Evolucionisme: continguts i límits. O.Rico

*Aquest article recull parcialment un document més extens, que

es pot consultar íntegrament en castellá en aquesta web: www.temesdavui.org

L´evolucionisme és potser la manera més habitual de referir-se a les teories de l´evolució biològica, que miren d´explicar la història de la vida a la Terra. Segons els científics, aquesta història va començar fa milers de milions d´anys (d´ara endavant: Ma) amb l´aparició dels primers éssers vius, fa –se suposa– uns 3.700 o 3.800 Ma.

L´evolucionisme és, de fet, una “cosmovisió” o una manera d´entendre el món i l´home. Si es pensa en termes de “cosmovisió evolucionista”, realment la història evolutiva es podria fer anar encara més enrere en el temps, fins als mateixos orígens de l´Univers, que segons l´astrofísica moderna remunten a més de 14.000 Ma d´antiguitat. Per tant, el concepte d´evolucionisme és extraordinàriament ampli, si més no des del punt de vista temporal. I parlar d´evolucionisme vol dir, doncs, enfrontar-se a problemes tan diferents i tan complexos com la gènesi de l´Univers o l´aparició de l´home, passant per l´origen de la vida a la Terra i l´evolució que han experimentat les innombrables formes de vida que han poblat el planeta al llarg de la seva història. És per això que, tot seguit, i de manera inevitablement sintètica, esbossaré una panoràmica de l´estat actual de les teories de l´evolució.

Avui en dia són ben pocs els qui dubten que l´evolució és un fet històric completament establert, com ara que la Terra és rodona o que gira al voltant del Sol i sobre el seu mateix eix. Però, a partir d´aquí, es plantegen un seguit de preguntes: quins factors són responsables de l´evolució? Com té lloc el canvi d´unes formes a unes altres, i quin és l´abast real d´aquestes modificacions? Aquestes qüestions i moltes altres de semblants, són les que miren d´escatir les teories de l´evolució. I ens proposem de tractar-les en els apartats següents.

Se sap que l´evolució és, principalment, un procés genètic, i que la genètica de poblacions és la disciplina biològica que forneix els principis teòrics que expliquen aquest procés. En genètica de poblacions, es parteix del pressupòsit que els canvis evolutius a una escala petita (microevolució), els que es donen al si de les poblacions biològiques, contenen tots els elements necessaris per explicar l´evolució; la macroevolució, o evolució a gran escala, no seria, doncs, sinó l´extrapolació en l´espai i en el temps dels processos bàsics de les poblacions. Aquesta és, de manera molt resumida, la tesi de la teoria sintètica de l´evolució o neodarwinisme, a la qual dedicaré una atenció especial en aquestes pàgines, entre d´altres raons perquè és la teoria que actualment compta amb el suport de la major part dels científics.

En un altre ordre de coses, l´evolucionisme és, segurament, la teoria científica que ha provocat més debats filosòfics i teològics al llarg de la història. I també, sovint, una de les principals fonts de malentesos quan es volen establir i delimitar les relacions entre la fe i les ciències experimentals. Al final, també tractarem, tot i que de manera molt sintètica, aquesta qüestió.

Tot seguit, intentaré exposar l´estat actual de les teories de l´evolució. Abans d´entrar en matèria, però, convé distingir entre els conceptes científics d´hipòtesi i de teoria. O bé perquè estan molt lligats entre ells, o bé per la dificultat de precisar, de vegades, on acaba un i on comença l´altre, o per altres raons (entre les quals hi trobem, no pas amb poca freqüència, les de mena filosòfica o ideològica), el cas és que, de vegades, tots dos conceptes es fan servir de manera indiscriminada, o fins i tot errònia –presentant com a teories allò que no passen de ser hipòtesis sense gaire fonament-, de manera que es contribueix a fer més enrevessat el procés de l´evolució biològica, que ja en ell mateix no és pas cosa simple.

Diguem, breument, que, en el llenguatge científic, la hipòtesi equival habitualment a la suposició versemblant, posteriorment comprovable o falsable pels fets, els quals han de decidir, finalment, sobre la veritat o la falsedat de la hipòtesi. Per contra, una teoria és una forma de coneixement científic que consisteix a unificar diverses lleis sobre un aspecte de la realitat. De vegades, la teoria es confon amb la hipòtesi, especialment quan es tracta d´una construcció intel·lectual àmplia que afecta un sector molt extens de la realitat o fins i tot la realitat sencera. En aquest últim cas, la teoria també es pot confondre amb la concepció del món i ve a ser com la formulació intel·lectual de la concepció del cas. Tot plegat, cal tenir-ho molt present a l´hora de parlar de l´evolució biològica, perquè és important discenir clarament quan es parla d´hipòtesis i quan es parla de teories.

