L’espiritualitat laïcal

El fidel laic, pel Baptisme, entra a formar part de la família de Déu, està cridat a seguir el Crist i a ser perfecte enmig de les seves ocupacions quotidianes. Aquest fidel laic també és destinatari de la recomanació de Crist de resar i fer-ho insistentment, i de la missió apostòlica de predicar i apropar a Déu les persones amb què es troba en els camins de la vida. ¿Hi ha una espiritualitat laïcal que alimenti específicament la vida interior i la vida exterior d’aquest fidel laic? 

La reflexió sobre l’espiritualitat dels fidels laics d’un segle ençà, ha estat marcada per la discussió sobre la unitat i la diversitat de l’espiritualitat cristiana; i sobretot, pel debat sobre la identitat del fidel laic, cosa que ha portat a elaborar l’estudi històric i sociològic del laic dins de l’Església i al posicionament teològic del fidel laic dins de l’ésser i la missió de l’Església1.

En aquest context, sorgeixen les temàtiques centrals de l’espiritualitat laïcal: la crida universal a la santedat; la vocació dins l’Església i la participació en l’única missió apostòlica de tots els fidels; la comprensió de la secularitat com a immersió en un món cridat a ser ofert a Déu. 

Establertes aquestes bases historicoteològiques del plantejament, es pot estudiar «la vida espiritual dels fidels laics». Aquest seria el contingut propi de l’espiritualitat laïcal: la noció d’unitat de vida, la santedat enmig del món i a través de les realitats terrenals, com la família, el treball i l’evangelització de la societat i la cultura. Aprofitant la riquesa del magisteri de sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, ara és tasca de la teologia continuar investigant i aprofundint en aquests punts crucials per a la vida de l’Església i la nova evangelització: la santificació de la família i del treball i la inculturació de la fe en la societat contemporània.

Vocació i missió del fidel laic en l’Església

Els desenvolupaments de la vida de l’Església i de la teologia del segle XX conflueixen amb la força de l’Esperit al llarg del Concili Vaticà II. Per la seva banda, en els textos del Vaticà II meditats per l’Església en aquests més de 50 anys, especialment pel magisteri pontifici des de Pau VI a Francesc, hi trobem la inspiració per prosseguir la nova evangelització del nostre temps. Aquest esperit permet al cristià de donar resposta als desafiaments de la nostra cultura i societat.

En aquest sentit, el punt de partida de l’espiritualitat laïcal ha d’arrencar de la Constitució dogmàtica Lumen Gentium 31. Els laics són «els fidels cristians que, pel fet d’estar incorporats a Crist mitjançant el
baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets partícips a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial de Jesucrist, exerceixen, per la seva banda, la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món». Els «pertany per pròpia vocació buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons Déu»2. La seva existència es desenvolupa en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, en totes i cadascuna de les activitats i professions. És en aquest àmbit que estan cridats per Déu a complir la seva pròpia comesa guiant-se per l’esperit evangèlic, de manera que contribueixin des de dins a la santificació del món i d’aquesta manera descobreixin el Crist als altres, amb el testimoni de la seva vida de fe, esperança i caritat3.

L’espiritualitat laïcal

A partir d’aquesta noció del fidel laic des de la seva vocació a la santedat enmig del món per realitzar la missió de l’Església, hem d’estudiar sistemàticament la seva espiritualitat.

En primer lloc, cal determinar els elements necessaris que en són fonament: santedat, món, apostolat o missió. El primer d’aquests elements que tractarem és la santedat, la contemplació i l’ascètica, en definitiva, sobre la vida teologal. 

El segon és la consideració del món en general i de les activitats seculars en particular, sobretot el treball, la família i l’actuació social.

El tercer, l’apostolat o la missió; és per això que potser es podria parlar de la llibertat, la responsabilitat i compromís en l’acció social, i de l’autonomia de les realitats terrenals.

Aquestes tres realitats ens porten a la noció d’unitat de vida: unir la vida espiritual (contemplació, ascètica), amb el treball (món i realitats terrenals) i convertir-ho en ocasió d’apostolat (missió, canvi)4.

