Allò que és propi de la vocació laïcal
Per la via dels fets, durant alguns segles la santedat ha estat la fita associada als sacerdots i religiosos. Els fidels laics havien de fer el possible per viure a prop de Déu i ser coherents amb la seva condició de seguidors de Crist, però viure la perfecció cristiana enmig del món fins i tot alguna vegada s’ha vist com una heretgia. La reflexió teològica i el magisteri, especialment en el segle XX, han aprofundit sobre la qüestió per determinar què és allò propi de la vocació laïcal, la de la immensa majoria dels batejats.
La Constitució Lumen Gentium (LG)del Concili Vaticà II tracta dels laics en el seu capítol IV. Però seria un error anar directament a aquesta font per identificar la figura del laic. Per contra, pertany al nucli de la eclesiologia del Concili el que les diverses maneres de ser i de servir a l’Església siguin compreses des dels capítols I i II, que descriuen l’Església com un «tot», que és Cos de Crist i Poble de Déu. Des d’aquesta perspectiva, allò que hi surt en primer lloc és la «nova criatura» transformada per la fe i el Baptisme, és a dir, els homes i dones redimits per Crist, enfortits en el seu ésser cristià per la Confirmació, oferint-se amb Crist al Pare en el sacrifici eucarístic i alimentant la seva vida nova amb el Cos i la Sang de Crist. Aquesta antropologia cristiana constitueix la condició de tots els membres del Poble de Déu, amb la consegüent crida universal a la santedat i a l’apostolat. Aquesta condició comuna s’anomena amb una expressió precisa: «christifidelis», fidels de Crist, creients, deixebles de Jesucrist, etc.
La condició de fidel cristià
La paraula «christifidelis» designa, d’una banda, la condició dels cristians en tant que diferents dels no cristians; i, d’altra banda, designa el substrat comú a tots els membres de l’Església, sigui quina sigui la posició que cadascú ocupa dins de l’Església. Aquesta ontologia baptismal és sempre la base de totes les formes de vida a l’Església: tots són fidels, partícips de la dignitat cristiana i del sacerdoci de Crist. Aquesta condició no és exclusiva, per tant, dels laics, sinó comuna a tots els batejats. En canvi, el Concili
descriu allò que caracteritza cadascuna d’aquestes condicions en els capítols III (ministres sagrats), IV (laics) i VI (religiosos).
Tot això comporta conseqüències importants per situar la diversitat de posicions personals en l’Església: 1a) totes elles assumeixen íntegrament la condició cristiana amb totes les seves exigències; 2a) allò que caracteritza cada vocació particular dins l’Església no pot ser un plus que «afegeixi» alguna cosa a una ontologia baptismal presumptament incompleta; 3a) una condició particular dins l’Església no pot caracteritzar-se per l’atribució exclusiva d’un element pertanyent al baptisme comú a totes, tant pel que fa a l’aspecte moral-espiritual (per ex., el seguiment radical de Crist), com a l’àmbit de la Missió (per ex., l’atribució exclusiva a una d’elles de sectors d’una Missió que és comuna a totes).
Les diferències només poden ser maneres de realitzar la condició cristiana comuna. El Concili, quan tracta les posicions particulars dins l’Església, hi acostuma a afegir que cadascuna realitza allò que és comú suo modo, peculiari modo, pro parte sua. I en relació amb els fidels laics, hi afegeix l’exhortació apostòlica Christifideles laici (CL): «la comuna dignitat baptismal assumeix en el fidel laic una modalitat que el distingeix, sense separar-lo, del prevere, del religiós i de la religiosa» (n. 15, cursiva original). Aquestes modalitats deriven de la recepció d’un nou sagramental o de la recepció d’un do de l’Esperit. Si considerem el pla sacramental, apareix la condició del sacerdoci ministerial. En canvi, per situar el laïcat i la vida religiosa –que no són noves realitats sacramentals– ens hem de remetre a l’acció carismàtica de l’Esperit dins l’Església. Això demana certa explicació.
