La preparació per al matrimoni: què ens diu l’experiència parroquial?

Som molts els que estem preocupats per la realitat familiar. Les estadístiques són esgarrifoses. L’any 2010, Espanya registrà tres ruptures (127.633) per cada quatre matrimonis (170.815). A més, les tendències també són preocupants. La taxa de ruptures/matrimonis ha tingut un creixement espectacular del 60% en els últims 10 anys, i segueix creixent. Alhora, ha disminuït la quantitat de matrimonis. Molts ja ni es casen, s’ajunten, i les seves separacions no entren en les estadístiques. Aquestes dades cal, però, llegir-les amb totes les seves conseqüències. Això no només afecta estadísticament sinó que fereix profundament les persones involucrades, els esposos, els pares, les mares i, sobretot, els fills, i de retruc tota la societat en resta negativament afectada. Són dades que manifesten la mala salut de la nostra societat. Cal fer quelcom per canviar la tendència i assegurar l’èxit de les famílies del present i del futur. És per això que, des de l’Església i la parròquia, s’ofereix el que s’anomena la pastoral prematrimonial.

La pastoral prematrimonial remota, pròxima i immediata

El Directori de pastoral familiar de la Conferència Episcopal Espanyola dedicà tot el segon capítol a la preparació al matrimoni. La pastoral prematrimonial mai no s’ha d’entendre únicament com l’atenció als nuvis en els moments immediats a la celebració del matrimoni. Es tracta d’una anar capacitant i madurant les persones per a fer possible el lliurament de si mateixos i per a complir la missió específica que d’ells s’espera en l’Església. Aquesta tasca és avui dia urgent. Per això, cal que els preparem per assolir els compromisos familiars: cal que coneguin el projecte de Déu sobre el matrimoni i la família i siguin capaços de donar-hi una resposta afirmativa i compromesa. Aquest camí demana mostrar-los la bellesa del pla de Déu pel que fa a la família, l’ajut, l’acollida i el seguiment per a aquesta progressiva maduració en la fe, els afectes i la personalitat.

Aquesta preparació hauria de començar ja des de petits, a casa, amb l’exemple i el testimoni dels pares. Les mancances familiars afectaran negativament els futurs matrimonis. Els pares són, doncs, els primers educadors de la pastoral prematrimonial. La vivència de l’amor matrimonial, paternal i maternal, la vivència de les virtuts de la llar, l’amor incondicional, l’alegria, l’aprofitament del temps, les celebracions festives, el perdó, el respecte, la fidelitat, el servei desinteressat i totes les altres virtuts domèstiques són la primera escola per a educar els fills en la maduresa humana que els farà capaços d’assumir els futurs compromisos familiars. Tota aquesta tasca, que podem anomenar remota, cal que tingui lloc en contacte amb altres famílies i totes les altres instàncies educatives (escoles, parròquia...). Tot plegat ens duu a posar en relleu la necessitat de potenciar tot el que facilita aquesta mena de famílies, la qual cosa ens porta a promoure les escoles de pares i tota mena de camins formatius per als pares, perquè puguin ells mateixos acomplir la seva missió d’educadors adients dels fills.

Un segon àmbit de maduració humana pel que fa a la preparació per al matrimoni es troba en la pastoral juvenil. La formació doctrinal, moral, vocacional, espiritual, humana, afectiva i integral dels joves és també un element cabdal per a forjar homes i dones capaços de viure joiosament el lliurament de si mateixos en la vida matrimonial i familiar. En aquesta etapa formativa, cal donar especial importància –davant els models esbiaixats que la cultura dominant ofereix, que falsegen la veritat i condicionen la llibertat– a l’educació sexual i afectiva per a educar en l’amor. Educar per al lliurament de si mateix, el domini del caràcter, del cos i del cor, així com el coneixement propi i de l’altre, són punts importantíssims en aquest camí de maduració personal. En aquest punt, la castedat posseeix un valor fonamental en l’educació, una castedat que és la custòdia de l’amor vertader.

Com a preparació pròxima, ja en l’època de joventut, i especialment durant el nuviatge, cal donar a la pastoral prematrimonial una fisonomia pròpia. És temps de gràcia per a descobrir la vocació al matrimoni i les característiques que se’n deriven. Cal donar a conèixer els aspectes necessaris de la vida familiar i capacitar-los per assumir-ne les responsabilitats. Hem de seguir insistint en l’educació en la maduresa afectiva i efectiva, en una educació cristiana integral, en la formació en les virtuts, mitjançant, entre d’altres, instruments com ara l’acompanyament espiritual, la pràctica de la pregària i la vivència dels sagraments. El nuviatge ha de ser camí de creixement en el coneixement mutu, en el respecte recíproc, en la consciència de la dignitat del matrimoni i, sobretot, en l’amor. Cal que siguin conscients del sentit del matrimoni com a crida a la santedat, de la dignitat, missió i exercici de l’amor conjugal, del significat de la sexualitat i de la paternitat responsable, del coneixement de tot allò que faciliti la vida en família, l’educació dels fills i l’assumpció dels reptes que aniran sorgint al llarg del temps. Cal que tota aquesta educació possibiliti fer de la llar una veritable comunitat de vida i amor.

