40 anys de la Humanae vitae / P. Agülles

La Humanae vitae va ser publicada per Pau VI el 25 de juliol d´ara fa 40 anys. El seu mateix títol ens dóna una idea del contingut fonamental d´aquesta: Carta Encíclica sobre la regulació de la natalitat. En aquell moment històric, sense que el Concili s´hagués manifestat concretament i explícitament en matèria d´anticoncepció, i davant el clima de pressió originat per la introduccio?de la píndola anovulatòria, defensada per alguns teòlegs, es feia especialment urgent la necessitat d´un document magisterial sobre el tema. Més encara si es considera el context en què s´emmarca: em refereixo a l´anomenada revolució del 68, que venia acompanyada per una mentalitat basada en arrels ideològiques, com la il·lustració en clau malthusiana; la crisi religiosa que suposava la privatització de la sexualitat, separada de la vida de relació amb Déu; el desenvolupament biotecnològic –amb l´aparició del preservatiu (1840), el diafragma (1880) o la píndola anovulatòria (1955)–; o el moviment feminista exacerbat, que proclamava l´autonomia absoluta de la dona, desvinculant la procreació del comportament sexual, al mateix temps que es perdia el principi de complementarietat-diversitat entre l´home i la dona. Tanmateix, les mateixes circumstàncies davant les quals va sorgir ens ajuden a entendre que, lluny de perdre actualitat, ens trobem davant un document que compta amb més vigència que mai. Encara avui no manquen fidels, pastors i teòlegs inquiets per interrogants que, en realitat, es troben resolts des de fa quasi mig segle, en aquesta Encíclica.

Els temes: contracepció i dissociació entre sexualitat i procreacio

A grans trets, podria resumir el seu contingut en dues idees concretíssimes. Per una banda, tracta directament la qüestió de la contracepció, en ella mateixa. Però no s´atura aquí: per altra banda, l´aparició de la píndola anticonceptiva suposava un problema moral i cultural molt més ampli: la dissociació entre la sexualitat i la procreacio, eliminant completament la dimensió procreativa que la sexualitat posseeix segons el designi creador de Déu. Analitzem-los amb calma.

La Humanae vitae se situa en perfecta sintonia amb la Gaudium et spes, que als nn. 49 i 50 fonamenta la doctrina cristiana sobre l´amor conjugal i la naturalesa i fins del matrimoni. Parla de l´acte matrimonial com a expressió i perfeccionament de l´amor conjugal, i com una acció en ella mateixa honesta, digna i enriquidora del matrimoni i dels cònjuges¹. S´entenen la fecunditat del matrimoni, la paternitat i la maternitat com una interpretació –deure dels esposos– de l´amor creador de Déu ².

Un dels conceptes claus que trobem en la Humanae vitae és el de paternitat responsable, que és el conjunt de les disposicions que fan de l´acte de posar les condicions per a la concepció d´una nova persona humana, un acte èticament bo. Aquestes condicions remeten a la doble dimensió que té tota la conducta humana: la dimensió interna –actus interior, la decisió de procrear/no procrear–, i la dimensió externa –actus exterior, l´execució d´aquesta decisió–. En la reflexió sobre el nombre de fills, «la paternitat responsable es porta a la pràctica, o bé amb la deliberació ponderada i generosa de tenir una família nombrosa, o bé amb la decisió, presa per motius greus i dins del respecte a la llei moral, d´evitar un nou naixement al llarg d´un temps o per temps indefinit»³. La consciència, fidel intèrpret, garanteix la relació a l´ordre moral objectiu, establert per Déu, al mateix temps que significa una comprensió més profunda de la cooperació –i no mera acció autònoma en ella mateixa– que suposa el fet de portar a la pràctica, per part dels esposos, les condicions perquè Déu susciti una nova vida humana en la seva intenció creadora o, en qualsevol cas, el fet de no establir impediments perquè això pugui ocórrer. L´acte conjugal, mentre que uneix els esposos, els fa aptes per a la generació de noves vides; així, doncs, té dues dimensions inseparables: la unitiva i la procreativa. La decisió de procrear/no procrear haurà de posar d´acord «diversos aspectes legítims i relacionats entre ells»⁴: el biològic, en el coneixement i respecte dels ritmes i funcions biològiques; el tendencial i instintiu, amb el natural domini de la intel·ligència i la voluntat sobre ells; i, finalment, les condicions físiques, econòmiques, psicològiques i socials.

