El món, responsabilitat dels cristians. P. Rodríguez

El món, responsabilitat dels cristians, a la llum de 1Cor 7, 20. «Que cadascú continuï en la vocació en què fou cridat»

Voldria, primer de tot, agrair als organitzadors de les Jornades de Castelldaura, en què he participat tantes vegades, dues coses: que hagin triat com a tema d´aquest any, sant Pau i l´Any Paulí, de tanta significació a la Tarraconense, i que hagin volgut invitar-me un cop més a intervenir-hi, cosa que és sempre motiu d´alegria. I ja sóc aquí amb el tema que em demanaven: parlar del món com a responsabilitat dels cristians en el context de l´Any Paulí; és a dir, en el marc de la teologia de sant Pau. La famosa expressió de l´Apòstol a què al·ludeixo en el títol pot ser, en efecte, un bon camí per abordar el tema des del punt de vista on em vull situar.

Perquè, en parlar de «món» i de «responsabilitat», a fi de copsar-ne la relació mútua, cal tenir present en tot moment l´altra categoria més radical, que ens proposa Pau en aquest passatge, la de «vocació», que fonamenta la responsabilitat i assenyala una tasca, una missió al món. Aquesta categoria –vocació, que eclesiològicament és con-vocació, ek-klesìa– proporciona l´estatut teològic a les altres dues i les fa íntimament comprensibles. Per això la meva conferència consta de dues parts: la primera, dedicada a la vocació segons el text de sant Pau, i la segona, al món com a responsabilitat. Aviso que la meva reflexió es mou en el pla eclesiologicoantropològic, en l´àmbit existencial de l´home cristià, que és home (món) i cristià (Església) en una unitat inescindible. No endebades deia sant Agustí: Ecclesia, mundus reconciliatus.(1) Vegem, doncs, el text de l´Apòstol, que en realitat és tota la perícopa 1Cor 7, 17-24, que té el moment emblemàtic en l´esmentat verset 20.

1Cor 7, 20: vocació cristiana

Vet aquí la perícopa:

1Cor 7, 17 Fora d´això, que cadascú visqui en la condició que el Senyor li tenia assignada, tal com era en cridar-lo Déu. Així ho ordeno en totes les esglésies. 1Cor 7, 18 ¿Algú ha estat cridat circumcidat? Que no es faci dissimular la circumcisió. ¿Ha estat cridat incircumcís? Que no se circumcidi. 1Cor 7, 19 La circumcisió no és res, ni la incircumcisió no és res; el que val és l´observança dels manaments de Déu. 1Cor 7, 20 Que cadascú continuï en la vocació en què fou cridat. 1Cor 7, 21 ¿Fores cridat esclau? No te´n preocupis; i fins en el cas que puguis esdevenir lliure, procura de treure´n més profit. 1Cor 7, 22 Perquè aquell qui és cridat en el Senyor en l´estat d´esclau és un llibert del Senyor; semblantment, aquell qui és cridat en l´estat de lliure és un esclau del Crist. 1Cor 7, 23 És pagant un preu que heu estat comprats: no us feu esclaus dels homes. 1Cor 7, 24 Que cadascú, germans, continuï davant de Déu en la condició en què es trobava quan fou cridat.

El nostre verset:

• 1Cor 7, 20: la interpretació de Luter i la del protestantisme ulterior

És ben coneguda la significació decisiva que aquest passatge va tenir en la Reforma protestant, sobretot a partir de la traducció de Luter. Luter no va traduir (eklhsiV en grec) per Berufung (vocació, crida), sinó per Beruf (professió): «Ein jeglicher bleibe in dem Beruf, darin er berufen ist». La seva traducció té un marcat caràcter antimonàstic. Beruf, «professió», en el sentit d´ofici o treball professional, volia indicar que, per viure la vocació cristiana, no calia fer-se monjo i professar els consells evangèlics, sinó que es podia viure com a cristià exercint l´ofici que cadascú té a la vida. No és qüestió de detenir-nos ara en la profunda incomprensió teològica que implicava en Luter la seva condemnació del monacat, però el que és indubtable –i Luter se´n va adonar agudament– és que una teologia de la vocació que desitgi ser realment cristiana no pot reduir la eklhsiV en grec del Nou Testament a un grup de persones dins l´Església. I això per la senzilla raó que vocació és precisament un mot definitori de la mateixa existència cristiana.

El drama annex al plantejament del Reformador prové de la seva doctrina de la justificació i de la corrupció de la naturalesa humana com a fruit del pecat original. En efecte, la seva afirmació que l´home cridat continuï en l´ofici professional no és en ell conseqüència d´una captació de la bona voluntat bàsica que conserva l´ordre de la creació malgrat el pecat original –això més aviat és negat–, sinó precisament de la irrellevància de tot el que és humà històric davant l´acció de Déu, que és el que salva: per això no cal fer-se monjo, perquè el convent, en aquest sentit, seguiria sent «món», acció humana. La «professió» i, en sentit més ampli, les estructures de la societat humana, seran tan sols àmbit per a la resposta cristiana a la crida de Déu, que s´esdevé per la fe en la interioritat invisible de l´esperit humà, mantenint elles la seva pròpia dialèctica, que és en si mateixa irrellevant per a la salvació. En Luter hi ha sempre un dualisme entre els «dos regnes», com ha demostrat Ratzinger malgrat l´intent de Wingren per demostrar el contrari.(2) La professió, que apunta a la terra i no al cel, té la mateixa dialèctica de «les obres»: «Les obres –diu Luter(3)– es refereixen a la terra i pertanyen al cos o al proïsme; per la fe, en canvi, et trasllades al cel». És la fe i no les obres (la professió) el que val per a la vida eterna. Amb aquest plantejament és molt difícil copsar la relació interna que, en l´economia de la salvació, es dóna entre vocació i treball professional.

