Consciència cristiana i cultura política en els ensenyaments de Sant Josepmaria Escrivá de Balaguer
1. La formació de la consciència en matèria social i política
Cal aclarir inicialment quin significat pot tenir l´expressió “cultura política” en aquestes reflexions. En els escrits de Sant Josepmaria Escrivá de Balaguer no s´hi troba el que normalment anomenem “idees o opinions polítiques”; és a dir, consideracions encaminades a proposar o a suggerir una solució concreta a un determinat problema polític, en concurrència amb altres solucions possibles i legítimes per a un ciutadà catòlic. En aquest sentit va afirmar més d´una vegada: «Jo no parlo mai de política»,[1] i sempre es va negar a intervenir en el joc de les opinions que solen determinar l´adscripció dels ciutadans a un determinat partit polític, a un sindicat, a un moviment cultural, etc., amb el propòsit de contribuir noblement a la configuració política del propi país. No va permetre mai que les seves paraules o la seva activitat fossin interpretades en sentit polític, ni va voler influir mai de cap manera sobre els altres en aquest pla. Tampoc no va preguntar a ningú quines eren les seves preferències polítiques. Més endavant quedaran clares les importants raons a què respon aquesta línia de conducta.
Els escrits de Sant Josepmaria contenen, en canvi, ensenyaments abundants sobre l´acció social i política dels ciutadans, destinats a exposar els punts cabdals de l´ètica social i política, com també de la doctrina social de l´Església, en la mesura que aquests ensenyaments formen part «dels mitjans espirituals necessaris per viure com a bons cristians enmig del món».[2] Es tracta, escrivia una vegada, d´ensenyar a «comportar-se com a bons cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just».[3] Cal puntualitzar que l´activitat de Sant Josepmaria no tenia com a finalitat directa la consecució d´objectius concrets de justícia social i política. Els seus ensenyaments constitueixen més aviat una crida urgent «a una plenitud de vida cristiana que, pel fet de tenir lloc enmig del món, connota constantment fruits de transformació social, d´instauració de la justícia, de fraternitat i de pau».[4] Queda sempre ben clar que la crida a la plenitud de vida cristiana transcendeix les realitzacions en el pla social i polític, que són «com efectes que arriben a tall de redundància o afegitó, respecte a la realitat central: la radical identificació amb Crist».[5]
La manera d´harmonitzar la legítima llibertat política dels ciutadans amb la formació eticosocial, que constitueix el denominador comú de la cultura política dels catòlics, ens sembla una nota molt característica de Sant Josepmaria. Per entendre-la bé cal fer un breu aclariment sobre les relacions entre la fe cristiana i la política.
2. Fe i política
Les relacions entre fe cristiana i política s´han de col·locar en un quadre teològic fonamental.[6] Aquest és, per a Sant Josepmaria, la crida universal a la santedat, dinamisme profund de la vida moral cristiana, que comporta una intensa concentració cristològica. Cornelio Fabro, autor d´un dels millors estudis teològics sobre els escrits de Sant Josepmaria, hi detecta la presència constant i unificant d´«una comprensió singularment rica i coherent del misteri de Crist, Déu perfecte i home perfecte», que permet de trobar en l´«Encarnació de la Paraula el fonament perennement actual i operatiu de la transformació cristiana de l´home i, a través del treball humà, de totes les realitats creades».[7] La coexistència harmònica de la plenitud divina i humana en Crist esdevé paradigma de l´harmonia del que és sobrenatural i del que és humà en l´existència i les activitats del cristià. Glossant un passatge de l´Epístola als Colossencs (1:19-20), Sant Josepmaria afirma: «Parlant amb rigor, no es pot dir que hi ha realitats –bones, nobles o fins i tot indiferents– que són exclusivament profanes, després que la Paraula de Déu hagi fixat el seu sojorn entre els fills dels homes, hagi tingut fam i set, hagi treballat amb les mans, hagi conegut l´amistat i l´obediència, hagi experimentat el dolor i la mort».