Il·licitud de l´anticoncepcio

La primera qüestió és si el recurs a l´anticoncepció, sota qualsevol forma, com a execució d´una decisió de no procrear –atenció, una decisió que podria ser èticament justíssima–, s´ha de considerar sempre objectivament il·lícit. La Humanae vitae ha contestat afirmativament a aquesta pregunta: «A més, queda exclosa qualsevol acció que, o bé en previsió de l´acte conjugal, o bé en la seva realització, o en el desenvolupament de les seves conseqüències naturals es proposi, com a finalitat o com a mitjà, fer impossible la procreació»⁵. L´acció reprovable pot ser tant de tipus físic (com l´ús del preservatiu) com químic (l´opció per la píndola anovulatòria). Podrà ser lícit tolerar un mal menor per evitar-ne un de major o promoure un bé més gran, però mai serà lícit fer objecte d´un acte positiu de la voluntat el que és intrínsecament dolent, encara que sigui per un bé. El respecte a la naturalesa de l´acte matrimonial exigeix que «qualsevol acte matrimonial (quilibet matrimonii usus) ha de quedar obert a la transmissió de la vida»⁶. I així també seran honestos i legítims aquells actes que, per causes indepen- dents de la voluntat dels cònjuges, es pugui preveure que seran infecunds. Per tant, la decisió de no procrear troba la seva execució èticament lícita només en la realització de l´acte conjugal en els períodes infecunds de la dona, i per greus motius⁷.

L´originalitat de la Humanae vitae es troba en el fet que denuncia que la píndola ha distorsionat la manera de concebre la naturalesa i el significat de la sexualitat humana

Fetes aquestes clarificacions inicials, s´ha de reconèixer que tot el que he dit fins al moment és doctrina coneguda i no introdueix elements de novetat. Només cal donar una ullada a tot el que diu la Casti connubiide Pius XI sobre l´anticoncepció⁸. La Humanae vitae no es va publicar només per tractar algunes qüestions particulars que es poden verificar en el context de la vida matrimonial. Al meu parer, el problema més gran que afronta audaçment l´encíclica és la separació, al nivell més arrelat de la cultura social, entre l´ús de la sexualitati el seusignificat procreatiu, amb les conseqüències que observem en els nostres dies. Expliquem-nos breument. La difusió de la píndola introduïa amb força la idea del sexe fàcil i sense compromís, fora del matrimoni o contra ell. I amb aquest, una sèrie de costums que són moralment il·lícits, tant si es practiquen en presència de l´anticoncepció com si no –estic parlant de la irresponsable promiscuïtat juvenil, la infidelitat conjugal, etc.–. I els costums acaben per modificar les idees: a la societat actual, li costa molt percebre l´acte sexual com a expressió d´amor matrimonial, exclusiu i naturalment obert a la vida. La píndola contraceptiva ha transformat negativament la manera de concebre la naturalesa i el significat de la sexualitat humana.

En això consisteix la denúncia i la reivindicació d´originalitat de la Humanae vitae.

L´acte mitjançant el qual els dos cònjuges formen una sola carn és per la seva mateixa naturalesa expressió i realització del do total i exclusiu d´un mateix. L´acte contraceptiu és contradictori amb l´amor conjugal que confereix sentit a l´ús de la sexualitat, perquè exclou la totalitat d´aquest do, en la seva dimensió de paternitat/maternitat. És la persona la que és fèrtil, no només el seu cos, i és la persona la que és capaç de ser pare/mare. Per tant, l´acte tancat a la concepció, sigui en la intenció o en l´execució, fa de la relació conjugal una mentida: en aquell do d´un mateix, s´afirma una totalitat que en realitat es nega, destruint, en el pla del comportament concret, la unitat de l´ànima i el cos. Es tracta d´un acte anti-unitiu, a més d´anti-procreatiu. Amb la píndola, el problema ha passat a ocupar un nivell previ, és a dir, quan dues persones realitzen aquesta acció pretenent que no tingui res a veure ni amb un do totald´un mateix, ni tampoc amb una expressió d´amor fidel i exclusiu i fecund: llavors, simplement hauran buidat del seu sagrat significat l´acte sexual, i l´hauran convertit en un objecte de plaer fugaç i intranscendent, d´«usar i llençar», a mercè dels vaivens de les passions o de les apetències. La millor manera d´aconseguir aquest canvi de mentalitat és removent qualsevol preocupació per la possibilitat d´un eventual fruit d´aquest vincle: convertir-lo en efímer –que no deixi rastre–. I és que, en el fons, l´obertura a la procreació és una condició de la qualitat ètica de les relacions entre un home i una dona. I aquesta és la lamentable gran "conquesta" de la píndola: destruint el sentit originari del do sincer de dues persones entre si, ha destruït allò que aquest do construeix.

