Arxiu > Número 32

El pensament de Darwin en relació amb un Déu Creador. F.Nicolau

 

Tots sabem que la teoria evolucionista, descrita des del punt de vista purament científic, és perfectament compatible i image-0f6af8d4bb1e368a3d8184b23a6720a9componible amb la Doctrina cristiana. La fe ens diu que Déu ho ha creat tot, però no que ho hagi fet des d´un principi tal com ho veiem ara. Pot haver fet que les causes segones hagin provocat una evolució que ha portat fins al món actual. Més encara, podem dir que es veu més conforme a la saviesa i manera d´actuar divines que no s´entretingués a crear espècie per espècie sinó que donés a la naturalesa la potencialitat d´anar-les originant. I el papa Joan Pau II no tan sols ho veia així sinó que fins i tot, del fet científic de l´evolució biològica amb el seu desenvolupament harmoniós, en feia un argument a favor de l´existència del Creador. Digué: «L´evolució dels éssers vius, de la qual la ciencia cerca de determinar les etapes i discernir el mecanisme, presenta un intern finalisme que suscita l´admiració. Aquesta finalitat, que orienta els éssers en una direcció de la qual no són amos ni responsables, obliga a suposar un Esperit que n´és l´inventor, el creador» (catequesi de 17.7.1985).

 

image-8ae717d185b83afb1020aead1a006aebNo obstant això, la publicació del llibre de Darwin sobre L´origen de les espècies el 1859 provocà controvèrsies entre eclesiàstics i naturalistes, i fins i tot la mateixa Església catòlica hi mostrà reticències, com es mostrà, per exemple, en ´oposició a la publicació de les obres de Teilhard de Chardin. Cal dir, però, que no hi hagué pas cap condemna catòlica oficial o pontifícia de la teoria darwinista. L´oposició més forta contra l´evolució va sorgir de l´Església anglicana.

Ara bé, l´any 2009 s´ha declarat «any de Darwin» perquè coincideix amb el bicentenari del naixement de Charles Robert Darwin (1809-1882) i es compleixen els 150 anys de la publicació del seu llibre Sobre l´origen de les espècies (1859), i per a nosaltres, creients cristians, i més encara si exercim el ministeri sacerdotal, se´ns fa interessant escatir, amb motiu d´aquesta commemoració, si Darwin era de debò ateu (com molts diuen) o no. I, en cas de ser-ho, si el portaren a no creure en Déu els arguments que trobà per a la seva teoria evolucionista. És el que mirarem d´aclarir en aquest article.

 

Un viatge que li canvià la vida

Charles Darwin era fill d´un metge benestant que volia que el seu fill seguís la mateixa professió. Però el noi no hi estava gaire disposat. La seva dèria era l´estudi de la natura. Per això col·leccionava insectes, ous image-57e5afbe2a32e7a40f733e3b8b3202c2d´ocell, petxines, pedres... i li agradava la cacera. Va acabar els estudis primaris sense gaire lluïment i el pare l´envià a Edimburg a estudiar medicina, però ell només hi aguantà fins al tercer curs. Impressionat per dues intervencions quirúrgiques que hagué de presenciar, se´n tornà a casa dient que allò no era per a ell. Aleshores, el pare li proposà la carrera eclesiàstica i el jove acceptà, pensant potser que sent rector de poble tindria temps per continuar recollint insectes i altres productes naturals. Anà a Cambridge i hi estudià tres cursos més i obtingué el títol de Magister Artium, més aviat pels pèls. Però va estar de sort i hi va fer amistat amb el reverend John S. Henslow, que l´acollí i guià cap on el portaven el caràcter i les aptituds. I va ser també Henslow qui el presentà a ocupar el lloc de naturalista al bergantí Beagle, que havia de fer la volta al món per realitzar una expedició cartogràfica i científica. I encara que el pare no ho veia clar, el jove Charles, de 22 anys, va poder embarcars´hi engrescat a estudiar tot el que pogués de la natura del nostre planeta.

El viatge programat per a tres anys durà quatre anys, nou mesos i sis dies. Una volta al món ben completa: Illes de Cap Verd, costes del Brasil, d´Uruguai i d´Argentina, llles Falkland, Terra del Foc, Xile, Perú, Illes image-ace148add2b4bb72df573f1cf48ac74fGalápagos, Tahití, Nova Zelanda, Austràlia, Tasmània, Illes Maurici, Santa Elena i Ascensió, un altra cop Brasil, Illes Açores i finalment Anglaterra. Darwin no s´hi comportà pas com un turista. Quan era a terra, recollia insectes, caçava, pescava, desenterrava fòssils... i quan era al vaixell dissecava, estudiava... I, quan arribaven a un port important, enviava a Anglaterra paquets de col·leccions amb els apunts corresponents.

No cal dir que aquells enviaments provocaven els elogis dels que els rebien. Quan tornà a la pàtria el 2 d´octubre de 1836, es trobà que era acollit ja com a famós naturalista. «El viatge amb el Beagle ha estat el fet més transcendental de la meva vida», va dir. I tenia raó. També va dir que durant el viatge havia mort «de mort natural» la seva vocació al sacerdoci.

 

La gènesi del llibre que ha fet història

Encara que, pel que sembla, Darwin, al llarg d´aquell periple, ja havia anat madurant la seva teoria evolucionista, no la va publicar pas tot seguit. Haurem d´esperar 23 anys per veure-la exposada image-abfd0659a5f61e980c7db42b617f31cedetalladament. Per què va trigar tant a publicar-la? Creiem que hem de dir que se sentia frenat per raons ambientals. Per molt obligat que se sentís a correspondre quan tornà del viatge en veure´s convertit en un naturalista reconegut i ja famós, no gosà exposar la teoria per por de la reacció que preveia que hi hauria en la societat anglesa, per part sobretot dels ambients eclesiàstics de l´Església anglicana, tan tradicional. No podem oblidar que Darwin era d´un caràcter més aviat tímid.

De moment, es va acontentar amb la publicació del diari del seu viatge, Journal of Researches during the Voyage of Beagle round the World, el 1839, tres anys després de l´arribada. El mateix any es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, filia de l´oncle que havia fet d´intercessor davant del pare quan aquest s´oposava al viatge de Charles. Fou un matrimoni que tota la vida es mostrà ben avingut, sense problemes. La parella anà a viure al poble de Down (comtat de Kent), en una casa de camp, rebuda en herència del pare, per consell dels metges perquè per a la dèbil salut de Darwin era desaconsellable el clima londinenc.

Allà visqué el nostre home la resta de la seva vida. La seva posició econòmica li permetia dedicar-se exclusivament a la ciència i així ho va fer amb un ritme molt metòdic d´horari fix i mesurat, mentre anava image-1e5fd6a4ea12e236ef3916f6a9519946estudiant tot el material recollit. Que des de la tornada del Beagle tenia clar que les espècies no eren immutables i que havien variat al compàs de les circumstàncies ambientals, provinents sobretot de la convivència amb altres espècies en la lluita per la vida, ho sabem perquè el 1842 ja havia donat a conéixer als seus amics naturalistes un esbós de les seves idees elaborat en aquells sis anys.

Però no serà fins al 1859 que publicará el seu famós llibre. I potser encara hauria trigat més si el 1858 no li hagués arribat una carta sorprenent. Un jove naturalista, Alfred Russell Wallace (1823-1911), li escrivia des de les Moluques i li exposava la teoria d´una evolució de les espècies basada en la lluita per la vida. Era exactament el mateix pensament de Darwin. Li passaven al davant! Els seus amics Lyell i Hooker li aconsellaren de publicar conjuntament la nota de Wallace, que era només d´uns quants fulls, i un breu avanç de la seva teoria. I així es va fer. La Linnaean Societypublicàl´extens article On the Tendency of Species to form Varieties and Species by Natural Means of Selection, firmat per tots dos. I el gran llibre de Darwin, de 596 planes, On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life apareixia l´any següent. Es diu que els mil dos-cents exemplars de la primera edició s´exhauriren en un sol dia. Potser no va ser tant, pero tot seguit se´n preparà la segona edició, i encara d´altres. El 1876 ja s´havien venut setze mil exemplars de l´obra. I no cal dir que aparegueren ben aviat traduccions a d´altres llengües. I quin era el pensament de Darwin en aquest famós llibre?

