Any de la Fe a «l'era laica»
Prof. Dr. Massimo Introvigne
Sociòleg i Coordinador de l´Observatori de la Llibertat religiosa
Ministeri de Relacions Exteriors italià.
Una societat sense fe?
A la carta apostòlica Porta fidei Benet XVI afirma que «mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella, avui no sembla que 
sigui ja així en amplis sectors de la societat, a causa d´una profunda crisi de fe que afecta moltes persones». Les dificultats per a l´Església –afirma el Papa citant la Constitució Lumen gentium del Concili Ecumènic Vaticà II– són «tant interiors com exteriors». I el resultat final és una «societat sense fe».
Però què significa exactament la «societat sense fe»? Vaig a mirar de donar una resposta a aquesta pregunta com a sociòleg, fent referència a dos estudis realitzats el 2012 sobre l´ateisme i la incredulitat: un de la Universitat de Chicago i un altre dirigit per mi a Sicília. Aquest últim, tot i referir-se a un territori específic, relativament petit, ha tingut a Itàlia un nombre veritablement sorprenent de recensions, no només en revistes científiques, sinó també en la premsa diària, com a senyal que el problema es percep com actual i important.
L'estudi realitzat per la Universitat de Chicago
El 18 d´abril de 2012, el National Opinion Research Center de la Universitat de Chicago va publicar un important estudi de les Creences sobre Déu a través del temps i segons els països. L´estudi té per objectiu introduir-se en el debat sobre la secularització mitjançant l´anàlisi de la variació de les creences. Els autors saben que la majoria dels sociòlegs distingeixen tres nivells en la religió, en anglès «les tres B» –creences (believing), pràctica religiosa (belonging) i comportament (behaving)– i pensen que a Occident hi ha una forta secularització dels comportaments –és a dir es comporten en el camp moral, social, polític, prescindint en gran mesura de la religió– i una feble secularització de les creences, en el sentit que molts occidentals segueixen creient en Déu, d´alguna manera, mentre que un camp molt controvertit és el de la pràctica religiosa, sobre el qual es lliuren veritables «guerres d´estadístiques».
L´estudi de Chicago s´ocupa de països «occidentals», tots a Europa i a Amèrica, més Austràlia i Nova Zelanda, als quals afegeix Israel, Filipines –inclòs en la investigació pel seu perfil cultural majoritàriament occidental i cristià– i Japó. La inclusió del Japó és qüestionable, i el mateix informe assenyala les dificultats per avaluar les respostes dels japonesos, que sovint diuen que no creuen en «Déu» perquè entenen que la pregunta es refereix al Déu de les religions monoteistes, mentre que en realitat es tracta de persones religioses.
La característica principal d´aquesta investigació és l´atenció a l´aspecte, definit com «relativament descuidat» en els darrers anys, de les creences. Molts sociòlegs assumeixen que les creences, a diferència de les pertinences, són relativament estables. L´estudi es pregunta si això és realment cert. La resposta no és fàcil. L´anàlisi comença per l´International Social Survey Program (ISSP) i examina només els països per als quals el ISSP proporciona dades sobre la religió en almenys dos de les seves tres enquestes del 1991, 1998 i 2008. Els investigadors de Chicago no han fet una nova enquesta, sinó que han elaborat dades ISSP. Per a alguns països molt importants –entre ells, Brasil– les dades ISSP disponibles no han estat suficients, i per tant aquests països no formen part de l´estudi de Chicago. A més, les dades ISSP pateixen els habituals problemes de les enquestes dutes a terme en la seva majoria per telèfon.
Les respostes són sovint contradictòries. Per exemple, el 2008 els italians que declaraven que «no creuen en Déu» van ser el 5,9% mentre que els que van dir que «no creuen en Déu ara, ni mai han cregut» van ser el 7,4%. Aquestes contradiccions no sorprenen als que estan habituats a examinar enquestes sociològiques –on són comuns–, però cal introduir un element de cautela en la interpretació. També el treball específic del grup de Chicago –un examen comparatiu de les dades del 1991, 1998 i 2008– s´ha de llegir amb prudència, ja que no sempre les mostres utilitzades en el ISSP romanen homogènies en el pas d´una a la següent enquesta.
Llegits amb l´advertiment que s´imposa sempre per investigacions d´aquest tipus, el conjunt de les dades confirma i corregeix l´opinió corrent entre els sociòlegs que les creences romanen relativament estables en el transcurs del temps. Citant l´informe, «la creença en Déu ha disminuït en la majoria dels països, però el descens és més aviat modest»: tan modest com per no permetre conclusions certes, especialment tenint en compte les limitacions metodològiques de la investigació. Una segona conclusió és que hi ha «grans variacions d´un país a un altre». Una tercera és que moltes persones quan es fan grans s´acosten a la creença en Déu, perduda en la joventut o en l´edat intermèdia. La dada és notable, però també hi ha excepcions, entre les quals es troba Itàlia, un dels pocs països on la majoria dels adults joves menors de 28 anys (50,7%) diuen tenir una relació personal amb Déu. Per als autors de l´informe es tracta d´un indicador particularment significatiu de la creença, i la comparació entre el 50,7% dels joves italians classificats en aquest nivell “alt” de la creença i el 10,9% dels seus coetanis francesos –o també el 29,4% dels joves espanyols, o el 26,5% dels joves de Letònia– comptats en la mateixa categoria és impressionant, fins i tot anant en la mateixa direcció que altres estudis sociològics dels últims anys.
Tanmateix, no s´ha de subestimar la dada del lleuger augment dels que no creuen en Déu. L´informe adopta una classificació en sis grups religiosos: des dels ateus sense cap dubte del seu ateisme als creients «forts». A Itàlia els «ateus forts» seria el 1,7%, xifra que no està creixent, mentre que els ateus «febles» –bàsicament indiferents a la religió, però no sense una mica de dubte– seria, segons com se´ls pregunta, del 5,9% al 7,4%, amb un augment del 1,7% en els deu anys que van del 1998 al 2008, i del 3,2% entre el 1991 al 2008. A Espanya els ateus «forts» serien més del doble que els italians: el 3,6%, i també els ateus «febles» serien més: del 8,4% al 9,7%, també aquí en augment. En un país post-soviètic com Letònia els ateus «forts» serien el 8,2% i els «febles» del 18,3% al 29,5%, xifres com es veu molt més altes, però són superades gairebé al doble per la República Txeca, que és el país amb el major percentatge d´ateus entre els considerats per la investigació de Chicago, seguit de França i Suècia.
Fins i tot les seqüències cronològiques són molt diverses de país a país. El nombre d´ateus –forts i febles– va caure a Rússia en la dècada passada examinada d´una manera espectacular (11,8%), amb un augment de fins a un 17,3% el nombre de creients respecte a 1991, però l´informe convida a no concloure que hi ha un retorn general a la religió dels antics països comunistes. En el mateix període els ateus han crescut a manera notable en l´habitual República Txeca (18,4%), a Letònia (9,1%), i en petita mesura (1,0%) també a Polònia, on, però, l´informe cita explícitament l´èxit de les campanyes d´una Església catòlica especialment atenta a les dades sociològiques i compromesa a contrastar els fenòmens de secularització amb activitats dirigides a la nova evangelització.
L´informe destaca el fort segell de la religió en les Filipines, on els creients en un Déu personal són el 91,9% i els ateus «forts» el 0,1%, i per contrast el segell de l´ateisme en les regions de la ex Alemanya de l´Est on, si bé els creients estan en un lleuger augment, els ateus són una majoria ferma (52,1%). Alemanya de l´Est és l´àrea on l´educació a l´ateisme comunista va ser més persuasiva, mentre que a la República Txeca –com va posar de manifest Benet XVI en el seu 
viatge del 2009–, i en menor mesura als Països Bàltics, als efectes del comunisme s´han afegit, no menys devastadors, els d´una onada de relativisme, materialisme i hedonisme post-comunistes.
Especialment dolorosa és la disminució dels creients a Irlanda (del 15,4% respecte al 1991), amb un corresponent encara més modest augment dels ateus (3%). El fenomen té sens dubte com a principal causa l´enorme commoció suscitada per l´escàndol dels sacerdots pederastes, i hi ha el perill que una actualització al 2013 de les dades del 2008 porti a conclusions encara més alarmants. Finalment, l´informe indica un fort creixement dels creients en Déu –un 23%, un rècord des de 1991– a Israel i ho explica, al nostre parer correctament, no només amb l´augment de la fe en situacions de guerra sinó també amb les dades demogràfiques. Els jueus ortodoxos a Israel des de fa dècades tenen molts fills, mentre que els jueus secularitzats en tenen pocs. A la llarga, els creients augmenten. Aquests efectes de la demografia a llarg termini podrien reproduir-se a Europa.
Hi ha doncs en l´informe de Chicago, juntament amb dades relativament positives per les Esglésies i comunitats religioses, senyals d´alarma que no han de ser subestimades. Però la zona que creix no és la dels ateus «forts», tot i la cobertura mediàtica de les campanyes dels «nous ateus». Creix sobre tota l´àrea dels anomenats «ateus febles», allunyats de la religió –sobretot la institucional– però no sense dubtes i incerteses, almenys en teoria no insensibles a les formes específiques d´evangelització.
Des de l´«Atri dels Gentils» dins de l´Any de la Fe promogut per Benet XVI, es tracta d´una categoria d´occidentals dels quals l´Església s´ocupa en l´actualitat. «No podem oblidar –escriu també Benet XVI a la carta Porta fidei– que algunes persones del nostre context cultural, encara no reconeixen en ells el do de la fe, cerquen amb sinceritat el sentit últim i la veritat definitiva de la seva existència i del món. Aquesta recerca és un autèntic “preàmbul” de la fe, perquè porta les persones pel camí que condueix al misteri de Déu. La mateixa raó de l´home, en efecte, porta inscrita l´exigència d´«allò que val i roman sempre». Aquesta exigència constitueix una invitació permanent, inscrita indeleblement en el cor humà, a posar-se en camí per trobar aquell que no cercaríem si no hagués ja vingut».
Un cas italià: Sicília Central
Al 2012 he tingut molt present l´estudi de Chicago per a la investigació sobre l´ateisme i l´allunyament de la religió organitzada que vaig dirigir a Sicília Central, és a dir, en els municipis que constitueixen la diòcesi catòlica de Piazza Armerina, els majors dels quals – a més de la seu de la diòcesi, precisament Piazza Armerina (21.000 habitants), una ciutat coneguda al món per la seva esplèndida vila romana, decorada amb magnífics mosaics- són Gela (73.000 habitants), Enna (29.000) –que és la capital de la província– i Niscemi (28.000). L´interès d´aquesta investigació rau en el fet que, per una sèrie de circumstàncies favorables, es tracta d´una zona molt estudiada pels sociòlegs, i anteriors enquestes han demostrat que les dades de Sicília Central tendeixen a replicar de manera bastant fidel les dades nacionals italianes.
Tenint en compte l´estudi de Chicago, en la investigació del 2012, volíem destacar a Sicília Central, i quantificar, tres categories: els «ateus forts», els «ateus febles» i els «allunyats de la religió organitzada».
Els ateus forts són aquells que es declaren hostils a la religió. L´enquesta els quantifica en el 2,4%, un resultat que cau dins d´una raonable franja d´oscil·lació respecte a la dada italiana de l´enquesta de Chicago. Aquesta dada és més elevada entre els homes (3,4%) que entre les dones (1,5%), i creix amb l´edat: 1,7% a la franja de15-29 anys, 2,2% entre els de 15 i 64 anys, 3,7% de més de 65 anys. I és també més alt entre els qui tenen només escola primària (3,3%) respecte als diplomats (2,3%) i els qui tenen un títol universitari (2,5%). El tipus de l´ateu fort és doncs difós entre els ancians i els menys instruïts.
