Instrucció ''Dignitas personae'' sobre qüestions bioètiques. F.Arrufat

L'Església no recula en el seu afany de promoure una civilització més humana.

La primera consideració que vull fer palesa és que estic profundamnent agraït a la meva Mare, l´Església, precisament per això, per fer de mare i per no cansar-se´n, tot i que per perseverar-hi s´hagi de carregar de paciència. En aquest document, la meva Mare canta, i el seu cant té estrofes d´Amor, estrofes de dolor de mare  –que és el dolor més fort que hi pot haver dins del cor–, estrofes de Veritat, estrofes també d´alarma; i n´hi ha moltes que són d´una pena fonda, com la de Raquel que plora pels seus fills. També és una crida per buscar ajuda, una crida a la responsabilitat d´aquells fills que més hi poden influir; i és, també, un cant d´esperança: La Vida se´n va sortir –i tornarà a tirar endavant.

En aquest document, l´Església es proposa de fer un judici ètic d´alguns resultats que provenen d´investigacions mèdiques recents sobre l´home i sobre els seus orígens. No judica pas mèdicament, sinó que convida els interessats a actuar de manera resonsable des d´un punt de vista ètic i social. El valor ètic de la ciència biomèdica –els recorda– es mesura tant en funció del respecte incondicional degut a cada ésser humà, en tots els moments de la seva existència, com a la tutela de l´especificitat dels actes personals que transmeten la vida (n. 10).

La Instrucció Dignitas personae sobre algunes qüestions de bioètica, de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, publicada el 12 de desembre de l´any 2008, comença amb una declaració de principis clara i sòlida: a cada ésser humà, des de la concepció fins a la mort natural, se li ha de reconèixer la dignitat de persona. El principi és clar i fonamental: qualsevol ésser humà és persona i sempre ha de ser tractat com a tal.

L´ocasió per recordar aquest principi són els vint anys i escaig (1987) de la publicació de la Instrucció sobre el respecte de la vida humana naixent i la dignitat de la procreació (Donum vitae); i, ara, doncs, convé aplicar els principis de sempre a algunes situacions noves, per formar les consciències i per encoratjar la recerca biomèdica a ser respectuosa amb la dignitat de l´ésser humà i de la procreació. Aquesta és la finalitat del document: ensenyar veritablement la veritat del Crist, declarar i confirmar amb autoritat els principis d´ordre moral que neixen de la mateixa naturalesa humana.

La Instrucció no s´ha elaborat pas a corre-cuita: al cap d´uns quants anys d´estudi i d´examen, i d´haver escoltat el parer d´un nombrós grup d´experts, ha vist la llum aquest document magnífic, per la veritat dels seus principis i per la claredat dels seus judicis morals.

La Instrucció no s´adreça a un sector especialitzat, sinó a tots els homes de bona voluntat. Valent-se de la raó i de la fe, contribueix a elaborar una visió integral de l´home i de la seva vocació, reconsidera la injustícia terrible que s´està cometent i, com a conseqüència d´aquesta nova consideració, proposa retornar a la humanitat i a cada home la seva grandesa originària.

A la Instrucció, s´ha tingut una cura especial en la «maqueta» del projecte i en la seva redacció definitiva; no és pas llarga, està molt ben articulada i, de fet, podríem dir que és intel·ligible per a gairebé qualsevol lector. Està formada per tres parts: la primera –per mi, la més important i on es tracta el discurs racional com a font de tota la problemàtica– recorda alguns aspectes antropològics, teològics i ètics d´una importància fonamental; la segona s´acara als nous problemes relatius a la procreació; la tercera part examina algunes propostes terapèutiques noves que comporten la manipulació de l´embrió o del patrimoni genètic humà.

