Revista > Número 31

Sant Pau, un gegant de la comunicació. J.R. Ayllón

Un convers especial

Tal com diu el títol proposat per a aquesta conferència, sant Pau és un gegant de la comunicació. Però no n´hi ha prou, de ser un comunicador excepcional, per canviar el món tal com ell ho va fer. Hi va haver de concórrer una circumstància també especial: anunciar arreu un missatge tan revolucionari com increïble i veritable: que “hi ha un sol image-1697a1320ad119830f86b733a668afa3Déu i és el mitjancer entre Déu i els homes, l´home Crist Jesús, que es va lliurar a ell mateix per salvar tots els homes”.

Hem vist que la novetat del color de la pell d´un president dels Estats Units –Barack Obama- ha multiplicat l´impacte del seu missatge. En un altre ordre de coses, la força enorme de l´anunci paulí es va multiplicar per l´efecte revolucionari d´aquella novetat. Aquesta circumstància insòlita és allò que voldria comentar en aquesta breu intervenció, que prou es podria resumir amb aquestes paraules: Saule de Tars no hauria arribat a ser sant Pau –no hauria tingut, ja durant la seva pròpia vida, la prodigiosa projecció internacional que va tenir– si no hagués dedicat la seva vida a anunciar al món la Bona Nova: un missatge essencialment bo i radicalment nou.

Ja em permetran que, en primer lloc, els recordi que qualsevol comunicador ha de tenir un missatge ben paït, una manera de presentar-lo determinada i un públic disposat a rebre´l. Ara bé, en el cas d´un gegant de la comunicació, em sembla que cal, a més, una autèntica passió per escampar el missatge. Com és prou sabut, aquesta passió neix en Saule de Tars quan es troba amb el Crist mentre feia camí cap a Damasc. Aquest misteriós acarament li va proporcionar, al mateix temps, un extraordinari coneixement personal del Fill de Déu i una extraordinària missió apostòlica. Aquesta dosi d´anabolitzant espiritual li donarà a Saule una força muscular apostòlica que el convertirà, de la nit al dia, en tota una altra persona. De manera que el qui perseguia acarnissadament els cristians, ara declara una cosa inaudita:

·               Per mi, viure és Crist, i la mort un guany.

·               Tot ho considero una pèrdua i fins i tot només escombraries, si ho comparo amb el coneixement sublim del Crist, el meu Senyor.

A partir de la seva conversió miraculosa, Pau domina el seu missatge i és dominat per l´ànsia de fer-lo conèixer. “Si n´hi ha d´altres que es poden anomenar apòstols, perquè ho són, jo encara ho sóc més”, arriba a dir. I “encara que tingueu deu mil pedagogs en Crist, he estat jo qui us ha engendrat” -i encara hi afegeix: “per complir el mandat de Déu i de Jesucrist”. És per això que exclama: “Ai de mi, si no evangelitzés!”

 

Autoritat moral i intel·lectual de sant Pau

Qualsevol comunicador d´un missatge moral, necessita autoritat moral. Sant Pau en té, i en un grau màxim: perquè participa directament de la mateixa autoritat de Déu i perquè ha correspost a la seva vocació amb totes les seves forces.

A aquesta autoritat moral, s´hi afegeix la intel·lectual. Diuen que la fe va alçar les catedrals medievals. De fet –matisa Gilson-, van ser la fe i la geometria, perquè si no hi hagués hagut molta geometria hauria estat del tot impossible fer aguantar voltes, cúpules i torres de pedra que s´enlairen per damunt dels 60, dels 80 i dels 100 metres d´alçada. Paule de Tars no hauria estat sant Pau sense la fe, però tampoc sense la cultura. Porta a terme una excel·lent transmissió de la fe a través de les millors formes culturals del moment: un estoïcisme i un epicureisme que pertanyen a la fèrtil tradició socràtica.

·               Allò que és invisible de Déu és conegut des de la creació del món a través de les criatures.

·               Si tenim menjar i roba, ja ens podem donar per satisfets.

·               En allò que depengui de vosaltres, tingueu pau amb tots els homes.