Però encara hi ha més coses, i sempre sense sortir del verset paulí. La traducció de klésis per «professió», treball professional, havia de tenir conseqüències importants en l´evolució posterior del pensament protestant. La traducció de Luter, que es forja en forta diatriba contra l´estat religiós, portava dintre seu, paradoxalment, el germen d´una radical secularització de la vocació divina. Va ser Karl Barth, el gran teòleg protestant del segle XX, qui ho va demostrar amb tot rigor en criticar la interpretació que Karl Holl havia fet de la traducció de Luter que comentem.(4) Perquè si s´apliquen i traslladen, sense més matisos, a la professió o ofici les característiques de la vocació divina, el caràcter específic, sobrenatural, d´aquesta tendeix a desaparèixer i a diluir-se en la professió mateixa i en les seves exigències: les estructures socials, els projectes de societat, les lleis immanents de la història, els ideals nacionals o de classe –operatius a través de l´activitat dels homes, de les «professions» en el sentit més ampli– se subroguen ara en la crida de Déu, la veu «transcendent» del qual es redueix a un «impuls» interior per al «compromís» amb la tasca històrica, el dinamisme immanent del qual constitueix pròpiament la vocació del cristià, la paraula amb què Déu el crida. La «teologia de la secularització» dels anys del Vaticà II és un testimoniatge eloqüent de la filiació luterana d´aquesta exegesi de sant Pau, amagada al principi dins el text del Reformador i progressivament manifestada en el pensament i en la praxi posteriors. Deia Karl Barth que, en aquest punt, la història del protestantisme és la del vell adagi: Incidit in Scyllam, qui vult vitare Charybdin. Caribdis seria l´intent de reservar el concepte de vocació a un grup selecte dins l´Església; Escil·la, la secularització d´aquest mateix concepte, la seva dissolució humanista.(5)

Entre Caribdis i Escil·la se situava ja la interpretació de Luter, la qual, en no fer justícia a la substantivitat –a la bondat originària– de l´activitat humana al món, en considerar-la mer àmbit històric de crida transhistòrica de Déu, contenia ja en germen, com he dit abans, una nova i necessària protesta: la protesta de la realitat mateixa dels homes i les coses del món, de l´ordre de la Creació, que també procedeix de Déu i que no rebia en el plantejament de Luter l´honor degut. Però aquesta protesta necessària –en la dinàmica de la Reforma– prendrà el caire d´una secularització de la klésis divina; una secularització que no sabrà afirmar la realitat secular del món sinó reduint al silenci l´ordre transcendent de la Redempció.

 • El sentit originari del text i la dialèctica «coses de dalt» i «coses de baix» (cf. Col 3,1)

Hem de dir-ho ben clar: la klésis del Nou Testament no és el treball professional, sinó la crida a ser una nova criatura en Jesucrist, amb totes les conseqüències. Passem, doncs, directament a la interpretació del verset paulí. La vocació divina, segons sant Pau, no és –no s´hi identifica– la professió secular: això és completament estrany al pensament de l´Apòstol. Li és estranya tant la interpretació «reduccionista» del secularisme modern com la consideració «espiritualista» luterana. Totes dues interpretacions es recondueixen a una concepció que enfronta o, en el millor dels casos, juxtaposa els ordres de Creació i Redempció.

El que sant Pau ensenya als de Corint és, senzillament i per damunt de tot, que la vocació divina, sobirana, no implica ni exigeix un abandó del context social i humà en què es mou la persona cridada: que l´incircumcís no s´ha de circumcidar; que el casat no s´ha de separar de la dona, i el solter no s´ha de casar, etc. Més encara, l´expressió de Pau –en táute menéto– és clarament positiva: no sols predica el no-abandó, sinó la continuïtat, al·ludint així a la validesa d´aquestes realitats humanes per a la nova forma d´existència determinada per la crida sobirana de Déu; és a dir, declarant el seu caràcter de cosa volguda per la Providència de Déu. Sant Pau, des de la novetat del Crist, sembla donar un nou horitzó al consell bíblic: «Sigues constant en les obligacions, ocupa-te´n i envelleix complint el teu treball» (Si 11, 20). Les parts parenètiques de les epístoles desenvoluparan escaientment el profund sentit moral que adquireixen per al cristià aquestes dimensions de la vida humana. El mòdul axiològic que dibuixa l´ethos cristià davant la fase temporal de l´existència és, indiscutiblement, per a sant Pau, «buscar les coses de dalt» (Col 3,1).