[8] No sols no hi ha contraposició entre la vida de relació amb Déu i l´anhel de col·laborar amb els altres en la construcció del bé comú, sinó que aquest anhel es converteix en camí d´unió amb Déu, sia perquè es tracta d´un deure cívic de tots els ciutadans que en els cristians queda assumit també per la caritat, sia perquè els ciutadans cristians l´exerceixen d´acord amb la seva consciència informada pels valors evangèlics, que d´aquesta manera produeixen resultats concrets en l´àmbit social.[9]
Si Sant Josepmaria rebutja qualsevol visió del cristianisme que no tingui en compte «la seva relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d´atendre les necessitats dels altres i d´esforçar-se per posar remei a les injustícies»,[10] rebutja amb no menys força qualsevol plantejament que oblidi la transcendència de la fe cristiana i de la missió de l´Església respecte a les diferents síntesis politicoculturals concretes presents al món al llarg de la història. Els fidels laics són cridats a «santificar de dins estant totes les estructures temporals, portant-hi el ferment de la Redempció»;[11] però la seva comesa a la terra, puntualitza Sant Josepmaria, no es pot pensar com «el fruit d´un corrent politicoreligiós –seria una ximpleria–, ni tan sols encara que tingui el bon propòsit d´infondre l´esperit de Crist en totes les activitats dels homes».[12] Identificar totalment la fe cristiana amb una síntesi cultural concreta o amb un projecte polític determinat, per més bo que sigui, seria una cosa en si mateixa estranya a la veritat ensenyada per Crist i, tard o d´hora, causaria un gran mal a l´Església i a les ànimes.
La qüestió té un altre aspecte important que cal examinar. Sant Josepmaria tenia una clara consciència que les activitats socials i polítiques no són meres enunciacions de principis perennes, sinó realitzacions concretes de béns humans i socials en un context històric, geogràfic i cultural determinat, marcades per una contingència almenys parcialment insuperable, que d´altra banda és característica de totes les coses pràctiques. Per això afirmava que «ningú no pot pretendre, en qüestions temporals, imposar dogmes, que no existeixen. Davant un problema concret, sigui quin sigui, la solució és: estudiar-lo bé i, després, actuar en consciència, amb llibertat personal i amb responsabilitat també personal».[13] Però amb això no volia dir que totes les qüestions socials són contingents, ja que propagava als quatre vents, sense respectes humans, les exigències ètiques universalment vàlides. El seu pensament queda clarament reflectit en aquests mots: «No m´oblidis que, en les qüestions humanes, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des d´un punt de vista diferent, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn. Tan sols en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de la nostra Mare l´Església».[14]
Per aquest motiu, Sant Josepmaria afirmava i defensava el dret i el deure de la Jerarquia de l´Església de pronunciar judicis morals sobre qüestions temporals quan la fe o la moral cristianes ho exigien.[15] És més, ensenyava constantment que els fidels tenen aleshores l´obligació moral d´acceptar aquests judicis doctrinals,[16] i va incorporar als seus ensenyaments orals i escrits els continguts fonamentals del magisteri pontifici i episcopal en matèria social. Aquesta funció del magisteri eclesiàstic es refereix als principis dogmàtics i morals, i als fets o projectes que hi entren clarament en contradicció, però no s´estén –tret d´alguna circumstància de gravetat excepcional– a l´elecció d´una opció política determinada si n´hi ha unes quantes que són perfectament compatibles amb la consciència cristiana.
D´aquesta manera queda ben clar que, amb el que direm tot seguit, no ens proposem suggerir opcions polítiques concretes, sinó subratllar alguns principis d´ètica social i política que informen la consciència cristiana.
