Celibat: una aproximació
Si escric que una dona estima un home, que un home estima una dona, que una dona estima una dona, que un home estima un home, no dic pas que estem parlant de sexe, ni dins el sagrament del matrimoni ni fora d’aquest. Potser estem parlant d’amistat i de cap manera d’unió sexual perquè el que uneix és, en realitat, l’amor, no pas el llit. El tàlem és una cosa matrimonial, però l’amor no és exclusivament matrimonial.
Ara bé, diguem la veritat, si escric «que un home estima, que una dona estima», gairebé tothom pensa en l’amor matrimonial, en l’amor sexual, i gairebé ningú en l’amistat, oi que sí?
Aquest senzilla reflexió ajuda a entendre per què és tan difícil pensar en un celibat explicat segons la lògica de l’amistat i no pas segons la lògica de les esposalles. Si bé l’amistat és universalment reconeguda «en abstracte» com la forma d’amor més alta, a la pràctica és la relació més poc freqüent i també la més infravalorada. Moltes vegades, quan els pares pregunten a la filla si festeja amb un noi determinat, senten, al seu torn, la resposta irritada que «no, només som amics». O bé, quan un amor naufraga, es diu: «ens hem separat, però som amics». Si, quan parlem d’amor, penséssim més fàcilment
en l’amistat, el que vull dir respecte al «celibat apostòlic» s’entendria millor. Perquè diem que «l’amor ho és tot», però no ens ho creiem. Vet aquí el problema. En canvi, és veritat que «tot és tot» i no és això sí i allò no: és tot. En canvi, diem «tot» per dir tot el que ens serveix, tot el que està previst, tot el que jo pensava. En aquest sentit, el llibre Come Gesù1, quan parla del celibat, no tan sols parla del celibat, sinó que ajuda a redescobrir el significat de l’amistat, de l’amabilitat, de la cultura. I, per tant, de les paraules.
L’amor d’amistat com a alternativa vàlida per explicar el celibat
Crist afirma el valor del matrimoni, restableix la indissolubilitat originària i la simetria dels papers entre marit i muller i en fa un sagrament on la relació entre l’espòs i l’esposa esdevé la imatge de la relació entre Jesús i l’Església. D’altra banda, però, Ell no es casa: això significa que hi ha dos camins per ser sant: el matrimoni i el celibat. M’he plantejat la pregunta següent: el celibat pot tenir una real autonomia conceptual, és possible parlar-ne sense referir-se al cànon de les esposalles o, al contrari, sempre remet d’alguna manera al matrimoni? Perquè el celibat en l’Església generalment s’explica amb el paradigma de les esposalles; d’altra banda, però, la meva vocació per al celibat, que precedeix la vocació per al sacerdoci, ja que soc membre numerari de l’Opus Dei, no l’he explicada amb aquell cànon: no ho he fet amb mi mateix ni ho han fet els altres.
La meva experiència existencial és, doncs, la trobada amb una realitat eclesial en què és possible per als laics lliurar-se a Déu en el celibat sense cap més consagració que la del bateig i sense referir-se a les
esposalles. Afrontar les esposalles significa immediatament posar-se en contacte amb l’humil certesa que comporten: saber ser, després del celibat dels religiosos i dels sacerdots, un altre do –un do diferent– de Crist a la seva Església. Perquè la vocació per al celibat pròpia de la vida religiosa s’explica
principalment per mitjà de del sentit de la referència escatològica i fent visible les esposalles de l’Església respecte a Crist; a més, el celibat del sacerdot té sobretot el sentit de simbolitzar Crist-Espòs respecte a l’Església- Esposa. Tots dos models, per tant, es refereixen a l’arquetip de les esposalles.
Com que en el Déu cristià la substància de totes les explicacions és l’amor, buscar el sentit –el perquè– del celibat cristià vol dir sempre atribuir-lo a l’amor. Ara bé, si volem trobar un amor que no sigui el matrimonial, tan sols ens queda l’amor de l’amistat. De fet, els altres amors —pare i fill, germà i germana— depenen habitualment, com el del marit i la muller, de la vida sexual; l’amistat, en canvi, és precisament l’amor que prescindeix sempre del sexe. Vet aquí, doncs, l’altre cànon disponible per explicar el celibat d’una manera autònoma respecte a l’arquetip de les esposalles: l’amistat.
