El hombre ante el misterio de Dios. Curso de teología natural. L.Romera

Luis Romera

Ediciones Palabra (Colección Albatros)

Madrid 2009

283 pàg.

Com assenyala a la introducció, la intenció de l´autor no és elaborar un tractat, sinó obrir una reflexió que acosti el lector a la temàtica de la teologia natural. Indica també que l´exposició tindrà com a teló de fons la doctrina de sant Tomàs d´Aquino.

I en una tercera advertència preliminar –“el present volum pretén ser un curs”– fa un comentari on expressa un principi que orienta el pensament de l´autor en l´estructuració de la matèria: “No és coherent amb l´ésser de la persona conrear una raó escindida en raó científica, pensament filosòfic, raó pràctica i fe, tot això d´una manera disgregada” (pàg. 6-7). En efecte, l´autor al llarg de tot el treball mostra la unitat de l´activitat de la raó, i la seva obertura irrestricta a l´intel·ligible, com a condició, d´altra banda, per obrir-se a la transcendència.

En conseqüència, justifica que és perfectament admissible incloure la fe com a font de coneixement, atès que el pensament filosòfic “ha rebut indicacions per part de la fe cristiana que li han permès, en quant filosòfic, aconseguir resultats inèdits. Algunes d´aquestes idees, d´indubtable importància, són susceptibles de ser argumentades filosòficament i, en conseqüència, proposades a tot home” (pàg. 7). No obstant això, puntualitza que, en el desplegament de l´exposició, “les elaboracions intel·lectuals [...] responen al que és propi de la filosofia, concretament, de la metafísica” (ibíd.).

A l´últim, l´autor és conscient que la temàtica sobre l´existència de Déu o, més exactament, davant la realitat de Déu, inclou una incidència existencial, que s´ha de tenir en compte. Acostar-se seriosament a la qüestió filosòfica de Déu comporta acceptar enfrontar-se a qüestions que demanden una implicació personal.

L´obra s´estructura en cinc capítols; però, des del punt de vista de l´exposició conceptual, podríem agrupar-la al voltant de tres grans nuclis.

En primer lloc, una anàlisi fenomenològica i existencial, que mostra la persona com un ésser obert respecte a ell mateix i a allò altre (les realitats del món, els altres), obert igualment a la transcendència, i com algú que s´interroga a partir de l´experiència de la finitud: “Una de les vies que condueixen a obrir-se a la dimensió radical de l´existència personal i aliena, i a plantejar-se interrogants últims, radicals i de caràcter global, és l´experiència de la finitud” (pàg. 25). Experiència de finitud que porta a considerar la temporalitat de l´ésser propi i aliè, a preguntar-se sobre l´origen de l´ésser i el sentit últim de l´existència, i a través d´això descobrir diversos caràcters que pertanyen al que podríem anomenar l´ontologia de l´experiència existencial humana, com són la distensió, la fugacitat, la provisionalitat, o la insuficiència (cf. pàg. 27).

Per mitjà d´aquesta anàlisi fenomenològica i existencial, l´autor estableix la base per fonamentar la racionabilitat de l´obertura a la dimensió religiosa, a la qual escau donar resposta a la pregunta pel sentit i la finalitat de la llibertat, quan aquesta s´enfronta a la seva finitud (cf. pàg. 29).

Un segon nucli és mostrar el que denomina l´enfosquiment de Déu. En aquest, l´autor fa una anàlisi crítica de les postures filosòfiques –es concentra bàsicament en la modernitat– que neguen aquesta possibilitat, o simplement neguen la mateixa existència de Déu. Es tracta, entenem, de mostrar prèviament quines són les dificultats a què s´enfronta l´intent de fonamentar objectivament el coneixement de l´existència i l´ésser de Déu, alhora que mostrar les insuficiències d´aquestes postures.

Per a això, l´autor elegeix pensadors que constitueixen moments clau en l´evolució del pensament filosòfic respecte a la matèria, atès que les seves postures expressen amb claredat i de manera suficient els elements essencials de l´agnosticisme i de l´ateisme contemporanis. Aquest segon nucli es conté en el capítol II, i es presenta en el context del fenomen del secularisme. Recull el plantejament crític de Kant, la “mort de Déu” en Nietzsche, i l´existencialisme ateu de Sartre. També comenta l´indiferentisme (“L´absència de Déu”) i la subjectivització (“L´eclipsi de Déu”).

El tercer nucli pot dividir-se en tres parts. En primer lloc, mostra la necessitat de la metafísica, com a base de fonamentació per aconseguir un coneixement objectiu de l´existència i l´ésser de Déu. Aquesta qüestió prèvia és de decisiva importància, i en depèn la justificació de la consistència científica de l´argumentació.

L´exposició del recurs a la metafísica ocupa el capítol III, i té com a elements clau la noció tomista de l´ésser com a acte i el procés intel·lectual de la resolució metafísica. Resolució metafísica que ens permet el recorregut “ascendent” cap a Déu, perquè parteix d´unes realitats que captem de manera directa, però que es manifesten com a no autosuficients, per remuntar-se cap a la Realitat per antonomàsia de què procedeixen (cf. pàg. 154 i seg.). Aquest estudi de la capacitat de la metafísica per fundar l´existència d´un Absolut, d´un Infinit, pot també considerar-se com la via metafísica, ontològica, d´accés a Déu. De fet, l´autor denomina aquest capítol El plantejament metafísic del coneixement de Déu.

La segona part d´aquest tercer nucli –capítol IV– és dedicada a exposar els itineraris del pensament filosòfic cap a Déu. Es concentra en l´exposició i el comentari de les vies a priori que es donen en el pensament modern, de Descartes a Leibniz, de Spinoza a Hegel. Cita també el plantejament de sant Anselm, a qui considera, no obstant això, un cas a part, perquè per a aquest “la raó s´obre a la fe en una 'circularitat´ entre ambdues que garanteix que la raó assoleixi la seva pròpia plenitud com a intel·ligència: “Crec per entendre; perquè [...] 'si no cregués, no entendria´” (pàg. 172).

Però la major part de l´espai la dedica a l´exposició i el comentari de les vies tomistes. S´estén en el comentari de la radicalitat de la resolució metafísica (pàg. 188 i seg.). I dedica la resta d´aquest capítol (pàg. 207-227) a les proves de caràcter antropològic.

L´última part del tercer nucli ocupa el capítol final, i tracta sobre qui és Déu. Assenyala la seva infinitud i total transcendència, alhora que la seva immanència en les criatures, juntament amb el recurs a l´analogia com a mitjà d´aconseguir un cert coneixement de Déu, sense deixar mai de ser conscients que l´essència de Déu es manté incognoscible.

I, finalment, s´obre una reflexió en què es planteja la possibilitat d´accedir al caràcter personal de Déu des d´una concepció metafísica, que incorporaria la contribució de l´antropologia, sempre respectant les exigències de l´analogia.

Pensem que l´obra aconsegueix realitzar de manera excel·lent l´objectiu d´acostar-nos al misteri de Déu, mostrant la capacitat de la raó per accedir objectivament al seu ésser i existència. I ho duu a terme –és una característica de l´obra que convé subratllar– amb notable profunditat, precisió i claredat en l´exposició, anàlisi i explicació dels temes. Per això, ens trobem davant un llibre que respon perfectament a l´intent de l´autor, d´oferir els elements intel·lectuals que ens situïn i permetin l´itinerari personal cap a Déu.

Ferran Rodríguez J.