Santa Teresa de Jesús, filla de l’Església En el Vè Centenari del seu naixement

El 28 de març de 2015 es compleixen 500 anys del naixement de Teresa de Cepeda y Ahumada, que va prendre com a religiosa el nom de Teresa de Jesús i que ara és coneguda arreu del món com a santa, mestra de pregària i doctora de l’Església. La celebració del Vè Centenari està permetent de redescobrir la seva biografia, amb una experiència excepcional de vida interior i amb una activitat incansable com a fundadora de comunitats de monges i de frares, i també el seu missatge, recollit sobretot en els seus nombrosos escrits.

Santa Teresa va viure en un temps marcat pels canvis, les novetats i les incerteses tant en la societat en general com en la mateixa Església. Feia poc temps del descobriment d’Amèrica, amb tot el que això suposava d’obertura a un món nou i desconegut: a la Castella on va viure Teresa, moltes persones s’embarcaven cap al nou continent, a la recerca d’aventures o de mitjans de subsistència. També era recent la fi de la reconquesta contra els àrabs i l’expulsió dels jueus, molts dels quals van haver de fer professió de fe cristiana per evitar l’exili.

Al mateix temps, en determinats ambients cristians creixia un fort desig de canvis, que es manifestaven en intents de reforma i en l’aparició de moviments espirituals que buscaven experiències més vitals que les pràctiques tradicionals i formals de religiositat. Si bé van entrar més tard i més lentament, es començaven a sentir els aires de reforma que corrien per Europa, on s’anaven obrint pas de forma conflictiva nous grups cristians que acabarien separant-se de l’Església catòlica.

Teresa de Jesús no va viure gens aliena a aquest ambient. Per començar, ella era descendent d’una família jueva. El seu avi patern s’havia desplaçat de la gran Toledo a la més modesta ciutat d’Àvila per començar una nova vida en un lloc on el seu passat no fos conegut i no el condicionés tant. D’altra banda, alguns dels germans de Teresa aniran a Amèrica, i gràcies a això l’ajudaran en els seus projectes fundacionals.

Una relació amb Déu intensa i personal

Tanmateix, allò que més influeix en ella és l’ambient religiós d’una Església que intenta mantenir la seva unitat a través d’un control estricte de les persones, de les idees i de les pràctiques religioses. En aquest sentit, ella farà un procés gens fàcil per avançar en el camí de la relació personal amb Déu a la qual se sentia cridada, perquè la pregària interior era vista amb recel per les autoritats religioses i pels consellers espirituals, especialment en el cas de les dones; els casos de falsos visionaris, alguns condemnats per la Inquisició, feien que es recomanés amb insistència de limitar-se a les pregàries i les celebracions formals i aprovades. Teresa no s’hi resigna, i a partir de la seva pròpia experiència insisteix en la necessitat d’una relació amb Déu intensa i personalitzada, plenament conscient i interioritzada, feta d’amor i de confiança.

Ella no viu mai els seus desigs i les seves experiències en oposició o en contrast amb l’Església. Al contrari, se’n sent membre actiu i compromès, i no se’n vol separar de cap manera. Per això, busca sempre l’aprovació i la confirmació dels confessors i dels lletrats del seu entorn, sobretot quan comença a tenir experiències de caire místic. Malgrat les dificultats per trobar persones que l’entenguessin i l’animessin, mai no va deixar de sotmetre’s al discerniment i al guiatge eclesial. Per això, més tard, lamentarà la falta de persones realment preparades per a l’acompanyament espiritual dels qui ho busquen i ho necessiten.

També són indici de la seva adhesió plena a l’Església les declaracions que fa a l’inici dels seus llibres. Així, en el Camí de Perfecció, assegura: «En todo lo que en él dijere, me sujeto a lo que tiene la madre Santa Iglesia Romana, y si alguna cosa fuere contraria a esto, es por no lo entender» (Introducció). O, com diu al final del Castell Interior: «en todo me sujeto a lo que tiene la santa Iglesia Católica Romana, que en esto vivo y protesto y prometo vivir y morir» (Castell interior, epíleg, 4). És cert que es tracta de formulacions necessàries en aquell moment i en la seva situació, si bé tot indica que les fa amb plena sinceritat.

