''La fe de los demonios (o el ateísmo superado)'' de Fabrice Hadjadj (Editorial Nuevoinicio)
Aquest llibre -ens aclareix l´autor en el pròleg- no és un tractat de demonologia sinó més aviat un assaig sobre com viure coherentment la fe cristiana, tenint en compte el nostre gran adversari, el diable. Com afirmava sant Joan Crisòstom: “certament no ens agrada parlar-vos del dimoni, però la doctrina que ell mateix ens dona sobre ell mateix ens permet de proposar-vos-en una altra de major utilitat. I, quina és aquesta utilitat superlativa? La doctrina del pecat angèlic, el pecat d´un esperit contra l´Esperit Sant que és un pecat totalment irremissible”. Per tant el fet de meditar sobre un acte d´aital naturalesa -o contranaturalesa - és meditar sobre quelcom que ens amenaça radicalment. Segons l´autor es pot afirmar que el dimoni és l´ésser més antihumà, tot i que se´ns pot aparèixer com “l´àngel de la llum”, la qual cosa no li repugna perquè és esperit intel·ligent i sap com fer-ho. Ho fa, a més. per enganyar destruint, mentint i causant els majors danys personals i socials possibles, tot i que el seu poder no és infinit.
Les obres d´aquest autor, Fabrice Hadjadj, teòleg i filòsof francès, convers al catolicisme, l´any 1998, des del més profund nihilisme marxista, casat amb l´actriu Siffreine Michel i amb quatre o cinc fills, brillant prosista i assagista, amè en la manera d´escriure, tot i que de vegades sigui desconcertant, –però plenament ortodox pel que fa a la doctrina eclesial- han obtingut un gran èxit a França i han començat a ser traduïdes al castellà en els últims anys per una editorial nascuda sota la iniciativa de l´arquebisbat de Granada.
Fabrice Hadjadj va néixer a Nanterre en 1971 de pares d´origen jueu i d´ideologia maoista. Ara és professor de Filosofia i Literatura a la Provença, a l´Institut de Santa Joana d´Arc i en el Seminari de Toulon. Ell mateix es presenta com un jueu amb nom àrab i de confessió catòlica, de ascendència jueva i procedent d´ideologia maoista. Ha viscut entre la Tunísia i la França.
Hadjadj explica que, en general, molts cristians creuen que els seus enemics més grans, els més poderosos, es troben entre els luxuriosos o els llibertins immorals, quan de fet són els dimonis, els quals, pel fet de ser esperits, ignoren els plaers carnals, però, en canvi, coneixen –fins a cert punt– la veritat divina donada la seva condició d´“àngels” caiguts. Com reiteradament explica l´autor els nostres pitjors enemics tampoc no són els ateus ni els agnòstics, sinó els dimonis que tenen fe i saben com manipular-la, Afirma sant Jaume: “Tu creus que Déu és u; fas bé. També els dimonis creuen, i tremolen” (Jaume 2:19). El dimoni, el gran enemic de Déu i dels homes, creu, tot i que estigui allunyat per sempre de la comunió amorosa amb Déu.
Hadjadj, en aquesta obra, que guanyà el Premi francès de Literatura religiosa, vol ensenyar-nos a combatre els diferents i sibil·lins atacs del diable, que com s´ha dit moltes vegades sap més per vell que per diable, i coneix perfectament la nostra vulnerabilitat i feblesa. Hadjadj comença a fer-ho mostrant-nos -en un preciós exercici d´exegesi- que en el pecat dels nostres primers pares el dimoni no els temptà per la luxúria, sinó proposant-los “ser com Déu”, que és quelcom molt més espiritual i més elevat que la carnalitat de la luxúria. Es tractava d´atiar els pecats espirituals: l´enveja, l´orgull i la desconfiança envers el seu Creador. I ho va aconseguir plenament.
L´obra que ressenyem té per subtítol: “L´ateisme superat”, ja que el “diable no és ateu ni agnòstic”. El llibre està estructurat en tres grans parts: En la primera ens diu que els dimonis també creuen (o sobre com es pot tenir una fe infal·lible i caure en el pitjor dels pecats); les temptacions en el desert, els diables de Gerasa, la lucidesa de l´àngel caigut, etc. Una segona part tracta sobre el diable, pare de la mentida (o com la fe dels dimonis és més ferma que la dels homes i pot fecundar molts errors i heretgies humanes) o sigui, com assoleix enganyar-nos fàcilment per tal de fer-nos caure-hi de quatre potes, orquestrant polèmiques inútils i ocasionant la divisió i la confusió entre els creients fins que arribin a l´heretgia o a l´apostasia. I la tercera part està dedicada a la lluminositat de Satanàs, per un costat, i a la nit de la fe, per l´altra (o també d´allò que no tenen els dimonis: la carn, la mort i la gràcia).
