Superant la indiferència i les formes febles de religó

Vivim en un temps poc religiós. Qualsevol observador rep pràcticament cada dia senyals de la feblesa i de l’escassa vigència que, a la nostra època, tenen els elements característics de la religiositat, tant pel que fa a les persones com a les societats occidentals.

Causa o efecte d’això és el fet que l’univers religiós –o més exactament, el catòlic; amb l’Islam, no s’hi ha de jugar– és objecte d’escomeses i burles, no sé si gaire intel·ligents, però, en tot cas, ben poc valentes, tenint en compte cap on bufen els vents. Que una persona del nostre temps, amb aspiracions de ser algú, val més que no mostri les seves conviccions religioses més profundes, és, avui en dia, una idea comuna: en molts ambients, la religió és un llast del qual cal desfer-se per poder pujar.

Formes febles de religió

És una experiència comuna que allò que realment importa a les persones acostuma a anar acompanyat d’algunes (o de moltes) exigències, d’un compromís seriós, mentre que la versió lleugera de conviccions i objectius és força més fàcil de suportar... i, al mateix temps, profundament insatisfactòria. Aquesta observació també és vàlida –potser fins i tot especialment vàlida– en el cas de la religió com a factor conformador de l’existència. El filòsof Eugenio Trías, per exemple, va defensar una «religió en l’edat de l’esperit», segons la qual la religiositat es configura com una reacció del subjecte davant «d’allò que és sagrat», com a experiència religiosa espontània de l’esperit, que troba ressons dels seus interessos en elements d’experiències de religions diverses, que li resulta convenient afegir a aquella religió que és la seva. Per tant, cadascú té la seva pròpia experiència religiosa i, per què no, la seva pròpia religió, de la qual és fundador, profeta i fidel. Davant d’aquesta forma de nova religió de l’esperit, les religions i, particularment la cristiana, no passarien de ser –és una conclusió evident– formes diverses d’escanyar la llibertat i la racionalitat humanes, i, al capdavall, formes que serveixen per alienar l’esperit.

 En d’altres casos, la religió és situada en relació amb la sensibilitat emocional i estètica. N’és un exemple Karen Armstrong, l’escriptora irlandesa recentment guardonada amb el premi Princesa d’Astúries, en Ciències Socials, pels seus escrits sobre el significat de les religions. Armstrong ha declarat que, per ella, la religió pertany al mateix terreny que l’art, i que aquest és el camí –no el racional– per arribar a Déu; «la teologia és poesia», afirmava en una entrevista recent.

Les propostes de Trías i d’Armstrong tenen en comú que no exigeixen gran cosa als fidels de les seves propostes religioses. L’exigència a què ens referim aquí no és l’específica d’una vida moral elevada,
sinó la que s’atreveix a fer un judici sobre la veritat d’alguna religió. Encara més: com que es tracta de
religions del subjecte, d’allò que en sorgeix sense cap més consideració o, a tot estirar, davant d’allò que és absolutament desconegut, no és possible establir una relació entre aquesta religió i alguna cosa real que la transcendeixi. No es tracta de realitats, sinó de sentir-se bé.

Aquestes formes febles de religió conviuen pacíficament amb la indiferència religiosa que s’ha escampat com una onada imparable en la societat occidental. Així, doncs, no hi ha cap problema perquè hi hagi
persones que siguin religioses i d’altres que es mostrin indiferents. Tot és admissible si contribueix al benestar subjectiu. L’única cosa que no és acceptable per a la correcció dominant és la pretensió dels qui defensen que perquè hi hagi una relació entre la religió i la veritat hi ha d’haver una autèntica relació entre l’home i Déu. Ara bé, una religió de l’esperit subjectiu que sigui automanifestació del propi subjecte –sigui aquest particular o  transcendental– sí que pot ser cultura, però no pas religió, com ja va denunciar Barth davant de Schleiermacher.

La religió és cosa de dos

Una religió sense transcendència, sense relació amb la veritat, ¿podem afirmar que continua sent religió? Des d’un punt de vista fenomenològic, no hi ha pas cap dubte que és religió, perquè compta amb elements religiosos, com ara ritus, creences, principis morals... Però també es pot fer un judici més exigent en relació amb la pregunta de si es tracta o no d’una religió.