Però, atenció!, el misteri, el secret de la vida cristiana consisteix en això: que a les «coses de dalt» hi arribem des d´aquí baix, vivint en aquesta terra; no és lícit interpretar el binomi «coses de dalt-coses de baix» com si inclogués la menysvaloració de les coses de la terra. Les feines terrenals no són per a sant Pau, sense més, «coses de baix»: també esdevenen «coses de dalt» quan el cristià, per la gràcia de la vocació, les fa portadores d´«un pes de glòria eterna» (2Cor 4,17). Per això Pau insisteix en el compliment fidel dels deures socials i cívics (Col 3,18; Ef 5,22-6, 9; Rm 13,1-7, etc.). El cristià és senyor del món i de les seves coses (1Cr 3,21-22) i ha de buscar pertot arreu quaecumque sunt vera (Fl 4,8), tot allò que és just, pur i amable, vivint-ho «pel Senyor» (Col 3,23), «per a la glòria de Déu» (1Cor 10,31), «en nom del Senyor Jesús» (Col 3,17), com corrent cap a la meta, tenint a la vista el premi etern (Fl 3,14). D´aquesta manera, la tasca en el món –«les coses de baix»– pot tenir el sabor de les «coses de dalt». Així es veu com, per a Pau, la tasca humana en el món no és ni mer àmbit tolerat ni un absolut que usurpa les atributs de la vocació divina.(6)

Des d´aquests textos paulins, que fonamenten una perspectiva integradora de Creació i Redempció, podem donar una mirada teològica al passatge de sant Pau comentat que permet d´albirar el nexus mysteriorum en el si de la vocació i es podria expressar així: la situació humana –la professió, el lloc a la vida, les relacions familiars, socials, polítiques i culturals– de l´home o de la dona cridats en Jesucrist, són assumits –perquè són vàlids!– en el moviment redemptor de la crida divina, per ser integrats en la resposta de fe que la «nova criatura» ha de donar a Déu en la seva existència cristiana.

Dit des d´una teologia de la vocació: l´acte de Déu que crida (vocació en sentit actiu), si és escoltat i correspost, transforma la vida humana –la totalitat d´aquesta vida en les diferents dimensions–; la transforma, deia, en vocació (vocació en sentit terminatiu); és a dir, en existència cristiana, en vida viscuda com a vocació. D´aquesta manera, vida humana i vocació divina es recobreixen en el cristià.

Vegem tot seguit, perquè ens ajudarà, com l´Església ha fet la recepció d´aquesta doctrina paulina.

• La integració del doble pla de Creació i Redempció en el Concili Vaticà II

Aquest visió de les coses és la que es respira a tot arreu en els documents del Concili II del Vaticà, començant per les grans constitucions Lumen Gentium i Gaudium et Spes, i després en l´extens magisteri de Joan Pau II i Benet XVI.

Teològicament, aquesta doctrina és una manifestació de l´antic i decisiu axioma gratia non tollit sed perficit naturam –«la gràcia no destrueix la natura, sinó que la guareix i eleva»–, axioma d´una gran transcendència en la situació actual de la cultura. Però en l´àmbit existencial i històric, aquesta visió del que és ser cristià al món no ha estat, per damunt de tot, una cosa deduïda per la ratio teològica, sinó primàriament induïda en la «vida» del Poble de Déu per l´Esperit Sant, que ha suscitat capdavanters i sants que empenyen vitalment el Poble de Déu. Permeteu-me que esmenti alguns textos de sant Josepmaria Escrivá, el qual, segons Joan Pau II,(7) es va anticipar a la teologia del laïcat del Concili i del postconcili a què acabo d´al·ludir.

«He pensat sempre –explicava sant Josepmaria el 1968– que la característica fonamental del procés d´evolució del laïcat és la presa de consciència de la dignitat de la vocació cristiana».(8) Aquesta dignitat arrenca de la crida universal a la santedat, indissolublement unida, en la vivència de sant Josepmaria –seguint sant Pau–, a la valoració de la professió, de la situació al món, com a marc i camí per a la missió cristiana al món: «No ens ha creat el Senyor per construir aquí una Ciutat permanent (cf. He 13,14) [...]. Els fills de Déu, però, no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què ens col·loca Déu per santificar-les, per [...] portar a tots els estrats d´aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens entestem a elevar a l´ordre de la gràcia les feines diàries, la professió i l´ofici. D´aquesta manera, totes les ocupacions humanes s´il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes».(9)

La vocació cristiana atorga, en efecte, el veritable valor a la professió i al treball humà: «El treball apareix com a participació en l´obra creadora de Déu, que, en crear l´home, el va beneir dient-li: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s´arrosseguen per terra” (Gn 1,28). Perquè, a més, en haver estat assumit pel Crist, el treball se´ns presenta com a realitat redimida i redemptora: no sols és l´àmbit on l´home viu, sinó mitjà i camí de santedat, realitat santificable i santificadora».(10)

És la doctrina que proclama la constitució Lumen Gentium en el ja famós capítol sobre els laics: «Allà –el Concili es refereix a les condicions ordinàries de la vida humana– són cridats per Déu perquè, acomplint la seva tasca guiats per l´esperit de l´Evangeli, contribueixin a la santificació del món de dins estant, a manera de ferment».(11)

L´aptitud del món a ser santificat i la capacitat del treball per ser mitjà i camí de santedat no sols provenen de la bondat que conserven, malgrat el pecat d´origen, en l´ordre de la Creació; es basen, sobretot, en el mateix misteri del Crist: «En rigor, no es pot dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que la Paraula s´ha dignat assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les mans».(12) Aquesta fonamentació cristològica és cabdal per comprendre el sentit catòlic de la vocació cristiana i del treball humà. El Concili II del Vaticà, a la constitució Gaudium et Spes, ho ha expressat amb una frase que per a Joan Pau II va ser emblemàtica: «El Fill de Déu, amb l´Encarnació, s´ha unit en certa manera amb tots els homes. Va treballar amb les seves mans d´home, va pensar amb intel·ligència d´home, va obrar amb voluntat d´home, va estimar amb cor d´home» (GS 22/b).(13)