Continguts de l´evolucionisme

Si es pensa en els grans interrogants que l´home s´ha plantejat des de l´alba de la humanitat (Quin és l´origen del cosmos?, qui som?, quins van ser els nostres avantpassats primitius?, quin és el sentit de la nostra existència?...), es poden destacar, com a mínim, quatre camps d´estudi:

· L´origen de l´univers

· L´origen de la vida

· L´origen i l´evolució de les espècies biològiques

· L´origen i l´evolució de l´home

Són nombroses les teories o hipòtesis que han mirat de donar-hi resposta. Les principals teories s´han formulat al llarg dels últims 200 anys, sobretot d´ençà que Charles Darwin, cap a la meitat del segle XIX, va publicar L´origen de les espècies (1859), que fou, sens dubte, la seva obra més cèlebre i més influent. Darwin hi va exposar la seva teoria de la selecció natural. Poques dècades després de la publicació de L´origen de les espècies, i ja encetat el segle XX, es van posar els fonaments de la genètica moderna, gràcies als treballs de Gregor Mendel. Tots dos fets marquen el començament d´una nova època en la història de la biologia, que ve caracteritzada per la formulació de diverses hipòtesis i teories sobre l´evolució, el conjunt de les quals ha anat configurant el cos de doctrina que acostumem a anomenar evolucionisme.

De totes les teories que intenten explicar el fet evolutiu, en destaca particularment la teoria de la selecció natural de Charles Darwin. El pensament del naturalista anglès –la tesi central de la seva teoria– queda prou ben reflectit en uns mots que trobem a la seva obra:

“Segons el principi de selecció natural amb divergència de caràcters, no sembla increïble que, tant els animals com les plantes, es puguin haver desenvolupat a partir d´algunes formes inferiors intermèdies, i si admetem això, també hem d´admetre que tots els éssers orgànics que en qualsevol temps han viscut damunt la terra poden ser descendents d´una forma primordial” (Charles Darwin: L´origen de les espècies,1859).

Posteriorment, i gràcies sobretot al desenvolupament de la genètica, la teoria de Darwin va ser reformulada repetidament per diversos científics, i en va resultar –cap a la meitat del segle XX– l´anomenda teoria sintètica de l´evolució o teoria neodarwinista, que intenta actualitzar la teoria darwiniana de la selecció natural a la llum de la genètica moderna: l´evolució biològica, segons aquesta teoria, seria el resultat de la selecció natural actuant sobre les variacions hereditàries causades per mutacions aleatòries. Actualment, la majoria de científics donen per vàlids els mecanismes que proposa aquesta teoria per explicar l´evolució dels organismes. Tanmateix, cadascuna de les grans qüestions sobre l´evolució biològica continua sent objecte de debat en la comunitat científica, i, doncs, no es fa estrany que, a més de l´explicació neodarwinista, apareixin noves propostes i teories que intenten aportar noves llums sobre el complex problema de l´evolució.

Tot seguit, tractarem principalment els continguts i els límits de les teories darwinistes, així com algunes de les controvèrsies científiques que han suscitat i de les alternatives a aquestes teories que s´han proposat al llarg de les últimes dècades.

Les teories de l´evolució 

Parlar d´evolucionisme vol dir, abans que cap altra cosa, tractar l´evolució de les espècies biològiques al llarg del temps. Convé, doncs, aclarir, en primer lloc, algunes premisses, com ara el concepte d´espècie biològica que els biòlegs fan servir per relacionar entre ells i per classificar els organismes actuals i els passats. Cal també aclarir el concepte d´especiació, és a dir, el procés que dóna lloc a la formació de noves espècies biològiques a partir d´altres preexistents.

Espècie biològica i especiació

El concepte actual d´espècie biològica és diferent del que tenia Darwin quan, ara fa 150 anys, va escriure el seu famós llibre L´origen de les espècies.

En temps de Darwin, les espècies i les varietats encara es definien en termes de diferències morfològiques. Amb aquest plantejament, no es pretenia pas precisar si aquestes diferències determinaven, realment, poblacions aïllades reproductivament El concepte actual d´espècie biològica (“conjunt d´individus d´una població, morfològicament semblants els uns als altres, i capaços de reproduir-se entre ells i de generar una descendència fèrtil”) no es podria entendre si prescindíssim d´aquesta característica: l´aïllament reproductor dels individus que formen la població, sobre la qual actuen els mecanismes que fan possible el canvi en l´espècie.

Així, doncs, parlar d´“evolució de les espècies” al llarg del temps vol dir parlar de canvis, i això comporta escatir quin és el procés responsable d´aquests canvis o transmutacions (si fem servir el terme precís amb què Darwin es referia a l´essència del canvi evolutiu). Dit altrament: es tracta sobretot d´aclarir tant com sigui possible el procés d´especiació. I és que l´especiació constitueix, sense cap mena de dubte, el fet biològic fonamental (i, al mateix temps, el gran repte per als investigadors que busquen arribar al fons de l´essència d´aquest fet), un fet que té com a conseqüència biològica més rellevant l´evolució orgànica.

