El perdó és un breu i esplèndid assaig, dels que més m´han agradat per ara dels molts que porta publicats en aquesta col·lecció, i hi trobo coses molt suggerents i una fina psicologia. Va dividit en 10 capítols i un epíleg, dels quals en faig un breu resum:

Hi ha qui vol perdonar i no pot: és un misteri que no sempre està a mercè de la voluntat, “emergeix de l´estrat més profund de l´ésser, d´aquella llavor d´eternitat que hi ha en tota entitat humana” (p. 9); hi ha ferides físiques que cicatritzen en la pell, però hi ha ferides intangibles que couen més; ferides gravades en l´inconscient que salten a la vida conscient. L´home és més lliure en la mesura que sap alliberar-se de les ofenses, prendre distància en relació amb les persones i coses, acceptar el que els altres li donen com un regal, i així mai no s´ofèn. Però, quan s´ofèn, no n´hi ha prou de voler perdonar, requereix el seu temps.

Les ferides mal curades fan pus, i la infecció de les relacions humanes és el ressentiment, tornar a sentir, a re-sentir: malaltia i esclavitud que genera diverses formes d´agressivitat: directa (“envers situacions, llocs, moviments o institucions”), passiva, o bé “recrear-se de manera masoquista en el dolor” (25), cercar un “cap de turc per explicar els seus propis fracassos personals. Es converteix a si mateix en víctima i aquest paper de víctima l´allibera de l´esforç personal de canviar la situació de les coses. [...] Hi ha un terreny de frases màgiques que s´utilitzen molt sovint per exonerar tota culpa: “El meu pare mai no em va deixar ser jo mateix” o “El meu espòs va arruïnar la meva vida” o “El meu germà gran sempre em va menysprear“, i tot i que “amaguen molta dosi de veritat”, “no poden servir com a excusa”, i és important alliberar-se´n per “poder emprendre qualsevol tasca seriosa en aquest món: edificar una família, vincular-se sòlidament a una persona, desenvolupar un projecte o bé treballar compromesament en un entorn. Les persones ressentides cerquen molt sovint còmplices del ressentiment, volen envoltar-se de persones que els donin la raó i alimentin, d´aquesta manera, la seva manera de veure les relacions humanes” (27-28). L´única manera de sortir de la presó del ressentiment és el perdó, el gran “acte d´alliberament, mitjançant el qual renunciem a quedar empresonats en el mal que una vegada ens varen infringir”.

“L´odi és com un tipus de compromís emocional que ens manté lligats a l´objecte odiat. A la llarga, l´odi paralitza” (40). En canvi, “el perdó és una forma de confiança implícita en la regeneració, en què la persona val més que els seus actes i que, per tant, pot canviar, pot fer actes més bells, més nobles i més purs en el futur” (49). És creure que “l´amor és més fort, més intens i més fecund que l´odi... l´odi s´alimenta, sense saber-ho, de l´amor ferit, ultratjat. La mateixa potència de l´odi prové de l´amor que és, a la vegada, el principi actiu del perdó” (50).

Cada persona té els seus temps i la seva ambigüitat pel que fa a l´experiència del penediment i del perdó incondicional com es veu en la paràbola del fill pròdig: Per què torna? S´ha penedit de veritat, o torna perquè passa gana o enyora la casa del pare? El que sabem és que “el pare el perdona, no n´espera excuses, ni justificacions, tampoc no n´espera explicacions i, menys encara, la humiliació del fill. El fill pròdig triga un temps a adonar-se de la seva traïció, de la gravetat de la seva falta, però el pare no li fa pagar aquest temps, no és avar en la concessió del perdó. L´acull, l´abraça, celebra el seu retorn, la festa grossa. Tampoc no s´interroga sobre la veracitat del penediment. El perdona abans de la sol·licitud. Li dóna gratuïtament, sense esperar-ne res a canvi. El penediment del fill és un misteri, perquè l´autenticitat de la contrició només la coneix la persona que la viu i, en ocasions, ni tan sols la mateixa persona, perquè ella mateixa pot enganyar-se i creure´s el que realment no és”. Tot això és alliberador, el problema és que estem en una societat on hi ha l´engany que “ningú no és culpable, ningú no és innocent. Es crea una bombolla d´autoprotecció i s´expulsa, com si fos la ràbia, qualsevol temptativa de penediment”, i on hi ha també “mecanismes d´autodefensa davant del penediment que consisteixen a no pensar, a no meditar sobre el que s´ha fet, a evitar la soledat i el silenci. Aquesta sortida per la tangent és tan falsa com ineficaç, perquè, tard o d´hora, cada ésser humà ha d´afrontar les seves errades”.

¿I els límits del perdó? “Les claus que obren les portes del perdó són misterioses. En ocasions, la porta més ben tancada s´obre de cop i volta i deixa passar el flux de la reconciliació, relligant de nou persones que estaven separades per un immens mur” (74). Què ha propiciat l´acostament? De vegades, s´ha de tocar fons per sol·licitar el perdó.

Si la memòria ens fa ser qui som, ¿es pot començar de nou el vincle trencat per l´ofensa, relligar una altra vegada aquella relació? Diverses virtuts hi estan implicades: humilitat, fe –confiar en la regeneració, creure que tot pot ser renovat: “és un do, un regal que rebem des de l´esfera celestial–”: (88).

Perdonar i rescabalar, i de vegades cal un mediador, màximament imparcial, per ajudar al discerniment.

Demanar perdó a la terra: ecologia.

Equivocar-se és humà, perdonar és diví. “Perdonar és, pròpiament, l´ofici de Déu. En aquest sentit, quan la persona perdona, de cor, quan s´allibera de totes els setges que li priven de fer aquest moviment, una guspira de divinitat s´encén dins del seu ésser” (101) “En perdonar, la imatge de Déu pren forma dins la pasta humana i l´ésser humà s´eleva per damunt de la seva condició, trenca els vincles que el mantenen lligat a la bèstia i s´eleva cap a l´esfera divina” (102).

Finalment, s´analitza com el perdó deixa de banda la venjança i porta a la no-violència. Un Epíleg ens recorda les idees de llibertat: el perdó cancel·la el passat i, per això, pot obrir un futur diferent.

Llucià Pou i Sabaté