3. Participació i solidaritat
La concentració cristològica abans esmentada determina la visió que Sant Josepmaria té del que significa per a un cristià estar al món i viure-hi o, amb altres paraules, la seva concepció de la secularitat. Aquesta es tradueix en l´imperatiu de la responsabilitat i de la participació: viure al món significa sentir-se´n responsable, assumint la tasca de participar en les activitats humanes –professionals, culturals, socials i polítiques– per configurar-les d´acord amb la justícia, la llibertat o els altres valors evangèlics. I així escriu: «Com a cristià, tens el deure d´actuar, de no abstenir-te, de prestar la teva col·laboració per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, el bé comú».[17] Treballar a favor del bé comú demana esforç i generositat, per això la passivitat, la mandra, el “deixar fer” són temptacions sempre a l´aguait davant les quals un cristià no ha de cedir. «Els fills de Déu, ciutadans de la mateixa categoria que els altres, hem de participar 'sense por´ en totes les activitats i organitzacions honestes dels homes, per tal que Crist hi sigui present. Nostre Senyor ens demanarà comptes estrictes si, per deixadesa o comoditat, cadascun de nosaltres, lliurement, no procura intervenir en les obres i en les decisions humanes, perquè en depenen el present i el futur de la societat.»[18]
En parlar de participació, Sant Josepmaria no sols es referia als ciutadans, sempre pocs, que es dediquen professionalment a la política, ni tampoc volia dir que convenia dedicar-s´hi, cosa que no escauria als qui no tenen les aptituds necessàries; pensava simplement en el ciutadà que compleix els deures cívics i exercita els seus drets, i en tots dos casos és coherent amb la seva concepció del món, de l´home i del bé comú polític, associant-se lliurement amb els qui –cristians o no– comparteixen aquestes idees i estan disposats a realitzar-les. En aquest sentit, es planyia que és freqüent «fins i tot entre catòlics que semblen responsables i piadosos, l´error de pensar que només estan obligats a complir els deures familiars i religiosos, i gairebé no volen sentir a parlar de deures cívics»[19].
En realitat, no es tracta d´un deure específic dels cristians, sinó d´un deure general de tots els ciutadans, que els cristians han de santificar. Els sistemes polítics actuals pressuposen la participació dels ciutadans, i sense aquesta no poden funcionar bé. L´expansió exagerada de l´aparell estatal, o el predomini de solucions que no responen al sentiment general, sinó a l´opinió d´una minoria d´activistes, es deu en gran part «a l´inhibició dels ciutadans, a la seva passivitat per defensar els deures sagrats de la persona humana. Aquesta inactivitat, que té el seu origen en la mandra mental i en la voluntat inerta, es dóna també en els ciutadans catòlics, que no acaben de ser conscients que hi ha altres pecats –i més greus– que els que es cometen contra el sisè precepte del Decàleg».[20]
Una part molt important de la participació en la vida social i política és el treball de promoció social, la lluita contra la injustícia, la corrupció, la violència i la falta d´equitat en la distribució dels béns econòmics i culturals. «Es comprèn molt bé la impaciència, l´angoixa, els desitjos inquiets dels qui, amb una ànima naturalment cristiana, no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants segles de convivència entre els homes i, encara, tant odi, tanta destrucció, tant fanatisme als ulls que no volen veure i als cors que no volen estimar. Els béns de la terra, repartits entre poques persones; els béns de la cultura, tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a números d´una estadística».[21] Sant Josepmaria va animar moltes persones perquè dediquessin la seva activitat professional a tasques de promoció social de caire educatiu, sanitari, assistencial, etc.,[22] donant consells útils per fer-les d´una manera eficaç, valorant els recursos locals i la dignitat de tots els qui es beneficiaven d´aquestes tasques.
