Claus per comprendre l’homosexualitat des de la perspectiva bíblica

Glòria Heras Oliver

Dra. en Teologia Bíblica

Alguns autors reclamen una exegesi nova dels textos bíblics que fan referència a l’homosexualitat per tal de comprendre quin pot ésser el seu autèntic significat. Afirmen que, fins al moment actual, aquests textos no s’han traduït correctament o no s’han interpretat bé a causa de la influència d’una visió tradicionalista de la Bíblia. El seu objectiu és demostrar que la Bíblia no aporta dades significatives ni decisives que permetin fer un judici negatiu sobre la moralitat de la pràctica homosexual[1].

La perspectiva de l’estudi que em proposo fer és bíblica-teològica. Per dur-la a terme, en primer lloc hem de saber de quin tipus de textos parlem, llegir-los en el seu context i tenir en compte el gènere literari en què estan compostos. D’altra banda, caldrà llegir els textos de l’Antic Testament a la llum del Nou. Finalment, intentarem comprendre quin és el sentit dels textos des de la globalitat del missatge bíblic revelat, i descobrir la seva força apel·lativa per a l’home d’avui.

Al llarg de la Bíblia, es troben poques referències al tema que ens ocupa. Tanmateix, el número de textos és suficientment significatiu i permet copsar-ne adequadament el seu sentit. Deixem parlar als textos bíblics.

L’homosexualitat en l’Antic Testament

 El Gènesi és el llibre que relata un dels episodis més extensos relacionat amb el nostre tema: la destrucció de Sodoma. L’autor ens introdueix a poc a poc en la narració. Primer descriu quines són les característiques de la ciutat que Lot va escollir per tal d’instal·lar-se amb la seva família. Ens diu que es trobava situada a la plana del Jordà i era molt rica perquè estava regada de cap a cap, «como un jardí de Jahvè» (Gn 13, 11). La seva gent era «molt dolenta i pecadora davant la presència de Jahvè» (Gn 13, 13); de fet, havia arribat fins a dalt del cel la notícia que «el seu pecat és ben greu» (Gn 18,20), i Déu va haver d’enviar uns missatgers per tal de comprovar-ho. Tot i que Abraham intercedeix a favor dels habitants d’aquesta ciutat, i tracta de deslliurar-los implorant el perdó en cas de trobar deu homes justos, els missatgers no solament no en troben cap (llevat de Lot), sinó que són assetjats violentament per «tot el poble sense excepció» (Gn 19, 4) i aconsegueixen defensar-se de manera extraordinària.

 Actualment, alguns autors discuteixen quin va ésser el pecat d’aquesta ciutat, que la va fer mereixedora del càstig de la destrucció per sempre. Alguns d’ells apunten cap a la manca d’hospitalitat[2]. Segons el meu parer, sembla evident que no s’ha de parlar d’un únic pecat sinó d’una situació generalitzada de culpa, però també és clar que un dels més rellevants era el de la pràctica homosexual. El text diu que una multitud assetja la casa de Lot per «conèixer»[3] els visitants que acaben d’arribar. El verb hebreu que utilitza no es refereix a un simple coneixement, sinó a les relacions sexuals. De fet, així ho entén Lot, que davant d’aquesta proposta, els ofereix les seves filles i la reacció dels habitants parla per ella mateixa. És clar, doncs, quina era la seva intenció i, en conseqüència, quin era el pecat dels sodomites.

 A més, arribem a aquesta conclusió no tan sols per la lectura del text del Gènesi, sinó per altres passatges que mencionen aquesta destrucció. En efecte, Sodoma apareix expressament citada 46 cops a la Bíblia, la majoria dels quals es fa servir com una imatge de la ciutat que fou desolada por la seva gran impietat i manca de conversió. En l’AT, que ara ens ocupa, hi trobem 16 referències en diversos llibres, dues al Deuteronomi[4], i la resta a sis profetes diferents[5]. També hi ha alguna al·lusió a l’episodi que va esdevenir a Sodoma, en el llibre de la Saviesa[6]. La lectura detinguda d’aquests texts posa en relleu que a Sodoma la perversió humana havia arribat a tenir manifestacions diverses i que fins i tot es gloriaven de la seva manca de moralitat (Is 3,9). Hi havia comportaments violents, falta d’hospitalitat, supèrbia, excés de vida ociosa i també s’havien ultrapassat els límits acceptats per la cultura israelita en matèria sexual[7]. I tots aquests comportaments es consideraven abominables per a Déu. El profeta que descriu de manera més detallada la falta de moralitat dels habitants de Sodoma és Ezequiel, però també afirma que seran tractats amb més indulgència a la fi del temps que els seus contemporanis jueus, perquè la seva ignorància era major. Més endavant, veurem que a la predicació de Jesús trobem unes paraules semblants.

