Camp de treball a l'Àfrica. E.Puig

Aquest estiu, un grup d´estudiants universitaris, joves professionals metges i odontòlegs i dos seminaristes, acompanyats per un capellà, vàrem tenir l´oportunitat de participar en una experiència que va més enllà d´un camp de treball a la Costa d´Ivori.

Quin podria ésser el meu paper en aquest viatge? Aquesta era la pregunta que em feia tot sovint abans d´anar cap a aquest continent tan fascinant. La resposta la vaig obtenir el primer dia que vaig arribar-hi. “L´únic que has de fer és observar i res més”, em vaig dir. Semblava

fàcil, la veritat. El mateix m´havien dit temps enrere... Però això va canviar en el mateix moment que t´adones que hi ha tantes coses per fer...

D´altra banda, nosaltres dos, els seminaristes, vàrem viure en un poblat a tres quilòmetres de l´altre, on s´allotjava la resta del grup de voluntaris. La raó principal era que així podríem conèixer de primera mà quin era el paper d´un missioner, com viu, què fa cada dia, com és la seva pastoral; en definitiva, descobrir que aquests capellans són herois de la pastoral i com Déu és darrere de cadascuna de les petites coses que fan per a Ell.

El que més em va cridar l´atenció, va ser el cas d´un missioner italià que s´havia entregat fins a tal punt, a la seva missió, que es va posar malalt, i va haver de tornar al seu país completament desgastat, però ¿per què? Abans, però, he de dir, que les diòcesis de Costa d´Ivori són molt extenses i això suposa que els desplaçaments són molt llargs i complicats, perquè l´estat de les carreteres és molt dolent, i durant l´època de pluges, encara es complica molt més. El fang es converteix en un excel·lent parany per a tots els vehicles inclosos els de tracció a les quatre rodes. Doncs bé, aquell capellà, dut per un zel apostòlic exemplar, anava per tota la diòcesi, encara que hagués d´estar una setmana o més, lluny de la seva parròquia. Si això passés aquí, no hi hauria cap problema, perquè sempre es podria allotjar, en alguna parròquia o fins i tot a casa d´algun conegut. Però a l´Africa això és completament diferent. Les condicions de vida són molt més dures: tant el menjar, que sempre és el mateix -bàsicament, una dieta basada en arròs, pollastre i tapioca, un tubercle-, com el clima, humit i plujós durant sis mesos, i la resta de l´any una calor molt rigorosa; les diverses malalties que assetgen la població en general, fan que l´esperança de vida sigui molt curta. Si, a més, hi afegeixes que les cases no són cases sinó que són cabanes fetes de fang amb sostre de fulles de palmera i, per descomptat, sense mosquitera, fan que les possibilitats d´agafar la malària siguin molt elevades. Això va fer que aquest bon capellà trobés la seva creu enmig de la selva, on segurament ja no podrà tornar mai més.

La resta del grup varen fer una tasca molt entregada, professional i molt agraïda per tota la gent del poblat de Manaboué, que es van esforçar de valent perquè ens sentíssim com a casa. Una part es va dedicar a curar la gent de les múltiples ferides i dolències que allà pateixen. Aquí nosaltres, els seminaristes, també fèiem d´infermers i ajudàvem en les curacions de les ferides menys importants. La malaltia que es fa més evident és la malària, que fa estralls en la població i que afecta especialment els nens, a part dels casos de sida, que no sabíem oficialment, però que, sovint, intuïem clarament.

Les dones, generalment, pateixen dolors musculars, perquè sempre van molt carregades, i han de fer grans distàncies per traginar les petites pertinences que porten a sobre, normalment per dur-les al mercat i fer-hi les compres i vendes diàries, necessàries per viure. No tot es va acabar aquí, ja que també hi havia un grup que es va dedicar a construir uns lavabos per a l´escola del poblat. Uns altres a ensenyar espanyol, i en general tots participàvem de les activitats esportives, de les quals, a l´Àfrica, el futbol n´és el rei.

Com deia al principi, després d´observar, no et pots quedar de braços plegats, i t´adones que hi ha gent, universitaris, que són capaços d´entregar les seves vacances a la Costa Brava, per anar a un lloc que ni tan sols surt al mapa i anar-hi a donar una part d´ellsmateixos. El que no sabien aquests voluntaris, era que a l´Àfrica un es pensa que anirà a donar i, al capdavall, el que passa és que no fa altra cosa que rebre. Jo, per exemple, si sóc seminarista, és perquè una vegada vaig ser un inconscient que va anar a Ghana a donar i a observar... Però no vaig ser pas l´únic, perquè el qui m´hi va acompanyar, ara és capellà, i crec que no seré l´últim. Però això ja seria el tema d´un altre article. 

* * * * *

L´activitat dels voluntaris a Manaboué i rodalies...

L´Àngel, un dels voluntaris, relata la tasca feta durant aquestes setmanes a Costa d´Ivori.

La nostra feina abasta diversos àmbits; d´una banda, hi ha el mèdic i odontològic, que no es limita només a les persones de Manaboué sinó que s´estén per tota la comarca. Resseguim els poblets –un a un cada dia– per atendre a tots els malalts que requereixen els nostres serveis, que no són pas pocs. Cada any atenem uns 2.000 pacients en l´àmbit mèdic, i uns 700 en l´odontològic. Sens dubte, hi ha molta feina a fer.

Un altre grup es dedica a treballar en el camp educatiu, donant classes als nens i nenes de Manaboué i rodalies, combinant la catequesi, amb classes de castellà, manualitats, etc. I a la tarda, no hi manca mai el complement esportiu i lúdic sota un perfil més educatiu que competitiu. Un altre grup dedica el seus millors esforços a la construcció d´edificis per a la millora bàsica de la formació humana dels seus habitants, especialment la mainada, com ha estat fins ara la construcció del menjador i els lavabos de l´escola, de manera que la seva qualitat de vida educativa disposi d´elements absolutament bàsics.

Enmig d´aquests treballs, que ens semblen molt importants, hi hem anat afegint, amb la ajuda d´alguns seminaristes vinguts també amb nosaltres des de Catalunya i comptant amb algun altre seminarista ivorià, una petita col·laboració en la tasca de formació cristiana i catequètica que fan els missioners, que viuen a pocs quilòmetres del poble. La tasca és gran i els resultats també ho són, gràcies a Déu i al treball heroic i incansable d´aquest homes que hi viuen tot l´any. Força persones de Manaboué estan rebent formació cristiana i es preparen per al sagrament del baptisme. El darrer curs, cinc persones del poblet s´han incorporat a l´Església catòlica, i un altre grupet ha rebut la primera comunió. Entre els disset escolans que formaven part del grup de nois –entre 10 i 15 anys– que ajudaven amb gran serietat, cada matí, a les 7.30 a la Santa Missa (certament, algun d´ells de tant en tant s´adormia), només un havia fet ja la primera comunió, n´hi havia tres més que estaven batejats, i de la resta la gran majoria han començat ja la catequesi –després de demanar-ho amb insistència– perquè també volen ser batejats.

Tot i que la nostra estada no és gaire llarga, tots els que hi anem com a voluntaris tornem amb el cor tocat per la grandesa d´aquelles persones. Tenen a l´ànima un sentit molt profund de l´agraïment, un do constant que toca la transcendència i una delicadesa sublim pel diví i per les coses i persones sagrades.

Eduard Puig

Llicenciat en Dret

Seminarista de la diòcesi de Barcelona