La vida nova del Baptisme tendeix a informar la totalitat de l’existència, desplegant les seves virtualitats en i a través de l’existència concreta que cada cristià viu5. El laic no està cridat a santificar-se i a créixer en la vida segons l’Esperit, tot i viure en el món i dedicat a les ocupacions seculars, sinó, precisament, a través del món i de les ocupacions que el món comporta6.

Viure santament la vida ordinària7. Aquesta és la «classe mitjana de la santedat» a la qual es refereix el papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica Gaudete et Exultate. 8 D’aquesta manera, el cristià corrent realitza, enmig del món i a través de les realitats del món, la santedat i l’apostolat a què ha estat cridat per Crist en l’Església. El treball, la família, les relacions socials, etc. –al capdavall, doncs, tots els moments i circumstàncies de la seva vida quotidiana– constitueixen l’àmbit en el qual trobar el do de Déu i acceptar-lo lliurement, això és la santedat. Alhora, la seva unió personal amb Crist fructifica en santificar els homes i les realitats que estan al seu voltant, posant Crist al cim les activitats humanes que li toca exercir. Només d’aquesta manera, a través de la santedat i l’apostolat del cristià, es compleix en la història la «recapitulació de totes les coses en Crist Jesús», i que tota la creació (tots els homes, totes les coses) torni al Pare per l’acció de Jesucrist i de l’Esperit Sant en l’Església.

La Resurrecció de Jesús comença una nova vida que porta a la plenitud tot el que és humà, assumint-lo. No és, doncs, estrany que la consideració de la vida de Jesús, especialment a Betlem i a Natzaret agafi un relleu especial en l’experiència laïcal. Tornem un cop més a aquesta idea del Concili: Crist és el nou Adam, l’Home perfecte al qual s’ha d’assemblar qualsevol home. «Va treballar amb mans d’home, va pensar amb intel·ligència d’home, va  obrar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home»9 perquè és perfecte Home, però alhora és Déu. El cristià, per tal de seguir el Crist i identificar- s’hi, ha d’assumir tot el que és humà. No com a tàctica, sinó intrínsecament. La redempció implica transformar el món creat des del seu interior: la família, el treball, la política, l’economia, la diversió, etc.; en definitiva, totes les realitats humanes. Perquè la creació i la redempció han de ser considerades en connexió amb la plenitud final. El regne de Déu s’inicia en el temps per manifestar-se amb plenitud en l’eternitat. És veritat que cal distingir progrés temporal i creixement del regne de Crist, i evitar tota temptació d’identificar la història del món amb la història del Regne de Déu10. Ara bé, el món no és indiferent al cristià, ja que el destí humà es forja al món i en la història.

La transformació del món

L’existència cristiana ha de vivificar sota la llum de Crist «el matrimoni i la família, la cultura humana, la vida economicosocial i política, la solidaritat de la família dels pobles i la pau»11. Però la transformació del món només pot realitzar-se vivint d’una manera nova des de l’ésser en Crist, la unió íntima amb la Trinitat, la missió a l’Església per edificar la comunió universal amb Déu per l’amor.

La caritat cristiana implica un compromís fort amb el món. La teologia del regne de Déu, situa ja aquí i ara, la persecució activa dels valors del regne: la pau, la justícia, la llibertat i l’amor12. En aquest sentit, hem de comprendre dues coses: l’edificació del món que ens envolta forma part de la missió de l’Església i del cristià; i la missió redemptora només pot realitzar- se a partir de l’amor. Un amor incondicional13 i encarnat en la família i el treball, principals eines per construir cada persona i edificar un món humà14.

La família

És prou conegut el poderós toc d’atenció del papa Francesc en relació amb els desajustos i els rebutjos de la nostra societat, tant en les persones com en la terra. El focus de la seva crítica sosté que aquesta situació es deu als efectes a llarg termini d’una societat materialista administrada per la tecnocràcia econòmica. Doncs bé, precisament aquí col·loca el paper de la família de cara a la construcció d’una nova civilització.

