El Dret a la vida, una batalla que es lliura en l'opinió pública. A. Coll

En el seu famós 1984, que sembla un malson, George Orwell hi escrivia que Big Brother tenia en el seu govern un «Ministeri de la Veritat», un «Ministeri de l´Amor» i uns quants més que no es corresponien precisament amb la realitat de les seves actuacions.

La Comissió d´Igualtat creada pel Congrés de Diputats, paral·lela al Ministeri que porta el mateix nom, estudia l´ampliació de l´avortament que han demanat IU i ERC, un afer que fins ara pertanyia només a l´àmbit de la Justícia. Esperem que, en nom de la Igualtat, no portin a terme desgavells contraris al nom que aparentment els acompanya, com passava amb els dels ministeris que va imaginar l´escriptor anglès.

¿Què farà, doncs, Igualtat? ¿Que potser igualarà el fet d´eliminar un fetus humà amb una operació d´hèrnia o d´extracció d´apèndix? Seria bo que igualés el dret a la vida del fetus amb el d´una persona... o, si més no, que li doni la protecció que té a Doñana la vida d´un linx ibèric.

Aquest plantejament seria una manera crítica d´acostar-se al perill a què la llei exposa diàriament l´ésser humà, i que pot anar creixent si s´amplia el dret a eliminar l´embrió que és una primera etapa de la mateixa vida.

Però no és pas de manera crítica que la majoria dels mitjans de comunicació encaren el treball legislatiu que afecta la vida humana. N´hi ha alguns, més aviat pocs, que defensen que la vida és intangible des de la concepció fins a la mort natural. N´hi ha molts més que o no rebutgen o no critiquen aquell discutible «dret» a l´avortament. I la majoria, simplement, no consideren que la qüestió mereixi editorials i opinions concloents. Es limiten a exposar que n´hi ha de tots colors i que les opinions són contradictòries.

Mare, ¿com vaig néixer?

Hi ha alguns grups polítics qe defensen la llei de terminis amb un argument molt simple: d´aquesta manera, ja no caldrà amoïnar-se per si s´ultrapassen o no els límits que marca la legislació actual. No fan gens de cas ni de la violació ni dels possibles problemes de la mare: es fixa un termini, d´uns quants mesos, i mentre es respecti aquest espai temporal, un ja es pot desfer del fetus, sense gaires romanços.

Aquesta solució té un aspecte pràctic que simplifica les coses, però l´altra cara de la moneda és que el pragmatisme predomina sobre les qüestions científiques i morals. No cal comentar l´aspecte moral, que es basa en el fet que no podem substituir Déu com a senyor de la vida i de la mort. Pel que fa a l´altra qüestió, ¿que potser hi ha cap científic de debò que pugui dir que abans de la setmana que fa 12, 14 o 20, no hi ha vida humana?

Recentment, un diari publicava la innocent pregunta que un nen feia a la seva mare sobre com es va produir el seu naixement. L´Hugo (de 4 anys) demana: «Mare, ¿com vaig sortir de la teva panxa?». I la mare li diu: «Doncs, mira, primer en va sortir el cap, després les espatlles, després tot el cos i al final les cames». L´Hugo, espantat, fa: «Mare, ¿que en vaig sortir fet a miques?».

Si un fetus avortat es pogués fer la pregunta de l´Hugo, la resposta seria, sens dubte, que sí. 

És el que passa en les clíniques avortistes, com a la famosa del Dr. Morín, que va ser notícia quan es va descobrir que no només anava contra la llei en el seu lucratiu negoci (del qual l´amo en feia ostentació col·leccionant cotxes de luxe), sinó que el procediment d´eliminació dels fetus semblava que sortís directament d´una pel·lícula de terror.

Alguns diaris van alçar la veu, en aquell cas, entre d´altres La Vanguardia, vencent, doncs, la seva tendència natural al compromís moderat. Aquesta vegada es va arribar a demanar la dimissió dels responsables polítics que havien fet els ulls grossos davant d´aquests fets; una dimissió que, per descomptat, no es va produir.