En el misteri del Crist hi ha, doncs, radicalment guarits i elevats a l´ordre de la gràcia tots els homes i tota la noble realitat humana. Caldrà que aquest misteri objectiu de santificació esdevingui realitat subjectiva en cada persona humana. La doctrina catòlica de la regeneració baptismal, en presentar la justificació interna del cristià –és a dir, la seva configuració amb el Crist per la fe i el sagrament–, fonamenta la unitat existencial de Creació i Redempció. L´home cristià –diu de nou la constitució Gaudium et Spes–, en estar interiorment regenerat, pot fer amb el seu treball obres plenes de sentit humà que apunten a la vida eterna.(14)

Aquí es veu com en aquesta teologia es lliguen els motius antropològics i cristològics. En aquest concepte abraçador, «catòlic», de vocació cristiana, s´hi entrecreuen els dos plans de la Creació i de la Redempció, i en la seva unitat s´hi manifesta l´oikonomia divina.(15) Tot sembla penetrat per la gràcia i l´amor de Déu: no hi ha res de profà i, tanmateix, res no apareix «sacralitzat», sinó santificat de dins estant.. Aquí desapareixen els dualismes. La presència del misteri del Crist en el cristià dóna unitat a la vocació de l´home, i es pot fer ressò de 1Cor 7, 20 dient als cristians: «La vostra vocació humana és part, i part important, de la vostra vocació divina».(16)

Aquesta perspectiva té grans conseqüències: posa en relleu la crida universal a la santedat i a l´apostolat de tots els cristians, més encara, de tots els homes, però defensa, enfront de l´hermenèutica luterana, la funció excelsa que tenen en l´Església la vida religiosa i el camí dels vots; pregona el caràcter sobrenatural i transcendent de la crida de Déu, però rebutja que la professió humana sigui tan sols el receptacle extern de la crida; afirma la validesa del treball secular humà en el context de la vocació divina, però es nega a absolutitzar-lo, identificant-lo amb ella.

El món com a responsabilitat moral del cristià

• Dimensions teològiques del «mundus hominum» (GS, 2)

Arribats aquí hem d´afrontar ja d´una manera directa el món com a responsabilitat moral del cristià. En situar el tema en la perspectiva antropologicoteològica de la vocació cristiana, hem pogut establir, en aquesta existència determinada per la vocació, una dimensió que hem anomenat de diferents maneres: professió, situació, relacions familiars i socials, etc. Així hem anat configurant implícitament el que entenem per món, però ara ho hem de fixar d´una manera explícita.

Els exegetes i els teòlegs s´han ocupat molt del tema, exposant els sentits i les accepcions que en el llenguatge bíblic i teològic té la paraula «món» i les seves expressions equivalents: cel i terra, saeculum, kosmos, ta panta, creació, criatura, gènere humà, etc. Les dades fonamentals, d´altra banda, són prou conegudes i palesen la riquesa de matisos que es dóna en les diferents perspectives –cosmològica, antropològica, soteriològica, eclesiològica– amb què s´aborda el tema en la Revelació bíblica. Per això, si no s´aclareixen els termes, una gran ambigüitat acompanya la paraula i el concepte «món».

Per a la nostra exposició, ens interessa retenir les tres dimensions següents:

a) la bondat radical del món en tant que creació de Déu, testimoniada de forma solemne en els primers capítols del Gènesi; bondat inherent a la naturalesa mateixa de les coses i de l´home, cridada a expressar-se en la dinàmica històrica de la doble relació homes-coses i homes entre ells; bondat, d´altra banda, d´un món que és cridat per Déu a un destí sobrenatural;

b) la presència del pecat al món com a fruit de l´acte de l´home (Rm 5,12) i la consegüent submissió del món al dimoni, «el déu d´aquest món» (2Cor 4,4): d´aquí ve l´enfrontament amb Déu que es dóna en aquell dinamisme històric, que en comptes d´expressar la bondat del seu origen, expressa el pecat; i d´aquí ve també la paraula «món» en la seva accepció pejorativa, tan abundant en els escrits de sant Pau i sant Joan;

c) i, tanmateix, Déu estima el món, ens diu sant Joan (3,16): tant, que li va donar el Fill unigènit, que és la llum del món (8,12), la vida del món (6,33), el Salvador del món (3,17); aquest món, on domina el pecat, no és irremeiablement dolent: per això no és destruït, sinó estimat, il·luminat, vivificat i, finalment, salvat per Déu en el Crist.

En efecte, el món de què el cristià forma part i que, alhora, se li presenta com a responsabilitat i tasca moral seva té la triple dimensió que hem descrit. És el mundus hominum que la constitució pastoral Gaudium et Spes 2/b descriu amb aquests mots: «El món, això és, la família humana sencera amb la totalitat de les coses entre les quals aquesta viu; el món, teatre de la història del gènere humà, segellat per l´esforç de l´home, per les seves derrotes i victòries; el món, que, segons la fe dels creients en el Crist, ha estat creat i és conservat per l´amor del creador, ha caigut, certament, sota l´esclavitud del pecat, però el Crist, amb la mort i Resurrecció, trencant el poder del dimoni, l´ha alliberat per tal que, segons el designi diví, es transformi i arribi a la seva consumació».