Pel que fa a la parròquia, el testimoni coherent de les famílies que en formen part, l’amistat del mossèn amb els joves, la participació en grups parroquials i de nuvis, els moviments apostòlics són elements imprescindibles per a facilitar aquesta tasca educativa.

Pel que fa a la preparació immediata, el que normalment en diem el curset prematrimonial, cal que sigui un anunci i una acció pastoral a càrrec de persones preparades, fidels al Magisteri, amb coherència de vida, exemplars, i testimonis joiosos i generosos de la vida familiar.

És veritat que les parelles que s’apropen a la parròquia per a rebre el sagrament del matrimoni han canviat molt en els últims vint-i-cinc anys. Recordo anys enrere que pocs vivien junts abans del casament, i els qui ho feien, ho intentaven justificar, encara que reconeixien que no ho estaven fent bé. Avui en dia, molts amb gran ignorància, pensen que és una veritable necessitat la convivència prèvia per a garantir el futur del matrimoni, i no tenen cap consciència d’estar vivint una situació contrària al voler de Déu, fins i tot pensen que seria una bogeria irresponsable iniciar el matrimoni sense aquesta vida en comú abans de formalitzar el matrimoni. Cal, doncs, com demana el sant Pare, treballar amb la gent que ens ve, des d’aquesta realitat, partint de la situació dels destinataris, evidentment no pas beneint-ho, però sí acollint-ho com un fet per ajudar-los a rectificar, a ser conscients de les conseqüències i ensenyar-los a estimar.

A través d’un diàleg sincer i ple d’estimació, cal mostrar-los la bellesa del missatge cristià del matrimoni, sovint desconegut i encara més sovint desfigurat, ajudar-los a canviar les actituds i les motivacions, ensenyar-los la veritat sobre l’amor i les seves exigències de fidelitat, d’obertura a la vida, de ser santuari de vida i amor, i suplir totes les mancances amb què vénen a les parròquies. Aquest diàleg ha de ser també un moment important pel que fa a l’anunci de l’Evangeli, a la proposta de la fe. Ara bé, amb les poques sessions que solen fer les parròquies dedicades a aquesta preparació immediata prematrimonial, cal cercar de proposar una preparació pròxima més intensa amb grups de joves i de nuvis, i oferir-los grups de matrimonis per ajudar-los a recórrer aquesta nova etapa com a matrimonis.

Qüestions claus en la pastoral prematrimonial

L’experiència de molts rectors de parròquia i especialistes en la formació i educació dels joves per al matrimoni ha fet prendre consciència del que passa actualment i dels motius que duen sovint al fracàs matrimonial. Es tracta tant de qüestions de mentalitat, que caldrà aclarir i assumir, i de vivències morals i afectives, que s’hauran d’educar i enfortir. Cal, doncs, donar-les a conèixer als joves i nuvis perquè estiguin preparats per a fer-hi front i reeixir en el projecte familiar que tenen per davant. Voldria, en aquest apartat, insistir en algunes qüestions que cal haver pensat, madurat, dialogat amb la parella i considerat suficientment per enfortir els matrimonis i que no es trobin davant d’un fracàs inesperat. Prevenir és molt millor que haver de curar! N’assenyalo, tot apuntant algunes idees, les que considero més importants.

La recta comprensió de l’amor humà. Cal donar a conèixer als joves les dimensions de l’amor –corporal, afectiu, personal i transcendent– i les tipologies de l’amor –eros, àgape i fília–. Insistir que l’eros té cabuda quan resta custodiat per l’amistat (filia) i el lliurament incondicional (àgape). Es preguntava el papa Benet XVI a la Deus Caritas est si es pot demanar l’amor i, davant la sorpresa del lector, responia afirmativament, tot assenyalant-ne les condicions: que hom estimi primer, que hom estimi del tot i, finalment, que, en demanar l’amor, l’altre s’adoni que hi surt guanyant. Així és com Déu ens estima i com hem de fer-nos estimar. L’amor de Déu per les persones és norma i model per a l’amor humà. Dins aquest tema, cal també fer comprendre el paper dels sentiments i la dinàmica de l’enamorament, que resumeixo tot dient que el destí de l’eros és l’àgape.