4. Llibertat, responsabilitat i pluralisme
El principi de llibertat, junt amb el de participació a què acabem de referir-nos, ocupa un lloc central en els ensenyaments de Sant Josepmaria. Ell veu la llibertat com un bé humà i cristià de la màxima importància. «Repeteixo i repetiré sense parar que el Senyor ens ha donat de franc un gran regal sobrenatural, la gràcia divina; i un altre meravellós do humà, la llibertat personal, que exigeix de nosaltres –perquè no es corrompi, convertint-se en llibertinatge– integritat, fermesa a mantenir la nostra conducta dins de la llei divina, perquè 'on hi ha l´Esperit del Senyor hi ha la llibertat´ (2C 3:17). [...] Alguns dels qui m´escolteu em coneixeu des de fa molts anys. Podeu testimoniar que durant tota la vida he predicat la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L´he buscada i la busco, per tota la terra, com Diògenes buscava un home. I cada dia l´estimo més, l´estimo per damunt de totes les coses terrenals: és un tresor que no apreciarem mai prou.»[23]
Estimar la llibertat implica necessàriament estimar «el pluralisme que la llibertat comporta».[24] Pluralisme no és sinònim de conflicte o de tensió: «El fet que algú pensi d´una manera distinta que jo –especialment quan es tracta de coses que són objecte de la llibertat d´opinió– no justifica de cap manera una actitud d´enemistat personal, ni tan sols de fredor o indiferència. La meva fe cristiana em diu que la caritat cal viure-la amb tothom, també amb els qui no tenen la gràcia de creure en Jesucrist».[25] Un cristià no considera l´adversari polític com un enemic, no l´odia ni el maltracta, el deixa parlar, l´escolta i no recorre mai a la difamació ni a la calúmnia, com tampoc no utilitza qüestions privades irrellevants per al bé comú com una arma política.
Sant Josepmaria veu sempre la llibertat acompanyada de la responsabilitat. En un text que ha esdevingut famós per la seva claredat, afirmava que a un ciutadà cristià benintencionat «no se li acudeix mai creure o dir que ell baixa del temple al món per representar l´Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques a aquells problemes [...]. Això seria clericalisme, catolicisme oficial o com en vulgueu dir. En tot cas, és fer violència a la naturalesa de les coses. Heu de difondre pertot arreu una autèntica mentalitat laïcal, que ha de portar a tres conclusions: a ser prou honrats, per assumir la pròpia responsabilitat personal; a ser prou cristians, per respectar els germans en la fe, que proposen –en matèries opinables– solucions diverses de les que cadascun de nosaltres sosté; i a ser prou catòlics, per no servir-se de la nostra Mare l´Església, barrejant-la en bàndols humans».[26]
Aquesta última consideració, recollida en l´essencial pel Codi de Dret Canònic del 1983,[27] mereixeria un ampli comentari, que aquí no podem fer. Potser algú pensa que aquesta manera de procedir afebliria la presència dels cristians –i dels valors que per als cristians són importants– en la vida social i política. En realitat, però, passa el contrari. Voler imposar una sola opinió en qüestions contingents portaria a desunir els cristians en el que, en canvi, és veritablement irrenunciable. Una vegada va escriure: «Així, passa sovint que es veuen catòlics que senten amb molta força l´afinitat ideològica amb altres homes –fins i tot enemics de l´Església– que el mateix lligam de la fe amb els seus germans catòlics; i que, alhora que dissimulen les diferències en les coses essencials que els separen de persones d´altres religions, o sense cap religió, no saben aprofitar el denominador comú que tenen amb els altres catòlics, per conviure amb ells i no exasperar les possibles diferències d´opinió en les coses contingents».[28]
5. Llibertat i formació cristiana
L´èmfasi en el principi de llibertat i de responsabilitat personals pressuposa en el ciutadà cristià la preocupació d´adquirir una sòlida formació, de manera que la seva activitat constitueixi efectivament una contribució positiva al recte ordre de la vida social. Sant Josepmaria sentia vivament la necessitat de proporcionar aquesta formació a tothom. «Us diré, a propòsit d´això, quin és el meu gran desig: voldria que, en el catecisme de la doctrina cristiana per als nens, s´ensenyés clarament quins són aquests punts ferms, en què no es pot cedir, quan s´actua d´una manera o d´una altra en la vida pública; i que s´afirmés, alhora, el deure d´actuar, de no abstenir-se, de prestar la pròpia col·laboració per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, el bé comú. És aquest un gran desig meu, perquè veig que així els catòlics aprendrien aquestes veritats des de petits, i sabrien practicar-les després quan fossin adults.»[29] Aquest desig avui s´ha fet realitat, perquè el Catecisme de l´Església Catòlica i diversos catecismes nacionals presten la deguda atenció a les qüestions socials i polítiques.[30] El problema és de cabdal importància, perquè de la formació adient dels fidels depèn que la seva presència a la vida pública tingui com a resultat l´ordenació cristiana del món i no pas la «secularització» dels cristians.