A quin model remet el celibat apostòlic, com sant Josepmaria Escrivà anomenava el celibat que, sense ser sacerdotal, tanmateix no té res a veure amb la consagració religiosa? Cito expressament el fundador de l’Opus Dei perquè, en les meves reflexions, que parteixen de la meva vida, he considerat que aquest sant havia tingut un paper profètic respecte a aquesta nova manera de viure. A parer meu, ell va tenir la capacitat interior d’escoltar, de percepció i de sensibilitat espiritual que li van permetre recollir el murmuri
imperceptible de l’Esperit Sant, assimilar-lo, fer-lo fecundar i oferir-lo al món.
Els mots que trio per narrar el que li havia passat a sant Josepmaria tenen per finalitat descriure un esdevenir històric –una vida de celibat viscuda entre desenes de milers de persones– més que no pas l’elaboració d’una teoria sistemàtica. Entre les paraules del fundador de l’Opus Dei sobre aquesta qüestió, les que sempre he trobat més suggestives es troben en el passatge que exhorta a adreçar la mirada a l’apòstol Joan, que per a la litúrgia ha estat el quart evangelista, l’apòstol verge que Jesús va estimar amb un amor de predilecció. «Com reies, noblement, quan t’aconsellava que posessis els teus anys de joventut sota la protecció de Sant Rafael!: perquè et dugui a un matrimoni sant, com al jove Tobies, amb una noia bona i maca i rica —et deia, bromista.
I després, que pensarós que vas quedar-te!, quan continuava aconsellant- te que et posessis també sota el patrocini d’aquell apòstol adolescent, Joan: per si el Senyor et demanava més» (sant Josepmaria Escrivà, Camí, 360).
Aquestes expressions no són un aforisme entre molts altres, sinó que recullen un ensenyament constant. Sant Josepmaria Escrivà suggeria, ja l’any 1935, contemplar el quart evangelista per entendre millor el celibat apostòlic: «[...] i sant Joan, l’Apòstol verge, estimadíssim de Crist, perquè us ensenyi el camí d’un celibat apostòlic fecund» («Instrucciones para la obra de san Rafael», 9.1.35, n. 124, dins Pedro Rodríguez, Camino. Edición crítico-histórica, Rialp, Madrid 2002, p. 524).
L’Església és l’Esposa de Crist. Per tant, en sentit general, cada cristià és «esposa de Crist». Tant se
val que sigui solter o casat, laic o sacerdot o religiós. Un pare i marit amb molts fills és, en aquest sentit, «esposa de Crist», ni més ni menys que una monja de clausura. Ara bé, com que Jesús estableix dues maneres d’arribar al Cel –el matrimoni i el celibat–, em sembla reductiu, quan s’entra en el caràcter específic del celibat apostòlic, voler il·lustrar el segon amb el primer, dient que el celibat és una forma especial d’«esposalles».
El celibat del Crist, Paraula verge
És sens dubte una bonica explicació dir que el celibat mostra «la vida que hi haurà a partir d’aquí», però hi ha una altra explicació, també molt bonica: dir que la Paraula és verge. És verge des de sempre i per sempre, i ho va continuar sent fins i tot en l’Encarnació. Però ¿què significa dir que Jesús es va quedar celibatari, és a dir, no es va casar, és a dir, va continuar sent verge perquè Ell, que té la mateixa virginitat que el Pare en l’eternitat, va voler mantenir-se així en el temps? Sant Gregori de Nissa diu: «Ens cal tenir una gran intel·ligència per poder entendre l’excel·lència d’aquesta gràcia, que roman unida inseparablement amb el Pare incorruptible. El que és paradoxal (paradoxon) és que la virginitat es troba en un pare que té un fill i que l’ha engendrat sense cap passió. I la virginitat es descobreix també en l’Unigènit de Déu, dispensador de la incorrupció, i resplendeix de la mateixa manera en la puresa i en la impassibilitat de la seva generació. Aquí es dóna, un cop més, la mateixa paradoxa: un Fill conegut en la virginitat. La virginitat es troba també en la puresa essencial i incorruptible de l’Esperit Sant perquè quan esmentem la puresa i la incorrupció no designem sinó la virginitat» (La virginitat, 2, 1-11).