El lector podrà objectar que l´encíclica es dirigeix a la moral conjugal, i no als problemes de sexe ocasional, etc. I té raó. La qüestió és que si s´admet que la sexualitat pot veure´s privada del seu aspecte procreatiu, i es considera lícit aquest fet, aleshores s´esfondra una de les raons –certament, no l´única– per les quals la sexualitat s´ha de limitar al matrimoni. I aquest fet està confirmat per l´experiència: d´ençà que existeix la píndola, el sexe ha esdevingut, en la consciència col·lectiva, ocasional, banal, etc. Resumint, quan ha dit "no" a la píndola, l´encíclica ha volgut subratllar dues realitats: la il·licitud de la contracepció conjugal, i la il·licitud de l´exercici de la sexualitat fora del context en el qual la procreació té sentit.

Un canvi de mentalitat que porta a un perillós pendent

No em resisteixo a concloure sense fer notar algunes característiques de la mentalitat que ha introduït, com si es tractés d´un pendent relliscós, la píndola anovulatòria. Quan per un «error» es presenta el fill no desitjat, aquest sovint es pot veure com un obstacle del qual la parella no se´n sent responsable –ja que el van excloure positivament des del principi–, un mal a no promoure o a eliminar mitjançant l´avortament en l´eventualitat de veure´s realitzat, no com un bé preciós al qual s´està obligat a renunciar per motius greus, però que s´acull com a tal quan de fet s´ha donat. «Els contravalors inherents a la "mentalitat anticonceptiva" –que és ben diferent de l´exercici responsable de la paternitat i la maternitat, respectant el significat ple de l´actec conjugal– són els que fan precisament més forta aquesta temptació, davant la concepció eventual d´una vida no desitjada»⁹. Prova d´això és la proliferació d´idees com la que asseguraria que la destrucció del fruit de la fecundació, abans de la implantació, s´ha de considerar contracepció. Aquestes idees es troben a l´arrel, per exemple, de la massa poc discutida implantació de mesures com la "píndola del dia després", anomenada "anticoncepció d´emergència", però amb efectes netament abortius. Per altra banda, desvinculant la transmissió de la vida de la intimitat de l´amor conjugal, s´ha pogut transportar al laboratori, fent-se d´aquesta manera possibles nombrosos atemptats contra la mateixa vida. És la revolució de la procreació artificial.

Espero haver confirmat d´alguna manera l´actualitat d´aquesta Encíclica que compleix 40 anys, i amb això haver suscitat enalgunes persones la consciència que mai ens serà sobrera una relectura atenta i ponderada del seu contingut: encara té molt a ensenyar-nos a totes les persones que volem viure una vida familiar i social més humana i més santa.

Pau Agülles Simó

Farmacèutic. Doctor en Teologia Moral 

[1] Cfr. CONCILI VATICÀ II, Constitució pastoral Gaudium et spes, 7.12.1965, n. 49.

[2] Cfr. Ibid., n. 50.

[3] PAU VI, Carta Encíclica Humanae vitae sobre la regulació de la natalitat, 25.7.1968, Acta Apostolicae Sedis 60 (1968), pp. 481-503, n. 9.

[4] Ibid., n. 10.

[5] Ibid., n. 14.

[6] Ibid., n. 11.

[7] Cfr. Ibid., n. 16.

[8] Cfr. PIUSXI, Encíclica Casti connubiisobre el matrimoni cristià, 31.12.1930, Acta Apostolicae Sedis22 (1930), pp. 539-592, sobre tot n. 21 (part II).

[9] JOAN PAU II, Encíclica Evangelium vitae, 25.3.1995, Acta Apostolicae Sedis 87 (1995), pp. 401-522, n. 13. Sobre el concomitant creixement de la mentalitat abortiva amb la implantació d´una mentalitat anticonceptiva es pot consultar també: SGRECCIA, E., Manuale di Bioetica, 3a Ed., Vita e pensiero, Milano 1999, vol. 1, pp. 487ss.; CICCONEL., La vita umana, Ares, Milano 2000, pp. 121-122; ÁLVAREZ DE LA VEGA, F., Ética de la dispensación de contraceptivos, a "Cuadernos de Bioética" 23 (1995), p. 57; SUAUDEAU, J., veu "Sexo seguro", a PONTIFICIO CONSEJO PARA LA FAMILIA, Lexicón. Términos ambiguos y discutidos sobre familia, vida y cuestiones éticas Palabra, Madrid 2004, pp. 1041-1061.