En aquest món viu el cristià, en forma part; i, mentre està enfeinat en la tasca de viure, el sorprèn la vocació divina, la crida de Déu a ser una nova criatura en el Crist. Doncs bé, l´aspecte característic de la «nova criatura», en l´horitzó en què ara ens situem, és que està feta amb la matèria d´aquest mundus hominum, el qual precisament en la «nova criatura» aconsegueix la veritable perfecció i sentit, perquè el Crist, el Redemptor de l´home, és el Senyor i Cap no sols de l´Església, sinó de ta panta, de totes les coses (Ef 1,22). Per això, el món, el món dels homes, és per al cristià no ja solament àmbit de la seva vocació, ni tan sols una cosa apta i vàlida per desenvolupar-la, sinó tasca cristiana, plena de profund contingut sobrenatural o, per parlar en termes més exactes, missió aparellada a la vocació.

L´home cristià en el «món dels homes»: missió

• El misteri de l´home a la llum del misteri del Crist

En l´esdeveniment teologicoeclesiològic de la vocació cristiana, hi ha un doble moment: d´una banda, una llum de revelació, que esclareix el sentit mateix de l´ordre de la Creació, que se centra en l´home. És el tema de la constitució Gaudium et Spes 22/a, que va esdevenir central en l´encíclica Redemptor hominis: «el misteri de l´home s´il·lumina en el misteri de la Paraula Encarnada [...] el Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l´home al mateix home i li descobreix la sublimitat de laseva vocació».Però, junt amb el moment revelador i inseparable d´ell, la gràcia de la vocació és, alhora, una comunicació de gràcies divines per «redimir» i salvar l´home i el món que fan els homes. El Crist, per mitjà de l´Església, en l´esdeveniment de la vocació «comunica la vida divina a l´home» i, d´aquesta manera, «difon al món el reflex de la seva llum, guarint i elevant la dignitat de la persona humana, consolidant la fermesa de la societat i dotant l´activitat diària de la humanitat d´un sentit i una significació molt més profundes» (GS 40/c). Per això, «el qui segueix el Crist, home perfecte, es perfecciona cada vegada més en la seva pròpia dignitat d´home» (GS 41/a).

Els dos moments de la relació entre vocació i món –que podem anomenar moment il·luminatiu i moment comunicatiu de gràcies– seran decisius a l´hora d´entendre el món com a tasca moral del cristià o, potser millor, com a missió, missió cristiana.

En aquesta tasca, el criteri fonamental és el mateix Crist. Ell és, podríem dir, la protonorma, en el sentit que és l´estructura mateixa del seu ésser –Paraula de Déu feta home– que determina el criteri orientador per a l´existència cristiana al món. El Crist, Paraula de Déu i Déu com el Pare, assumeix la naturalesa humana, i d´aquesta manera, en l´ordre de la Redempció, pronuncia un sí radical intrahistòric a l´home i al mundus hominum, que confirma el sí protohistòric de Déu en l´acte creador. Aquesta naturalesa humana assumida per la Paraula és perfecta, absque peccato, diu sant Pau (He 4,15). Per mitjà de la seva operació divinohumana tindrà lloc la Redempció, que l´home –per la gràcia– s´apropia en la vocació. En el misteri del Crist, doncs, primer és –si ens és lícit parlar així– el Fill en la seva preexistència trinitària; i, en un segon moment, es dóna l´assumpció de la humanitat en l´Encarnació, perfecta des de la concepció virginal.

En canvi, en el misteri del cristià primer és l´home i el seu món, amb bondat radical per la creació divina, però degradats pel pecat d´origen i els pecats personals amb les seves seqüeles estructurals i col·lectives. Només en un segon moment recaurà sobre aquest home i la seva circumstància la misericòrdia de Déu en la vocació divina, que el crida a ser una nova criatura en el Crist i a identificar-se amb Ell. Per això, el que s´assumeix en el moviment redemptor de la crida divina és una realitat ambivalent; bona a l´origen, travessada després pel pecat en la seva operativitat; una realitat, per tant, que, en el mateix moment que s´integra en la vocació –i després al llarg de tota la vida–, ha de ser sotmesa al judici de la fe, a un discerniment cristià purificador que separa l´or de la ganga. «I quan ell vindrà, deixarà el món convicte de pecat, de justícia i de condemnació» (Jo 16,8).

• El discerniment cristià del món

A través del moment revelador que es dóna en la vocació, el judici escatològic del Crist es fa present en l´existència cristiana. En ser sorprès per la crida de Déu, l´home comença a mirar a la llum del Crist la seva vida i la seva tasca al món. I descobreix dues coses. Primera, que Déu el crida a servir-lo i santificar-se a través del món, que «no sols és l´àmbit on l´home viu –dèiem–, sinó mitjà i camí de santedat, realitat santificable i santificadora» i, per tant, que les realitats en què està immers –treball professional, família, responsabilitats socials i polítiques– són cridades, no per tàctica sinó per vocació, a participar de la nova criatura. Però, en reassumir-les en la vocació, hi ha un segon descobriment: la novetat cristiana –que posa davant els ulls del cristià el Camí, que és el Crist– li desvela, en la fe, el veritable sentit de totes elles; desvelament que, per contrast, fa aparèixer en tota la seva cruesa els egoismes, el desamor, les injustícies: en definitiva, els fruits del pecat que estan adherits al «món» on s´ha de santificar perquè en forma part.