·                Caminem decorosament, com a la llum del dia.

·                Portem un tresor en vasos de fang.

·                Encara que es corrompi el nostre home exterior, el nostre home interior es renova cada dia.

Si no li hagués resultat familiar el pensament grec i llatí, sant Pau no hauria pogut pronunciar mai el magistral discurs de l´Areòpag atenenc, en què cita Epimènides i Arat, dos poetes i filòsofs grecs. Ni hauria escampat pels seus escrits expressions que denoten un coneixement profund de la condició humana, semblant al que podem apreciar en la millor tradició sapiencial de l´antiguitat, des dels poemes èpics d´Homer fins als assaigs de Sèneca.

Si ho valorem amb el criteri de la qualitat literària, els clàssics grecs i llatins potser són el punt més alt a què ha arribat mai la cultura humana. Però, a l´obra de sant Pau, hi ha molt més que classicisme perquè, des del punt de vista sapiencial, la Bíblia és molt superior a qualsevol obra grega o romana. Els antics clàssics desconeixen l´Antic Testament, i això és una mancança que no és pas de poca importància. Per contra, els primers escriptors cristians coneixen bé l´herència clàssica i encara millor les Sagrades Escriptures. És per aquesta doble formació que sant Pau és capaç d´expressar allò que ni tan sols van poder imaginar Sèneca o Virgili:

·                M´agenollo davant del Pare, de qui pren el nom qualsevol família al cel i a la Terra. 

·               Que no sabeu que sou temples de l´Esperit Sant?

·                Vestiu-vos amb l´armadura de Déu per poder suportar les insídies del diable.

·                Només hi ha una cosa que compti: que porteu una vida digna de l´Evangeli del Crist.

·               Si hem mort amb el Crist, també creiem que viurem amb Ell.

 

Per il·lustrar aquesta superioritat paulina, n´hi hauria prou de fer una simple comparació. En un moment de crua sinceritat, Homer, el gran educador de tota l´Hèl·lade, arriba a dir que el pitjor en la vida d´un home és haver nascut i que, per tant, el millor seria morir com més aviat millor. Sant Pau, des del pol oposat i amb una llum molt diferent, ens assegura que les tribulacions d´aquesta vida ens ajuden a conquerir un premi que se situa per damunt de qualsevol mesura, el premi etern de la glòria. 

 

Novetat radical del missatge

Tot i això, com dèiem abans, l´extraordinària formació intel·lectual de sant Pau no explica el seu èxit evangelitzador. És una condició necessària, però no suficient. Com a comunicador, l´Apòstol dels gentils té unes qualitats excepcionals, però no pas millors que les que han tingut molts homes i moltes dones que no han canviat el món com ell va fer. Sòcrates, Pèricles, Aristòtil o Ciceró van contribuir a deixar-nos el llegat, de valor incalculable, de les lleis escrites, la llibertat política i la llibertat intel·lectual. San Pau, més enllà de les fites assolides, és el gran propagador de la veritable transcendència; de la llum que una humanitat enfonsada en les tenebres de la caverna platònica buscava angoixosament des de la nit dels temps; de l´única cosa que el món percebia com a més important que la vida mateixa: l´autèntic sentit de la vida.

Fins a l´arribada de sant Pau, al cor del paganisme, hi bategaven uns déus que camuflaven l´absència paradoxal de Déu. Una absència que prenia les formes de la nostàlgia, que es volia guarir amb la imaginació i la fantasia. Així, Homer atorga plasticitat literària als déus olímpics, tot i que això no impedeix que els rius paral·lels de la mitologia i la filosofia barregin les seves aigües.

Molt abans que sant Pau, si més no des de Sòcrates, la filosofia intueix amb força l´existència d´un Déu per damunt dels déus. És la impressió, abassegadora i subtil a la vegada, que l´Univers té un sol Autor, i que l´espècie humana té un Pare que justifica una unitat moral. Sèneca i els estoics ho veien cada cop més clar, però no en tenien proves. Perquè ningú no en tenia.