És interessant remarcar que el llibre més conegut i rellevant de Darwin, que ara commemorem, no tracta, de fet, de la manera com s´originen les espècies, que és allò que immediatament ens suggereix el títol. Com ja va fer notar Ernest Mayr, un dels pares de la teoria neodarwinista, “el llibre 'The origin of Species´ no s´ocupa realment d´aquest tema”. Com afirmava també Georges Simpson, un altre dels impulsors d´aquesta teoria, “Darwin no va poder resoldre el problema remarcat pel títol de la seva obra”.

Al llibre de Darwin, no s´investiga com és que hi ha espècies, sinó que, donant per descomptat que n´hi ha, s´investiga com són. En tot cas, i sense voler pas desmerèixer l´obra de Darwin, no deixa de ser sorprenent que, al cap de 150 anys de la publicació d´aquest llibre, l´origen de les espècies continua alçant-se com una qüestió que es resisteix a ser escatida. I és que l´evidència empírica a favor de la transmutació de les espècies sota la influència de la selecció natural, continua sent poc concloent. Si es considera la presumpta transició entre grups biològics cada cop més grans (de gèneres a famílies, i d´aquestes a ordres, classes, phyla i regnes), aleshores els problemes i les incerteses encara són molt més complexos i difícils de resoldre.

Com dèiem al començament, el pensament evolucionista ha anat escampant, progressivament, el seu camp d´estudi, i ha arribat a abastar no només el món dels vivents, sinó també, i a un altre nivell, l´origen i l´evolució del cosmos material. D´aquesta mena de simbiosi entre el nivell còsmic i el biològic, en neix una cosmovisió que, al capdavall, abasta tota la història de l´univers, des de la formació del cosmos fins a l´origen de l´home. Tot seguit, analitzarem, tot i que de manera separada i sintètica, les grans qüestions a què ens referíem en les primeres ratlles i que, d´alguna manera, es troben presents al nucli de la cosmovisió evolucionista.

· L´origen de l´univers 

L´any 1929, l´astrònom Edwin Hubble va formular una llei segons la qual l´univers es troba en expansió i les galàxies s´aparten les unes de les altres a una velocitat que és proporcional a la distància que les separa. Poc abans, el 1927, el matemàtic i capellà belga Georges Lemaître havia proposat la seva teoria de l´àtom primitiu, que, al cap d´uns anys, el 1948, va ser reformulada per Georges Gamow, i presentada a la comunitat científica amb el nom amb què avui és coneguda: la teoria del big bang o de la gran explosió. Segons aquesta teoria, fa uns 14.000 milions d´anys tota la matèria i energia de l´univers, concentrada en condicions d´una gran densitat i temperatura, va experimentar una gran explosió, que va anar seguida d´una ona expansiva descomunal que encara avui en dia continua inflant l´Univers. La prova decisiva d´aquesta gran explosió va arribar l´any 1964, gràcies a Penzias i Wilson, dos tècnics nord-americans que, de manera un xic atzarosa, van captar una radiació, d´origen inicialment desconegut, que va resultar que era el ressò de fons produït per aquell esclat primigeni. A partir d´aquest moment, i avalada per altres prediccions posteriors, el model d´univers proposat per la teoria del big bang gaudeix, avui en dia, de l´acceptació de tota la comunitat científica, encara que com qualsevol teoria física planteja diversos interrogants.

· L´origen de la vida

Es calcula que l´edat de la Terra és d´uns 4.500 o 4.600 milions d´anys. Els fòssils més antics que es coneixen (objectes que, segons que es creu, són microfòssils derivats de bacteris esfèrics i filiformes) remunten a uns 3.600 milions d´anys. Es pensa, doncs, que els primers vivents van aparèixer en l´interval que va entre aquestes dues dates, és a dir, al cap de gairebé mil milions d´anys de la formació del planeta. És evident que el problema científic de l´origen de la vida a la terra és un dels més complexos i difícils de resoldre. Hi ha diverses teories que pretenen explicar-lo.