El seguiment del Crist, en conseqüència, junt amb l´actitud d´assumir joiosament les realitats del món, exigeix en els seus deixebles un discerniment crític de les realitats esmentades. L´exercici d´aquest discerniment és, precisament, el primer i més radical dels aspectes del món com a responsabilitat i missió del cristià. Discerniment que es constitueix en un veritable servei al món, al món dels homes, a l´home mateix, perquè consisteix, ni més ni menys –son paraules de sant Josepmaria Escrivà–, a «restituir al món la bondat divina del seu recte ordre»,(17) en què l´home «torna a trobar –diu Joan Pau II– la grandesa, la dignitat i el valor propis de la seva humanitat».(18) El Crist –afegeix el Papa una mica més endavant–, «per mitjà de la Creu, ha tornat a donar definitivament a l´home la dignitat i el sentit de la seva existència al món, sentit que havia perdut en gran part a causa del pecat». Aquest aspecte de l´existència cristiana al món, suposo que us n´adoneu perfectament, té avui dia una importància difícil d´exagerar.

El moment revelador de la vocació comporta per tant, per al cristià, una greu i joiosa responsabilitat respecte als altres homes, els seus germans: comunicar-los el sentit de «l´existència en el món», subratllant la bondat i legitimitat dels seus nobles projectes i remarcant alhora el grau de desordre i de pecat que s´hi introdueix. Quan el cristià, enmig de la seva activitat al món, afirma i explica amb tota naturalitat, per exemple, que l´avortament és un «crim nefand», que el matrimoni és d´un home amb una dona i en si mateix indissoluble, que el treball humà no és un mer factor de la producció, i que el dret de llibertat religiosa no pot ser conculcat –per posar exemples de màxima actualitat–, el cristià no exposa «punts de vista» d´una determinada confessió religiosa, sinó que defensa, en el si del debat cultural, el que considera que és la dignitat de «l´home en tant que home». Un silenci covard en aquestes i altres matèries semblants palesaria una falta del sentit mateix del que és la fe cristiana i de la seva missió al món. Per això, una comprensió completa de la vocació divina implica aquesta dimensió moral de l´existència, que constitueix d´alguna manera el cristià –per dir-ho amb una expressió de Heidegger per a tots els homes– en «pastor del món» i servidor del món (cf. Gn 2,15; 4,9). «Per dir-ho en poques paraules: al món els cristians hi són el mateix que l´ànima al cos.»(19)

Si la proclamació de la veritat sobre l´home, que hem considerat el moment revelador de la vocació cristiana, apunta sobretot a l´energia de la fe, el moment de «comunicació de gràcies» entronca directament amb la caritat, amb l´Amor. És el tema de Benet XVI a la segona part de la Deus Caritas est, anticipat així a Gaudium et Spes 42/c: «Les energies que l´Església pot comunicar a l´actual societat humana –llegim a la constitució Gaudium et Spes– consisteixen en la fe i en la caritat aplicades a la vida pràctica».

Perquè el cristià, com a «pastor del món», no es pot limitar a l´anunci i proclamació de la «veritat sobre l´home», sinó que ha d´estimar l´home amb obres, cosa que exigeix comprometre´s seriosament en la gestió mateixa de les tasques del món «per tal que aquestes es facin contínuament –diu la constitució Lumen Gentium– segons l´esperit de Jesucrist i es desenvolupin i siguin per a la glòria del Creador i Redemptor» (LG 31/b).

El text conciliar subratlla que es tracta d´una funció pròpia de laics. Aquesta dimensió «compromesa» de la vocació cristiana és la que ens fa entendre que el cristià no és algú que es «fa present» al món, sinó que, sent del Crist, és del món, sobretot a través del seu treball. «La competència professional –diu Benet XVI– és un requisit fonamental, però amb ella sola no n´hi ha prou» (Deus Caritas est, n. 31). Cal, doncs, plantejar a fons la santificació del treball professional.

• Santificació del treball i santificació del món

Sant Josepmaria Escrivà va sintetitzar la tasca de què parlem amb aquesta expressió, tan coneguda:

«santificar cadascú el propi treball, santificar-se en el treball i santificar els altres amb el treball».

Aquest és un punt del missatge espiritual del Fundador de l´Opus Dei que ha estat molt estudiat i coneixeu perfectament.(20) No m´hi detindré. Vull remarcar, però, que el món, com a responsabilitat i missió del cristià, és una exigència immanent a aquests ensenyaments.

Aquests tres elements de la santificació del treball no són tres realitats distintes, sinó tres aspectes o dimensions d´un sol procés –l´existència secular cristiana–, que miren el subjecte mateix, els altres homes i les realitats objectives que el treball humà construeix en el seu dinamisme santificat i santificador. Ara bé, és significatiu l´ordre en què els expressa. Sant Josepmaria vol sens dubte subratllar que la santedat personal (santificar-se en el treball) i l´apostolat (santificar-se amb el treball) no és una cosa que s´assoleix mentre es treballa, o en ocasió del treball, com si aquest hi fos extern, sinó precisament a través del treball, que queda així inserit en la dinàmica del viure cristià. És, doncs, el treball una cosa cridada a ser santificada per si mateixa.

Aquesta primera dimensió –santificar el treball– és la que ens interessa especialment en el context del nostre tema. Perquè una gran part de la tasca moral del cristià al món en què viu consisteix a fer el seu treball amb qualitat humana i sobrenatural. I això, des dels aspectes més materials de les tasques quotidianes fins a les complexes relacions socials que genera el treball. Es tracta que «a la ciutat terrenal –a les realitats objectives que són fruit del treball–, hi quedi gravada la llei de Déu».(21) Escriu Benet XVI: «El deure immediat d´actuar a favor d´un ordre just en la societat és més aviat propi dels fidels laics. Com a ciutadans de l´Estat, són cridats a participar en primera persona en la vida pública».(22)

La tasca moral de què parlem constitueix, doncs, el nucli de la santificació del treball humà i implica, entre moltes altres coses, la valoració crítica de què parlàvem abans, sospesar els ambients i les formes de convivència social i política en què s´insereix el cristià, per tal de saber quin grau de desordre –de pecat– hi ha en ells i actuar, en conseqüència, promovent, quan calgui, una generosa reforma de les institucions socials i polítiques.