En la primera part dedica bastant espai a l´activitat demoníaca pel que fa a les temptacions de Crist, com s´han d´interpretar i com es repeteixen en la nostra existència. Tot ho fonamenta en els evangelis i en la resta de la Santa Escriptura. Constata les confessions de fe dels diferents diables quan afirmen: 'Sabem que ets el sant de Déu´, i com es prosternen davant Jesús, confessant la veritat sobre el Fill de Déu, 'perquè sabien -ells, els diables- qui era´ o l´afirmació: 'Què tenim a veure amb Tu, Jesús de Natzaret? Has vingut a torturar-nos? Sabem qui ets: el Sant de Déu´, o en aquella altra: 'Què tinc jo que veure amb tu, Jesús, Fill del Déu Altíssim?´. Estudia tant els diversos passatges de les cartes paulines i les cartes catòliques, la doctrina agustiniana que l´autor coneix abastament pel que fa a l´activitat demoníaca, la Summa Theologica de Sant Tomàs d´Aquino, i fa una curosa tria de textos literaris on exposa el tema en obres de Dostoyevski, Bernanos, Bloy, Kierkegaard, Lewis i molts d´altres escriptors. La fe dels dimonis, diu -seguint la doctrina del sant bisbe d´Hipona- ens ve a assegurar que aquests saben, s´agenollen i confessen la divinitat de Crist. Aquesta fe morta ens la volen traspassar a tots els cristians. Al dimoni no l´importa que tinguem fe com ell la té, allò que no vol és que tinguem la caritat, ni les obres que neixen de l´amor a Déu i al proïsme. Que siguem, per tant, com ell. Aquest és el nostre gran perill quan caiem en mans del gran “pare de la mentida”, perquè ens pot menar cap una gran incoherència de vida en aquest món tan envitricollat. Per això dedica algunes pàgines a la interpretació de la carta de sant Jaume (2, 24-26) per tal d´esclarir bé el tema de la fe i les obres d´amor i la qüestió de la justificació.
L´autor francès, mostra una gran originalitat en tractar aquests temes, tan atractius, amb la novetat de la seva manera de fer teologia: temes que han estat, de fet, tractats ja des de l´antigor pels autors clàssics i per molts sants com santa Teresa de Jesús, sant Lluís Maria Grignon de Montfort, la beata Teresa de Calcuta, i com ho patí sant Joan Baptista Maria Vianney, el qual conegué molt d´a prop l´acció diabòlica. L´autor, fins i tot, gosa parlar de les 'benaurances´ que Satanàs ens proposa, ja que ell és la “mona de Déu”, fa de gran imitador. Hadjad ha tret el dimoni de la boira en què s´havia amagat, a base d´aconseguir negar la seva existència o banalitzar les seves actuacions. Ens fa veure que pervertint tota transcendència s´ha apartat i ens vol apartar de la finalitat per a la qual tots els éssers foren volguts, pertorbant tot l´ordre creat.
No puc deixar de recollir una de les citacions més aclaridores que trobem en el seu llibre. És de Georges Bernanos -de “Sous le soleil de Satan”- parlant del dimoni: “La seva riota! Aquesta és l´arma del príncep d´aquest món. S´oculta i al mateix temps menteix; adopta tots els aspectes, fins i tot el nostre. Mai no espera, mai no s´està quiet en cap lloc. Es troba en la mirada de qui el desafia; es troba en la boca de qui el nega. Està en l´angustia mística i en la seguretat i en la serenor del neci...”
Per tal d´entreveure el tarannà del nou teòleg francès, en una entrevista publicada fa un temps, se li preguntà a Fabrice Hadjadj: de quina temptació hem de tenir més cura els creients actualment? Respon: “Si mirem les tres temptacions de 
Jesús al desert, veiem que les tres estan lligades entre elles; existeix sempre els risc de passar d´una fe només material a una fe descarnada (l´espiritualisme), o a una fe que confon carn i esperit. Jo tindria molta cura de la temptació diabòlica de perseguir la glòria humana més que la divina. Un exemple és el fet de creure que servim l´Església fent propaganda d´estil publicitari, oblidant que la finalitat no és aconseguir clients, sinó trobar persones. No comparteixo la nova evangelització preocupada solament per les tecnologies digitals: aquestes ens poden ser útils, però no són essencials. El cristianisme no és una tècnica de comunicació sinó una vida de comunió basada en l´encontre amb una Persona, el Crist. I, per tant, la millor 'tècnica´ serà sempre anar amb Crist a retrobar les persones físicament: no és una casualitat que tots els sagraments suposin una proximitat física. Des del moment en què els sacerdots se centressin en les preocupacions tecnològiques, hauriem perdut l´essència dels sagraments...”
Josep Vall i Mundó