El 1922, el bioquímic rus Alexander Oparin va proposar la teoria dels coacervats, segons la qual la vida hauria sorgit a l´aigua dels oceans com a conseqüència de les reaccions químiques i bioquímiques entre molècules progressivament complexes. La vida, segons Oparin, hauria tingut, doncs, un origen químic terrestre. L´any 1953, els nord-americans S. Miller i H. Urey van portar a terme un experiment que encara actualment constitueix un dels referents obligats quan es parla d´aquestes qüestions. El punt de partida de l´experiment era el supòsit que l´atmosfera terrestre primitiva, és a dir, la que envoltava la Terra fa uns 4.000 Ma, devia ser una atmosfera que no tenia oxigen i que era rica en compostos reductors com ara l´amoníac, el metà, l´hidrogen i el vapor d´aigua. Una barreja d´aquestes molècules va ser sotmesa en un matràs a les descàrregues elèctriques que, segons que suposaven els investigadors, es devien donar en aquella atmosfera primitiva. El resultat principal d´aquell experiment va ser l´obtenció, com a conseqüència de les reaccions químiques, d´alguns aminoàcids, que són les unitats bàsiques que formen part de les proteïnes, és a dir, de les principals molècules estructurals que constitueixen els éssers vius. Semblava que el problema de l´origen de la vida es podia resoldre per la via experimental, si més no inicialment. Tanmateix, les dificultats continuen sent rellevants. De fet, la vida que ara existeix a la Terra es basa en la interacció mútua entre àcids nucleics (DNA i RNA) i proteïnes; ara bé, els àcids nucleics són necessaris per fabricar proteïnes, i viceversa. A més, aquestes grans molècules posseeixen una enorme complexitat, cosa que fa difícil suposar que poguessin sorgir d´una manera espontània. Per embolicar encara més l´assumpte, avui en dia es pensa també que l´atmosfera primitiva no era, realment, tal com pensava Miller quan va portar a terme el seu experiment, sinó que devia ser més aviat mitjanament oxidant.

Davant de tantes dificultats per resoldre el problema de l´origen de la vida, no es fa estrany que diversos investigadors, entre els quals destaca Francis Crick, proposessin, a finals de la dècada del 1960 una nova teoria: es coneix com la teoria del món de l´RNA. La vida primitiva, segons aquesta teoria, es basava en l´RNA –és a dir, Ribonucleic acid (RNA)– i més concretament, en dues propietats d´aquesta molècula (per cert, unes propietats que ara no posseeix): l´RNA es podria replicar a ell mateix sense necessitat de proteïnes, i podria catalitzar la síntesi de les proteïnes. Hi ha hagut resultats experimentals que avalen aquesta hipòtesi, com ara l´existència d´enzims composts d´RNA (ribozims); però, tot i això, encara perviuen certes incògnites, com ara la formació del mateix RNA, o la misteriosa capacitat de replicació de l´RNA en absència de proteïnes. Una altra teoria, proposada per A. Graham Cairns-Smith, planteja la possibilitat que el primer sistema amb capacitat per replicar-se hagués estat inorgànic i situat al damunt de cristalls d´argila. Finalment, encara n´hi ha d´altres, de teories, que situen l´origen de la vida en ambients ben diferents, que van des de les fonts hidrotermals dels fons marins, fins a l´espai extraterrestre.

Sembla prou clar que, tot i les diverses teories que s´han proposat per explicar l´origen de la vida, les dificultats per mirar d´escatir la qüestió no són pas simples foteses. Cal suposar, com sosté Christian de Duve, premi Nobel pels seus treballs sobre la cèl·lula, que, tenint en compte les característiques del món fisicoquímic en què vivim, l´aparició de la vida a través de processos naturals era inevitable. Ara bé, malgrat això, els enigmes que envolten l´origen de la vida continuen suscitant nombroses propostes i explicacions, de vegades contradictòries, entre els científics.

Al capdavall, doncs, no hi ha, avui en dia, una teoria científica acceptable sobre l´origen de la vida, sinó més aviat un conjunt de conjectures altament especulatives i, en tots els casos, sense gaire fonament.

· L´origen de les espècies

Del darwinisme, no se´n poden fer judicis sumaris. Parlar-ne és una tasca tan àmplia com parlar de la ciència biològica: no és una simple teoria, ni tampoc no és una doctrina filosòfica, ni tan sols un model explicatiu de fenòmens observables científicament. És molt més que tot això: és un autèntic paradigma científic d´interpretació de fenòmens biològics. Per això, per parlar-ne correctament, cal saber, en primer lloc, de què es vol parlar, a quin aspecte concret hom es vol referir. També cal distingir entre el darwinisme en ell mateix i les teories neodarwinistes que s´han formulat després de Darwin.

Segons Ernst Mayr, un dels pares del neodarwinisme, les doctrines darwinianes, o allò que alguns anomenen el darwinisme clàssic, abracen una combinació de cinc teories que, de forma resumida, es poden formular així:

· L´evolució, com a manera de desenvolupar-se la vida en el temps.

· L´origen comú de les espècies.

· La diversificació d´aquestes espècies per canvis genètics i geogràfics.

· El gradualisme del canvi evolutiu.

· La selecció natural, com a mecanisme principal (mapa i brúixola) de l´evolució.