Virginitat com a integritat i plenitud de vida
Podem entendre el que Gregori de Nissa vol dir si tenim en compte un ús especial, almenys en italià, del mot «verge». Aquest adjectiu no indica solament la inexperiència sexual, sinó també la integritat i la plenitud de la vida. Per exemple, quan comprem DVD nous de trinca, diem que són disquets «verges». En aquest cas, no es tracta de cap referència a la vida sexual. Ens referim més aviat a la integritat, a una existència total i nova: en definitiva, a la vida plena. A la vida d’ara i aquí, quan es dóna, inevitablement alguna cosa es perd i disminueix. En aquesta vida, ser nou significa ser íntegre, però per al cristianisme, en la fe, no és així. Jesús diu: «al qui et vulgui moure un plet per prendre’t la túnica, cedeix-li el mantell i tot» (Mt 5:40). És evident que, en un primer moment, si dono la meva túnica al necessitat, em quedo sense; és a dir, donar significa arruïnar- se. Però sé que, misteriosament, des d’una perspectiva de fe, no és així. Si és la túnica sense costura de Jesús (Jo 19:23), quan és oferta i donada, precisament perquè és constitutivament única i «sense costura», no l’esquincen, sinó que es multiplica. Es manté miraculosament no sols íntegra i intacta –és a dir, verge–, sinó també augmentada. Ens ve al cap el pa partit de la multiplicació dels pans i els peixos. Un altre exemple: la vida del Pare.
El Pare dona la vida, es dona a si mateix, plenament i consubstancialment al Fill i d’una manera partícip a la seva creació, i això no comporta cap compromís de la integritat. Cap disminució. Tot això neix de la comunicació de la plenitud de vida. Incorrupció significa, de fet, absència de composició, per tant, precisament, plenitud, plenitud de vida. Com que el Fill és generat per la plenitud de vida del Pare, que no tan sols té la Vida, sinó que és la Vida, aquesta generació és virginal. Per tant, plenitud de vida i virginitat tenen el mateix sentit. «Perquè així com el Pare té vida en si mateix, així també ha donat al Fill de tenir vida en si mateix» (Jo 5:26). El Pare genera el Fill sense el concurs de cap altre principi, és a dir, virginalment, i així també «el Fill dona vida als qui vol» i obra com el Pare: «Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els fa viure, així el Fill dona vida als qui vol» (Jo 5:21).
Cal reconèixer, tanmateix, que tot això continua sent per a nosaltres, en una grandíssima part, un misteri incomprensible. És molt més senzill entendre el sentit de la virginitat si tenim en compte que en aquesta vida la totalitat de la donació va sempre lligada a l’exclusivitat. Una dona es dóna tota al marit perquè es dóna només a ell, i també val el plantejament recíproc. El qui vulgui triar una manera de viure amb què es pugui donar potencialment a tothom, a qualsevol, ha de triar la virginitat, és a dir, no donar-se sexualment a ningú. Estar disponible sexualment per a qualsevol significa caure en la prostitució, és a dir, el contrari de la virginitat.
Queda l’última qüestió: entendre que el principi formal pel qual decideixo viure el mateix celibat d’amistat de Jesús és l’amistat amb Ell.
Imaginem-nos dos amics, dos nois, que han treballat durant tot l’any a fi d’estalviar els diners per fer un viatge a l’estiu. Arriba el mes de juny, i a un dels dos li passa una desgràcia: els seus pares moren en un accident i ell, el primogènit de quatre fills, es veu obligat a quedar-se a casa. L’altre, encara que el primer l’exhorti a dur a terme igualment el projecte de les vacances, decideix per amistat renunciar-hi i ajudar-lo a afrontar el que la vida li posa al davant. El segon no té cap obligació, cap compromís, cap necessitat: es comporta així lliurement, perquè vol. Per amistat, precisament.
Quan parlo de ser deixebles de Crist mantenint-se per amistat amb Ell celibataris com Ell, vull dir una cosa semblant al que acabo d’explicar amb un exemple.
