, emmarcant-lo, reforçant-lo i portant-lo a plenitud.

Servatis servandis, s´ha de dir el mateix en l´administració dels Sagramentals. També aquests últims són signes sagrats pels quals, a imitació d´alguna manera dels Sagraments, se signifiquen i s´obtenen per l´oració i intercessió de l´Església uns efectes principalment espirituals, ja que ens disposen i ens preparen per rebre les gràcies convenients (Cf. RB passim).

Cap de les accions litúrgiques no són mai accions d´una persona o d´un grup eclesial concret, és a dir «no són accions privades» (CIC c. 837, &1); són accions de tota l´Església. La litúrgia és l´acció del Cos Místic i Total de Crist (SC 7); no d´un grup eclesial que disposa d´aquesta acció segons els propis gustos; i, per descomptat, quan es fa al marge de la comunió eclesial. ¿Que potser podríem els celebrants ometre les lectures que l´Església ens proposa en els llibres litúrgics, o bé llegir altres textos no inspirats o profans? No pas, certament, perquè suposaria un abús o un menyspreu de la Paraula.[11] Caldrà, en conseqüència, estudiar bé les normes, les instruccions, els ordenaments, per tal de saber què ens demana l´Església als sacerdots, servidors de la Paraula, per tal de ser-li fidels en l´observança de tot allò que fa referència a la Litúrgia.[12]

A més, tots els fidels tenen el dretde rebre els ajuts tal com l´Església ho ha disposat; sobretot la Paraula divina pel que fa a la recepció dels Sagraments (Cf. CIC, c. 213). Per tant, si l´Església vol que l´administració dels Sagraments i dels Sagramentals vagi sempre acompanyada de la proclamació de la Paraula de Déu, els pastors tenim l´obligació de proporcionar aquest bé salvífic als germans. Es tracta d´un servei, d´una manifestació més de la comunió eclesial i jeràrquica. Per tant, no podem furtar la Paraula divina en cap moment, i molt menys quan la Jerarquia mana fer-ho per tal que els membres de Crist es trobin amb Ell, mitjançant la Paraula que precedeix cada acció sacramental.

Com que el fet d´escoltar la Paraula s´orienta a donar fruit i alimentar la nostra fe, l´Església espera, de nosaltres sacerdots, una conducta coherent, essent els millors oients de la Paraula per ser-ne també uns amatents administradors. La Paraula de Déu augmenta la fe quan expressa no només qüestions morals o doctrinals –un ensenyament– sinó quan s´hi involucra el mateix amor de Déu, que crida els homes al seu encontre per participar plenament de l´esdeveniment pasqual. Com recordava l´actual Prelat de l´Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà deia: «Si de la lectura de la Sagrada Escriptura [...] no en traiem conseqüències pràctiques per a la nostra vida de cada dia, és senyal que falta per part nostra l´atenció i l´amor deguts, perquè aquests textos són ensenyaments plens de vitalitat, de força i d´aplicació per a tot cristià que vulgui ser coherent amb la seva fe.»[13]

La Paraula exposa el projecte de salvació, interpel·la, estimula el seguiment de Crist, ens hi convida i ens condueix cap a la santedat per obra del mateix Esperit Sant. La Paraula evangelitza, adoctrina, proposa metes, convida a la conversió i a la reparació per tal de poder començar o recomençar una nova vida en Crist, vencent temptacions, desànims i contradiccions.

 

Sagramentals

Pel que fa als Sagramentals són especialment importants el Ritual de Benediccions (RB), alguns capítols del Cerimonial dels Bisbes (CE), el «Ritual de la Sagrada Comunió i del Culte del misteri eucarístic fora de la Missa.» (RSC nn. 82-95; 113-188) El RB remarca aquesta relació entre Paraula i Benedicció: «la celebració típica d´una benedicció té dues parts principals, la primera de les quals és la proclamació de la Paraula de Déu i la segona [...] la súplica de l´auxili celestial» (n. 20); la «primera part es proposa que la benedicció sigui realment un signe sagrat que rebi sentit i eficàcia de la proclamació de la Paraula de Déu» (n. 21) i destaca el paper que es dóna a la Paraula en els Sagramentals. Afirma que els elements més importants de les benediccions són «la proclamació de la Paraula de Déu i l´oració de l´Església, que mai no s´ometran, ni tan sols en els ritus més breus.» (RB 23)

El Benediccional també vol ajudar-nos a entendre l´enriquiment que ha suposat l´estructuració de les Benediccions com a autèntiques accions litúrgiques. L´Església proposa la lectura de la Paraula perquè els fidels assistents la rebin atentament amb pietat filial, entenguin millor el significat de cada Benedicció i puguin experimentar plenament els efectes espirituals obtinguts per mitjà de les benediccions de persones, objectes o llocs. Pel que fa a l´observança de l´estructura típica de les Benediccions, serà sempre millor celebrar-les amb l´assistència dels fidels. Per això, els ministres han d´evitar les presses, rutines o comoditats, que podrien dur-los a celebrar individualment una benedicció –per exemple, d´una casa, d´uns objectes de culte o de l´aigua– i han de viure una cerimònia significativa, preferentment en forma comunitària (CIC c. 837 &2), que, de vegades, és necessària, ja que «respon millor al caràcter de pregària litúrgica.» (Cf. RB 15-17). O sigui, amb i en la presència dels membres de la comunitat eclesial, els quals saluden i responen les diverses parts del ritu, escolten la Paraula i s´uneixen a l´oració pública de l´Església, tal com preveu el Ritual.