És molt diferent la valoració dels «ateus febles», aquells que es declaren indiferents a la religió però no manifesten una hostilitat especial. Es tracta del 5% de la mostra, amb unes tendències per formacions i estrats que són exactament oposades a les dels ateus forts. La dada puja passant des de l´escola primària (2,5%) a l´escola mitjana inferior (8,1%) i als universitaris (17,5%). La distància entre les dones (4,2%) i homes (6,0%) és menys significativa. Precisament al contrari dels ateus forts, els ateus febles es troben més freqüentment en el grup de 15-29 anys (7,8%) respecte al de 30-64 anys (5,0%) i el de més de 65 anys (1,9%). Les dues seqüències són a la seva manera molt significatives. Augmentant l´edat, en concret, puja constantment el nombre dels ateus forts, mentre que baixa el dels ateus febles.
El tercer cercle és el dels «allunyats de l´Església», o millor «llunyans de les formes institucionals de la religió», des del moment en què les dades són relatives també als membres de les minories religioses, que a Sicília Central són significatives, especialment pel que fa als protestants pentecostals i als Testimonis de Jehovà. Els «allunyats», sumant les persones que es declaren «espirituals però no religioses» i les que «creuen, però no participen activament en la vida religiosa» són el 63,4% de la mostra, amb diferències no significatives entre homes i dones , però amb un augment consegüent a l´educació i a l´edat. Entre els joves, és molt més àmplia –6,1%, enfront del 2,8% dels majors de 65 anys– la posició d´aquells que es declaren «espirituals, però no religiosos», potser vinculada a les tendències culturals com el “New Age” certament menys difoses entre la gent gran.
En realitat emergeixen de la investigació cinc categories: d´una banda els catòlics practicants regulars i els catòlics practicants declarats, que en conjunt constitueixen poc més del 30% de la població. Hi ha després –entre el 3 i el 4 per cent– els exponents de les minories religioses. A l´extrem oposat d´aquest terç de la població que està en contacte amb la religió institucional –catòlica i no catòlica– se situen els ateus forts o febles, que l´enquesta del 2012 avalua en 7,4%. Enmig hi ha els «allunyats de l´Església»: la majoria de la població, més del seixanta per cent, que sovint però es declara catòlica i forma ja part alhora del grup dels allunyats i d´una «comunitat baptismal» que conserva el record –potser la nostàlgia– del catolicisme d´origen.
Ni les fronteres poden considerar-se rígides. Fins i tot entre aquells que es declaren catòlics hi ha qui, al mateix temps, es declara hostil a la religió (1,6%) o indiferent (4,0%). Aquests «ateus catòlics» sorgeixen també en altres investigacions i no es deuen a errors dels entrevistadors. Són persones que s´adhereixen a un catolicisme merament cultural, un residu d´identitat, al qual no hi ha correspondència en el pla de la pràctica ni sobre el de les creences, i pel que fa a la identificació aquesta no deixa de ser una identificació negativa paradoxal.
Altres preguntes dels nostres qüestionaris, relatives a les raons per les quals s´és ateu o allunyat de l´Església, han aportat confirmacions i integracions a la tipologia dels ateus forts o dels ateus febles. Els ateus forts –que, recordem-ho un cop més, són pocs (2,4%)– són en gran part ateus ideològics, de vegades encara arrelats en la ideologia comunista i encara disposats a prendre seriosament una propaganda «filosòfica» de l´ateisme. Es nodreixen però de manera creixent també de les polèmiques contra les veritables o presumptes riqueses de les Esglésies i comunitats religioses i contra els sacerdots pederastes. Si l´adhesió a velles ideologies atees està més estesa entre els més ancians, aquestes controvèrsies –que en canvi tenen més influència en una franja que no és la vella– asseguren un cert recanvi generacional en el ateisme fort, a més naturalment d´influenciar a molts que no entren en la categoria d´ateus forts. A continuació es manté constant, tot i que no d´una manera majoritària, l´elecció per l´ateisme degut al rebuig dels ensenyaments morals de les religions.