La noció teològica de laic
Al llarg dels segles, ha dominat només l’aproximació sacramental a la noció de laic, que persisteix en l’actual Codi de Dret Canònic: «Per institució divina, entre els fidels hi ha a l’Església ministres sagrats, que en el dret s’anomenen també clergues; els altres s’anomenen laics » (Can. 207 § 1). Se n’ha dit la noció «canònica» o «sacramental» del laic com el no-clergue, és a dir, aquell que només ha rebut el Baptisme (i, si és el cas, la Confirmació), i que es contraposa al clergat. Però aquesta noció negativa de laic és insuficient per donar raó del que parla LG 31, que són aquells fidels que es distingeixen dels ministres però també dels religiosos no ordenats. Els laics de LG 31 deriven la seva identitat com a fidels del baptisme sacramental; però, a més, pel que fa als laics, es caracteritzen per alguna cosa que no és d’índole sacramental. Aquesta cosa és una «caràcter» o manera de ser que configura els laics com a tals: es caracteritzen per la seva singular relació amb l’entramat del món que el Concili anomena «índole secular».
La fórmula «caràcter secular» ha donat lloc a debats. Per a uns, designaria només les simples circumstàncies que acompanyen la condició baptismal dels fidels, és a dir, una nota sociològica irrellevant per qualificar teològicament els laics. Per a d’altres, la índole o caràcter secular que s’atribueix als laics seria, en realitat, una dimensió comuna a l’Església i a totes les condicions cristianes; i, en conseqüència, seria inoperant per qualificar-ne una d’elles. De fet, l’índole secular és una veritable qualificació teològica dels fidels laics. Per explicar-ho millor, ens hem de remetre a la qüestió de la secularitat.
La «secularitat» de l’Església i el «caràcter secular» dels laics
«Secularitat» designa la pertinença ontològica de l’ésser humà al saeculum, és a dir, al món present creat per Déu. La secularitat és la relació connatural de l’home amb el món en virtut de la seva condició creatural. El baptisme no anul·la aquesta relació creatural, però la «reconfigura» des de la redempció de Crist. Això vol dir que el món dels homes –de què parla Gaudium et Spes (GS) n. 2– no és un simple marc extrínsec on l’Església realitza la seva missió, sinó que el món i la seva dinàmica pròpia entra
en relació amb l’Església, i l’Església parla d’interna relació al món. I això en virtut de la unitat escatològica que tenen en el Crist Església i món. «Tots dos ordres –diu la Declaració conciliar Apostolican Actuositatem (AA) n. 5–, tot i que es distingeixen, es compenetren de tal manera en l’únic designi de Déu, que el mateix Déu busca, en Crist, reassumir (reassumere) l’univers món en la nova criatura, incoativament aquí a la terra, i plenament l’últim dia». En virtut de la nova relació (cristiana) amb el món, tota l’Església, mitjançant la seva operativitat com a sacramentum salutis, ha de contribuir «a la restauració de tot l’ordre temporal» (AA n. 5). «L’Església s’esforça a treballar perquè els homes es tornin capaços de restablir rectament l’ordre dels béns temporals i d’ordenar-los cap a Déu per Crist» (AA n. 7).
Aquesta nova relació amb el món que sorgeix del baptisme és comuna a tots els cristians. El Magisteri pontifici l’ha designada amb l’expressió «dimensió secular»: «L’Església –deia Pau VI– té una autèntica dimensió secular, inherent a la seva naturalesa íntima i a la seva missió»1. «Tots els membres de l’Església –reitera Christifideles laici, 15– són partícips de la seva dimensió secular». En aquest sentit general, la secularitat no és una nota exclusiva dels laics.
