Allunyats de la religió que hi poden retornar
No és pas cap secret per a ningú que hi ha molta gent que viu indiferent a la religió o que només mostra expressions de religiositat de manera ocasional. Altres es fan una religió a la carta, seleccionant el que els sembla d’una o diverses religions, segons els gustos, sentiments o preferències. Tampoc no manquen els qui viuen obertament apartats de Déu. I, d’altra banda, en tots aquests grups, encara que faci el tema més complex, el cas és que no són pas pocs els batejats.
La bona notícia és que moltes altres persones viuen seriosament la seva fe, i això es fa palès en la conducta familiar, professional i social, en la vivència de la caritat fraterna, en el fet d’acudir regularment als sagraments i celebrar el dia del Senyor. Una altra notícia esperançadora és que no són pocs els qui, tot i mostrar-se indiferents a la religió, se’ls veu cercant transcendència i sentit a la vida. Cal no oblidar que la transcendència, acompanya l’existència humana i pot aflorar especialment davant d’esdeveniments colpidors o en superar certs prejudicis.
Hom es pregunta, per què aquesta indiferència o allunyament de Déu? La resposta és complexa i segurament hi conflueixen múltiples factors. Aquí en tractem alguns. Molts tracten d’omplir l’anhel humà de transcendència amb espiritualitat, però prescindint de tota religió. Afirmen: «sóc espiritual, però no religiós». L’espiritualitat s’identifica amb una veritable vivència de transcendència, sense dogmes, regles i actes de cultes, com passa amb la religió. Un servidor tracta d’això, tot argumentant que una religió sense espiritualitat no és una autèntica religió i que són justament la fe i la relació amb Déu les que proporcionen un bon fonament per a una ferma espiritualitat.
I què podem dir de l’acceptació de formes de religió elaborades des de la subjectivitat de cada persona? César Izquierdo, professor ordinari de Teologia Fonamental, reflexiona sobre això i, en general, sobre el que ell denomina «formes febles de religió», les quals conviuen pacíficament amb la indiferència religiosa. Argumenta que la religió, en realitat, és «cosa de dos»: de cada home, però també d’Algú que és diferent de l’home, que el transcendeix, i que és l’origen últim de la realitat i font de la bondat.
¿És, potser, la ciència l’obstacle per cercar Déu? Dit d’una altra manera, ¿és que la ciència actual fa innecessari Déu? El prof. Ignacio Sols afronta T-57_Tema portada 09-04-2018.qxp_T56_Tema portada.qxd 25/5/18 12:32 Página 6 PRESENTACIÓ Temes d’Avui Núm. 57 • 2018 7 aquesta pregunta, amb referència a la física i la seva divulgació. Ho fa partint d’una frase del gran científic Louis Pasteur, qui afirmava: «Saber poca ciència allunya de Déu, mentre que saber-ne molta hi apropa».
Un altre prejudici és aquest: ¿Com pot ser que hi hagi mal al món amb un Déu bo i misericordiós? El Dr. Joaquim González Llanos afronta aquesta qüestió, que fa palès el misteri del mal en el món, tot reconeixent-lo com a desconcertant, almenys a primer cop d’ull. Però hi ha molts exemples d’allò que anomenem mals que són font de béns. Això, juntament amb la llibertat humana, moltes vegades origen del mal, i el misteri de la creu, ajuden una mica a entendre que el mal no hauria d’allunyar de Déu.
El Dr. Ignasi Fuster analitza la influència de la cultura en l’allunyament de Déu i, més en concret, es fixa en l’home modern, que ha forjat el desig de ser ell mateix com el gran anhel que ha de regir la vida humana, fagocitant així el desig natural de Déu. Però, tot recordant sant Agustí, conclou afirmant que l’anhel d’un mateix pot acabar trobant Déu, que és més íntim que la pròpia intimitat.
Quan creients i no creients –o allunyats de la fe– accepten un diàleg obert i sincer poden trobar punts de concurrència. Conversar sense prejudicis pot ajudar a descobrir les grans aportacions de la religió tant en l’àmbit personal com social i cultural. Un exemple d’aquest diàleg és el que van tindre Jürgen Habermas, un dels grans filòsofs contemporanis, i Josep Ratzinger, el brillant teòleg que tots coneixem, el 2004. Aquest diàleg és analitzat pel Dr. Ferran Rodríguez, qui destaca la importància d’una raó oberta a la religió i d’una fe que reconegui la capacitat de la raó per cercar la veritat.
Josep Miró i Ardèvol reflexiona sobre aquells que diuen d’ells mateixos «soc catòlic, però no massa», una expressió que agrupa els qui es confessen catòlics però que, en diversos graus, estan lluny de la pràctica i la vinculació eclesial. Per apropar-los, proposa tres tipus de respostes. La primera és treballar per a una modificació del marc de referència de la nostra societat, tan adversa a la fe cristiana i a la mateixa Església. La segona és argumentar sobre els beneficis personals i socials que genera la vida cristiana. La tercera, i més essencial, és l’anunci de l’Evangeli a aquestes persones per tal de conduir-les al misteri de Déu per mitjà de Jesucrist. Tal com afirma Yago de la Cierva, en un altre article d’aquest número, fent-se ressò d’un llibre seu, hem de «presentar la fe sense alçar la veu».
Parlant de bones notícies, cal afegir-hi que, en el nostre temps, també hi ha conversions, com ens mostren els personatges de la pel·lícula Converso de David Arratibel, i que ens comenta Jaume Figa.
Domènec Melé
Director de Temes d’Avui