Exemple d’unitat a l’Església

Ara bé, allò que manifesta amb més claredat el seu gran sentit eclesial són altres elements més espontanis i transcendents. Un d’ells és la impressió que li provoquen les notícies que li arriben sobre la divisió de l’Església i les lluites entre cristians que s’estan produint a propòsit de la Reforma protestant. No en té una informació precisa ni un coneixement profund, és cert, però el sol fet de pensar que hi hagi persones que es puguin apartar de la comunió eclesial i, per tant, de Crist, desvetlla en ella uns sentiments tan vius que no pot deixar de reaccionar-hi. En un fragment del Camí de Perfecció (1,2), diu: «como si yo pudiera algo o fuera algo, lloraba con el Señor y le suplicava remediase tanto mal. Parecíame que mil vidas pusiera yo para remedio de un alma de las muchas que allí se perdían.» Davant d’aquest panorama per a ella desolador, pren la gran decisió de posar en pràctica l’evangeli amb totes les seves forces i ajudar els altres a fer el mateix: «Y como me vi mujer y ruin e imposibilitada de aprovechar en lo que yo quisiera en el ser servicio del Señor, y toda mi ansia era, y aún es, que pues tiene tantos enemigos y tan pocos amigos, que ésos fuesen buenos, determiné a hacer eso poquito que era en mí, que es seguir los consejos evangélicos con toda la perfección que yo pudiese y procurar que estas poquitas que están aquí hiciesen lo mismo, confiada en la gran bondad de Dios» (Ibid.).

També es signe de la seva sensibilitat eclesial, i fins i tot del seu esperit missioner, la reacció que té quan sent explicar al P. Francisco Maldonado, missioner franciscà a Amèrica, la situació de les poblacions indígenes que no coneixen l’evangeli. Ella afirma: «Yo quedé tan lastimada de la perdición de tantas almas, que no cabía en mí» (Fundacions 1,7), i expressa immediatament la seva enveja dels missioners que poden portar les persones al coneixement de Crist. Decideix igualment de fer tot el que està en les seves mans, que és la fidelitat a l’evangeli i la pregària confiada. I també ser «predicadora de obras» (Camí de Perfecció 15,6), ja que no pot ser-ho amb les paraules. De fet, ella cerca sempre d’atraure amb l’exemple cap a l’amor de Crist, de seduir els altres perquè sentin el desig de conèixer-lo; en aquest sentit, assegura que si escriu és amb aquesta intenció: «que sabe Su Majestad que, después de obedecer, es mi intención engolosinar las almas de un bien tan alto» (Vida 18,8). No està lluny d’aquest desig el que afirma el papa Francesc, recordant de fet una idea del papa Benet, en la Evangelii Gaudium (14), quan diu que l’Església no creix per proselitisme sinó per atracció.

Santa Teresa va tenir durant tota la seva vida un gran sentit eclesial. A les portes de la mort, a primers d’octubre de 1582, repetia amb pau i amb goig: «Soy hija de la Iglesia». Celebrar el Vè Centenari del seu naixement no és simplement girar la vista enrere per admirar aquesta gran dona del segle xvi i per agrair a Déu tot el que va fer en ella. És també una oportunitat de conèixer més a fons les seves inquietuds i les seves actituds, per poder-les fer nostres i per respondre a les necessitats d’avui amb el mateix esperit i la mateixa decisió amb què ella ho va fer en el seu temps. La nostra també és una època de canvis i d’incerteses, i necessita igualment persones fermes i decidides, amb un fort sentit evangèlic i amb una disponibilitat total al servei de Crist i de l’Església.

Agustí Borrell

des del maig de 2015 és vicari general dels Carmelites Descalços

i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya