Homilies que abrusen els cors

L’Exhortació apostòlica del Papa Francesc, Evangelii gaudium (EG) (La joia de l’Evangeli)[1], de 24 novembre de 2013, dedica una bona part del text a parlar de la homilia (núm. 135-144) i a la seva preparació (núm. 145-159).

     Alguns fets de l’inici del pontificat són un bon marc de referència per situar-nos. El 22 de març del 2013, van començar les homilies del Papa Francesc a la missa celebrada a les 7 del matí a la capella de l’Esperit Sant de la Casa Santa Marta per a grups de gent que treballa al Vaticà. Desprès, hi han passat altres grups de persones. Ja ha sortit el segon volum d’aquestes homilies, “Las homilías de la mañana. En la Capilla de la Domus Sanctae Marthae“ (del 2 de setembre de 2013 al 31 de gener de 2014). El lloc i les circumstàncies permeten que l’homilia sigui més breu, més concreta en les aplicacions, però sempre deixa veure també quelcom que ens ajuda a tots.

     Amb aquest inici, no ens hauria de sorprendre que el primer document programàtic del Papa Francesc dediqués una bona atenció a les homilies. També l’Exhortació apostòlica post-sinodal Verbum Domini de Benet XVI (núm. 59-60) havia tractat el tema amb consells profunds i pràctics, comentats a Temes d’Avui (núm. 39, gener-abril 2011). A més, la nova edició del Directori per al ministeri i la vida dels preveres de la Congregació per al Clergat –és de l’any 2013; accessible en format electrònic en diverses llengües, però no en català; la primera edició del 1994 fou publicada en català per l’Editorial Claret– dedica algunes pàgines a la predicació de la Paraula (núm. 62-65). Val la pena esmentar la gran difusió de les homilies de Benet XVI, especialment entre el clergat i el públic culte, sovint també entre gent allunyada de la pràctica religiosa.

     El Papa Francesc continua aquesta tasca i l’enriqueix amb la seva experiència de pastor d’una gran capital com Buenos Aires i en un món, en el qual, gràcies a Déu, la religiositat popular és vivent i càlida, encara que corre el risc d’ésser sufocada per la societat trista de l’individualisme. De les tres característiques de la predicació segons sant Agustí: ensenyar, agradar i moure a posar-la en pràctica (doceat, placeat, moveat), el Papa actual subratlla la unitat de totes tres i deixa clar que el sol aspecte d’ensenyament no assoleix la finalitat de la homilia. No es tracta de sentimentalisme, sinó de copsar que el cor humà, en el sentit integral i bíblic, reuneix intel·ligència, voluntat, sentiments.

L’ homilia: una comunicació entre cors, el de Déu i el dels seus fills

Ens ajuda pensar què no és una homilia. No és una classe de doctrina, de moral o d’exegesi, ni una xerrada, ni una meditació, ni l’anunci primer de l’evangeli, ni una catequesi. Certament és indispensable la bona saviesa teològica del predicador i la seva fidelitat al Magisteri, però tots sabem que el gènere homilètic és diferent. Amb paraules de sant Joan Pau II, citades per Francesc: «la proclamació litúrgica de la Paraula de Déu, sobretot en el context de l’assemblea eucarística, no és tant un moment de meditació i de catequesi, sinó que és el diàleg de Déu amb el seu poble, en el qual són proclamades les meravelles de la salvació i proposades sempre renovadament les exigències de l’aliança.»[2]

     Diàleg de Déu amb el seu poble. D’aquí surten algunes conseqüències concretes i importants. Es tracta que brilli el Senyor, no de lluir-se. El celebrant és mitjancer, però predica aplicant-se la Paraula de Déu a ell mateix: hi queda implicat. En general, ha de ser més aviat breu. «Si l’homilia es prolongués massa, afectaria dues característiques de la celebració litúrgica: l’harmonia entre les seves parts i el ritme» (EG 138). En aquests darrers anys, almenys entre preveres joves quan es parla de homilies surten sovint nombres concrets: per exemple, deu minuts per als diumenges (millor encara només vuit), i un parell o tres de minuts per als dies feiners, allí on hi ha aquesta possibilitat de tenir-la. Acostumats a escoltar bons comunicadors, entenem que fer ressonar en poc temps la Paraula de Déu en els cors dels participants a la Missa és quelcom molt eficaç i exigeix una bona preparació.

