''Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules''. R-O.Sánchez
"Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules, que si els poséssim l'un al costat de l'altre arribarien als dos quilòmetres i mig"
Entrevista a Mn. Josep Maria Martí Bonet, Delegat de Patrimoni Cultural de l´Arquebisbat de Barcelona i autor del llibre El martiri dels temples
El dijous 26 de febrer va ser presentat al Museu Diocesà de Barcelona el llibre El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-1939) de Mn. Josep Maria Martí Bonet. El llibre detalla mitjançant 166 fotografies i documents, la 
destrucció del patrimoni eclesiàstic en els temples de l´actual arquebisbat durant la persecució religiosa que es va practicar en el període de la Guerra Civil espanyola. També s´inaugurà l´exposició al mateix recinte, on es recullen un centenar de peces i documents originals relacionats amb el patrimoni malmès en aquells anys.
Mn. Josep Maria Martí Bonet, actual delegat de Patrimoni Artístic de l´arxidiòcesi de Barcelona, és l´autor del llibre, en què s´han aprofitat diversos informes existents a l´arxiu diocesà. Mn. Martí Bonet va néixer a Terrassa (Vallès Occidental) l´any 1937. Es doctorà en història eclesiàstica a la Universitat Gregoriana de Roma. També és diplomat en paleografia, diplomàtica i arxivística. Actualment, és director de la Biblioteca Pública Episcopal i de l´Arxiu Diocesà de Barcelona. Va ser organitzador i comissari de l´exposició Mil·lenium i va rebre la Creu de Sant Jordi l´any 1990. Entre els seus darrers llibres, cal destacar: Catàleg Monumental de l´Arquebisbat de Barcelona (1978 i 1981), Sant Vicenç de Sarrià: 1.000 anys d´història (1987), La Catedral de Barcelona (1997), Gregorio Modrego Casaus: bisbe del XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona: documents i notes històriques (2002) i El bisbat d´Egara: breu història (2007).
Parlem amb l´autor de la doble intenció en publicar aquest llibre: «presentar un instrument útil a l´hora de catalogar el patrimoni eclesiàstic de l´antiga diòcesi de Barcelona, i contribuir a la posible reconciliació definitiva d´una guerra civil que mai no s´havia d´haver produït a casa nostra». El desig ben ferm d´una plena reconciliació demana fer paleses les ferides d´un notable sector de la tragèdia, per després poder-les guarir. Aquesta és la intenció d´aquest llibre i en parlem tot seguit.
Per què apareix ara El martiri dels temples, quan ja han passat setanta-dos anys de l´inici 
de la Guerra Civil?, o dit d´una altra manera, per què no s´havia fet abans?
Per dos motius, un és científic, per complir la meva missió de fer la catalogació completa, exhaustiva, de totes les peces d'art que existeixen i que han existit.. En aquest sentit, sempre em trobava amb el capitol que feia referència a la Guerra Civil i, per tant, era necessari saber què és el que va succeir en relació amb tantes i tantes peces que eren molt bones i que van ser destruïdes, de les quals n'havíem de deixar constància almenys en els catàlegs.
El segon motiu és perquè han passat ja setanta anys, però encara hi ha ferides obertes perquè cada part explica només una part de la veritat. Per això, seguint les paraules de Jesús en l´Evangeli de Sant Joan, al capítol novè: «La veritat us farà lliures», nosaltres amb aquest llibre volem explicar la veritat que ens fa lliures de qualsevol prejudici i de qualsevol odi que pugui existir en aquests fets. Per col·laborar a través de la veritat a fer que es tanquin les ferides i s´arribi a la reconciliació. Perquè ara que es parla tant de la memòria històrica, això també és memòria històrica.
La destrucció de béns eclesiàstics durant aquell període va ser molt gran. Com podríem valorar quantitativament les peces d´art i esglésies perdudes?
Com apareix al llibre, solament de la diòcesi de Barcelona i sense comptar els convents, es van malmetre més de cinc-centes esglésies en menys de dues setmanes, moltes van ser cremades o es van quedar sense sostre, a algunes de les pintures se´ls va tirar àcid sulfúric perquè fossin
irrecuperables, quaranta temples van ser arrasats totalment. Només set esglésies a Barcelona no van patir cap atac destructiu. Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules molt importants, d´autors de molta categoria artística, que si els poséssim l´un al costat de l´altre arribarien als dos quilòmetres i mig. Més de dos-cents orgues i harmòniums, com per exemple l´orgue de Santa Maria del Mar, que era un dels més importants d´Europa. A tot això cal afegir pintures, ornaments, orfebreria...
Qui va ser capaç de fer una cosa així? Quins són els autors materials d´aquesta destrucció?
No va ser gent incontrolada, com s´ha dit, va ser gent molt controlada, perquè, si no, no s´entén que simultàniament totes les esglésies de Catalunya cremessin, això vol dir que anteriorment ja hi havia una programació. La finalitat era arrasar qualsevol signe de tipus religiós, primer sacerdots i catòlics que van ser assassinats i després les grans 
víctimes van ser els temples i tots els objectes d´art religiosos.
A diferència, per exemple, de Rússia, on també es van destruir les persones, però en canvi allà es van salvar els temples. Està documentat que molts dels autors materials formaven part dels comitès locals, partidaris d´un revolució bolxevic com els membres de la CNT i la FAI.
La Generalitat va quedar desbordada per aquests comitès, el president Companys havia d´haver estat més dur i més valent amb aquests fets. Ell mateix queda bastant malament –com apareix al llibre- quan diu textualment que l´Església va ser bel·ligerant i que totes les parròquies tenien fusells per defensar-se. I això és totalment fals.