«En aquest escenari, una nova aliança de l’home i de la dona es converteix no només en necessària sinó també en estratègica per a  l’emancipació dels pobles de la colonització dels diners»15. Aquesta aliança, l’aliança conjugal o família, ha de tornar a orientar la política, l’economia i la convivència civil. Perquè la família decideix l’habitabilitat de la terra, la transmissió del sentiment de la vida, els vincles de la memòria i de l’esperança. En el fons, és la línia de tota la tradició de l’Església, quan parla del matrimoni i de la família com a cèl·lula de la societat. Qui aleshores era el cardenal Ratzinger ja subratllava que la civilització europea és en gran part producte del matrimoni monògam de què parla el Gènesi16.

La comunitat conjugal-familiar de l’home i de la dona és la gramàtica generativa. L’amor conjugal finalitzat per l’amor als fills. Aquí hi ha el nucli de la humanitat, segons el plantejament de la saviesa divina en la creació. Déu confia a la família, no la cura d’una intimitat en ella mateixa, sinó el projecte de fer domèstic el món.

El treball

És evident que una acció social que afavoreixi un ordre just i que tingui en compte aquests desequilibris, no pot ser exclusiva de les situacions extraordinàries. Són necessaris canvis estructurals, que afectin els
engranatges ordinaris de la vida de les persones i de les societats. En aquest sentit, quina és la via més
natural i poderosa per portar a terme la transformació social? Sens dubte, la feina és el principal agent de transformació social17. La contribució cristiana al món d’avui, la nova evangelització de la feina, necessita anar més enllà de la concepció moderna, econòmica i utilitarista. El treball és un do de Déu, arrelat en el nucli de la persona: no és tant un fer de la persona, com una part mateixa del seu ésser.

Des d’aquest punt de vista transcendental, el treball manifesta l’amor, s’identifica amb l’amor. Té a veure amb l’ésser persona imatge de Déu, en la seva totalitat: intel·ligència, voluntat, afectivitat, cos, acció. És amor perquè és una manera que té la persona de lliurar-se als altres, un camí perquè la persona surti d’ella mateixa sense alienar-se. I precisament perquè l’amor suposa èxtasi, sortir d’un mateix, si ens uneix als altres, és vincle d’unió veritable i de comunió social. El treball és un lliurar-se de la persona al
món creat, a la societat, a les persones destinatàries de la feina, a la família, a Déu. 

D’aquesta manera, el treball es converteix en un dels grans agents de la transformació de la societat i del món. I ho és a partir de la primacia de la persona. La persona es realitza i s’expandeix precisament aquí, a la feina.

***

Guardini ja denunciava a El ocaso de la Edad moderna (1950) que la societat contemporània vivia amb la carcassa d’uns valors cristians, però sense l’esperit que els sosté. I això necessàriament s’havia de enfonsar, no tenia futur18. Avui es veu clarament: es pensava que l’economia, la política, la societat, podien tirar endavant sense moral, però la corrupció del poder no es pot combatre només legalment, perquè cal el compromís personal.

El Fill de l’Home no ha vingut a ser servit, sinó a servir. La nostra vida és per servir. Servir el necessitat, servir la nostra família, servir amb el nostre treball. Així aprenem alguna cosa essencial de nosaltres mateixos: la nostra vida és per als altres. El meu ésser és fer-me lliurement per als altres per amor. Així descobrim la transcendència de la nostra semblança amb el Déu Trinitat i amb Jesucrist: res més meu que jo mateix, res menys meu que jo mateix19. 

1 Caldria citar els treballs d’I. Congar, G. Philips, B. Forte, G. Colombo, J.L. Illanes, i un llarg etcètera. Una bona descripció i explicació de la història recent es pot veure a V. Bosch, Santificar el mundo desde dentro. Curso de espiritualidad laical, BAC, Madrid, 2017.