• Treball humà, pluralisme i nova evangelització

En parlar de santificació del treball i del món com a tasca moral em sembla necessari, finalment, remarcar el següent: l´acció del cristià al món –professió, vida familiar, activitat social i política, etc.– és el terreny específic de la seva llibertat personal.(23) Perquè la situació escatològica, en què la vocació divina col·loca l´home cristià, no altera l´estatut propi de les realitats socials, que són el marc específic de la llibertat personal i de les opcions lliures –i, per tant, responsables– dels individus, siguin cristians o no. La novetat del cristianisme consisteix, sobretot, en la llum i en l´impuls que la fe atorga a «l´home nou» per tal que exerceixi aquesta llibertat i prengui aquestes opcions amb la perspectiva de l´amor de Déu i del servei als germans.

Això vol dir, des del punt de vista eclesiològic, que les virtualitats de la unció baptismal capaciten cada cristià per discernir personalment les exigències de l´Evangeli en l´ordre personal i social. El Crist, en la consciència de cada home cristià, l´interpel·la i li exigeix: tot creient té «llums pròpies que rep de Déu, gràcia d´estat per tirar endavant la missió específica que, com a home i com a cristià, ha rebut».(24) Dit amb paraules del Concili II del Vaticà: «A la consciència ben formada dels laics toca aconseguir que la llei divina quedi gravada a la ciutat terrenal» (GS 43/b). O amb paraules de Benet XVI: «La missió dels fidels és, per tant, configurar rectament la vida social, respectant la seva legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competències i sota la seva pròpia responsabilitat».(25)

El discerniment de les realitats del món, de què parlàvem abans, és exercici de la llibertat personal: d´aquí ve la importància del «principi de la responsabilitat personal, en què es basa tota la moral cristiana».(26) Sant Josepmaria Escrivá ho va exemplificar inequívocament a l´homilia «Estimar el món apassionadament»: «Un home sabedor que el món –i no sols el temple– és el lloc de la seva trobada amb el Crist, estima aquest món, procura adquirir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant –amb plena llibertat– els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què es mou; i pren, en conseqüència, les seves pròpies decisions que, per ser decisions d´un cristià, procedeixen a més d´una reflexió personal, que intenta humilment captar la voluntat de Déu en els detalls, petits i grans, de la vida».(27)

D´aquí ve el pluralisme connatural a l´hora de les solucions concretes que es poden donar als problemes socials i polítics. Les decisions concretes són, en efecte, pròpies de cadascú, exercici de llibertat civil: món, en última instància. L´impacte que les decisions –culturals, socials, polítiques– tinguin en la dinàmica real de la societat dependrà de la seva qualitat «tècnica» i del grau d´acceptació que aconsegueixin en la vida real. Però, encara que provinguin –en les persones que les proposen– d´un intent de fonamentació en l´ètica de l´Evangeli, mai no pretendran imposar-se com a «imperatius de l´Església», cosa que significaria una instrumentalització equivocada de la tasca humana del cristià.

Però el principi de responsabilitat personal, conseqüència de la llibertat també personal, té una implicació important, ja insinuada en el que acabem de dir: les decisions són personals, és veritat; però solament seran cristianes si procedeixen d´acord amb la consciència ben formada, o, cosa que és el mateix, de l´intent humil de captar la voluntat de Déu i d´escoltar la paraula dels Pastors. Per això és exigència del moment revelador que es dóna en la vocació cristiana la fidelitat a la doctrina de fe i moral de l´Església, especialment a la doctrina social catòlica. Aquesta ha de ser sempre el criteri inspirador de la valoració crítica que el cristianisme faci de les circumstàncies històriques concretes i de les possibles transformacions de les estructures socials i polítiques del món. Més encara, davant l´ambigüitat de certes solucions o, fins i tot, davant solucions contràries a l´Evangeli, el principi de responsabilitat personal demana la intervenció del Magisteri oficial de l´Església que, amb la seva paraula clara i normativa, es constitueix en interpel·lació a la consciència del cristià perquè decideixi lliurement des de la seva consciència ara il·luminada per la paraula de la fe. Per això pertany a l´estructura interna de la llibertat cristiana la responsabilitat personal i, indissolublement unida a aquesta, la fidelitat al Magisteri de l´Església. Això no porta a una actitud monolítica, sinó a posar en relleu l´existència d´una identitat cristiana en la història, des de la qual es construeix el pluralisme que enriqueix.

Ja acabo. En vista de la situació que ofereixen les nostres societats occidentals, em sembla que tots estarem d´acord que s´imposa una «nova evangelització» de les nostres formes de convivència. Això és evident a partir de les implicacions de la vocació cristiana, que hem considerat. Sobretot ho és si mirem el Crist, criteri i font –protonorma, dèiem– de l´existència humana i cristià. Ho direm també amb sant Pau: «me n´ha estat imposada l´obligació; i ai de mi, si no predico l´evangeli!» (1Cor 9, 16) Una «nova evangelització», que té com a contingut més urgent tornar a l´home «la dignitat i el sentit de la seva existència al món» (Redemptor Hominis). Fa un parell de dècades, la tasca de «recristianitzar» la cultura s´entenia sovint com un «retorn» a la imatge de la societat de l´Antic Règim. Res més lluny de la proposta cristiana. La nova evangelització arrenca de la decisió de configurar les actuals realitats socials des de l´Amor Misericordiós de Déu, que en el Crist s´ha fet Camí, Veritat i Vida per a tots els homes. Això no demana «retorn» a projectes històrics del passat, sinó «retorn» a l´Evangeli: conversió personal al Crist mateix; retorn i conversió que exigeixen no un conservadorisme politicosocial, sinó una creativitat que aconsegueixi que les noves formes de convivència es configurin, com diu el text citat de Lumen Gentium, segons el pla de Déu Creador i Redemptor.

