Cinema. historia. Religión
Josep M. Caparrós Lera i Ferran Blasi Birbe
Ed. Balmes
Barcelona, 2014
170 pàg.
En certa manera, La Passió de Crist (2004), del director Mel Gibson, va obrir la veda de Hollywood per tornar a tractar el fet religiós. Les grans productores de la Meca del Cinema, potser penedides d’haver donat l’esquena a l’obra cinematogràfica –pictòrica, caldria dir– de Gibson, hi van veure un filó monetari molt interessant; una autèntica gallina dels ous d’or: The Passion és, avui, una de les deu pel·lícules més taquilleres de tots els temps –600 milions de dòlars en taquilla– i, en sortir en DVD, només als Estats Units, es van vendre nou milions de còpies. I, ¿qui no s’emociona, encara, veient-la de nou, cada any, al voltant de Setmana Santa, per rememorar –i viure– els fets esdevinguts fa dos mil anys? Ho van intentar amb The Da Vinci Code (2006) –un fracàs de crítica i públic, com bé recorda el llibre que ens concerneix–; i també ho va intentar el cinema espanyol, amb la insulsa Teresa, el cuerpo de Cristo (2007), un altre fracàs. En canvi, quan s’ha tractat d’obres, en principi, mínimes, però honestes, tant el públic com la crítica han respost molt positivament. Honestes quant que miren, no jutgen: hi són, per exemple, El Gran Silenci (2005) –una espècie de recés cinematogràfic que va deixar embadalit a més d’un– o l’obra mestra De dioses y hombres (2010), de l’agnòstic Xavier Beauvois.
És així: el tema religiós interessa; i qui pensi o digui el contrari, a aquest llibre el remeto. Cinema. Historia. Religió, de Josep Maria Caparrós Lera, catedràtic d’Història Contemporània i Cinema (Universitat de Barcelona) i Ferran Blasi Birbe, teòleg i periodista, a través de 22 ressenyes cinematogràfiques –algunes publicades anteriorment, altres de noves–, analitzen aquest fet religiós a la llum de l’evidència històrica i cultural. No fan –no és la seva intenció– un estudi exhaustiu del cinema religiós al llarg de la història, però sí que trien una sèrie de pel·lícules amb les quals fan veure al lector que, darrere d’aquest gènere cinematogràfic, hi ha unes persones, unes maneres de veure la vida que donen indicis de com és la societat –la història– del moment de la pel·lícula.
Així, com explica Peio Sánchez, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, al pròleg, des de «l’ateisme bel·ligerant d’Alejandro Amenábar, la perspectiva de crítica cultural de la religió de Nanni Moretti, la distància amable d’Emilio Estévez, l’agnosticisme inquiet espiritualment de Philip Gröning, Roland Joffé i Jessica Hausner, el catolicisme distant de Martin Scorsese, o la militància de Mel Gibson, Juan Manuel Cotelo, Dean Wright, Fernando Muraca o Pau Moreno», el tàndem Caparrós-Blasi examina amb detall la teologia –o ateologia buscada– de cada pel·lícula, les seves característiques cinematogràfiques i el valor que tenen en la història del cinema i de la humanitat, en tant que ser religiós.
Un llibre molt ben editat per Editorial Balmes, imprescindible per als amants del cinema; no només religiós, sinó més aviat espiritual: és a dir, el que parla de l’home.
Jaume Figa