Ningú no dubta que el problema evolutiu bàsic és el de l´origen de les noves formes (és a dir, de les noves espècies, gèneres, etc.) a partir d´altres preexistents. El mecanisme que, segons Darwin, faria possible l´aparició de noves formes no és sinó la selecció natural: un procés que permet que les espècies puguin sorgir a partir d´altres preexistents per raó de la diversa supervivència dels organismes en la seva lluita per l´existència. La idea maltusiana de la lluita per l´existència va ser aprofitada per Darwin per formular la hipòtesi segons la qual la selecció natural exerceix una pressió que en força alguns a abandonar la partida i a d´altres a adaptar-se i a sobreposar-se. Vet aquí la idea central del pensament darwinista:

“La lluita per l´existència en el món orgànic, dins d´un ambient canviant (...), engendra alteracions orgàniques, en el decurs de les quals sobreviuen els més aptes, que transmeten als seus descendents aquestes característiques més favorables”. (Charles Darwin: L´origen de les espècies,1859).

Ara bé, la selecció natural, com a probable factor determinant del procés evolutiu, té un inconvenient, i és que, com afirma R. Lewontin, professor de Biologia de la Universitat de Harvard, “el fet que aquest procés actuï realment en els organismes, és un aspecte extraordinàriament difícil de comprendre”.

La teoria de la selecció natural és criticada sovint precisament per la seva ambigüitat. Des de la perspectiva de la selecció natural, per interpretar un mateix fenomen hi ha opcions nombroses i ben diverses, i això és certament poc científic. El filòsof Karl Popper pensava d´aquesta manera i afirmava que, si una teoria no admet un experiment o observació que intenti falsar-la, no té les condicions necessàries perquè se´n pugui dir científica. Com a exemple de teoria en què no es compleix aquesta condició, Popper citava precisament la selecció natural de Darwin.

N´hi ha que plantegen objeccions a la teoria de la selecció natural perquè –segons afirmen– es tracta d´una teoria tautològica, és a dir, una explicació del fet evolutiu que comporta un raonament circular i que, per tant, no pot ser sotmès a proves empíriques que mirin de falsar-la. Una definició és circular quan el terme que s´ha de denotar és present en la definició, i una argumentació és circular quan la conclusió ja apareix com una de les premisses.

· L´origen de l´home

Des de la publicació de la teoria de Darwin, l´atenció es va centrar, sobretot, en l´explicació biològica de l´origen de l´home. Es va encetar una cursa per cercar baules intermèdies entre l´home i altres primats, cosa que ha portat a la classificació habitual dels precursors de l´home actual: Australopitecus africanus (entre 4,5 i 2 milions d´anys), seguits de l´Homo habilis (des de 2,3 a 1,5 milions d´anys), l´Homo erectus (es parla també d´Homo ergaster, entre 2 i 1 milions d´anys, a l´Àfrica, i d´Homo erectus, a l´Àsia), i les diverses formes d´Homo sapiens. En tot cas, es tracta d´un terreny en què hi ha moltes propostes i incerteses, i en el qual, força sovint, hi apareixen novetats que obliguen a canviar els esquemes.

Una de les novetats principals en el camp de la biologia evolutiva, al llarg de les últimes dècades, ha estat l´aplicació dels nous mètodes de la biologia molecular en els estudis de l´evolució. De manera que, d´acord amb la biologia molecular, el suposat antecessor comú de ximpanzés i humans se situaria fa uns 6 o 7 milions d´anys; molt més recentment, doncs, que el nus de divergència que, fins fa ben poc temps, s´estimava en uns 20 milions d´anys. La presumpta determinació de l´origen de l´home modern a través de l´estudi de l´ADN mitocondrial, també ha tingut un ampli ressò durant les últimes dècades. L´ADN mitocondrial es transmet als fills només per la via materna. De moment, els estudis realitzats a partir d´aquesta molècula sembla que porten a la conclusió que tots els éssers humans actuals descendeixen d´una dona que va viure a l´Àfrica fa entre 100.000 i 200.000 anys, i que va rebre el curiós nom d´Eva mitocondrial.

Al voltant de les hipòtesis que intenten explicar l´origen de l´home actual, tampoc no hi falten les discrepàncies. I gairebé totes es concentren en el camp dels dos models explicatius: el model de continuïtat regional i el de l´origen africà recent.