     Déu parla al seu poble en un to familiar, com un pare, com una mare: «l’Església és mare i predica al poble com una mare que parla al seu fill, sabent que el fill confia que tot el que se li ensenyi serà a fi de bé perquè se sap estimat. A més, la bona mare sap reconèixer tot el que Déu ha sembrat en el seu fill, escolta les seves inquietuds i aprèn d’ell. L’esperit d’amor que regna en una família guia tant la mare com el fill en els seus diàlegs, on s’ensenya i aprèn, es corregeix i es valora allò que és bo; així també passa en l’homilia» (EG 139). És un paràgraf esplèndid. Amb aquestes característiques és bonic fer l’homilia; en gaudeix el celebrant i també gaudeixen els qui escolten. No és un sermó que s’aprèn de memòria, com li passava als primers anys al sant Rector d’Ars, Joan Maria Vianney, fins que, per sort, li van dir que era més viva i interessant la seva transmissió de l’evangeli que les citacions d’autors importants cercades en els llibres d’aquell temps per als predicadors.

     El model és naturalment la predicació de Jesús mateix: «Hom s’admira dels recursos que tenia el Senyor per dialogar amb el seu poble, per revelar el seu misteri a tots, per captivar gent comuna amb ensenyaments tan elevats i de tanta exigència. Crec que el secret s’amaga en aquesta mirada de Jesús cap al poble, més enllà de les seves debilitats i caigudes: «No tinguis por, petit ramat, perquè al vostre Pare li ha plagut donar-vos el Regne» (Lc 12,32); Jesús predica amb aquest esperit. Beneeix ple de goig en l’Esperit el Pare que li fa venir els més petits: «Jo et beneeixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has ocultat aquestes coses a savis i intel·ligents, i les has revelat als senzills» (Lc 10,21). El Senyor es complau de debò a dialogar amb el seu poble i al predicador li toca fer sentir aquest gust del Senyor a la seva gent» (EG 141).

       És important «la proximitat cordial del predicador, la calidesa del seu to de veu, la mansuetud de l’estil de les seves frases, l’alegria dels seus gestos» (EG 140). És quelcom propi de la maternitat espiritual de l’Església i a nosaltres ens recorda l’estimat venerable Dr. Josep Torras i Bages –ens recordem de demanar-li favors per arribar a la seva beatificació?– quan escrivia que «per guiar i transmetre a totes les generacions el tresor de la Veritat divina, Nostre Senyor Jesucrist no fundà una acadèmia, no escollí una escola filosòfica, no es fià d’un conjunt de savis: fundà la santa Església catòlica, establí una mare que criés i eduqués fills; i la descendència espiritual de Jesucrist, així es perpetua sobre la terra per una generació que mai no s’estronca.»[3]

       El sacerdot s’ha de preparar, però no ha d’estar preocupat, sinó tranquil i confiat en l’Esperit Sant. «Fins i tot les vegades que l’homilia resulti una mica avorrida, si hi ha present aquest esperit materno-eclesial, sempre serà fecunda, així com els avorrits consells d’una mare donen fruit amb el temps en el cor dels fills» (EG 140). Estem davant una acció sobrenatural. Som mitjancers de la Paraula divina, instruments de l’acció de l’Esperit Sant. «La Paraula té en ella mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix sola també quan l’agricultor dorm (cf. Mc 4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inabastable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diverses que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes» (EG 22).

       El diàleg de Déu amb els seus fills és una comunicació entre cors. «Es realitza pel gust de parlar i pel bé concret que es comunica entre els que s’estimen per mitjà de les paraules. És un bé que no consisteix en coses, sinó en les persones mateixes que mútuament es donen en el diàleg. (...) comunicació entre cors que es dóna en l’homilia i que ha de tenir un caràcter quasi sacramental: «La fe ve de la predicació, i la predicació, per la Paraula de Crist» (Rm 10, 17)» (EG 142).

       A tothom arreu el món li agrada que Francesc escrigui: «La predicació cristiana, per tant, troba en el cor cultural del poble una font d’aigua viva per saber el que ha de dir i per trobar la manera com ha de dir-ho. Així com a tots ens agrada que se’ns parli en la nostra llengua materna, així també en la fe ens agrada que se’ns parli en clau de «cultura materna», en clau de dialecte matern (cf. 2M 7,21.27), i el cor es disposa a escoltar millor. Aquesta llengua és un to que transmet ànim, coratge, força, impuls» (EG 139).