 Les paraules dels profetes són fortes, però el seu missatge roman sempre obert a l’esperança del perdó de Déu. Mostren que el càstig és una medecina, dura però eficaç, perquè fa l’home conscient del seu mal, de la seva indigència, i de la necessitat de la clemència divina.

Trobem un episodi similar a Sodoma en el capítol 19 del llibre dels Jutges. En aquest cas, el succés esdevé a Gabaà, una ciutat habitada pels membres de la tribu de Benjamí. És un relat terrible, que també narra diversos comportaments que evidencien una greu corrupció moral. Com en un «crescendo», es menciona la manca d’hospitalitat, l’intent d’abusar del levita que acaba d’arribar a la ciutat, el maltractament d’una dona fins a provocar la seva mort cruel i, finalment, la lluita fratricida de les tribus d’Israel, que va causar milers de morts, i que va tenir com a detonant el que va succeir a Gabaà. L’episodi en conjunt és condemnat explícitament amb les paraules següents «Mai no s’havia vist una cosa semblant d’ençà que els israelites van pujar d’Egipte fins avui» (Jt 19, 20).

Per últim, hi ha dos textos més a l’AT, de caràcter legislatiu, que fan referència a la pràctica homosexual. Es tracta de lleis apodíctiques, formulades categòricament com a prohibicions, que no admeten excepció. L’enunciat de la qüestió que ens ocupa és concís: «No jauràs amb cap home com es jeu amb una dona» (Lv 18,22), ve seguit del corresponent judici moral: «és una abominació» (Lv 18,22), i de la sanció que li pertoca: «seran castigats de mort» (Lv 20, 13).

 Aquests textos del llibre del Levític apareixen en el marc de l’anomenada Llei de santedat (Lv 17,1-26,46), que conté les prescripcions sobre els sacrificis, les condicions per a la santedat de la unió conjugal i per evitar les abominacions, així com diverses normes de culte i moral. El poble d’Israel havia de complir aquests preceptes per ésser sant, com sant és Déu. En altres paraules, la Llei revela la voluntat de Déu. Per això, complir-la significa portar una forma de vida justa, des de la perspectiva religiosa i moral, no purament legal.

                       Fins aquí els textos que hem trobat a l’AT. Convé retenir dues dades d’interès. En primer lloc, el fet que apareguin referències en llibres de característiques literàries i èpoques diverses –relats, lleis, oracles dels profetes, reflexions dels savis– indica que es tracta d’una qüestió sobre la qual hi ha una ensenyança suficient. En segon lloc, hem observat que hi ha un rebuig manifest per la pràctica homosexual, que mereix la destrucció de diverses ciutats, de les quals Sodoma n’és el paradigma[8]. Un cop hem arribat a aquest punt, ens podem preguntar si aquest plantejament de la Bíblia és degut a un prejudici cultural[9] o potser podem parlar d’una autèntica intuïció teològica, que comporta una ètica d’acord amb la dignitat humana. Per donar una resposta adient hem d’examinar els textos del Nou Testament.

L’homosexualitat en el Nou Testament

Els Evangelis donen un testimoni unànime de la manera de comportar-se de Jesús, obert a tot tipus de persones. Sempre acull a qui se li apropa sense mostrar cap mena de discriminació. Són nombrosos els relats que il·lustren aquesta actitud. Escull el publicà Mateu per ser un del seus apòstols (Mt 9, 9-13), agraeix les atencions que rep d’una dona amb fama de pecadora a casa del fariseu Simó (Lc 7, 36-50), cura la filla d’una dona sirofenícia (Mt 21, 28), etc. Al capdavall, doncs, Jesús no es deixa influir per condicionaments socials ni de caràcter religiós. S’atansa a tots els qui la Llei declarava impurs, i a tothom ofereix el perdó. Sense negar el pecat, quan existeix, ofereix la misericòrdia, com en el cas de la dona adúltera a la qual salva de morir lapidada, segons manava la Llei, animant-la alhora a no pecar més[10].