L´home antic no nega mai com un ateu. Però tampoc no afirma com un cristià. Sent confusament la presència de forces superiors, i això el porta a suposar, imaginar i inventar personificacions i teofanies més o menys encertades. En el fons, a ser una joguina de la seva pròpia il·lusió. Però un dia sant Pau parla als atenencs des de l´altar que han aixecat en honor del déu desconegut, i els revela la identitat d´aquest Déu a qui adoren sense conèixer-lo. Encara que sembli sorprenent, fins aquell dia, tots els déus de la humanitat, també els grecs, eren veritablement desconeguts.

La foscor de la mitologia demanava la resplendor d´una teologia racional. Si els pares de la ciència van afirmar que qualsevol investigació s´ha de fonamentar en els fets, molts anys abans, els pares de l´Església havien bastit el seu edifici teològic damunt de dos fets empírics: l´evidència humana del pecat i l´existència històrica de Crist. El primer arquitecte d´aquest edifici és, sens dubte, sant Pau, qui afirma que hi ha un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, i, al mateix temps, ens promet la sobreabundància de la gràcia allà on abundava el pecat.

Els clàssics resulten admirables en molts aspectes, però un cristià té models i criteris superiors. A tall d´exemple, encara que la jovialitat de romans com Catul és envejable, descobrim que està hipotecada pel caràcter fugisser del carpe diem, de manera que tot allò que va més enllà del present esdevé temible. Diguem-ho ras i curt: quan l´home antic pensa el món a fons, s´omple de neguit. Perquè més enllà dels déus –que, simplement, són despòtics– hi ha l´Hades, que és el regne de la mort.

L´home antic pateix també un escepticisme crònic, que neix de la impotència i la desesperació amb què alça les mans cap als estels, mentre les civilitzacions, edificades damunt la sang i els plors d´innombrables generacions, es tornen a esfondrar de manera inevitable. Ja hem dit que els antics van albirar que el món segueix un pla, traçat segurament per algun Ésser estrany i invisible. El que no van poder imaginar mai és el fet més extraordinari i únic de la història humana: que el misteriós Creador del món ha visitat el món en persona. 

Totes les religions comptaven amb l´existència dels seus déus, però el fet de suposar-ne l´existència no és pas el mateix que conèixer, i és per això que cap d´elles no es pot comparar a la religió del Verb encarnat, anunciada per sant Pau. Pau, a més, és l´apòstol que fa universal el missatge cristià i, per tant, la seva pròpia missió. Fins aleshores, totes les religions del món s´havien limitat a l´àmbit d´un poble o d´un imperi. En aquest sentit, la revolució religiosa de sant Pau comença per una revolució de mentalitat, de punt de vista, que –amb una certa llibertat– podríem comparar a la revolució cosmològica de Copèrnic.

Canvia el punt de vista perquè ha canviat la mateixa realitat. Des del primer Diumenge de Resurrecció, ja no n´hi ha prou de dir que Déu és al seu cel inabastable. Aquell mateix dia, ja es va començar a escampar la nova que Déu havia vingut al nostre món per endreçar les coses. Des d´aquell mateix matí, tot allò que anomenen món antic queda definitivament superat: les mitologies i les filosofies, els déus i els herois, i també els savis.

Amb una comparació suggerent, Chesterton explica que una clau té una forma complexa perquè ha d´entrar en una forat irregular i adaptar-s´hi. Si sant Pau s´hagués dedicat a predicar quatre banalitats sobre la pau, la tolerància i la bondat de l´esperit, el seu missatge no hauria tingut cap efecte sobre el nostre magnífic i laberíntic manicomi. Però resulta que la clau cristiana és realment complexa, i és per això que té una qualitat ben senzilla: pot obrir la porta. Aquesta és la clau que l´Apòstol dels gentils ofereix al món, l´única que permet obrir la porta gran i feixuga de la nostra caverna i ens permet sortir a fora i gaudir del dia lluminós de la llibertat.