       Alhora, en l’homilia, «la veritat va de bracet de la bellesa i del bé» (EG 142). És formidable comprovar una altra vegada com la reflexió teològica cristiana va enlairar la filosofia grega fins al punt d’arribar a una síntesi harmoniosa i dir que la realitat té aquestes característiques inseparables: unitat, veritat, bondat i bellesa. Ho va recordar fa pocs anys de manera magistral Rémi Brague[4]. Molts sacerdots, quan senten la paraula «metafísica», recorden precisament aquest punt tan central que alimenta la pròpia pregària i permet d’ajudar més totes les persones.      

La peculiar professionalitat de la preparació de les homilies

Agraïm al Papa que ens ajudi a millorar i que ho faci amb senzillesa i de manera concreta. «Amb molt afecte, vull deturar-me a proposar un camí de preparació de l’homilia. Són indicacions que per a alguns podran semblar òbvies, però considero convenient suggerir-les per recordar la necessitat de dedicar un temps de qualitat a aquest preciós ministeri» (EG 145).

       Hi ha tantes maneres de predicar com predicadors. Però convé que Francesc ens transmeti la seva experiència i toqui les dificultats més comunes. Potser la primera per trobar temps de qualitat és la dispersió que ens envolta. És aquest un dels temes força interessants plantejats a la novel·la El despertar de la señorita Prim (2013). «Alguns rectors solen plantejar que això no és possible a causa de la multitud de tasques que han de realitzar; no obstant això, m’atreveixo a demanar que cada setmana es dediqui a aquesta tasca un temps personal i comunitari prou prolongat, encara que hagi de donar-se menys temps a altres tasques també importants. La confiança en l’Esperit Sant que actua en la predicació no és merament passiva, sinó activa i creativa. Implica oferir-se com a instrument (cf. Rm 12,1), amb totes les pròpies capacitats, perquè puguin ser utilitzades per Déu. Un predicador que no es prepara no és «espiritual»; és deshonest e irresponsable amb els dons que ha rebut» (EG 145).

       El núm. 14 del Decret Presbyterorum ordinis del Concili Vaticà II ajuda a enfocar el problema de la dispersió: «els preveres, implicats i atabalats per les nombroses obligacions del seu ministeri, no poden deixar de pensar amb neguit com poden aconseguir la unitat entre la seva vida interior i la magnitud de l’acció exterior. I aquesta unitat de vida no es pot assolir ni amb el simple ordre de l’obra pastoral, ni amb la simple pràctica dels exercicis de pietat, tot i que hi ajuden molt. En canvi, sí que hi poden arribar, els preveres, imitant en el compliment del ministeri l’exemple de Crist, l’aliment del qual era complir la voluntat d’Aquell que el va enviar per completar la seva obra».

       Un bisbe italià, molt estimat pels seus preveres, i pels d’altres diòcesis per la seva paternitat espiritual i pels recessos, recordava un rector de parròquia que li deia: per mi, el moment d’inspiració per a l’homilia són els minuts d’afaitar-me! Potser no és l’únic cas, però cal afegir-hi que normalment una bona idea per a si mateix i per als altres arriba en moments impensats, si hi ha hagut abans «un temps personal i comunitari prou prolongat» (EG 145).

Consells pràctics per la predicació

       El Sant Pare tracta els temes centrals: què diuen els textos de la litúrgia? Què em diuen a mi? Què diuen als altres fidels que participen a la celebració? Voldria subratllar només alguns punts.

       El primer pas és invocar l’Esperit Sant i així poder «prestar tota l’atenció al text bíblic,que ha de ser el fonament de la predicació». Aquesta actitud és exercici de «culte a la veritat», és humilitat del cor. Demanem al Paràclit el foc de l’amor i la llum per aprofundir. Diu el Papa que «la preparació de la predicació requereix amor. Hom només dedica un temps gratuït i sense pressa a les coses o a les persones que estima; i aquí es tracta d’estimar Déu que ha volgut parlar. A partir d’aquest amor, un pot aturar-se tot el temps que calgui, amb una actitud de deixeble: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta» (1 S 3,9)».

       Un consell preciós: «el més important és descobrir quin és el missatge principal, el que estructura el text i li dóna unitat» (EG 147). Cercar el que l’autor vol dir. Si no, un aprofita un text qualsevol per dir el que li sembla millor. «Quan un s’atura a tractar de comprendre quin és el missatge d’un text, exerceix el «culte a la veritat». És la humilitat del cor que reconeix que la Paraula sempre ens transcendeix, que no som «ni els amos, ni els àrbitres, sinó els dipositaris, els heralds, els servidors»» (EG 146).