Quan aquí parlem de formació, no entenem pròpiament la comunicació de solucions concretes prefabricades i irreformables, tancades al diàleg constructiu. Formar és més aviat promoure una sensibilitat envers les exigències del bé comú, com també estimular un pensament que, a la llum de la fe, permeti de progressar en la comprensió de la realitat i del canvi social. Sant Josepmaria Escrivá de Balaguer veia en aquesta formació una font i un motiu de solidaritat; és a dir, de participació solidària en l´empresa col·lectiva de recerca de la veritat. «En aquest ajudar-se els uns als altres, hi ocupa un lloc important el fet de contribuir a conèixer, a descobrir, la veritat. La nostra intel·ligència és limitada, només podem arribar –amb esforç i dedicació– potser a distingir una parcel·la de la realitat, però se´ns escapen moltes coses. Una manifestació més de la solidaritat entre els homes és fer comuns els coneixements, participar als altres les veritats que hem arribat a trobar, fins a constituir així el patrimoni comú que es diu civilització, cultura.»[31]
6. Veritat i caritat
En la vida social pot haver-hi, a més del pluralisme d´opcions polítiques, una diversitat de creences religioses i d´idees morals: en un mateix Estat, en una mateixa ciutat, en el si d´una mateixa família, sovint conviuen i col·laboren persones que tenen creences religioses o morals diferents de les que en consciència considerem veritables. Aquesta convivència pot crear, i crea de fet, tensions i problemes de diversa mena. La doctrina de l´Església Catòlica sobre el dret a la llibertat religiosa,[32] sobre la cooperació al mal[33] o sobre el comportament enfront de les lleis injustes,[34] per exemple, constitueix un criteri d´acció per a algunes de les situacions que es poden plantejar.
Els problemes històricament lligats a les diferències religioses i morals, junt amb factors de caire ideològic, han originat la mentalitat, molt estesa en alguns ambients, que la convicció que existeix una veritat sobre el bé de la persona i de les comunitats humanes s´acaba traduint en injustes relacions de domini o de violència entre els homes. D´aquesta idea, que ara no ens vaga de valorar, poden sorgir diverses actituds: alguns consideren que una certa dosi d´agnosticisme o de relativisme és un bé, o almenys un mal menor necessari per a la convivència democràtica,[35] per això pensen que de les veritats últimes val més no parlar-ne en l´àmbit públic, arribant a vegades a exigir, com a condició per a qualsevol forma de diàleg, la disponibilitat de l´interlocutor a renunciar o almenys a posar entre parèntesis les conviccions constitutives de la pròpia identitat; si algú no està disposat a fer-ho, l´acusen de ser un mal ciutadà, un enemic de la convivència. Davant aquesta perspectiva, d´altres es tanquen al diàleg, perquè no volen o no saben donar certes explicacions, per por o perquè se senten sotmesos a un xantatge moral, o bé consideren que el diàleg és un bé pel qual val la pena cedir; és a dir, renunciar, almenys externament i tàctica, a la pròpia identitat, encara que aquesta actitud impliqui una certa duplicitat, poc lleial tant envers les pròpies conviccions com envers els mateixos interlocutors.