Entre les diverses denúncies, van destacar els reportatges de dos mitjans de comunicació estrangers. N´hi va haver un que hi va fer anar una periodista amb un embaràs molt avançat per preguntar si hi podria avortar; li donaven tota mena de facilitats si pagava una quantitat proporcional al mes d´embaràs. Res a veure, doncs, amb la llei, tot i que no és pas estrany que qui està disposat a prescindir de la llei natural i de la Llei de Déu, no li faci res deixar de banda també la llei civil, això sí procurant que no l´enxampin, encara que en aquest cas no se´n va sortir.

Quan els fets vinculats amb l´eliminació de vides humanes són més refinats i no hi ha una trituradora i un desguàs pel mig, la majoria dels mitjans s´hi mostren indiferents, i si hi ha un cas humà trist, fins i tot favorables. 

El naixement d´un nen concebut in vitro per ajudar el seu germà malalt sotmès a contínues transfusions de sang, Cuatro el va rebre amb entusiasme, i va arribar a dir que el cas no presentava cap mena d´objecció moral. L´endemà, la Conferència Episcopal va recordar un document que havia promulgat feia un temps en què afirmava que la destrucció d´embrions, fins a trobar-ne el que resulta més convenient, no era lícita; i també recordava que els nens mereixen ser procreats, no pas produïts. En aquest sentit, un nadó-medicament no és la manera adequada de guarir malalties i, per tant, la recerca hauria d´anar per altres camins. 

L´altre extrem de la vida

Si viatgem cap a l´altre extrem de la vida, la vellesa i la malaltia, el «dret a l´eutanàsia» surt sovint als diaris, la ràdio i la televisió, i també al cinema, que va portar a la pantalla gran, en una pel·lícula ben feta des del punt de vista exclusivament tècnic, la vida i el suïcidi assistit de Ramón Sanpedro, un cas explotat fins a la sacietat. Al film Mar adentro, l´intèrpret no deixa de clamar per una mort digna.

Ara bé, va interessar molt menys als mitjans i, per descomptat, al cinema, la vida d´altres persones amb unes limitacions semblants, però amb més riquesa espiritual, que encaren les seves circumstàncies d´una manera ben diferent. ¿Que potser ells no són també partidaris d´una mort digna?

Hi ha una cosa encara més estranya: ben just si es van fer entrevistes amb el personal mèdic relacionat amb les cures pal·liatives o les unitats de cures intensives dels hospitals. Ells expliquen, quan se´ls ho demana, que el grau de superació anímica dels malalts terminals està molt relacionat amb l´amor que reben i amb la consciència de no ser una nosa per a la societat. Si s´escampés una mentalitat favorable a l´eutanàsia, el malalt que continués desitjant la vida i refusés el suïcidi assistit podria arribar a pensar que s´està comportant d´una manera egoista. I ja seria el súmmum, que afegíssim aquest patiment al seu dolor! Tot plegat deixant de banda el patiment, que ja s´experimenta en algunes clíniques holandeses, que angoixa alguns malalts sense família només de pensar que, si no són ells mateixos els qui defensen la seva vida, a causa de la pèrdua de la consciència, no hi haurà ningú més que ho faci.

En el periodisme ser imparcial és molt difícil, però ser honest és necessari. No n´hi ha prou de preguntar i recollir fidelment allò que et contesten. El periodisme s´exerceix quan es tria el personatge, quan es tria el tema, quan es decideix la portada, quan es demana un comentari, és a dir, abans d´escriure cap paraula ni de gravar cap imatge.

Quan surt a la televisió el cas d´una persona en circumstàncies greus i, després de parlar-hi, el periodista pregunta a algú de l´Asociación Pro-Muerte Digna, està oferint al lector dues consideracions: una informació (sobre aquella persona) i una opinió, curiosament la d´un grup partidari de l´eutanàsia. ¿Per què el periodisme no busca en aquests casos una segona opinió, tal com fan els malalts davant d´un cas greu, i pregunta als qui tenen altres solucions?