Els defensors de la continuïtat regional sostenen que l´espècie, molt primitiva, de l´Homo erectus no és sinó una variant antiga de l´Homo sapiens; es defensa, a més, que en els últims dos milions d´anys d´història de la nostra nissaga es va produir un corrent de poblacions entrelligades d´aquesta espècie que van evolucionar a totes les regions del Vell Món, i cadascuna d´elles es va adaptar a les diverses condicions locals, encara que totes estaven estretament vinculades entre si per intecanvi genètic. La variabilitat que avui constatem entre les principals poblacions geogràfiques seria, d´acord amb aquest model, la darrera permutació d´aquest procés tan llarg. D´altra banda, el model de l´origen africà recent defensa que fa uns 100.000 anys un nou tipus d´ésser humà, originat a l´Àfrica, hauria substituït completament les espècies anteriors. Aquest model, que encaixa molt millor amb el que avui en dia es coneix del procés evolutiu en general, proposa que totes les poblacions humanes modernes descendeixen d´una mateixa població ancestral que va sorgir fa entre 200.000 i 100.000 anys. El registre fòssil, tot i ser escàs, suggereix que el lloc d´origen va ser l´Àfrica (encara que el Pròxim Orient es manté com una altra possibilitat). Els qui proposen aquest model recorren als estudis de biologia molecular comparada per fonamentar la tesi que tots els humans actuals descendeixen d´una població africana. També s´han fet estudis sobre el cromosoma Y, que s´hereta exclusivament del pare, i, en termes generals, els resultats avalen el model de l´origen africà.

Pel que fa a l´època més recent, sembla que, des de fa uns 30.000 anys, ja només va romandre l´home modern actual, tot i que coexistís, durant milers d´anys, amb altres tipus humans ancestrals (com l´home de Neanderthal). No hi ha unanimitat sobre l´origen dels diversos grups humans que existeixen actualment. Al capdavall, doncs, enmig de les incerteses que conformen el clarobscur de la nostra història evolutiva, s´acostuma a afirmar que la humanitat actual procedeix d´uns avantpassats relativament recents que van aparèixer a l´Àfrica o, potser, al Pròxim Orient, i que es van escampar arreu de la Terra. 

La cosmovisió evolucionista

És fàcil adonar-se que, en cadascun dels passos que s´han examinat, encara que sigui de manera resumida, hi ha importants interrogants al voltant de les qüestions que són els puntals de l´evolucionisme.

El model de la gran explosió està força consolidat, però no es pot considerar pas com a definitivament establert i conté molts problemes no resolts. Sobre l´origen de la vida, hi ha hipòtesis ben diferents i resulta molt difícil –o potser impossible- comprovar-les empíricament. Pel que fa a l´evolució dels vivents, tot i que s´acostuma a admetre que la combinació de variacions genètiques i la selecció natural hi tenen un paper important, es busquen també explicacions que intenten anar més enllà d´aquest esquema. Finalment, l´origen de l´home, malgrat els avenços inqüestionable que s´han fet en aquest camp d´estudi durant les darreres dècades, continua envoltat també per diversos interrogants. Podria resultar sorprenent que, tot i aquestes incerteses, l´evolucionisme, en el seu conjunt, tingui una salut tan bona. Això s´explica tenint en compte que una cosa és l´evolució com un fet general, i una altra de ben diferent són les explicacions concretes d´aquest fet (o, més ben dit, del conjunt de fets inclosos en l´evolució en el seu conjunt).

Pel que fa a l´evolució en general, arguments procedents de diverses especialitats sembla que avalen l´existència d´un vast procés evolutiu que ha produït la natura en el seu estat actual, tot i que hi ha molts interrogants i discrepàncies sobre els seus aspectes particulars. I això explica que, quan es parla d´evolucionisme, també siguin diverses les postures o teories que es poden adoptar. Alguns autors han agrupat totes aquestes teories en tres grans conjunts o classes, que en certa mesura resumeixen les posicions fonamentals que es poden adoptar davant del fet evolutiu (v. Quadre I):

  Classificació de les teories evolucionistes. Quadre I

Al llarg de la història, en el pensament occidental, han predominat tres grans cosmovisions. En l´antiguitat, amb diverses variants, hi va predominar una cosmovisió organicista que remarcava la jerarquia i la finalitat de les diferents parts de l´Univers. El naixement de la ciència experimental moderna, al segle XVII, va provocar el triomf de la cosmovisió mecanicista, que es fonamenta en una perspectiva analítica, i ho intenta explicar tot a través del comportament de les parts constitutives. Actualment, segons alguns científics i filòsofs, s´està produint un gran canvi de paradigma. La nova cosmovisió que està sorgint se centra al voltant de l´auto-organització. De manera que es contempla la natura com el desplegament d´un dinamisme que produeix nivells d´estructuració i, per tant, els elements vàlids de les dues cosmovisions anteriors queden inclosos en una nova síntesi més profunda. En aquesta nova cosmovisió, hi té un lloc destacat la morfogènesi o formació de noves pautes, i també és important el concepte d´informació, que és clau en la biologia moderna i que es pot aplicar anàlogament a altres camps de la natura. La idea d´evolució hi ocupa un lloc rellevant, en aquesta cosmovisió, que proporciona una imatge unitària i coherent de l´origen i desenvolupament de la natura.