Chesterton també constata que ningú no havia imaginat la possibilitat que Déu visqués enmig dels homes, parlant amb funcionaris romans i recaptadors d´impostos. Però la mà del Déu que havia donat forma als estels es va convertir de sobte en la mà petita del nen que ploriqueja en un bressol. Aquest fet, admès en la seva globalitat per la civilització occidental durant dos mil·lennis, és la cosa més sorprenent que ha conegut l´home des que va venir en aquesta Terra. I l´honor d´haver estat capdavanter a escampar-lo, li correspon a sant Pau. Els qui hi acosten l´oïda, senten que diu veritats, mentre que per l´altra oïda també perceben que les filosofies, les mitologies i les religions diuen coses que semblen veritats.

 

Estratègia missionera

A Corint, al final del seu tercer viatge missioner, san Pau escriu als romans per comunicar-los que té pensat de passar per Roma, tot fent via cap a Espanya. La justificació d´aquest viatge és una afirmació sorprenent, que si ens la prenem en sentit literal resulta més que hiperbòlica i denotaria una vanitat exagerada. L´Apòstol hi diu que, des de Jerusalem fins a I·líria, ha escampat per tot arreu l´Evangeli del Crist, de manera que ja no li queda camp d´acció a la meitat oriental de l´Imperi.

Sería ridícul pensar que sant Pau considera cristians els qui habiten en aquestes immenses regions, o que ens vol dir que les ha recorregut pam a pam. Ben al contrari, la seva manera d´expressar-se dibuixa un pla evangelitzador executat sistemàticament durant dotze anys: la fundació de petites comunitats missioneres, que difondran l´Evangeli als territoris dels voltants. És per això que la primera llavor de sant Pau s´acostuma a sembrar a ciutats des dels quals –per la seva situació o per la seva importància política o comercial- serà més fàcil arribar a les poblacions menors de la regió.

Sant Pau no s´està gaire temps al mateix lloc, i mira de no tornar-hi, perquè està convençut que el foc que hi ha encès s´escamparà necessàriament. La raó del seu convenciment és ben simple: les comunitats creades no són passives, sinó evangelitzadores, amb sentit de missió. De manera que, quan funda una comunitat cristiana a Efes, considera que l´evangelització de tota la província només és una qüestió de temps. I això és el que va passar, ja que des d´Efes –en vida de l´Apòstol- es van fundar comunitats a Colosses, Hieràpolis i Laodicea. Per als primers cristians, creure en l´Evangeli era difondre l´Evangeli. Així s´entén que sant Pau sigui apòstol d´apòstols, formador d´activistes cristians, si donem al mot activista el sentit de persona absolutament dedicada a ser ferment.

Aquesta estratègia missionera de sant Pau –la fundació de comunitats evangelitzadores molt actives- no hauria estat possible sense una acurada selecció i preparació de col·laboradors, tant homes com dones. Sant Marc, sant Lluc, Titus i Timoteu són els més rellevants d´un centenar de noms esmentats a les cartes de sant Pau i als Fets dels Apòstols. És per això que Barbaglio escriu que “Pau va saber mobilitzar al voltant del seu moviment missioner moltes persones, i programar un treball articulat i eficaç de propaganda. Va ser un organitzador òptim i un planificador savi, líder carismàtic d´equips missioners” altament operatius i eficaços.

De Juli Cèsar –un altre geni de la comunicació i de l´organització–, en sabem que triava i formava acuradament els seus secretaris, que els feia moure més que les legions i que els feia travessar el Mediterrani en totes direccions. Amb la seva qualificació i la seva lleialtat, aquest grup de col·laboradors estretament vinculats al Cèsar va fer possible legislar, fiscalitzar i fer justícia a tots els racons de les províncies romanes.