Sant Josepmaria va demostrar una sensibilitat molt delicada envers aquest problema. Les seves reflexions es basen en dos ensenyaments neotestamentaris: l´advertiment del Senyor que no hi ha cap dilema entre el que es deu a Déu i el que es deu al Cèsar,[36] i l´ensenyament de Sant Pau que s´ha d´exposar la veritat amb caritat, sense ferir.[37] Seguint aquest ensenyament paulí, ell no tenia dificultats per harmonitzar el dret a mantenir la pròpia identitat intel·lectual i espiritual i el deure de parlar senzillament o de col·laborar amb qui té idees diferents. «Sempre acostumo a insistir, perquè us quedi ben clara aquesta idea, que la doctrina de l´Església no és compatible amb els errors que van contra la fe. Però no podem ser amics lleials dels qui practiquen aquests errors? Si tenim ben ferma la conducta i la doctrina, no podem tirar amb ells el mateix carro, en tants camps?»[38]
Sens dubte pensava que la col·laboració amb persones de diverses creences podia ser moltes vegades una oportunitat de difondre la veritat i d´esvair prejudicis i malentesos. En tot cas, era imperatiu mantenir una línia de conducta evangèlica; d´aquí ve «la cristiana preocupació per fer que desaparegui qualsevol forma d´intolerància, de coacció i de violència en el tracte d´uns homes amb d´altres. També en l´acció apostòlica –més ben dit: principalment en l´acció apostòlica–, volem que no hi hagi cap mena de coacció. Déu vol que el servim en llibertat i, per tant, no seria recte un apostolat que no respectés la llibertat de les consciències».[39]
Va distingir amb extrema claredat la relació íntima de la consciència personal amb la veritat de la relació entre persones. La primera es regeix pel poder normatiu de la veritat, perquè no és mai honrat no ser coherent amb el que en consciència es jutja veritable; la segona, per la justícia i per les exigències inalienables de la dignitat de la persona. I per això parlava, pensant en la primera d´aquestes dues relacions, de la santa intransigència, expressió amb què denominava la coherència, la sinceritat, a la qual s´oposa la vilesa; és a dir, l´actitud de qui estant convençut que dos més dos són quatre diu que són tres i mig per feblesa o per comoditat. Però sempre afegia que la intransigència referida a una asserció doctrinal no és santa si no va unida a la transigència amable amb la persona que sosté una posició diversa de la nostra i que considerem errònia.[40]
La seva actitud en aquest punt era ferma i clara i no admetia excepcions. Considerava la intolerància una injustícia davant la qual calia reaccionar. «Per això, quan algú intenti maltractar els equivocats, estigueu segurs que sentiré l´impuls interior de posar-me al seu costat, a fi de seguir per amor de Déu el mateix destí que ells segueixin.»[41] Va saber viure aquests ensenyaments d´una manera pràctica. Això és un fet històric, ja que el 1950 va obtenir el permís de la Santa Seu per tal que l´Opus Dei admetés com a cooperadors homes i dones no catòlics i no cristians,[42] i així s´ha fet d´ençà d´aleshores.
Tot plegat ens fa veure, en definitiva, que estimava el diàleg obert, lleial i sincer. Hi creia com a mitjà de cohesió social i com a ocasió d´entesa i d´apostolat. Sens dubte s´adonava que el bé comú de la societat, i sobretot d´una societat complexa com l´actual, exigeix relacionar adequadament un conjunt d´instàncies i punts de vista diferents, que no s´han de tancar en si mateixos ni actuar d´una manera purament autoreferencial. Però veia sobretot que la condescendència demostrada per Déu en voler que la seva Paraula eterna esdevingués també paraula humana, feia del diàleg humà un criteri de conducta vinculant per a la consciència cristiana.
Els escrits de Sant Josepmaria tracten també d´altres aspectes de la vida social (com, per exemple, l´opinió pública, la llibertat d´ensenyament, etc.). Ara no ens vaga de parlar-ne. Creiem, però, els temes tractats són prou representatius del que era per a ell la cultura política pròpia de la consciència cristiana.
[1] San Josemaría Escrivá, Conversaciones con Mons. Escrivá de Balaguer, 11a ed., Rialp, Madrid 1976, n. 48; cf. també Íd., Es Cristo que pasa. Homilías, Rialp, Madrid 1973, n. 183.
[2] Conversaciones, cit., n. 27.
[3] Ibíd., n. 27.