Tot i això, també cal esmentar l´esforç d´homes del govern com Ventura Gassol i Joseph Espanya per salvar moltes persones i part del patrimoni de l´Església, com va ser el monestir de Montserrat, la moreneta i la catedral de Barcelona.
Es podia, doncs, haver evitat aquella destrucció?
Evidentment. Quan a un govern se li escapa de les mans una situació com aquesta, si és honrat hauria de dimitir, però això no es va fer. Més aviat al contrari, Companys diu: «en el fondo alienta siempre en el pueblo una justicia instintiva» (La Vanguardia, 29-XII-1936).
Quins elements religiosos eren prioritaris a l´hora de practicar aquest acarnissament destructiu?
Tot el que feia referència als sants, a la Mare de Déu i a Nostre Senyor, amb qui es van practicar autèntiques blasfèmies. I aquelles persones que hi estaven vinculades pel seu ministeri, com els sacerdots.
Cal destacar, en aquest sentit, els herois que van salvar capellans o béns de l´Església. A casa meva, per exemple, el meu pare va amagar durant un any i mig un capellà que volien matar a Terrassa, si l´haguessin trobat segur que també haurien matat el pare. Aquest capellà em va batejar a mi a casa, en aquell temps de la guerra. Aquestes són coses molt íntimes, que s´han de saber, s´han d´explicar, s´han de curar, i al final s´han d´oblidar, tant en un cantó com en un altre.
Quines són, al seu parer, les pèrdues més irreparables d´aquella destrucció?
Des del punt de vista del patrimoni, aquelles imatges que tenien tanta devoció pel poble. Aquells orgues meravellosos que es podien haver conservat per a d´altres utilitats. Aquests quatre-cents seixanta-quatre retaules, un per un, tenien un gran valor, són pèrdues que ens fan esborronar, simplement per l´odi a Déu i a l´Església.
Les peces de més valor, com per exemple tot el romànic i el gòtic que es va perdre, però de vegades el valor sentimental que tenia una estampeta devocional familiar, que era causa de mort si s´hagués trobat, també és d´un valor incalculable.
El que més em repugna de la Guerra Civil és aquest trepitjar els drets que té una persona a la intimitat. Que et puguin matar només per tenir a casa una imatge religiosa.
Cal destacar també la gran tasca de restauració que es va fer després de la guerra, amb l´ajut de tothom i gràcies a bons artistes, i també com, de mica en mica, es van anar recuperant algunes peces que s´havien amagat o traslladat. La Generalitat, per exemple, va intervenir perquè no es perdés la custòdia de Barcelona, o el Sant Crist de Lepanto, Montserrat o Pedralbes. Però tota la resta va ser cremada.
Mn. Ramon-Octavi Sánchez Valero Sacerdote y periodista Exdirector de Cataluña Cristiana y Radio Estel
–––––––––––––––––––––––––––
El martiri dels temples a la diòcesi
de Barcelona (1936-1939)
Josep M. Martí Bonet
Museu Diocesà de Barcelona
Barcelona, 2008
464 pàg.
Un principi bàsic en medicina és que per curar una ferida és necessari descobrir-la, netejar-la, desinfectar-la... un procés dolorós, però necessari perquè cicatritzi bé. Seguint aquest símil, Josep M. Martí Bonet, arxiver diocesà i delegat del patrimoni cultural de l´Arquebisbat de Barcelona, ens ofereix una obra monumental en El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-1939). S´han escrit, i s´escriuen, molts martirologis d´aquests anys de barbàrie. En aquesta feina històrica, és imprescindible una investigació exhaustiva que presenti els fets amb la major veracitat possible. Això ho ha aconseguit Martí Bonet manejant informació de primera mà: l´arxiu de Mn. Manuel Trens, que va ser director del Museu Diocesà de Barcelona; un informe de la Generalitat de gener de 1938 que conté el significatiu epígraf: “Inventari dels edificis de caràcter religiós del territori de l´audiència de Barcelona amb expressió del seu destí”; així com l´informe reservat que possiblement es va enviar a Roma i que va ser descobert casualment l´any 2000. Aquest informe resumeix les respostes a l´enquesta que just després de la Guerra els rectors de les respectives parròquies del bisbat van haver d´omplir i que també parlen dels inicis de la gran restauració de totes les esglésies i de la recuperació dels seus arxius. El martiri dels temples dedica la major part de les seves pàgines (capítol IV) al reportatge informatiu i fotogràfic de cadascuna de les parròquies durant la Guerra. Dues-centes pàgines de fotografies que parlen per si soles. Els capítols previs ofereixen una introducció (cap. I), el marc històric i la persecució religiosa durant la Guerra Civil (cap. II) i una àmplia referència a l´Informe o manuscrit inèdit amb el resultat de l´enquesta sobre la situació de les parròquies barcelonines (cap. III). L´autor inclou quatre apèndixs de gran interès, entre ells un manuscrit del Dr. Pere Tarrés en el qual, després de relatar algunes experiències d´aquells anys, valora situacions i l´actuació d´algunes persones públiques i acaba perdonant-les. Tot un resum d´aquest gran llibre. Isidor Ramos
Les ferides en el patrimoni cultural i religiós de la diòcesi catalana van ser terribles. De la mateixa manera que el tipus de ferida diu molt sobre què la va causar, en les ferides que recull El martiri dels temples es descobreix, al costat de la barbàrie i la ignorància, un solatge d´odi a tot allò religiós. L´autor, en el pròleg, comenta que “calia destruir i esborrar qualsevol signe religiós” després d´explicar el testimoni de l´artista Darius Vilàs, que va testimoniar que moltes pintures al fresc van ser cremades i destruïdes amb àcid sulfúric perquè no hi hagués cap possibilitat de restaurar-les.
