Soc espiritual, però no religiós: Per què?
Avui en dia, l’expressió «soc espiritual, però no religiós» se sent sovint. Coincideix amb la disminució del sentit religiós i la percepció que el materialisme cultural deixa insatisfet el cor de l’home.
La pregunta sobre el perquè d’aquest fenomen pot trobar diverses raons. Un d’aquestes, força simple, és que l’espiritualitat pot ser una resposta als anhels de transcendència inherents a la condició humana en tots aquells que, per algun motiu, rebutgen la religió.
Els anhels humans de transcendència
Quan es conrea realment la capacitat d’admiració, es pot descobrir alguna cosa que certament queda més enllà de nosaltres mateixos i dels nostres pensaments; alguns cosa, doncs, que ens transcendeix. L’ordre meravellós que trobem a la natura té aquest efecte. Els grecs el van anomenar «cosmos», precisament per indicar aquest univers organitzat, en contraposició amb el «caos». També ens transcendeix la bellesa que descobrim en una munió de coses, i un conjunt de valors que es revelen com a bons, com ara la generositat, la justícia i l’amistat, i que resulten diferents d’alguns altres que ens inventem o consensuem socialment. La bellesa d’un paisatge o de la posta de sol, la contemplació de la meravella de la vida, l’espectacle d’un cel ple d’estels, amb milions de sols i de galàxies, són, certament, motius per pensar en alguna cosa que ens depassa totalment.
La transcendència ve a respondre, especialment, la pregunta més radical que hom es pot fer sobre el sentit de la vida i els desitjos de plenitud i de felicitat que tots tenim i que no se satisfan amb les possessions externes, els reconeixements o tenint bona salut. Al llarg dels segles, aquests anhels de transcendència han trobar resposta en Déu –l’Ésser Transcendent en relació amb totes les activitats humanes–. Actualment, però, n’hi ha que cerquen una transcendència al marge de Déu, per tal de fonamentar-hi la seva espiritualitat.
N’hi ha d’altres que ni tan sols arriben a aquest punt, i es mostren insensibles davant la transcendència, immersos en el desig de viure més o menys intensament el present –el carpe diem d’Horaci– sense trobar-hi cap altre sentit que una satisfacció poc duradora. L’anhel de transcendència i la sensibilitat per alguna cosa i per algú que ens transcendeix, pot quedar afeblit per la manca de reflexió o per una excessiva dispersió o materialització de la vida. Una cosa semblant passar amb el fet de copsar la bellesa o de quedar captivat per la bona música. Una vegada, Benet XVI comparava la manca d’oïda musical amb la manca de sensibilitat davant de Déu: «la nostra manera de pensar i actuar –afirmava–, la mentalitat del món actual, la varietat de les nostres experiències poden reduir la sensibilitat davant de Déu, i deixar-nos “sense oïda musical” cap a Ell. I, tot i això, de manera oculta o evident, en cada ànima hi ha un anhel de Déu, la capacitat de trobar-lo».1
Així, doncs, la clau per trobar Déu consistiria a desenvolupar el sentit de la transcendència; en primer lloc, alliberant-la d’allò que li impedeix créixer. Ara bé, ¿es pot realment arribar a tenir una trobada personal amb Déu o bé només és possible aspirar a una espiritualitat sense religiositat? Al llarg de la història, moltes persones han donat una resposta afirmativa a la primera qüestió, però també n’hi ha d’altres que semblen inclinar-se per la segona proposta, i que refusen la transcendència de Déu.
Ruptura entre religiositat i espiritualitat
A Occident, i fins no fa pas gaire temps, parlar d’espiritualitat era el mateix que parlar de religiositat, i ser una persona espiritual equivalia a ser una persona religiosa; una persona amb una vida interior amarada de religiositat, amb una relació més o menys intensa amb Déu.
La indiferència cap a Déu o, com diria Nietzsche, la «mort de Déu» d’una part considerable de la població d’alguns països, no n’ha eliminat del tot els anhels de transcendència. I el buit de la religió es vol omplir amb una espiritualitat sense Déu. Una espiritualitat que queda reduïda a experiència interior de connexió amb la transcendència, que pot proporcionar sensació de salvació o d’alliberament de la poquesa humana, juntament amb uns valors que orientin la conducta.
Però, té sentit proposar una espiritualitat sense Déu? Abans de contestar aquesta pregunta, val més que aprofundim una mica en el significat del terme «espiritualitat». Aquesta paraula prové del mot hebreu ruach, que vol dir “esperit, alè, vent”, cosa que es pot interpretar com allò que dóna vida i anima alguna cosa. En aquest sentit, hi ha tradicions que parlen de l’esperit com a dimensió interna de la persona que caracteritza la part més profunda del seu ésser. És en l’esperit on la persona resta oberta a la transcendència i experimenta interiorment la realitat última de l’univers.
Les definicions tradicionals d’espiritualitat són inseparables de la fe religiosa. Així, doncs, segons McGrath2 , l’espiritualitat és allò que anima la vida de fe d’una persona i mou la fe d’una persona perquè assoleixi més profunditat i perfecció. L’espiritualitat abasta tota la persona (cos, ment, ànima, relacions); és una experiència viscuda i implica experimentar i conèixer Déu (no només saber-ne coses).