Els ateus febles –més nombrosos (5,0%)– justifiquen la indiferència vers la religió de vegades, encara que no en la majoria dels casos, per «culpes» de les religions, que no serien capaces d´anar més enllà de prohibicions i preceptes anacrònics, el que els acosta als ateus forts. Més sovint la causa del desinterès per la religió no és a la religió mateixa, sinó en la vida de l´ateu dèbil. Els ancians, les dones i les persones menys instruïdes es queden amb la situació de les dificultats de la vida, sempre més frenètica però també hostil, que no deixaria temps per a la religió. Els més joves i els més instruïts afirmen cínicament que diners, amor i carrera són més importants que la religió. Aquestes afirmacions han de fer reflexionar a les religions, perquè probablement contribueixen a explicar també el fenomen més gran de l´allunyament. Mostren com sovint les Esglésies i les comunitats religioses es perceben per minories significatives de la població, sinó per la majoria, com incapaços de dir res sobre els problemes i necessitats reals de la vida quotidiana, que no són només coses materials. Tot i que les posicions dels ateus forts rebin més atenció en els mitjans de comunicació, els ateus febles –també a Sicília Central– són més del doble dels ateus forts.
Charles Taylor i la sociologia
Molts han assenyalat que el debat sociològic sobre la secularització ha canviat per l´impacte gairebé mundial del volum del 2007 del filòsof catòlic canadenc Charles Taylor, “A Secular Age”. Fins i tot Taylor –inspirant-se en la ja esmentada distinció entre believing, belonging i behaving– distingeix entre un nivell de secularització qualitativa –la progressiva, i per a ell irreversible (a Occident), separació entre Església i Estat– i un nivell de secularització quantitativa, articulat en el pla de les creences, que no donen mostres de disminuir tampoc en la societat moderna i postmoderna, i sobre la pràctica religiosa, que el filòsof canadenc veu en canvi, almenys en la majoria dels Països occidentals en un estat de declivi, encara que no d´una manera unívoca ni lineal. Taylor anomena aquestes secularitzacions respectivament «secularització 1» i «secularització 2».
Però per a l´autor de “A Secular Age” la veritat de la tesi de la secularització –de moment, si més no a Occident– es troba en una «secularització 3», que se situa en el nivell de les «condicions per creure». Mentre que en el passat l´opció (per dir-ho així) per defecte per a un jove que iniciava la seva vida adulta era la d´inserir-se en un context de religió i d´Església i de considerar aquest context important, avui l´opció per defecte és l´allunyament de la religió institucional, a la qual es pot en efecte acostar però obrant a contracorrent respecte a l´ambient social. Per descomptat, a Taylor li han estat adreçades diverses crítiques, algunes de les quals molt eloqüents i preses en compte pel mateix filòsof canadenc en obres posteriors.
“A Secular Age” segueix sent un text molt influent en tot el debat sobre la presència de les religions i de l´ateisme en el món modern i postmodern. Però les discussions conviden a considerar que hi ha formes d´«era secular» diferents, en contextos nacionals diversos -vegeu, per exemple, la tesi del sociòleg torinès Franco Galleri sobre una «religió a la italiana»-, i que per tenir un quadre complet cal sempre observar no només a l´Església i a les comunitats històriques sinó també a formes religioses noves, especialment –però no només– a les pentecostals, en augment per tot arreu i que actuen de vegades contra tendència respecte a les diverses formes de secularització.
Els crítics de Taylor insisteixen en la tesi d´un «re-encantament del món» –amb el retorn de les formes de religiositat popular, de màgia, de religiositat alternativa– que segueix al «desencantament del món», esmentat per Max Weber (1864-1920). Taylor va dir que no hi ha re-encantament, si amb aquest terme ens referim a una tornada al món premodern, on es creia que les diferents categories d´esperits i de forces de la naturalesa de tipus religiós o màgic interaccionessin contínuament amb la vida diària. Aquest món no pot tornar i, en aquest sentit, «el procés de desencantament és irreversible». No obstant això, en un altre sentit, per al filòsof canadenc un recurs d´encanteri existeix. Es tracta de la inquietud creixent que l´home modern i postmodern pateix davant l´afirmació brutal –i hegemònica en la cultura occidental– segons la qual el món no té cap sentit objectiu, i els significats objectius que els atribuïm són simples emocions o sensacions subjectives, «valoracions febles», que serien d´altra banda completament explicables amb els processos neuro-químics que tenen lloc al nostre cervell.