 

Les formes del missatge paulí

Un dels perills de l´adjectivació és deixar-se endur per la grandiloqüència. Tot i això, crec que és exacte dir que sant Pau trasmet el Dipòsit de la Fe amb un convenciment absolut, amb una fidelitat total i amb un entusiasme enorme. A més, al costat de la seva radical novetat, aquest missatge ens arriba presentat per l´Apòstol amb un perfecció formal sorprenent. En destacaria quatre característiques:

· La qualitat literària

· El to magisterial

· L´adequació al públic receptor

· La condensació sintètica

Encara que Pau afirma que ha estat enviat per “evangelitzar sense eloqüència, perquè no es desllueixi la Creu de Crist”, no costa gaire adonar-se que demostra conèixer a fons la preceptiva literària i l´oratòria, que li serveixen per aconseguir les tres finalitats que també van guiar Demòstenes, Pèricles, Ciceró o Juli Cèsar:

· Exposar amb claredat

· Argumentar amb precisió

· Guanyar-se el públic amb vehemència

Al món clàssic grec i llatí, la bona educació buscava, per damunt de tot, l´expressió culta i eloqüent, i la retòrica es considerava la ciència fonamental dels homes lliures. Si avui en dia som consumidors de cinema, televisió i internet, els contemporanis de sant Pau eren consumidors d´oratòria. I no s´admirava separadament la bellesa de la paraula i la intel·ligència del pensament, sinó la unió de totes dues qualitats. Per a Aristòtil, la retòrica –parlada o escrita- era l´art de conjuminar el cap, el cor i el caràcter: logos, pathos i ethos. I, a les cartes i discursos de sant Pau, la sàvia combinació d´aquests elements destaca tant la fina educació de l´autor com el seu treball minuciós a l´hora de confegir els textos, sense deixar marge a les improvisacions.

Pel to magisterial, entenc la manera d´exposar, delicada i difícil, de qui ha d´ensenyar, exhortar i corregir amb autoritat. Així, al costat de la delicadesa màxima que utilitza amb Filemó, o el gran afecte que demostra a les persones i a les comunitats, l´Apòstol anomena insensats als Gàlates, i no dubta ni gens ni gaire a l´hora d´escriure que l´home animal no entén les coses de Déu, que la ciència ens infla, o que cap fornicador, impur o avar pot participar en el regne de Crist.

Pel que fa a l´art d´adaptar-se a situacions i públics diversos, sant Pau és capaç de fer servir amb molta traça una dotzena de registres:

· Pot parlar i escriure en hebreu, llatí i grec.

· Pot triar un grau de dificultat molt alt, alt, mitjà o baix.

· Pot adoptar un tractament teològic, filosòfic o pastoral.

· I es pot dirigir i adaptar perfectament a jueus experts en l´Escriptura; a grecs cultes, desconeixedors de la tradició jueva; i a pagans incultes.

Finalment, destacaré la forma sintètica que fa servir sant Pau tot sovint, i que atorga a la seva comunicació una gran eficàcia. La tasca de sintetitzar demana analitzar prèviament, examinar a fons i comprimir uns coneixements amplis en una frase, de vegades en dues paraules. Una síntesi perfecta és aquella que –per la seva brevetat, claredat i elegància– se´ns queda gravada de manera inoblidable:

· Veni, vidi, vici.

· Ser o no ser: aquesta és la qüestió.

· Déu ha mort: Visca el superhome!

· Si no hi ha Déu, tot està permès.

· La religió és l´opi del poble.

· Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida.

· Estima i fes el que vulguis.

· Concupiscència de la carn, concupiscència dels ulls i supèrbia de la vida.

· On no hi ha amor, posa-hi amor i en trauràs amor.

 

Sant Pau, amb el seu coneixement profund del missatge cristià, la seva passió pastoral i la seva elegància retòrica, ens ofereix síntesis comparables a les citades més amunt:

· No faig el bé que vull, sinó el mal que no vull.

· Allò invisible de Déu es fa visible a través de les criatures.

· Aquesta és la voluntat de Déu: la vostra santificació.

· La pietat és útil per a tot.

· Assaboriu les coses de dalt, no pas les de la terra.

· Els jueus demanen senyals, els grecs busquen saviesa, nosaltres, per contra, prediquem el Crist crucificat.

· Bonum certamen certavi, cursum consumavi, fidem servavi.

José Ramón Ayllón

Novel·lista, escriptor i filòsof

 

 

 

  • 31 juliol 2009
  • José Ramón Ayllón. Novel·lista, escriptor i filòsof
  • Número 31

Comparteix aquesta entrada