Els límits de la recerca

Des dels temps d´Auschwitz i del doctor Méngele, no em sembla pas que hi hagi ningú disposat a negar que la recerca mèdica té uns límits en el marc de la dignitat humana. 

¿Què passa, doncs, amb els experiments amb embrions i cèl·lules mare embrionàries? La premsa, que es queda esfereïda davant del que va passar en altres temps, es mostra comprensiva amb el fet que s´investigui amb vides humanes, encara que siguin embrionàries, per mirar de trobar un remei a malalties com el Parkinson o l´Alzheimer.

Es torna a partir d´una ficció: que no hi ha vida humana, encara que es pugui veure en les ecografies i el sentit comú ens digui que sí que n´hi ha i que només és qüestió de temps veure com treu el cap a l´exterior. Com que no hi ha ningú més cec que el que no hi vol veure, es deixa de banda la raó durant uns moments. És per això que Joan Pau II, quan va escriure la seva encíclica Fides et ratio, va dedicar tants esforços a defensar el poder de la raó, potser fins i tot més que els dedicats a la fe, a l´hora de trobar la veritat, una cosa que segurament hauria deixat bocabadats fins i tot als antics racionalistes. 

¿Per què, doncs, una cosa que sembla tan elemental no només per a l´estimat Watson sinó per a tothom, no troba un acord unànime o una opinió majoritària entre els columnistes dels diaris o els contertulians de la ràdio i de la televisió? Hi ha una resposta, entre d´altres: no és políticament correcte, i avui en dia hi ha una mena de por instintiva al fet que sembli que un es troba fora del seu temps.

L´esquerra i la dreta

Quan Pablo Iglesias combinava la seva feina d´impressor amb la seva meritòria lluita contra les injustícies socials, el fundador del socialisme espanyol havia triat camp: els més dèbils.

L´esquerra actual continua apostant per la justícia social, però en el camp polític i econòmic, en què qui pren moltes decisions és la Unió Europea o, si més no, les ha de fiscalitzar, i li sembla que no hi ha gaire diferència. El pragmatisme, per exemple, en el camp laboral, s´imposa clarament. És l´hora d´intervenir en afers com ara l´educació i la família. És aquí on creu que hi pot deixar la seva empremta.

Però no es posa de la banda de l´ésser més dèbil, l´ésser humà que ha de néixer, sinó de l´altre: la mare que reivindica el dret a l´avortament, sense tenir en compte que la mare sempre està pressionada per factors externs, des de la seva parella ocasional o la seva mateixa família, fins als consellers que veuen com una gran cosa l´existència de clíniques avortistes. Tot plegat, deixant de banda els possibles traumes que pugui patir en el futur la dona embarassada.

Pel que fa a la dreta, fent un exercici de pragmatisme, prefereix no canviar les lleis, siguin les que siguin, si arriba al poder i es limita a oposar-se a les ampliacions. Això li dóna un to de moderació, o fins i tot de modernitat. Però moralment no es neutral.

Deixem de banda, tot i que els mitjans informatius sí que ens els presenten, alguns testimonis antiavortistes que seria millor que no es produïssin: els que es manifesten amb violència verbal o física. Són ben pocs, al capdavall, però una càmera no desaprofitarà pas l´ocasió de mostrar els monstres de les cavernes. No hi ha cap manera millor de defensar una causa que fer-nos veure les contradiccions dels seus adversaris.

De Bush a Obama

Als Estats Units, ara mateix, es viu el procés de canviar de president: se´n va George Bush i arriba Barack Obama. Toca el dos un que és contrari a l´avortament i a l´experimentació amb cèl·lules mare ambrionàries i hi arriba un altre que dóna suport a totes dues pràctiques.