Jesús mostra amb la seva vida que el pecat no té l’última paraula, perquè hi ha el perdó. Però, per rebre aquest perdó, és necessari reconèixer la pròpia situació, reconsiderar-la, convertir-se; és a dir, abandonar la forma de vida equivocada. És possible dur a terme tot aquest procés quan es coneix tant la situació personal com l’actitud misericordiosa de Déu. En canvi, és impossible quan la persona ignora ambdues realitats. I a aquesta situació d’ignorància es refereix Jesús en les dues ocasions en què fa al·lusió a la destrucció de Sodoma: els seus habitants no varen conèixer les obres del Déu vertader, no varen ser espectadors de cap miracle, i per tot això seran tractades amb major indulgència al Judici final que les ciutats que varen refusar els enviats per Jesús, per difondre el seu missatge[11].

 Si parem atenció a l’ensenyament de Jesús, observarem que hi ha referències al matrimoni. I també a l’adulteri, al divorci, i a qualsevol comportament que neixi d’un cor impur[12], però no hi ha cap menció explícita de la pràctica homosexual. Tanmateix, les al·lusions al càstig de Sodoma que acabem d’esmentar reflecteixen una clara continuïtat amb el missatge veterotestamentari sobre aquesta qüestió[13].

             Precisament, l’enfocament del càstig merescut per la falta de conversió és el punt en comú entre els evangelis i diverses epístoles, concretament, la segona de Pere, la primera als Corintis[14], Romans, la primera a Timoteu, i Judes. En tots aquests casos, es vol posar en guàrdia als membres de les incipients comunitats cristianes davant la forma de vida de la societat pagana del seu temps, perquè abandonin la conducta immoral, i estiguin alerta davant els qui la difonen. En aquestes cartes, s’enumeren diversos pecats, freqüents en el món grecoromà, per on va començar a expandir-se el cristianisme, i un dels que es menciona es la pràctica homosexual. Esmenten també el desordre moral característic de Sodoma com una conducta llicenciosa (2 Pe 6-10) que consisteix en l’ús antinatural de la carn (Jud 1,7). Sant Pau, per la seva banda, en l’epístola als Romans, assenyala que hi havia homes i dones que la practicaven (Rom 1, 26-27).

La lectura de aquests textos ens permet desenvolupar una mica més l’explicació teològica: els qui s’aparten de Déu, i fins i tot refusen conèixer-lo, cauen en la idolatria, que es manifesta de formes diverses; i aquesta condueix al desordre moral, primer individual però al final també social. Per tant, el pecat no és tan sols una qüestió individual, sinó que posa en dubte la relació amb Déu i acaba reflectint-se en el desordre de la vida social. Amb tot, encara que l’home s’allunyi del seu creador, Déu sempre està disposat a perdonar a qui es converteixi i demani la seva misericòrdia.

Consideració final

 L’estudi del conjunt de textos de l’Antic i el Nou Testament ens permet afirmar que la Bíblia reprova la pràctica homosexual[15]. Però, quin és el motiu? Té validesa per al món d’avui? Per respondre a aquestes preguntes, ampliem la nostra perspectiva i parem atenció al missatge salvífic que transmet la Bíblia en el conjunt dels llibres que la componen.

 Des de les primeres pàgines, la Bíblia narra la història de l’home com una història de salvació. El relat de la creació ensenya que Déu dóna a cada criatura una manera de ser i d’atansar la seva finalitat o plenitud. Pel que fa a la persona humana, l’ensenyament bíblic mostra que gaudeix d’una gran dignitat, perquè ha estat creada a imatge i semblança de Déu. En aquest sentit, qualsevol ús antinatural del seu cos (i així s’entén la pràctica homosexual) és contrari a aquesta dignitat. A més, Déu va crear l’home com a dona i baró, cridats a donar-se en l’amor i a transmetre la vida a través de l’amor mutu. Així, doncs, l’ús recte de la sexualitat humana té a veure amb la seva naturalesa intrínseca[16].

 D’altra banda, la Bíblia mostra que Déu vol establir una relació personal amb l’ésser humà. El terme que utilitza per anomenar aquesta relació és «aliança», és a dir, un pacte basat en el compromís. Déu, en oferir l’aliança, dóna al comportament humà una dimensió insospitada: quan l’home viu d’acord amb allò que Déu espera d’ell, la seva vida arriba a la plenitud i, al final del temps, a la vida eterna. En cas contrari, la vida humana serà precària i el càstig final també serà definitiu. En la vida humana, per tant, hi ha una dimensió moral i religiosa que ha de menar el seu comportament.