[4] A. De Fuenmayor, V. Gómez-Iglesias, J.L. Illanes, El itinerario jurídico del Opus Dei. Historia y defensa de un carisma, Eunsa, Pamplona 1989, pàg. 59.
[5] Ibídem.
[6] En aquestes pàgines reprenem amb abundants modificacions el que ja vam tractar a A. Rodríguez Luño, Cultura política y conciencia cristiana. Ensayos de ética política, Rialp, Madrid 2007, pàg. 51-86. Sobre aquests aspectes del missatge de Sant Josepmaria, vegeu J.M. Pero-Sanz, J.M. Aubert, T. Gutiérrez Calzada, Acción social del cristiano. El beato Josemaría Escrivá y la Doctrina social de la Iglesia, Palabra, Madrid 1996 (amb àmplia bibliografia).
[7] C. Fabro, «La tempra di un padre della Chiesa». A: C. Fabro, S. Garofalo, M. A. Raschini, Santi nel mondo. Studi sugli scritti del beato Josemaría Escrivá, Ares, Milà 1992, pàg. 115.
[8] Es Cristo que pasa, cit., n. 112.
[9] Cf. Ibíd., n. 125.
[10] Ibíd., n. 98.
[11] Ibíd., n. 183.
[12] Ibíd., n. 183.
[13] Conversaciones, cit., n. 77.
[14] San Josemaría Escrivá, Surco, Rialp, Madrid 1986, n. 275.
[15] Cf. Conversaciones, cit., n. 11.
[16] Cf. Ibíd.,n. 29.
[17] San Josemaría Escrivá, Forja, 13a ed., Rialp, Madrid 2003, n. 714.
[18] Ibíd., 715; cf. també n. 717-718.
[19] Carta 9-I-1932, n. 46, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 76.
[20] Carta 9-I-1959, n. 40, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 77.
[21] Es Cristo que pasa, cit., n. 111.
[22] Cf. per exemple les iniciatives esmentades a Conversaciones, cit., n. 71.
[23] Es Cristo que pasa, cit., n. 184.
[24] Conversaciones, cit., n. 98.
[25] Ibídem.
[26] Ibíd., n. 117.
[27] Codi de Dret Canònic, c. 227: «Els fidels laics tenen dret que se´ls reconegui en qüestions terrenals la llibertat que pertoca a tots els ciutadans; ara bé, en fer ús d´aquesta llibertat, han de procurar que les seves accions siguin inspirades per l´esperit evangèlic i han de prestar atenció a la doctrina proposada pel Magisteri de l´Església, evitant alhora de presentar com a doctrina de l´Església el seu propi criteri, en matèries opinables».
[28] Carta 30-IV-1946, n. 21, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 71.
[29] Carta 9-I-1932, n. 45, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 71-72.
[30] Una preocupació semblant es troba a Joan Pau II, Exhort. Apost. Christifideles laici, 30 de desembre de 1988, n. 59-60.
[31] Carta 24-X-1965, n. 17, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 72-73.
[32] Cf. Concili Vaticà II, Declaración Dignitatis humanae, 7 de desembre de 1965.
[33] Cf. per exemple Joan Pau II, Enc. Evangelium vitae, 25 de març de 1995, n. 74.
[34] Cf. Ibíd., n. 71-73.
[35] Cf. la valoració crítica d´aquesta tesi continguda a l´Enc. Centesimus annus, n. 46.
[36] Cf. Mt 22: 15-22.
[37] Cf. Ef 4:15; Forja, n. 559.
[38] Carta 16-VII-1933, n. 14, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 83.
[39] Carta 9-I-1932, n. 66, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 83-84.
[40] Cf. Carta 16-VII-1933, n. 8 i 12; citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 84-85.
[41] Carta 31-V-1954, n. 19, citat a Cultura política y conciencia cristiana, cit., pàg. 70.
[42] Cf. Conversaciones, cit., n. 29; cf. també el n. 22.
Prof. Mons. Ángel Rodríguez Luño
Universitat Pontifícia de la Santa Creu (Roma)