La relació religiosa suposa necessàriament una comprensió de la realitat antropològicament des-centrada, és a dir, no com una cosa estàtica que gira sobre ella mateixa, sinó dinàmica; no fonamentada en un mateix, sinó en relació amb un centre diferent del propi jo. Per dir-ho ras i curt, la religió és cosa de dos: de l’home i de la divinitat, sigui quina sigui la concepció que se’n tingui. La distinció entre l’home i Déu és condició bàsica d’una autèntica religió, de qualsevol religió veritable. Per això, l’home és religiós quan en la seva consciència i en els seus actes expressa una resposta a una Presència percebuda d’una o altra manera en el seu esperit. Com que és resposta, ni pot ser simple espontaneïtat, ni tampoc esdevenir-se en la pura llibertat que només decideix per un mateix i davant d’un mateix.

A què ens referim quan esmentem Déu? No pas a un què, sinó a Aquell, Algú que és diferent de l’home, que el transcendeix, i que és l’origen últim de la realitat i font de la bondat. És així que descobrim que només si hi ha una veritable relació amb Déu és possible parlar de religió. Per dir-ho amb altres
paraules: només hi ha «religió veritable» si hi ha veritable relació amb Déu. Sobre el fonament de la relació entre religió i veritat es poden identificar les característiques pròpies d’una religió seriosament considerada en què l’acció del subjecte és només una part de la realitat total: allò que l’home hi aporta
està vinculat amb la notícia (la bona nova) i la crida de l’Altre, que és Déu mateix.

Ara bé, parlar de veritable religió no equival a situar-se en un pla objectiu en què la referència Déu és universalment entesa i compartida. Déu és un, però les imatges de Déu són diverses i fins i tot contraposades: n’hi ha unes que són més veritables que les altres. Quina seria la imatge més perfecta de Déu? Podem respondre que aquella que, sense fer minvar Déu, dóna una plenitud més gran a l’home; aquella en què l’alteritat Déu-home sigui més fecunda per entendre millor Déu i l’home. D’aquesta manera, des d’un punt de vista  simplement social, la religió veritable seria aquella que realitzés de la manera més perfecta i en certa mesura d’una manera única l’acte de “re- lligar” (en llatí, re-ligo) l’home i Déu.

De tot el que hem anat dient, es deriva que la relació entre Déu i l’home és insubstituïble, i que, en aquesta relació, s’hi troba la pregunta sobre la veritat de la religió mateixa. Una religió de l’esperit (subjectiu) o interpretada com a experiència estètica complexa és radicalment tolerant (indiferent?) davant de qualsevol forma diversa d’entendre la religiositat i les seves expressions diverses. És en aquest context que s’ha desenvolupat la convicció, força generalitzada, que totes les religions són iguals, que totes són expressió de la interioritat que reacciona davant del misteri de l’existència. Per això, la raó per la qual unes persones tenen una religió, i unes altres en tenen una altra queda limitada a la tradició familiar, cultural o social. La geografia, el grup ètnic i el moment històric en què es viu serien, en aquest cas, determinants gairebé de manera absoluta, ja que també constitueixen l’única dimensió religiosa considerada, que és el subjecte mateix. En alguns casos (Islam o judaisme, per exemple), es justifica així el control familiar, cultural i social sobre les decisions dels individus pel que fa a la religió.

L’horitzó últim de la relacionalitat humana

Si no es reconeix una relació autèntica amb un Déu diferent d’un mateix, l’adhesió o separació de la religió rebuda és inseparable de l’adhesió o del bandejament de la família, de la cultura i de la mateixa societat. Per això, en determinades cultures, no és possible entendre la llibertat religiosa com un dret de l’individu. Per contra, en les societats secularitzades, la indiferència és la norma –la «dictadura del relativisme» de què va parlar sovint Benet XVI– i l’adhesió forta a una religió es converteix en una anomalia difícil d’entendre.