Primera part: Principis fonamentals

A la primera part, hi destaquen els dos principis fonamentals que il·luminen tota la doctrina i la moral en aquest àmbit:

1) L´ésser humà ha de ser respectat i tractat com a persona des de l´instant mateix de la seva concepció i és per això que, a partir d´aquest moment, se li han de reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable de qualsevol ésser humà innocent a la vida (n.4).

Aquí toquem el moll de l´os de tota la quesito. La consideració, a la pràctica, de l´individu humà com a persona, el contingut d´aquest concepte, quins drets té i a partir de quin moment de la seva existencia comença a ser persona; i el fet que l´ordenament jurídic ha de vetllar precisament per custodiar l´ordre just que es deu a la persona i que procedéis de la seva pròpia dignitat.

En aquest document, l´Església vetlla perquè es respectin els drets de la persona en cada individu humà des del moment de la seva concepció fins a la mort natural. Mostra que hi ha una presència personal des del primer moment de la vida humana (n. 5). M´aturaré una mica en aquest darrer aspecte i resseguiré algunes de les idees formulades pel professor ordinari de Teoria Fonamental de la pontifícia Università Della Santa Croce, Carlos José Errázuriz, perquè, segons quin sigui el concepte que es tingui del dret, se´n derivarà una determinada legislació de la recerca biomèdica, i això és vital a l´hora de poder defensar veritablement la dignitat de la persona.

La concepció del dret com a ordre normatiu extrínsec a la realitat natural, a la qual s´aplica i imposa coactivament, condiciona la manera d´entendre tots els conceptes jurídics. Fins i tot el concepte de persona –que transcendeix el dret– és tot sovint entès com a creació d´un determinat ordenament, forjat amb finalitats pragmàtiques, és a dir, per determinar l´àmbit en què és vàlida una determinada norma. Així, doncs, el concepte jurídic de persona no es correspondria a allò que és intrínsecament l´ésser humà (això seria propi del concepte filosòfic de persona), sinó que només seria un punt de referència humà al qual l´ordre jurídic recorre per tal de fixar l´objecte de les seves normes. La noció de persona seria, doncs, una cosa convencional, que es conformaria segons determinades normes a les quals serveix com una qualificació concreta i útil de cara a assolir certs efectes en la vida social. Sota aquesta perspectiva, només s´és jurídicament persona en la mesura que es rep aquesta denominació i s´obtenen les conseqüències pertinents en l´ordenament civil.

De manera que la realitat jurídica tendeix a esdenir només un nom, el qual, al seu torn, serà tot just instrument d´atribució a una realitat de determinats efectes de dret positiu. Positivisme jurídic i nominalisme van de bracet. Si la realitat no té per ella mateix res que sigui jurídicament rellevant, sinó que el dret li ve i la conforma des de fora, els conceptes jurídics són tan instrumentals com les mateixes normes que els conformen i que són utilitzades amb unes finalitats determinades.

Cal fer un replantejament del dret. La concepció extrínseca del dret ha marcat profundament la nostra cultura moderna; tot i això, és certament vital superar aquesta visió: quantes injustícies provenen d´entendre el dret com a pura forma pragmàtica d´ordenar la vida, i encara més, el fet que aquesta forma es pugui posar al servei de qualsevol objectiu social, ja que, dins l´àmbit jurídic, no hi hauria sinó interessos i poders fàctics que donen lloc a solucions merament consensuades i relatives.

La tradició clássica i cristiana del dret dóna una resposta de fons radicament oposada. Parteix de la relació entre justícia i dret. La justícia com a virtut de donar a cadascú el que li pertoca, el seu dret, doncs, segons la definició d´Ulpià, acollida per nombrosos juristes, està intrínsecament lligada al dret de cadascú, que n´és el pressupòsit essencial. Al mateix temps, aquest dret es conforma com a objecte de la justícia, de manera que dret i justícia estan units inseparablement. El dret és, doncs, allò que és just: una realitat, un bé que pertany a algú en la mesura que li és degut per un altre, ja sigui un bé intrínsec a la persona (com ara la vida o la llibertat) o un bé que li és extern i que és objecte de relacions interpersonals. En això consisteix el que és realment jurídic, allò que és realment just, tant si es fonamenta en l´ésser mateix de les persones i de les seves relacions, com si es basa en la llibertat humana que pot configurar i determinar les relacions de justícia entre les persones i la societat.