Són també clares les normes sobre l´ús de les Escriptures durant les cerimònies litúrgiques d´adoració del Santíssim Sagrament.Entre d´altres coses –referents a l´Exposició– assenyalen que «cal parar esment en les exposicions en què el culte del Santíssim manifesti clarament la seva relació amb la Santa Missa.» (RSC 8). Això s´aconsegueix mantenint, en el ritu, els dos elements de sempre: per un costat, el de la litúrgia de la Paraula i, per l´altre, el de la litúrgia eucarística. Es diu que «les exposicions breus del Santíssim Sagrament s´han de preparar de tal manera que, abans de la benedicció amb el Santíssim, es reservi un temps dedicat a les lectures de la Paraula de Déu, cants i pregàries i a una oració en silenci durant un temps proporcionat»(RSC 89) [...]. Durant l´exposició, és convenient ordenar les oracions, els cants i les lectures de tal manera que els fidels atents a l´oració es dediquin a Crist, el Senyor. Per fomentar l´oració íntima i personal, convé llegir«fragments de la Sagrada Escriptura glossats a través de l´homilia [...]. És convenient que els fidels responguin amb els seus cants a la Paraula de Déu.»(RSC 95)

En aquest mateix context, hem d´advertir que el Caeremoniale Episcoporum, en regular aquelles benediccions que acostumen a celebrar els Bisbes –benediccions d´abats, o abadesses, consagracions de verges o professions religioses, dedicacions o benediccions d´esglésies i altars, benediccions apostòliques, etc. i altres que ells es poden reservar– afirma que en tots els ritus hi ha d´haver la lectura de la Paraula de Déu (Cf. CE pars IV, nn.116-1128).

Hem tingut sempre present en escriure aquestes pàgines a aquella que fou l´oient de la Paraula per excel·lència, a Maria, Mare de Déu, mare de l´Església, mare dels sacerdots, a la qual Crist adreçà aquella lloança que completà la de la dona de poble: «Benaurats més aviat els qui escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica.» (Lc 11, 27-28).

Josep Vall i Mundó

Prevere, doctor en Dret Canònic


[1] Constitucions Lumen Gentium (LG), Dei Verbum (DV), Sacrosanctum Concilium (SC) i Decrets Christus Dominus (CD), Presbyterorum ordinis (PO) i Ad Gentes (AD).

[2] El Missal Romà –la Instrucció General (IGMR) i l´Ordre de la Missa (OM)– i els nous Leccionaris (OL). Després seguiren els Rituals de la Iniciació cristiana (RIC), el d´Exèquies (RE), el Cerimonial dels Bisbes (CE) –molt important en la mesura que té un valor d´autèntica interpretació dels altres llibres litúrgics promulgats anteriorment– (Proemium, 2), el de la Consagració d´abats o abadesses (RCA), el de Dedicació d´esglésies i d´altars (DE), el Ritual sobre la Sagrada Comunió i sobre el Culte Eucarístic fora de la Missa (RSC) i el Ritual de Benediccions (RB), emblemàtic de la litúrgia dels Sagramentals.

[3] SAN JUAN DE AVILA, Obras completas, BAC, Madrid, 1971 i ss.

[4] Citades per monsenyor Sánchez. Cf. Ecclesia digital, setembre, 2009. Pertanyen a sant Joan d´Àvila. Escritos sacerdotales. Memorial primero de Trento, BAC, 2000.

[5] Vid. SANT AMBRÒS DE MILÀ, De officiis ministrorum, 20, 88; PL 16,50.

[6] St. Jeroni. In Ecclesiast. C.3, Sent. 82; Tric. T 5, p. 253. Cf. Saint Jerôme lit l´Eclésiaste. Ed. Migne. Paris 2001.

[7] Sermó 56, PL 381.

[8] SAN JUAN DE LA CRUZ, Subida al Monte Carmelo, llibre 2, cap. 22, 3-5. Obras completas. Ed. Sígueme 1992.

[9] SANT BALDUÍ DE CANTERBURY, Tractat 6, PL 204, 451-453.

[10] SANT LLEÓ, EL GRAN, Sermó 74, 2: PL 54398. Cf. Cebrià Piferrer. Literatura cristiana antiga. Publicacions de l´Abadia Montserrat 2008, p. 640.

[11] Cf. Instrucció 'Inaestimabile donum´, A,1, del 3 d´abril de l´any 1980. Sagrada Congregació per als Sagraments i el Culte Diví, del 17.IV.1980.

[12] Cf. JOAN PAU II, Encíclica 'Redemptor hominis´, n. 20.

[13] Mons. JAVIER ECHEVARRÍA. Memoria del Beato Josemaría Escrivá. Rialp 2000. 4a ed. p. 251.

  • 10 desembre 2009
  • Josep Vall i Mundó
  • Número 33

Comparteix aquesta entrada