En resposta a aquest neguit –i malgrat les dificultats en l´elecció d´opcions que a l´«era secular» s´oposen a la cultura dominant– un nombre creixent d´occidentals reafirma que l´univers té un sentit, i en la difusió socialment significativa d´aquesta «valoració forta» consisteix segons Taylor el veritable re-encantament. Els ateus no acceptaran que aquesta «valoració forta» impliqui obligatòriament l´existència en l´univers d´alguna cosa o d´algú que transcendeix la natura i els homes. No obstant això, molts d´ells viuen avui el mateix neguit que els creients davant un reduccionisme dominant que tanca la porta a tota forma d´esperança, així que sobre el terreny de la «valoració forta» que troba en l´univers un sentit i un significat seria possible establir «un “pont” entre ateus i creients» i també considerar les distincions entre certes formes febles de ateisme i, respectivament, de creença religiosa com una cosa més matisada del que normalment es creu.
Tenint en compte les lliçons de Taylor –i també les crítiques que li han fet– ens podem preguntar com es presenta, en l´Any de la Fe, la «societat sense fe» occidental de la qual parla Benet XVI als Països europeus de tradició cristiana. En aquest sentit, podem formular cinc tesis:
(A) Tot i que les dades nacionals són molt diferents, els ateus a Europa són minoria en comparació amb els que es reconeixen dins de l´herència cristiana. A més, encara que els mitjans de comunicació parlin intencionadament d´una «invasió de les sectes» les minories religioses no tradicionals són de moment netament minoritàries, i en cap país europeu superen el 2% de la població. D´altra banda les «noves» minories religioses són normalment un factor de contrapès a la secularització quan a compostes en majoria per conversos recents, i així amb una vida religiosa més activa.
(B) El canvi en les condicions de la creença –la «secularització 3» de Taylor– és un fet confirmat per la sociologia. També a Sicília Central –un context típic d´Itàlia, però molt diferent d´Espanya, de Letònia, de França o de la República Txeca, en el sentit que a Itàlia el cristianisme té més èxit– el 63,4% es declara creient en alguna forma de religió o almenys d´espiritualitat, però allunyat de l´Església i de la religió organitzada. Sumant als ateus aquests «allunyats» s´arriba a la investigació siciliana al 70,8%, una xifra que identifica aquells que no estan en contacte regular amb una forma organitzada de religió. La dada confirma la hipòtesi de Taylor per al qual avui el que creu ho fa en condicions canviants, on la majoria i l´opció dominant entre els seus amics i coneguts és mantenir allunyat de la religió organitzada. En la nostra investigació italiana més de dos terços de la població viuen en aquesta situació de distanciament. No hi ha investigacions exactament paral·leles a la nostra en països com Espanya o Letònia, però sobre la base dels estudis existents es pot prendre com a hipòtesi que els «allunyats» en aquests Països són almenys tres quartes parts de la població.
(C) L´ateisme no esgota el fenomen de l´allunyament de les esglésies i comunitats religioses, però el seu estudi també proporciona informació sobre el perquè de les formes no atees d´allunyament. La nostra dada italiana es confirma amb les altres enquestes europees: l´ateisme fort és més freqüent entre els ancians i els menys instruïts, i és en part un vestigi de la presència en un altre temps significativa a Europa –almenys en algunes zones– de la ideologia comunista, el record sembla haver predisposat a un cert segment de la població a l´escolta dels suggeriments dels mitjans de comunicació dels «nous ateus», tan presents en aquests mitjans. No obstant això l´ateisme fort s´alimenta també de les controvèrsies contra les presumptes riqueses de les religions i dels sacerdots pederastes. Atès que aquestes qüestions també afecten les persones més joves, menys sensibles a l´ateisme ideològic, l´ateisme fort i l´anticlericalisme no poden ser reduïts a fenòmens d´ancians nostàlgics de les ideologies del segle XX i semblen ser capaços d´assegurar un cert recanvi generacional.