Per tant, quan a les normes o en els actes jurídics es parla de persona, no es fa sinó un retrat de la mateixa realitat substancial que, amb el mateix nom, és posseïda pel sentit comú i aprofundida per la filosofia. La rellevància jurídica del concepte de persona es deriva de la seva relació amb allò que és dret en les relacions interpersonals. Però aquesta relació amb el dret, específicament connotada per l´ús jurídic de la noció de persona, és possible i és necessària precisament perquè els éssers humans són persones, perquè només qui n´és, de persona, pot ser titular d´un bé que és seu i que, per tant, li és degut, i perquè només una persona és capaç de deure alguna cosa a una altra en justícia.

2) «L´origen de la vida humana... troba el seu veritable context en el matrimoni i en la família, en què és generada a través d´un acte que expressa l´amor recíproc entre l´home i la dona. Una procreació autènticament responsable per a aquell que ha de néixer és el fruit del matrimoni» (n. 6). Els actes en què l´home i la dona es lliuren mútuament, i que concedeixen a l´ésser humà l´existència, són els que reflecteixen autènticament l´amor trinitari (n. 9)

Pel que fa a la transmissió de la vida, les lleis que la governen, es troben inscrites a la natura i ningú no es pot eximir de viure-les; a tothom incumbeixen, i a tothom obliguen. Són lleis que preserven un bé natural absolut i, per això mateix, obliguen de manera absoluta i universal.

En els números següents (n. 7, 8 i 9), el Document revisa a grans trets veritats de fe que il·luminen la dignitat infinita de la persona humana: Creació, Encarnació, Redempció, Filiació divina; vocació a l´eternitat, etc. I afirma que «a la llum d´aquestes dades de fe, agafa més èmfasi i queda més reforçat el respecte que, segons la raó, li és degut a l´individu humà (...) A partir de les dimensions humana i divina, s´entén més bé el perquè del valor inviolable de l´home.»

Segona Part: Nous problemes relatius a la procreació

En aquest apartat, s´analitza el tema de la infertilitat i el seu possible tractament.

La infertilitat es defineix clínicament com a incapacitat de concebre després d´un any de relacions sexuals encaminades a procrear, és a dir, no protegides. És el cas de la dona que avorta repetidament, o bé que no aconsegueix gestacions viables tot i que tingui lloc la fertilització i la implantació de l´ou dins de l´úter. Per tant, la dona arriba a quedar embarassada, però no obté cap fill viu. Dins de la fertilitat, cal diferenciar-ne el que és l´esterilitat, que és la impossibilitat absoluta de concebre, ja sigui per l´absència total d´espermatozous, obstrucció de trompes, etc.

En el tractament de la infertilitat, les noves tècniques han de respectar tres béns fonamentals: a) el dret a la vida i a la integritat física de cada ésser humà des de la concepció fins a la mort natural; b) la unitat del matrimoni, que implica el respecte recíproc del dret dels cònjuges a convertir-se en pare i mare només l´un a través de l´altre; c) els valors específicament humans de la sexualitat, que «exigeixen que la procreació d´una persona humana sigui volguda com el fruit de l´acte conjugal específic de l´amor entre els esposos» (n. 12).

Serán lícites aquelles intervencions que tenen com a finalitat capgirar els obstacles que impedeixen la fertilitat natural (n. 13); són autèntiques teràpies, i no n´hi ha cap que substitueixi l´acte conjugal. Aquí, hi entren el tractament hormonal de la infertilitat d´origen gonàdic; les diverses cirurgies en casos d´endometriosi, desobstrucció tubàrica, etc.