Algunes definicions contemporànies d’espiritualitat no exclouen Déu, però sí que consideren que la divinitat és un element completament separable de les característiques bàsiques de l’espiritualitat. Així, per a Scheiders, consisteix en «l’experiència d’esforçar-se conscientment per integrar la pròpia vida en termes no pas d’aïllament i autoabsorció, sinó d’auto transcendència cap al valor màxim que un percep. Si el valor últim és el Transcendent mateix, la Divinitat, aleshores l’espiritualitat és explícitament religiosa»3 . En altres definicions d’espiritualitat –són nombroses i variades–, s’esmenta la transcendència, és a dir, una realitat última, però no es fa referència a Déu.
Alguns partidaris de l’espiritualitat no religiosa no només prescindeixen de Déu, sinó que presenten l’espiritualitat com una cosa que s’ha alliberat de la religió i els seus dogmes, o que fins i tot s’hi oposa. En aquest sentit, s’ha afirmat: «Mentre que les religions sovint encaminen les persones cap a rituals i cerimònies socials, l’espiritualitat encamina un mateix cap endins, cap a la riquesa de coneixement, sentit, aspiracions i sentiments que un té a dins seu»4 . Així, doncs, l’espiritualitat no només seria possible sense Déu, sinó que substituiria la religió.
Els qui contraposen espiritualitat i religió potser han tingut l’experiència de veure persones religioses que s’han quedat només amb una religió purament legalista: reduïda a dogmes, ritus, cerimònies i normes de conducta, sense cap indici d’una espiritualitat real. Però això és una caricatura; més que religiositat és formalisme o legalisme religiós. Els ritus i cerimònies religioses troben el sentit genuí i l’objectiu final en l’espiritualitat.
Contra el legalisme religiós de la seva època, el mateix Crist ja hi va lluitar. Ell condemna les pràctiques exteriors realitzades per ser vistos pels altres5 i els qui es mostren orgullosos perquè compleixen la llei, com en la paràbola del fariseu i el publicà6 . Parla de lloar el Pare en esperit i de veritat,7 i critica els qui per fora aparenten, però interiorment estan corromputs –“sepulcres emblanquinats”, en diu–8 . Defensa els manaments, però posa en relleu una cosa tan espiritual com és l’amor9 .
De fet, tot el Nou Testament està amarat de sentit espiritual. Sant Pau remarca la necessitat de viure en l’esperit, i no en la carn,10 i diversos Pares de l’Església11–escriptors cristians primitius– desenvolupen aspectes variats de l’espiritualitat cristiana. Aquesta tradició espiritual es va perllongar a través de riques i diverses formes d’espiritualitat en l’Església Catòlica al llarg dels segles12, un fet que arriba fins als nostres dies,13 també per als cristians normals i corrents14.
D’altra banda, les espiritualitats sense religió també tenen les seves creences que són, això sí, pròpies de cadascuna d’elles. També poden tenir les seves pràctiques (meditació transcendent, ioga) i, de vegades, fins i tot alguns rituals. En alguns casos, es tracta d’autèntiques pseudoreligions.
Espiritualitat sense Déu?
Tornant a la pregunta més amunt formulada, la resposta és que es pot proposar una espiritualitat sense Déu; encara més: n’hi ha que accepten plenament aquesta formulació. Ara bé, una espiritualitat d’aquesta mena està mancada d’allò que li atorga el seu sentit més profund. Només arriben a tenir un sentit difús de transcendència, però no l’encerten a l’hora de descobrir Algú que personifiqui aquesta transcendència. S’assumeixen uns valors, però no es dóna la raó última del seu fonament: simplement, hi són.
A una espiritualitat sense Déu, també li manca una solidesa teològica que fonamenti les vivències espirituals. Algunes formes d’espiritualitat són apropar ELS QUI S'HaN aparTaT Temes d’Avui Núm. 57 • 2018 versions secularitzades de religions panteistes com l’hinduisme i donen caràcter diví a totes les coses existents o busquen la realitat última en forces còsmiques –l’origen i l’existència de les quals no acaben d’explicar–, o bé impliquen el jo humà en la reencarnació. En alguns casos, l’espiritualitat assumida deriva directament de religions, com el budisme, en què Déu no existeix o és considerat com a innecessari. En d’altres, l’espiritualitat és el resultat d’una amalgama de religions i creences, de dubtosa coherència interna, i amb un tarannà marcadament individualista, com és el cas de la New Age.