       Què em diuen a mi els textos de la missa? Estem en el punt més important .Tots ens adonem que l’homilia ens compromet a tots: als qui escoltem i al que ens parla. Algunes persones m’han comentat amb goig que sant Tomàs d’Aquino sigui un dels autors més citats a La joia de l’Evangeli. És bonic llegir: «la predicació consistirà en aquesta activitat tan intensa i fecunda que és «comunicar als altres el que un ha contemplat» (Summa Theologiae II-II, q.188, art. 6). Contemplar no és només mirar amb el cap, sinó sobretot amb el cor. Per això Francesc diu amb molt de realisme: «En la presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo preguntar, per exemple: «Senyor, què em diu a mi aquest text? Què vols canviar de la meva vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Per què això no m’interessa?», o bé: «Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atreu? Per què m’atreu?» (EG 153).

       Sant Josepmaria, a qui vaig poder escoltar moltes vegades, parlava molt de ficar-se dins l’Evangeli com un personatge més. En un punt de Forja, ho diu d’una manera especial: «Quan obris el Sant Evangeli, pensa que el que s’hi narra —obres i dites de Crist— no solament has de saber-ho, sinó que has de viure-ho. Tot, cada punt relatat, s’ha recollit, detall a detall, a fi que ho encarnis en les circumstàncies concretes de la teva existència. —El Senyor ens ha cridat als catòlics per tal que el seguim de la vora i, en aquell Text Sant, hi trobes la Vida de Jesús; però, a més, hi has de trobar la teva pròpia vida. Aprendràs a preguntar tu també, com l’Apòstol, ple d’amor: «Senyor, què vols que jo faci?...» —La Voluntat de Déu!, sents en la teva ànima de manera terminant. Doncs, agafa l’Evangeli cada dia, i llegeix-lo i viu-lo com a norma concreta. —Així han procedit els sants» (n. 754). A mi, m’ajuda especialment aquest: però, a més, hi has de trobar la teva pròpia vida.

       Aquesta contemplació no es aïllament. «Un predicador és un contemplatiu de la Paraula i també un contemplatiu del poble», escriu Francesc (EG 153). No és qüestió de dir alguna cosa interessant. És molt més: com diu el venerable Pau VI a l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, molt citada per Francesc, cal procurar descobrir «el que el Senyor desitja dir en una determinada circumstància». Demanar llum al Senyor per contemplar el món i totes les persones, especialment les que participen a l’Eucaristia amb els ulls del seu cor misericordiós.

       Els últims consells de Francesc (EG 156-159) miren al com: com va fer Jesús, emprar imatges, amb un llenguatge senzill, amb un to positiu que cerca de fer fructificar el millor de cada persona; la claredat, l’ordre també són importants. Recordo una persona gran que venia a la Missa de les deu; un dia a la sagristia diu al celebrant: avui vostè no ho ha fet tan bé com altres vegades; ha dit massa coses i habitualment només en diu una. El rector de la parròquia també ajudava amb consells als mossens per tal que les Misses no s’allarguessin, que és també una preocupació del Papa a les cerimònies a Sant Pere. Al mateix temps, quan eleva el Cos i la Sang de Jesús després de la Consagració, no té pressa, perquè tots necessitem calma per adorar Nostre Senyor. L’homilia s’orienta vers el moment més alt en què es realitza la transsubstanciació, acompanyats de Maria que va estar al costat de Jesús a la Creu.

      El Sant Pare ens convida a viure amb joia la nostra amistat personal amb Jesús, a viure més ficats dins l’evangeli, a transmetre aquesta joia de viure amb Crist als altres, tot ajudant-los amb propostes concretes d’exigència amable. Així convidava a tothom a tenir un evangeli de butxaca, per llegir-lo a l’autobús, quan trobem seient, perquè hem d’agafar-nos bé per no caure i estar atents per tal que no ens prenguin el bitlleter. Al cap d’uns dies, regalava milers de llibrets amb els quatre evangelis i els fets dels apòstols als que estaven a la plaça de Sant Pere. Si vivim dins l’Evangeli, les homilies abrusaran els cors dels fidels, perquè abans han abrusat el del predicador.

Mons. Lluís Clavell

Professor emèrit de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu, Roma