L´Església anima els matrimonis que es troben en aquesta situació a valorar el procediment d´adopció –no pas exempt de problemàtiques– i a la ciència per tal que investigui per prevenir aquesta malaltia.

Al llarg dels apartats següents d´aquesta segona part, el Magisteri va informant sobre els diversos mètodes utilitzats en el tractament de la infertilitat i que s´han generalitzat en aquests últims anys, que tenen com a marc general el fet de ser tècniques de reproducció assistida; i va emetent, doncs, els judicis morals pertinents sobre la licitud dels diversos casos, donant sempre el motiu pel qual emet el judici.

Condemna el sacrifici d´embrions (n. 14); el fet que siguin tractats de manera purament instrumental (n. 15); les tècniques en què es dóna una dissociació entre la procreació i el context integralment personal de l´acte conjugal (n. 15); els processos que es fonamenten en una mentalitat eugenèsica que porten al sacrifici d´embrions (n. 22); i les noves formes d´intercepció i de contragestació (n. 23).

Tercera part: Noves propostes terapèutiques que comporten la manipulació de l´embrió o del patrimoni genètic humà

Les perspectives generades per la medicina regenerativa i la possibilitat del tractament de les malalties d´origen genètic són magnífiques. S´ha fet necessari, doncs, el discerniment moral en l´àmbit de la teràpia gènica, la clonació i la utilització de cèl·lules troncals.

La teràpia gènica (nn. 25 i 26) –aplicació a l´home de les tècniques d´enginyeria genètica amb finalitat terapèutica– fora de l´àmbit de la fecundació in vitro i aplicada sobre cèl·lules somàtiques és, en principi, lícita; sobre cèl·lules germinals, tenint en compte l´estat actual de la investigació, no és moralment admissible.

Pel que fa a la clonació, ensenya que la clonació humana és intrínsecament il·lícita (n. 28 d); i l´anomenada terapèutica és «encara més greu» que la reproductiva; perquè comporta la destrucció de l´embrió clònic, i és «greument immoral sacrificar una vida humana amb finalitats terapèutiques» (n. 30 a).

Per a la valoració ètica de l´ús terapèutic de les cèl·lules troncals, cal considerar tant els mètodes de recol·lecció com els riscos que comporta el seu ús. Seran lícits els mètodes que no causen un dany greu al subjecte del qual s´extreuen. L´Església anima i dóna suport a la recerca sobre l´ús de cèl·lules troncals adultes, perquè això no implica problemes ètics, i perquè són les úniques que han donat resultats clínics positius (n. 32)

En síntesi

Amb aquest nou document, es fa més palesa la necessitat d´un «progrés real en la comprensió i en el reconeixement del valor i de la dignitat de cada persona, que és el fonament dels drets i dels imperatius ètics amb què s´ha intentat i s´intenta construir la societat humana» (n. 36 c).

Davant de l´aplicació d´unes normes que abusen de l´ésser humà i que li neguen la seva dignitat de persona sota l´escut del progrés que permet millorar la vida, guarir i conquerir noves llibertats, l´Església no hi contraposa un no, a aquestes tècniques, sinó un gran sí: «Darrere de cada «no» hi llueix, en els fatigues del discerniment entre el bé i el mal, un gran «sí» en reconeixement de la dignitat i del valor inalienable de cada ésser humà, singular i irrepetible, cridat a l´existència» (n. 37).

Ens trobem davant d´un nou repte per als homes de bona voluntat; sobretot, metges i investigadors: deixar-se il·luminar per aquesta nova llum de la Veritat, ser-hi conseqüents, i, doncs, treballar d´una manera que engrandeix l´home i el fa col·laborador del poder creador de Déu i promou, al mateix temps, la humanitat de l´home.

Ferran Arrufat  Pérez

Metge i doctor en Filosofia per la Università della Santa Croce, Roma