Per contra, per als cristians, el principal referent de la seva espiritualitat és Déu revelat en Jesucrist; el cristià busca viure en comunió amb Crist a través del do de l’Esperit Sant15. En aquest sentit, Aumann defineix l’espiritualitat cristiana com: «Una participació en el misteri de Crist a través de la vida interior de la gràcia, actuada per la fe, la caritat i altres virtuts cristianes». L’espiritualitat informa tota la vida dels cristians, sigui quina sigui la seva professió o el seu estat de vida, i ens porta a la santedat”.16
Una tercera crítica de l’espiritualitat sense Déu és la manca de fiabilitat i que ben just si aporta esperança. L’espiritualitat ha d’ajudar en moments difícils i proporcionar esperança per viure. Això exigeix que un pugui confiar plenament en allò que és el fonament de la seva espiritualitat. La fiabilitat no s’aconsegueix amb una espiritualitat basada en la percepció subjectiva o feta a mida per cada individu a partir de diverses tradicions religioses o espirituals. Els que viuen una espiritualitat sense Déu difícilment podran afirmar, com sant Pau, al final de la seva vida i referint-se a la seva vida espiritual, «perquè sé prou en qui he cregut.»17 Els espirituals sense religió es troben al món com els cristians abans de la seva conversió, sense Déu i sense esperança18. L’espiritualitat cristiana està fortament arrelada en Crist i en la seva salvació. «Se’ns ofereix la salvació –escriu Benet XVI– en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present: el present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar si porta cap a una meta, si en podem estar segurs, d’aquesta meta, i si aquesta meta és prou gran per justificar l’esforç del camí».19
Conclusió
L’aspecte positiu d’aquest auge de l’espiritualitat sense religió és que expressa el tedi del materialisme i d’una cultura hedonista que tot ho redueix a l’economia i el plaer. Ara bé, com hem mirat d’exposar, una espiritualitat sense Déu és feble. Li manca allò que li proporciona el seu sentit més profund, no té una solidesa teològica que fonamenti les vivències espirituals, mostra una fiabilitat escassa o nul·la i ben just si aporta esperança.
Si bé és cert que hi ha moltes expressions de religiositat que semblen separades de l’espiritualitat, això no és pas un fet inherent a la religiositat, sinó a les persones que l’exerciten. ¿Per què no redescobrir, doncs, la riquesa de l’espiritualitat cristiana i assumir-la en algunes de les seves formes? Potser valdria la pena considerar, com afirma el papa Francesc, que «la gran riquesa de l’espiritualitat cristiana, generada per vint segles d’experiències personals i comunitàries, ofereix una aportació preciosa a la voluntat de renovar la humanitat».20
El Papa actual hi afegeix, amb fermesa: «No podem defensar una espiritualitat que deixi de banda el Déu totpoderós i creador»21, tenint en compte, al mateix temps, que «el poder infinit de Déu no ens porta a defugir la seva tendresa paterna, perquè en ell s’hi combinen l’afecte i el vigor. De fet, qualsevol espiritualitat sana implica, al mateix temps, acollir l’amor diví i adorar amb confiança el Senyor pel seu poder infinit».22 És un fet que contrasta amb les espiritualitats tancades al reconeixement del Creador.
1 BENET XVI: Homilia de 24 desembre de 2009.
2 MCGRATH, Alister: Christian Spirituality. An Introduction. Oxford, UK: Blackwell, 1998.
3 SCHEIDERS, Sandra M., S. M. (1989): Spirituality in the Academy. Theological Studies 50, 4 (1999), pàg. 676-697.
4 Joan MARQUES, Satinder DHIMAN, and Richard KING: Spirituality in the Workplace: What It Is, Why It Matters, How to Make It Work for You. Fawnskin, CA, Personhood Press, 2007, pàg. 10.
5 Mt 6, 16-18; 23, 5.
6 Lc 18, 9-14.
7 Jn 4, 23-24.
8 Cf. Mt 23, 27.
9 Cf. Mt. 22, 35-3
10 Vegeu, per exemple: Gal 5: 13-26; 1 Cor 2:12-16, 3:3, 16:9, 9:11, 14:1.
11 Vegeu Manuel D. SÁNCHEZ: Historia de la espiritualidad patrística. Madrid, Editorial de espiritualidad, 1992.
12 AUMANN, Jordan : Christian Spirituality in the Catholic Tradition. London, Bloomsbury, 1985.
13 El Concili Vaticà II va proposar una rica espiritualitat (Pablo Martí, La espiritualidad cristiana en el Concilio Vaticano II, Scripta Theologica 45.1 (2013): 153-184), i el Magisteri més recent de l’Església no ha deixat d’insistir en les arrels espirituals de la vida cristiana. És el cas de sant Joan Pau II a l’encíclica Dominum et vivificantem (1986), Benet XVI a Deus caritas est (2009) i Francesc a Laudato Si’ (2015).
14 Jn 4, 23.
15 En termes semblants, l’espiritualitat s’ha equiparat amb la vida del cristià comunicada per l’Esperit Sant i orientada per la revelació divina (Charles-André BERNARD, Traité de théologie spirituelle. Paris, Cerf, 1986.
16 AUMANN, Jordan: Spiritual Theology. London, Bloomsbury, 1991, pàg. 18.
17 Cfr. 2 Tim 1, 12.
18 Cfr. Ef 2, 12.
19 BENET XVI: encíclica Spes salvi (2007), núm. 1.
20 FRANCESC: encíclica Laudato si (2015), núm. 216.
21 Ibidem núm. 75. 22 Ibidem, núm. 73.