Es podria resumir així:: Hi ha una certa variabilitat en la descendència dels éssers vius, ja que els fills image-692f35be41d2142c908782fb7c783811s´assemblen als pares, pero no són ben iguals. Ara bé, totes les espècies tendeixen a augmentar en proporció geomètrica, però de fet els individus que les integren es mantenen pràcticament en nombre constant o amb poques variacions. És així per causa de la lluita constant per sobreviure en la competència amb les altres espècies o amb les dificultats del medi ambient. Resulta, doncs, que només hi ha supervivencia dels individus més dotats i això fa que es produeixi una selecció natural que origina espècies més fortes o més ben adaptades. I això es demostra amb moltíssims exemples, amb l´estudi dels fòssils i amb la distribució geogràfica dels animals.

 

Un segon llibre més atrevit que el primer

 

En aquest llibre de 1859, Darwin no afirmava res sobre l´origen de l´home, i hi deia al final: «Hi ha grandesa i esclat en

la idea que la vida, amb les diverses energies i facultats que té, fos originalment alenada pel Creador en comptades formes, o potser en una sola, i que, mentre el nostre planeta ha anat girant segons les lleis de la gravitació des d´aquell començ tan simple, s´hagin desenvolupat i evolucionin interminablement incomptables formes de vida, de les més belles que pugui concebre la fantasia». Pel que fa a l´espècie humana, només hi havia fet una al·lusió en una frase anterior: «Es farà [s´entén: amb tot el que he exposat] molta llum sobre l´origen de l´home i la seva història».

Però, per la pressió d´alguns amics seus materialistes, va acabar publicant el 1871 el llibre The Descent of image-ee80fe4922f55e92fe17ae3c629bee74Man and the Selection in Relation to Sex, en el qual afirmava que l´home, com animal que és, prové també d´un animal anterior del mateix grup biològic que el goril·la i el ximpanzé, el grup dels primats. I ho preten demostrar fonamentalment amb tres raons: homologia dels òrgans, semblances en el desenvolupament embrionari i l´existència en l´home d´òrgans rudimentaris, vestigis dels que són funcionals en altres animals. No hi posa cap argument paleontològic perquè en aquell moment encara no s´havia trobat cap fòssil que indiqués la transició d´un primat cap a l´ésser humà. El llibre dóna gran importància a la selecció sexual, que li ocupa més de la meitat de la seva exposició.

Aquest segon llibre, des del simple punt de vista científic, és inferior al primer. Quan parla de la ment humana i afirma que només difereix en grau de la d´un animal, no dóna cap argument de valor. No veu que l´autoconsciència en l´home implica un «salt ontològic». Les raons que addueix per la selecció en relació amb el sexe ja no hi ha cap biòleg que les admeti. El que sí que hem de dir és que és clar que el pensament de Darwin ha variat molt de debò. De temorós a dir res que pogués ofendre la religió, ha passat a fer afirmacions que l´allunyen de la fe cristiana i que, d´altra banda, no demostra amb arguments prou convincents. ¿És, doncs, que Darwin, d´estudiant de capellà en la seva joventut, ha passat a convertir-se en un ateu?

 

Què cal dir de l´ateisme de Darwin?

És ben clar que hi hagué també una evolució en el pensament de Darwin pel que fa a la creenca en un Déu creador. Quan es va embarcar en el Beagle, encara no havia perdut la vocació pel sacerdoci. Ell mateix ho diu i, després, com ja sabem, afirma que la perdé «de mort natural» al llarg del viatge. Pero no morí encara image-e4982d90de8beed7801fb62b9768363fdel tot la seva fe cristiana. Només s´anà refredant. Això sembla que li provocà dubtes i lluites en el seu esperit. Ho podem demostrar amb els documents que ens resten. És clar que la postura intransigent de 1´Església anglicana va ser la que acabà fent-li perdre la fe en el cristianisme, perquè li deien que era de fe que Déu ho havia creat tot de manera que totes les espècies havien existit des d´un principi. Però la fe en un Déu autor de la naturalesa pensem que podem afirmar que no va arribar a perdre-la mai en el seu esperit, contra els qui ens diuen que va acabar sent un ateu.