(D) L´ateisme feble està molt més present que l´ateisme fort. Encara que no estigui absent de les seves formes potencialment hostils a la religió, que s´acosta a l´ateisme fort, l´ateisme feble és present sobretot en la forma cínica d´una vida que es declara centrada en els diners, l´amor i la carrera o també en la forma alliberada de qui pensa que la vida d´avui, tan dura i frenètica, no deixi temps ni espai a la religió. La forma alliberada –o massa ocupada en les dificultats de la vida per poder mirar a la religió– és més comú entre els ancians, les dones, les persones menys cultes. La forma cínica està més present entre els joves, els homes i els més instruïts. Les mateixes raons porten molts, que també es declaren creients i també catòlics, a mantenir-se allunyats de la religió organitzada i institucional.
(E) Amb l´excepció dels ateus forts i d´un percentatge d´ateus febles –per als qui podem parlar de «Gentils sense atri»–, ateus i allunyats no estan completament tancats a la religió, i és probable que estiguin oberts a aquesta forma de re-encantament del món que Taylor segueix considerant plausible avui. Aquests «Gentils sense atri» –referint-se, de nou, a la imatge estimada per Benet XVI de l´espai del Temple de Jerusalem reservat per als gentils, aquells no jueus, que no podien entrar al Temple però que, intrigats per la religió d´Israel, des de l´exterior seguien els ritus– tenen una certa nostàlgia dels sentits i significats de la vida, i no deixen de prestar atenció a l´acció de l´Església catòlica. No obstant això, estan fàcilment exposats a la propaganda mediàtica en contra de la religió i segueixen profundament afectats pels suggeriments hostils sobre els «diners» de l´Església i sobre els sacerdots pederastes. En termes més generals, el context en què viuen i l´actitud de la majoria dels seus coneguts els suggereixen que les religions tenen poc a dir pel que fa a les dificultats i als temes concrets i cruels –més encara en l´actualitat, en un moment de crisi econòmica severa– de la vida del segle XXI. L´opció per defecte majoritària és mantenir-se allunyat de l´Església i de la religió, alhora que s´afirma creure vagament.
La nostàlgia i el desig de re-encantament no estan absents, i suggereixen que, pel que fa a aquest marc per a elles poc favorable, les religions –i en particular l´Església catòlica, que continua en molts països proporcionant a la gran majoria la memòria de una identitat cultural– tenen la possibilitat de remuntar. Però en el context de l´«era secular», la recuperació no es pot donar per descomptada i requereix remuntar, amb un esforç de rems particularment ben pensat i enèrgic, un corrent que baixa a la direcció oposada.
“L´Any de la Fe” és precisament aquest esforç. No es tracta d´aplanar el missatge de l´Església sobre una cultura dominant que deixa a molts decebuts, perplexos i insatisfets –les diverses investigacions, a la seva manera, ho confirmen–, sinó de proposar amb vigor l´alternativa de les «valoracions fortes», a la qual la nostàlgia de molts aspira malgrat tot.
En una trobada el 23 de setembre de 2011 amb els representants protestants en un lloc crucial –en les albors de la modernitat– per l´experiència de Martí Luter (1483-1546), la Sala Capitular de l´ex Convent d´Agustins a Erfurt, Alemanya, Benet XVI va mostrar el significat, en concret, d´intentar remar contra corrent. «L´absència de Déu en la nostra societat –va dir en aquella ocasió el Pontífex– es fa més pesada, la història de la seva revelació, de la qual parla l´Escriptura, sembla col·locada en un passat que s´allunya sempre més. Potser hauria de cedir a la pressió de la secularització, arribar a ser modern aigualint la fe? Naturalment, la fe ha de ser repensada i sobretot reviscuda avui en una nova manera per esdevenir una cosa del present».
Text en el qual s´ha basat el professor Massimo Introvigne en la seva ponència.