Una actitud oberta davant del fenomen religiós no s’oposarà a considerar, en primer lloc, el caràcter relacional de la persona humana, que porta a entendre l’existir com a co-existir i el viure com a con-viure. S’ha parlat més amunt de la realitat antropològicament des-centrada com una condició bàsica perquè hi hagi autèntica religió. Una explicitació d’això és el descentrament antropològic en què el punt de referència central de l’existència no és el jo aïllat, sinó el ser amb els altres. Aquesta relacionalitat humana essencial assoleix un horitzó últim i troba el seu fonament veritable en la relació única de l’home amb la realitat de Déu. Llavors, és impossible que, a partir d’una vida davant de Déu, la religió no sigui sinó reconeixement de Déu i respecte i amor per les seves criatures.

Per aquesta raó, quan s’apel·la a motius religiosos per justificar el menysteniment de persones diferents o per justificar qualsevol mena de  violència, de fet s’està violentant de manera punyent l’essència de la veritable religiositat; és, de fet, una corrupció absoluta de la religió, que es fa servir com a tapadora d’altres motius (socials, racials, culturals, polítics, etc.). Aquest abús de la religió constitueix objectivament una blasfèmia, tot i que, subjectivament, la responsabilitat pugui ser menor per ignorància o manipulació.

La proposta cristiana

La religiositat natural de les persones i dels pobles és una preparació per a la iniciativa salvadora de Déu, que, més enllà de la creació, s’ha encarnat i s’ha fet un de nosaltres. Aquest és el nucli de la proposta cristiana, que no és una altra més, sinó que es presenta com a la fe en Crist Jesús, el Fill enviat
per Déu a aquest món, per tal que, fet home, es convertís en el Salvador dels seus germans i obrís les rutes de la vida a la plenitud humana possible en aquest món i, finalment, en la vida eterna.

La proposta cristiana planteja la necessitat de vincular les religions i la revelació de Déu en Crist. La fe en Jesucrist com el Qui ens fa conèixer l’amor salvífic del Pare i el realitza amb la seva vida i mort redemptora apareix com a la via última i definitiva per la qual els homes són cridats a  respondre religiosament a Déu. En la predicació de l’Evangeli, hi ha una crida a descobrir la resposta última a tots els impulsos i anhels de la recerca religiosa de Déu. Les «llavors del Verb» escampades en el coneixement humà i els homes religiosos de tots els temps arriben al seu floriment i donen fruit quan troben la resposta esperada en la trobada amb el Mitjancer entre Déu i els homes, que és Jesucrist.

Per algunes persones, és comuna la idea que, per tal de creure en Crist, cal renunciar a exercir la racionalitat, i que el cristià és algú que només està amatent a allò que diguin les instàncies jeràrquiques de la institució eclesial. Aquesta caricatura tan simple ha tingut èxit per diversos motius. I és per això que qui es confessa cristià sap que ha de patir l’exclusió per principi en àmbits en què aquesta condició es considera com una mena de contaminació. A un li agradaria mantenir viva l’esperança que, com a mínim, algunes persones crítiques però de ment oberta, poguessin considerar seriosament les raons per creure que tenen tant persones senzilles com persones cultes. Però, malauradament, no és cosa que passi gaire sovint. Ara bé, n’hi hauria prou que consideressin l’explicació agustiniana de la fe com un «pensar amb assentiment» (credere est cum assensione cogitare). Aquesta és l’originalitat de la fe cristiana, pensar amb assentiment.

El cristià no renuncia a la seva raó. Encara més: considera immoral renunciar a l’exercici de la raó. Però, per contra, no confia que el seu judici individual sigui el criteri últim de la veritat. És per això que la fe sempre va acompanyada d’una certa tensió: la del qui busca entendre, però, al mateix temps, no situa el fonament de les seves certeses transcendents en el marc la pròpia comprensió, sempre limitada. El cristià escolta aquesta Presència que anomenem Déu, i entra en diàleg amb Ell: amb Jesucrist, Paraula clara, propera, feta carn, que, manifestant-se als homes, és digna de ser amorosament buscada, entesa i acceptada per la fe.

César Izquierdo

Professor ordinari de Teologia Fonamental, Universitat de Navarra