Ara bé, i això és decisiu, aquesta comuna secularitat que procedeix de l’ontologia sacramental del baptisme, «es realitza de formes diverses en tots els membres [de l’Església]», precisava Pau VI 2 . Tots els seus membres són partícips de la dimensió secular, «però –reiterava sant Joan Pau II– ho són de formes diverses». De manera que seria equívoc atribuir la secularitat als laics i la no-secularitat als ministres i religiosos; més aviat, hi ha maneres diferents de realitzar la comuna secularitat cristiana.
Doncs bé, el «caràcter secular» és la forma pròpia que adopta en els laics la «dimensió secular» de l’Església; és la manera com es modalitza en ells la comuna secularitat cristiana, i que els distingeix dels ministres i dels religiosos, precisament perquè no pertany a la condició baptismal comuna a tots. La identitat del laic en tant que laic no deriva directament de l’ontologia sacramental del baptisme, sinó d’un do de l’Esperit, d’un carisma, que alguns anomenen «carisma de la secularitat laïcal» (G. Ghirlanda), o carisma de la «secularitat» en sentit estricte (P. Rodríguez).
El carisma de la secularitat laïcal
El Concili no aplica el concepte de carisma a la condició laïcal. Però el núm. 31 de LG ofereix una descripció dels laics que apunta a un carisma- vocació.
El Concili considera la condició laïcal, en una primera aproximació, com una realitat humana que els fidels laics tenen en comú amb els altres homes que no pertanyen al Poble de Déu. Aquesta realitat humana es descriu així: «Viuen en el món, és a dir, en totes i cadascuna de les activitats i professions, així com en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència hi està com entreteixida» (LG n. 31). Si el Concili només digués això, hauria fet una simple constatació antropològica i sociològica: els laics viuen implicats en el dinamisme de les situacions ordinàries de la vida del món. Si el text no anés més enllà, el món seria, a tot estirar, «àmbit» pastoral i «ocasió» per a la vida i el testimoni cristians; i el «caràcter secular», una circumstància extrínseca a la condició teològica d’aquest cristià laic. Ara bé, en l’exhortació apostòlica Christifideles Laici es diu: «Precisament en aquesta perspectiva els Pares Sinodals han afirmat el següent: “L’índole secular del fidel laic no ha de ser definida només en sentit sociològic, sinó sobretot en sentit teològic”» (n. 15).
De fet, el Concili passa a la teologia servint-se del concepte de «vocació»: «Ibi –és a dir, en les condicions de la vida al món– a Deo vocantur: allà són cridats per Déu perquè, exercint el seu propi munus a la llum de l’esperit evangèlic, a la manera del llevat contribueixin des de dins (ab intra) a la santificació del món». Així, doncs, l’índole secular és, en els laics, la seva realitat humana que es transforma per l’acció de l’Esperit en el contingut d’una vocació divina. Per això, «pertany als laics, per vocació pròpia, buscar el Regne de Déu gestionant els assumptes temporals» (LG 31). Aquesta condició dels laics en el món és el supòsit humà de la seva posició eclesial com a laics. La seva posició «dins l’Església» ve qualificada teològicament pel lloc que ocupen «al món». La seva vocació consisteix en la donació salvífica que l’Esperit fa al cristià de les mateixes tasques del món en què ja es troba inserit. L’Esperit assigna a aquest cristià com a vocació i missió, per «buscar el Regne de Déu», el lloc que ja tenia en l’ordre de la creació. Un carisma-vocació que abasta completament la manera de viure la condició baptismal i la seva manera de participar en la Missió. És el més comú dels carismes, que atorga al batejat com a tasca pròpia en l’Església la santificació «des de dins» (ab intra) de la dinàmica secular en què es troba inserit.