2 Lumen Gentium, n. 31.

3 Cfr. S. Joan Pau II, Christifideles laici, n. 15.
4 Christifideles Laici ha caracteritzat aquesta unitat de vida precisament en funció d’aquests tres elements: santedat, món, missió/apostolat. Després de la definició del laic (núm. 15), afronta el tema de la santedat (núm. 16) i de la santedat en el món (núm. 17), explicant el que suposa la unitat de vida. En aquest sentit, explica amb rotunditat que la missió pròpia dels fidels laics no són els ministeris eclesials que poden exercir, sinó la seva participació en les realitats terrenals (núm. 23).

5 Cfr. Apostolicam actuositatem, núm. 4; vegeu també Lumen gentium, núm. 41 i Christifidelis laici, núm. 17.

6 L’antropologia fonamentada en Crist porta a considerar els problemes més urgents de la societat, però sobretot a ser conscients que aquests problemes són inseparables de la missió de l’Església i de la santedat cristiana. El cristià no es pot desentendre de cap d’aquestes situacions: cfr. H. de Lubac, Catolicismo: aspectos sociales del dogma (1936).

7 Cfr. Sant Josepmaria, Converses amb Mons. Escrivà de Balaguer, Rialp, Madrid 2012, núm. 113-114. Sant Josepmaria Escrivà parla de «santificar la vida ordinària, santificar-se en la vida ordinària, santificar els altres amb la vida ordinària», i, al mateix temps, de «santificar el treball, santificar-se en el treball, santificar els altres amb el treball»; vegeu J.L. Illanes, La santificación del trabajo: el trabajo en la historia de la espiritualidad, Palabra, Madrid 2001, pàg. 94 i ss.

8 Núm. 7.

9 Gaudium et Spes, núm. 22.

10 Cfr. Gaudium et Spes, núm. 39.

11 Gaudium et spes, núm. 46.

12 Sobre la teologia del regne en relació amb la predicació de Crist, vegeu Benet XVI, Jesús de Natzaret, vol. 1, caps. 3 i 5 ( “L’evangeli del Regne de Déu” i l’apartat “Vingui a nosaltres el vostre regne”).

13 Cfr. Benet XVI, Spe Salvi, núm. 26.

14 Cfr. P. Marti, El rostro del amor. Misericordia, perdón y vida, Madrid, Rialp 2016, pàg. 57-68.

15 FRANCESC, Audiència general 16 de setembre de 2015.

16 «El matrimoni monògam ha estat conformat com a figura ordenadora fonamental de les relacions entre home i dona i alhora com a cèl·lula de la formació comunitària de l’Estat, a partir de la fe bíblica. Tant l’Europa de l’Oest com l’Europa de l’Est han configurat la seva història i la seva concepció de l’home a partir d’uns preceptes molt precisos de fidelitat i de comunió. Europa ja no seria Europa si aquesta cèl·lula bàsica de la seva estructura social desaparegués o canviés de forma substancial», J. Ratzinger, “Europa, política i religió”, Berlín, 28 novembre de 2000 i “Fonaments espirituals d’Europa”, al Senat de la República Italiana, 13 de maig de 2004.

17Cfr. J.L. Illanes, Ante Dios y el mundo. Apuntes para una teología del trabajo, EUNSA, Pamplona 1997, pàg. 26. D’aquí afirmacions tan rotundes com la cèlebre frase de Marx: «Tota l’anomenada història universal no és altra cosa que la generació de l’home per mitjà del treball humà» (K. Marx, Manuscrits economicofilosòfics, Barcelona 1975, pàg. 126); o la formulació de Joan Pau II: «El treball humà és una clau, potser la clau essencial, de tota la qüestió social» (Laborem exercens, núm. 3).

18 Cfr. R. Guardini, El ocaso de la Edad moderna, vol. 1, Cristiandad, Madrid 1981, pàg. 110-112.

19 «¿Quina cosa és tan teva com tu mateix? ¿I quina cosa és tan poc teva com tu?» (Sant Agustí, Tractat sobre l’evangeli de Sant Joan, 29, 3, BAC, Madrid 1955, pàg. 713. Cfr. J. Ratzinger, Introducció al cristianisme, cap. 7: “Fe en el Déu u i tri” .

Pablo Marti

Professor de Teologia Espiritual, Universitat de Navarra