Potser no ha saltat immediatament als ulls, però el que acabo d’argumentar és la descripció que correspon a l’apòstol adolescent, Joan, el deixeble estimat del Senyor: és l’explicació de per què sempre m’ha impressionat la clara referència a l’apòstol Joan per part de sant Josepmaria –l’apòstol verge i adolescent, l’anomenava– quan parlava del celibat apostòlic.
Sempre m’he preguntat per què l’autor del quart evangeli es designava a ell mateix amb aquests adjectius: estimat, preferit. ¿Quin sentit tindria fer- ho si entre ell i el Senyor s’hagués establert una relació, sí, particular, però, comptat i debatut, una relació qualsevol, com si es tractés de mera simpatia humana? Autors com Jeroni i Cassià, Agustí i Efrem estaven convençuts que l’amor especial de Jesús per Joan es devia a la decisió de ser com el Mestre també en l’aspecte del celibat, decisió que no és gens clara en els altres apòstols. Precisament aquest tret exclusiu de Joan és l’origen, segons alguns, de la predilecció que Crist tenia per ell: el deixeble predilecte seria el que, com els celibataris de què parlo, havia decidit assemblar-se al Mestre fins i tot en el seu celibat. Vol ser com Jesús en una cosa que, com recorda Pau als Corintis quan parla de les verges (1C 7:25), no és obligatori ni necessari per ser cristià. La decisió de Joan seria l’origen de l’amor especial de Crist per ell, i fer conèixer la causa de la preferència de Jesús seria l’origen de la decisió d’autodefinir- se «deixeble estimat» en el seu evangeli. Seria una manera d’indicar, d’una manera al·lusiva i discreta, l’amor de predilecció de Jesús per qui pren la decisió del celibat.
No em refereixo pas al que és constitutiu i obligatori per al cristià. No em refereixo al manament de l’amor, al mandatum novum (Jo 13:34; 15:12), ni a l’amor a la Creu ni a la fe en l’Eucaristia o en la Trinitat. Joan vol viure el celibat no perquè sigui una característica essencial del fet de ser deixeble de Crist, sinó perquè, amic de Jesús, enamorat de Jesús, vol ser com Crist en una cosa en què no és necessari ser com Ell. Decideix ser com Ell com a senyal d’amistat. En això consisteix l’amistat. I d’aquesta manera, d’amistat en amistat, es difondria el celibat cristià o, en tot cas, s’ha difós d’aquesta manera si penso en les persones que han triat el celibat vivint-lo segons el carisma de l’Opus Dei.
Es fa palès, potser d’una manera sorprenent, perquè Jesús, en l’Últim Sopar, declara: «a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit del meu Pare, us les he fetes saber» (Jo 15:15). Aquesta frase uneix inseparablement filiació divina i amistat perquè els mots de què parla la Paraula encarnada, no són mots dits per qualsevol genitor al fill, sinó que són el Pare que posa tota la Seva Vida en el Fill i la hi dona com a pròpia. I, a l’infinit i en l’eternitat, el fet de confiar a l’amic tot el propi cor amb tot allò que té a dins és el que defineix l’amistat: per això Jesús declara: «us he dit amics». I per això filiació divina i
amistat s’uneixen inseparablement. Perquè Jesús les uneix amb el que diu a l’Últim Sopar.
Aquesta operació, que s’esdevé en l’eternitat entre el Pare Verge i el Fill Verge, després és viscuda pel Fill encarant envers els homes i, per damunt de tot, envers Joan, l’apòstol verge, que és al si de Jesús com Aquest, des de l’eternitat, és al si del Pare (Jo 1:18). D’aquesta relació, Jesús en diu «amistat»: «us he dit amics, perquè...». Així, d’una manera misteriosa, d’amistat en amistat, en cercles concèntrics, es difon la filiació divina. A través de l’Home-Déu, el que s’esdevé al Cel arriba als homes que volen ser fills en el Fill, els seus amics i, en Ell, amics entre ells.
1 LEONARDI, Mauro. Como Jesús. La amistad y el don del celibato apostólico. Palabra. Madrid
2015.
Mauro Leonardi
Sacerdot i escriptor