La incidència que pot tenir és negativa, sobretot perquè Bush era un president molt impopular i Obama comença amb uns nivells d´adhesió entusiasta realment inèdits en la història recent. Diguem-ho d´una altra manera: el polític més encantador, si més no des de Kennedy, pot arrossegar moltes persones al convenciment que el dret a l´avortament és un dret humà normal.

Els mitjans informatius han remarcat aquestes circumstàncies. Els més influents, no només dels Estats Units, a més, donen suport a aquesta política, amb la qual bombardegen constantment l´opinió pública. Caldrà, doncs, esperar molts anys perquè pràctiques com l´avortament es considerin repugnants, tal com va passar primer amb l´esclavitud i després amb la segregació racial.

Segons les informacions de què disposem, és possible que Obama, que feia d´advocat a Chicago mentre Bush batia rècords firmant penes de mort com a governador de Texas, es decideixi a lluitar contra la pena capital, actuant, en aquest sentit, com un europeu. Però és més improbable que lluiti a favor de la vida humana des dels seus inicis. I ja és prou sabut que els Estats Units marquen les tendències i els costums des de fa temps a tot el món.

Pro-life

Tot i això, en aquestes eleccions s´ha confirmat que els grups pro-life (Pro-Vida) cada cop tenen més pes en el país. El fenomen Sarah Palin, l´aspirant a la vicepresidència pel partit republicà, n´és una bona mostra. Si John McCain la va triar va ser precisament pel factor de la complementarietat (dona, jove, representant de les famílies), però també perquè sempre ha defensat l´acceptació dels fills que Déu envia, cinc en el seu cas, i un d´ells amb una discapacitat prou palesa. La seva decisió de no avortar quan es va detectar el factor que determina la Síndrome de Down, no només va ser una mostra d´amor i de coratge, sinó un exemple que bona part de la societat nord-americana ha celebrat. 

Potser trigarà a capgirar-se la situació actual, però cada cop serà més difícil intel·lectualment i socialment defensar les polítiques avortistes. Allà, als Estats Units, i a Europa. Les coses canvien. En pocs anys, Espanya ha passat de ser un dels països europeus amb l´índex de natalitat més alt a ser un dels que el tenen més baix. I, per contra, França s´ha enfilat fins al primer lloc.

No hi ha pas dubte que el canvi vindrà de la batalla que es lliura en l´opinió pública, i convé disposar de bons arguments, però encara més especialment oferir testimonis de vida.

Això sí, el canvi vindrà si es lluita perquè vingui. Cap esforç no és inútil en el camp de la batalla de l´opinió: una resposta en una enquesta, una carta al director, una conversa oportuna, una denúncia a temps, van creant la mentalitat col·lectiva necessària.

L´ús de la paraula

El president del Foro de la Familia, Benigno Blanco, ha dit que l´avortament és violència de gènere, perquè la pateix la dona i suposa reconèixer la irresponsabilitat en la conducta sexual de l´home. Aquesta manera de parlar-ne és molt adient. Fa servir l´expressió violència de gènere, avui en dia que es té per inatacable, per a defensar el dret a la vida, que actualment es qüestiona d´una manera tan dramàtica.

Aquest és el camí, fer servir les armes dialèctiques adequades i buscar complicitats més enllà del sector dels convençuts, sense perdre mai la convicció que l´opinió pública es va configurant amb aquestes aportacions intel·lectuals i les declaracions de persones representatives i amb prestigi. Entenguem-nos: són intervencions que cal afegir a les que fa cada persona, per descomptat, la majoria silenciosa que està a favor del respecte per qualsevol vida humana, per un sentit innat de la moral que té al seu interior. El problema és quan aquesta majoria es queda a casa seva i no diu el que pensa, quan no fa una manifestació pública de les seves opinions, davant d´una minoria sorollosa que disposa de bona part dels altaveus. 

Cal afavorir, doncs, que parlin els qui ara callen. Aquesta onada podria escombrar dels nostres horitzons socials la degradació que, amb el vistiplau de les lleis, s´ha escampat per la vida pública durant els últims anys.