Conclusions

Pel que fa a les teories de l´evolució biològica, en general, pot resultar alliçonador, i s´ajustaria força a tot el que s´ha anat dient fins aquí, el contingut d´una carta que va sortir publicada al diari El Mundo (3-XII-1996), com a rèplica a un article aparegut poc abans, al mateix diari, i que portava el títol de “Darwin, perdónalos”. L´autora d´aquell escrit, la biòloga Ana Cristina Villaro, hi deia, entre d´altres coses:

“(...) Jo també crec que acceptar l´evolució és necessari per explicar les característiques biològiques dels éssers vius actuals i passats. Però cal dir, tot seguit, que encara no se´n coneix el mecanisme. La ciència ha avançat molt des de Darwin, i el neodarwinisme (...) ja no s´accepta com a explicació global de l´evolució, ja que és un mecanisme que possiblement pot explicar la diversificació intraespecífica, allò que de vegades es coneix com a microevolució, però és tot un salt mortal pensar que, d´aquesta mateixa manera, puguin aparèixer sistemàticament nous i complexos plans d´organització (un esquelet, un ull, un cervell, un cloroplast), és a dir, la macroevolució. El neodarwinisme explica el canvi de color a l´ala d´unes papallones, i que, com a conseqüència, siguin més o menys depredades. Però cal fer notar que és un canvi en una ala que ja existia.”

“La ciència actual ha obert moltes altres possibilitats per explicar l´aparició de noves espècies. Se sap que, a més de les mutacions graduals, es poden donar grans canvis en el genoma i aquests canvis no tenen per què donar-se en molts individus de la població, sinó que n´hi hauria prou que passés en ben pocs, fins i tot en un de sol. Al capdavall, doncs, no hi ha res en la ciència que s´oposi (més aviat al contrari) a la possibilitat d´emergència d´una nova espècie a partir d´un o dos individus (idea central del Gènesi sobre la creació de l´home, per cert).”

“N´hi ha que s´entossudeixen a oposar evolució i creació. No és pas així. A l´evolució, s´hi oposa el fixisme (les espècies actuals sempre han estat així, són les mateixes que les d´èpoques passades). I a la creació, s´hi oposa el materialisme (la matèria no ha estat creada per Déu). De manera que es pot ser fixista i materialista (como els agnòstics del segle XVIII), o evolucionista i materialista (com els actuals), o fixista i creacionista (com determinats moviments nord-americans) o, com és el cas de qui signa i de molts més, pensar que Déu ha volgut crear una matèria que, per ella mateixa, és capaç d´evolucionar fins a aconseguir, en primer lloc, originar la vida i, després, diversificar-la, fent sorgir, també, el cos humà.”

“La ciència actual rebutja el fixisme. L´Església refusa el materialisme i, per tant, l´evolucionisme ateu (però no l´evolució). Al meu modest parer, tots dos hi tenen tot el dret.” (El Mundo. Madrid, 3-XII-96)

Sobre el problema de l´origen de la vida, en particular, el científic americà Stanley Miller, en el decurs d´una entrevista concedida per aquest científic a propòsit d´un Simposi celebrat a Barcelona sobre Els límits de la vida, deia: “No sabem com era exactament la Terra fa 4.000 milions d´anys, de manera no podrem tenir mai proves directes de si les coses van anar d´una manera o d´una altra. Però podem elaborar hipòtesis plausibles i fer experiments per posar-les a prova. Perquè sí que sabem una cosa: la vida va sorgir d´alguna manera”(Barcelona, 14-XI-1998). En la ponència inaugural d´aquest simposi, el cèlebre científic precisava: “Ara estem estudiant una molècula que pot ser la baula perduda entre la matèria inerta i la vida. Hi he posat grans esperances”. Miller es referia a l´àcid pèptid-nucleic (PNA), una molècula informacional que seria la predecessora –sempre segons la seva hipòtesi– de l´ARN, una molècula que, al seu torn, és indispensable per explicar l´aparició de les primeres estructures cel·lulars.

En tot cas, el problema de l´origen de la vida sembla que encara es troba lluny de ser resolt, com reconeixia l´any 2000 Werner Arber, premi Nobel de Medicina (1978), quan un periodista li va preguntar què era la vida, i el científic va contestar: “No puc respondre a aquesta pregunta. No entenc com és que totes aquestes molècules s´han pogut ajuntar per formar aquests organismes unicel·lulars o multicel·lulars inicialment. Simplement, no ho entenc. Com a científic, he de ser honest i, per tant, li haig de dir que estic ben lluny d´entendre completament què és la vida”. Encara més categòrica va ser la resposta d´un altre premi Nobel de Medicina (1974), Christian de Duve, quan, l´any 2003, li van demanar en quin punt es trobaven els científics per comprendre l´origen de la vida. “No ens trobem en cap punt, no en sabem res”, va contestar. 