El que no es pot admetre és que la constatació de la historicitat d´aquelles formes de cristiandat i de la seva no-adequació al present històric –coses que afirmo sense dificultat– porti a renunciar a una cristianització de les estructures de la societat. Aquesta renúncia seria, en realitat, renúncia a la dimensió pública i social del cristianisme.(28) Però aquesta dimensió és conseqüència indefugible de la lex incarnationis, que s´expressa en la vocació cristiana i en la doctrina de la santificació del treball. Si prosperés aquella renúncia, el cristianisme ja no seria la religió del Crist, de la Paraula feta home, home veritable, sinó una religió espiritualista, de meres interioritats, que es podria jutjar amb el vell argument soteriològic dels Pares grecs, a propòsit de la íntegra humanitat assumida pel Fill de Déu: «el que no ha estat assumit, no ha estat salvat». Quedaria sense redimir i salvar la dimensió social de l´home, i estaríem així renunciant al món com a responsabilitat i missió del cristià. Però el qui viu de la fe i està disposat a seguir la vocació en el Crist, aquest, necessàriament es compromet amb la missió que comporta la vocació.

Pedro Rodríguez

Professor emèrit d´eclesiologia,

Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra

–––––––––––––––––––––––

1 Sermó 96, n. 8 (CGS).

2 G. Wingren, Luthers Lehre vom Beruf, Munic 1952.

3 Text d´un sermó del 1525, que a l´original diu: «Opera zihe auff erden et pertinent in corpus vel proximum, fide in coelum veharis...» (Weimar Ausgabe, 17/I, p. 106).

4 K. Barth, Kirchliche Dogmatik, III/4, Zuric 1957, p. 689-697.

5 Cf. ibidem, p. 692.

6 Cf., per a aquesta interpretació de sant Pau, A. García Suárez, Eclesiología, catequesis, espiritualidad, Pamplona 1998, p. 191-219.

7 Homilia, 19 d´agost de 1979; text dins L´Osservatore Romano, 20 d´agost de 1979.

8 Conversa amb el director de 'L´Osservatore Romano´, dins Conversaciones con Monseñor Escriàá de Balaguer, 1a ed., Madrid 1968, n. 58. (La mateixa editorial, Rialp, n´ha publicat la versió catalana.)

9 Amigos de Dios, n. 312. (La mateixa editorial, Rialp, n´ha publicat la versió catalana.)

10 Es Cristo que pasa, cit., n. 47. (La mateixa editorial, Rialp, n´ha publicat la versió catalana.)

11 Lumen Gentium, 31/b.

12 Es Cristo que pasa, cit., n. 120.

13 Cf. Joan Pau II, Redemptor Hominis, n. 8.

14 Cf. Gaudium et Spes 22/d.

15 Vegeu, sobre el tema, Pedro Rodríguez, Vocación, trabajo, contemplación, Pamplona 1987, EUNSA, p. 124-218.

16 Es Cristo que pasa, cit., n. 46.

17 Josepmaria Escrivà, Carta 15-VIII-1953, n. 13.

18 Joan Pau II, Redemptor Hominis, n. 10.

19 És la famosa fórmula de l´Epístola a Diognet, cap. 6.

20 Prenc la frase tal como la citava l´aleshores cardenal Karol Wojtyla en una conferència pronunciada a Roma l´any 1974. Vaig tenir l´honor d´assistir-hi i l´autor em va autoritzar a publicar-la a Espanya: «L´evangelizzazione e l´uomo interiore», Scripta Theologica 7 (1975) 335-352; citació a la p. 352.

21 K. Wojtyla, «L´evangelizzazione e l´uomo interiore», cit.

22 Benet XVI, Enc. Deus Caritas est, n. 29. El text continua: «Per tant, no es poden eximir de la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànicament i institucional el bé comú» (Christifideles laici, 42)».

23 «La missió de santificar ab intra el món –ha escrit Álvaro del Portillo, Fieles y laicos en la Iglesia. Bases de sus respectivos estatutos jurídicos, 2a ed., Pamplona 1981, p. 212–, i concretament les accions encaminades a res temporales secundum Deum ordinare, pertanyen a l´àmbit personal de llibertat del laic.»

24 Conversaciones, cit., n. 59.

25 Deus caritas est, 29.

26 Conversaciones, cit., n. 47.

27 Ibidem, n. 116.

28 Vegeu, sobre aquest tema, d´una extraordinària vigència als nostres dies, la conferència del cardenal Ratzinger en el Congrés Das europäische Erbe und seine christliche Zukunft, Munic 1984. Hi vaig assistir i amb el títol «Cristianismo y democracia pluralista» vaig tenir el gust de traducir-la per a Scripta Theologica 16 (1984) 815-830; recollida després amb el títol «¿Orientación cristiana en la democracia pluralista?», dins J. Ratzinger, Iglesia, ecumenismo y política, BAC 494, Madrid 1987, p. 223-242.....