La vocació laïcal representa la manera ordinària en què l’Esperit fa que es doni a l’Església la condició de fidel. Per això, és comprensible que en el llenguatge habitual els laics siguin anomenats com els «cristians normals i corrents», la multitud dels fidels que formen l’Església. Però la condició laïcal, en rigor, no s’esgota en la vocació baptismal, que té en comú amb els ministres i els religiosos. En la condició laïcal, hi convergeixen dos elements units però teològicament diferents:
1) El primer element és de naturalesa sacramental, permanent i comú a qualsevol fidel cristià: és el baptisme i la secularitat inherent al baptisme;
2) El segon element és la manera carismàtica de viure el baptisme i de desplegar la secularitat baptismal; és el «caràcter secular» que acompanya el baptisme, però no s’identifica purament i simplement amb el baptisme: n’hi ha prou de tenir en compte que «aquesta» manera «canvia» amb el pas d’un laic a la condició ministerial o a la vida religiosa. I si canvia, tot romanent íntegre el baptisme, es fa palesa la seva naturalesa carismàtica, no sacramental. A l’Església, s’hi neix «fidel cristià» (baptisme) i, a més, «laic» (carisma del caràcter); però, quan sobre un fidel laic recau la crida al ministeri o a la vida religiosa, el sagrament de l’Orde o el carisma religiós no s’ «afegeixen» a una nua condició baptismal, sinó que, romanent intocat el baptisme mateix, es deixa de ser laic perquè canvia la forma laïcal (caràcter secular) de viure la secularitat baptismal, que es configura, ara, en el ministre i en el religiós, d’una altra manera.
La tasca «eclesial» dels fidels laics en tant que laics
El Concili reitera que la manera «eclesial» en què els laics participen en la Missió consisteix a «buscar el regne de Déu a través de la gestió de les coses terrenals, ordenant-les segons Déu». Però seria equivocat interpretar aquesta informació com si hi hagués dues esferes separades: una que és «espiritual», per als sacerdots i religiosos; i una altra de «terrenal», per als laics. El Concili afirma explícitament el contrari: «Són competència dels laics pròpiament, encara que no exclusivament, les tasques i les activitats seculars» (GS 43). «Correspon a tota l’Església treballar per tal que els homes puguin ser capaços d’establir rectament l’ordre de les coses temporals i ordenar-lo cap a Déu per Crist» (AA 7). El subjecte de la Missió és sempre l’Església ut talis. No obstant això, el Concili afegeix que aquesta instauratio és proprium munus dels laics (cf. AA 7). «La participació dels fidels laics [en la Missió] té una modalitat pròpia d’actuació i de funció, que, segons el Concili, “és pròpia i peculiar” d’ells »(Christifidelis Laici 15).
En rigor, allò que és propi dels laics no és la restauració de l’ordre temporal com a tal –tasca comuna a tot cristià–, sinó la seva manera de dur- la a terme. Aquesta manera consisteix en el fet que, en virtut del carisma de la vida laïcal, els laics es troben en una relació directa i constitutiva amb l’àmbit secular. Per als laics, ocupar-se de les realitats seculars és la seva vida humana, i el fer d’ordenar-les segons Déu és una exigència de la seva vocació cristiana.
Per això s’entén que el Concili afirmi que els laics «ocupen el lloc principal» en la gestió dels assumptes de la terra (cf. LG 36). Quan els laics assumeixen en Crist els assumptes terrenals als quals va unida la seva vida mateixa, llavors l’Església opera en els laics des de dins del món, des de les mateixes tasques en què ells es troben inserits. Quan passa això, l’Església és activa en les cruïlles del món: «Els laics tenen per vocació la responsabilitat de fer l’Església present i operant en els llocs i circumstàncies on ella no pot arribar a ser la sal de la terra si no és a través de ells» (LG 33). Aquesta presència dels laics és presència de l’Església, no és una longa manus instrumental de la jerarquia. El protagonisme dels laics en el món no és una simple estratègia pastoral, sinó una exigència teològica perquè l’Església realitzi la seva operativitat com a sagrament de salvació.
1 PAU VI, Discurs als membres dels Instituts seculars, dins de Ecclesia 1581 (1972) 11
2 Ibid.
José R. Villar
Professor de Teologia Sistemàtica a la Facultat de Teologia, Universitat de Navarra