Sobre l´origen de la vida, allò que sí que se´n pot dir amb certesa és que “en algun moment –com deia Miller– la vida va sorgir d´alguna manera”. En quin moment, no se sap pas; tampoc no hi ha indicis clars de quina mena de vida devia ser; i, comptat i debatut, no es pot dir res, amb autèntica certesa, sobre la manera en què es va originar.

És un fet freqüent i constatable que molts evolucionistes accepten que el neodarwinisme explica allò essencial de l´evolució, i que no cal buscar res més. Ara bé, no és pas menys evident que, sobre aquest vast camp d´estudi, encara hi ha moltes incògnites, que es refereixen sobretot a l´origen dels nous òrgans i organismes. Els neodarwinistes acostumen a parlar com si aquests misteris ja s´haguessin explicat, en allò essencial, gràcies a la selecció natural. Però el problema real és molt més gran que intentar respondre a tot plegat recorrent al joc de les mutacions aleatòries i la selecció natural: com han sorgit els primers organismes i, en general, els grans tipus d´organització?, ¿és correcte adjudicar tota la responsabilitat del procés evolutiu a la combinació d´aquests dos factors?

I la pregunta que alguns pensen que és la clau pel que fa a l´evolució en un sentit ampli: ¿es pot admetre que tot el que existeix, inclosos els organismes i tot el sistema de la natura, inclosa la persona humana, és el simple resultat de forces cegues naturals?, ¿no s´hauria d´admetre, més aviat, que, a la natura, hi trobem dimensions metafísiques que la ciència no pot explicar, i que remeten a explicacions que es troben més enllà de la natura, en l´àmbit metafísic, del qual tracten la filosofia i la teologia? I és que l´evolució –en paraules de l´investigador Francisco Ayala, professor de la Universitat de Califòrnia– “també pot ser considerada com un procés natural a través del qual Déu porta les espècies vivents a l´existència d´acord amb el seu pla”. (Ayala, F. La teoría de la evolución. De Darwin a los últimos avances de la genética. Ed. Temas de Hoy, Madrid, 1994).

Al començament, dèiem que l´evolucionisme és potser la teoria científica que més debats filosòfics i teològics ha provocat al llarg de la història, i sovint, també, una de les principals fonts de malentesos quan s´intenten establir i delimitar les relacions entre la fe i les ciències experimentals. Això és degut, generalment, al fet que alguns fan servir l´evolucionisme per defensar idees materialistes o atees que, de fet, no tenen res a veure amb la ciència. D´altres, per contra, el critiquen perquè pensen que aquesta censura és l´única via –o la més eficaç– per contrarestar els excessos del materialisme en aquest terreny. Però també n´hi ha que insisteixen, tant des de l´àmbit de les ciències com des del de la fe, en la recerca del diàleg entre ciència i religió: són els qui pensen que l´acció divina i l´evolució no només són compatibles, sinó que, a més, es complementen. Per tal que un diàleg com aquest pugui donar fruit, cal que les teories científiques no vulguin anar més enllà de l´àmbit que els és propi, i que el relat bíblic de la creació sigui considerat com el que és, un text sagrat amb un sentit fonamentalment espiritual i teològic, i no pas un relat científic, que, si és llegit literalment, imposa una restricció insuportable a l´hora de buscar una explicació científica de la història de la vida a la Terra.

Finalment, davant de qualsevol de les grans qüestions que conformen el pensament evolucionista, es pot adoptar una postura que alguns anomenen “evolucionisme ideològic”. És l´actitud dels qui intenten, siguin científics o filòsofs, portar la ciència més enllà d´allò que la mateixa ciència permet, fins al punt de forçar-la a negar obertament l´existència de Déu i les dimensions espirituals de l´ésser humà. Ara bé, el remei davant d´aquests excessos o reptes no es troba pas a negar la validesa de les teories científiques de l´evolució, sinó a mostrar la incongruència d´aquesta mena d´extrapolacions ideològiques. 

Octavio Rico

Catedràtic de Biologia i Geologia

IES Joan Mercader (Igualada)

Bibliografia

Alonso, Carlos J. El evolucionismo y otros mitos.La crisis del paradigma darwinista. EUNSA. Pamplona, 2004.

Artigas, Mariano. Desarrollos recientes en evolución y su repercusión para la fe y la teología. Scripta theologica, 2000.

Ayala, Francisco J. La teoría de la evolución. De Darwin a los últimos avances de la genética. Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1994.

Darwin, Charles. El origen de las especies. Espasa-Calpe, Col. Austral, Madrid, 1988.

Nicolau, Francesc. Teories evolucionistes i ciencia de l´evolució. Claret, Col. Cultura i Pensament, Barcelona, 2003.

Quammen, David. Darwin, en busca de una teoría. National Geographic. Febrer, 2009, vol. 24, núm. 2., pàg. 2-21.

Ridley, Matt. Los Darwin de hoy. National Geographic. Febrer, 2009, vol. 24, núm. 2., pàg. 22-38.