¿És que no eren sinceres les paraules citades anteriorment i que posà al final de L´origen de les espècies, que diuen que la vida va ser alenada pel Creador? No hi ha cap motiu cert per negar-ho, si bé no podem tampoc afirmar categòricament que les posés amb tota sinceritat (podia haver-ho posat per la por que el seu llibre fos rebutjat per ateu). El que sí ens consta per les cartes escrites a amics materialistes és que ha perdut la fe en el Déu de la Bíblia. Però això és clar que no equival a l´ateisme total. I el que podem afirmar és que ell veia componible amb la fe en un Creador tota la seva teoria evolucionista, i no va dir mai que com a conseqüència del que la ciencia anava descobrint en relació amb 1´evolució calia negar l´existència de Déu. Com també diem nosaltres que no hi ha contradicció entre creació i evolució, si bé hi afegim que, a més a més, podem admetre la fe en el Déu del cristianisme, perquè una correcta interpretació de la Bíblia no exclou pas el fet evolutiu.

Però hi ha qui diu que Darwin al final de la seva vida era un ateu declarat, ja que fins i tot no veu en l´home més que un simple animal que ha evolucionat. Els hem de respondre que, encara que digui això, en el llibre no posa pas explícitament en cap lloc que s´hagi d´excloure la intervenció divina. I si se´ns objecta que el seu caràcter tímid fa que no gosi escriure res que molesti directament els sentiments que tenen els cristians, que seran la major part de lectors i, a més, ho fa per amor a 1´esposa, ja que no la vol ofendre, sent com és una cristiana practicant, respondrem que tenim un document molt explícit sobre aquest punt. Expliquem-ho:

Emma Darwin estimava Charles de debò i alhora era una creient pietosa, i patia en veure que el seu marit s´apartava de Déu. Un dia es decidí a escriure-li una llarga carta (que es conserva) per exposar-li les seves inquietuds. A la carta li deia, entre altres coses: «L´opinió que tinc i vull conservar de tu és que mentre actuïs en consciència i vulguis conèixer la veritat i tractar-la sincerament, no pots equivocar-te; però hi ha image-9b15579015c54246daca1f85c2816eabraons alienes a la meva voluntat que no em deixen consolar amb aquesta idea. El teu pensament i el teu temps són plens de qüestions interessants [...], però fan que deixis de banda un altre tipus de pensaments [...]. Tant de bo que aquest hàbit, propi de la recerca científica, de no creure en res que no sigui demostrat, no influeixi gaire en el teu esperit, ja que es tracta d´assumptes que no poden ser demostrats de la mateixa manera [...]. No estic totalment d´acord amb tu en allò que vas dir: que sortosament no hi ha dubtes sobre com cal actuar. Crec que pregar és un exemple de la postura contrària, perquè allò és un deure imperatiu i això potser no ho és». Doncs bé, aquest manuscrit es conserva i al final hi ha escrit amb lletra de Darwin. «Quan em mori, sapigueu que he besat aquesta carta i he plorat per causa seva moltes vegades. C.D.». La signatura és només amb les inicials. Ja n´hi ha prou. Oi que no cal fer-hi cap comentari?

En una carta a un amic havia escrit: «Al llarg de les meves fluctuacions, no he estat mai un ateu en el sentit de negar l´existència de Déu. Així ho crec, en general, i cada cop més en fer-me vell... El meu estat d´ànim podria ser descrit com el d´un agnòstic». I, quan escriu un pròleg autobiogràfic que li han demanat per a l´edició alemanya de L´origen de les espècies, un any abans de la seva mort, hi diu: «Tocant als meus sentiments religiosos, considero que aquest és un assumpte que no interessa ningú més que a mi. Només diré que crec que l´Evolució és compatible amb l´existència de Déu. Tanmateix [...] no he posat gaire el pensament en la religió en tractar de la ciència».

Creiem que Darwin era sincer quan deia que era un apassionat de la veritat i que els seus dubtes de fe provenien del fet que el cristianisme que li havien ensenyat era incompatible amb els resultats de les seves recerques. Va escriure en la seva autobiografia: «Crec que he obrat bé seguint sempre la ciència i dedicant-hi tota la meva vida. No tinc cap mena de remordiment d´haver comès cap pecat greu, pero sí que tinc el sentiment de no haver fet més bé al proïsme». Sentiment ben noble. Nosaltres creiem que l´amor misericordiós de Déu també s´haurà fet present a l´hora d´acollir aquest il·lustre científic a l´eternitat.

 

 Francesc Nicolau

                                 Professor de la URL, sotsdirector del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, Llicenciat en Sagrada Teologia i en Ciències Exactes  

  • 29 agost 2009
  • Francesc Nicolau
  • Número 32

Comparteix aquesta entrada