La irreversibilitat de l’amor. Un tema cabdal que hi ha en el rerefons de molts trencament matrimonials rau en la manca de convicció que l’amor és per sempre. Qui no ho tingui clar, és preferible que no es casi, ja que, quan hi hagi problemes, de segur que no lluitarà prou per tirar el matrimoni i la família endavant. Acceptar que el matrimoni estableix un vincle que és innegociable i irreversible, per sempre, és condició necessària per a afrontar el futur matrimonial. A més, només es pot demanar fidelitat quan hom dóna fidelitat. Reclamar fidelitat quan hom no està disposat a ser fidel és una injustícia i una tirania.

El coneixement mutu. Cal conèixer bé l’altre per poder-lo acceptar tal com és. La superficialitat de moltes relacions de parella fa que un pensi que l’altre no respon a les expectatives del que hom s’esperava, i això porta al desencís. “Ja canviarà o ja el canviaré”, acostumen a pensar alguns. Però passa el temps i no canvien. Normalment, no canvia ningú i si canvia és per anar a pitjor. El que afirmo no és una manca de confiança en el gènere humà, sinó una constatació estadística que només es canvia si hom lluita per a millorar, però també s’observa que hi ha molt poca gent que lluiti de debò, i quan no es lluita, el que s’esdevé és que un empitjora el caràcter. T’emportes el que veus! No t’enganyis! Recordo una persona que em deia que la seva parella era “un diamant en brut”, que esperava polir-lo. Però, en passar els anys, molts anys, aquell diamant seguia essent tan en brut com al començament, i m’ho deia amb una profunda tristesa, perquè no era prou feliç. De fet, no s’havia casat amb la seva parella, tal com era, sinó amb aquella persona irreal, imaginària, amb la qual pensava que es convertiria la seva parella i d’aquí el seu desànim.

Cal que hom sigui conscient del tipus de família de la parella, de la seva manera de viure a casa, de com tracta els seus familiars (et tractaran com ara tracten els seus familiars més íntims), amistats, maduresa personal, ideals i projectes de vida que hom té, vivència religiosa...

En aquest apartat, cal insistir també en el fet de cercar com a parella un estàndard de normalitat. Que sigui normal. Les personalitats psicològicament fràgils, febles i algunes situacions especials fan que certes persones no siguin aptes per al matrimoni. En aquesta qüestió, cal anar amb molta cura, ja que el matrimoni és per sempre.

L’educació de la sexualitat. Ja n’he fet esment, però no vull deixar d’insistir-hi. Tota preparació per al matrimoni ha de dur a modelar el caràcter i enfortir el domini de si, la castedat. Qui no domina el caràcter i qui no domina el cos, no podrà estimar de debò. Amb els llibertins àcrates no cal ni intentar-ho! La integració de la sexualitat és tret característic d’una personalitat madura. Per això, cal comprendre el sentit de la sexualitat, femenina i masculina, i viure-ho com a missió. És una constatació pastoral que les caigudes freqüents en impuresa mútua deterioren el nuviatge i l’entristeixen.

Dins d’aquesta temàtica, penso que és molt important conèixer bé la manera de ser masculina i femenina. Cal conèixer la psicologia de la parella. Som diferents! I cal saber interpretar els comportaments, per a ser capaços d’acceptar l’altre com és, en la seva singularitat masculina o femenina. Els homes, diuen, són de Mart i les dones, de Venus. Oblidar-ho porta a molts conflictes familiars.

Educació del caràcter. Sovint, l’excusa per a la separació és el desig de ser feliç. Ara bé, si aquest és el criteri, hom fracassarà segur. Cal fer feliç l’altre i és aleshores que un troba la felicitat. Però, per a fer feliç, cal ser capaç de donar-se a un mateix per al bé de l’altre. Per això, qui no domina el caràcter, ni serà feliç ni farà feliç ningú. Cal, doncs, educar el caràcter en la virtut, tot mostrant la bellesa del bé. Caldrà insistir, sobretot, en aquelles virtuts que donaran un veritable fonament sòlid a la convivència familiar, entre les quals cal posar en relleu la humilitat, la paciència, l’amor vertader, la capacitat de perdonar i de demanar perdó, la fermesa i l’agraïment. La manca d’aquestes virtuts fa molt difícil fer del matrimoni una comunitat de vida i amor.

Obstacles i facilitadors per a la convivència. Hi ha qüestions que no són indiferents a l’hora d’escollir parella. Algunes d’aquestes qüestions poden no dificultar el nuviatge, però poden oferir seriosos obstacles a la convivència futura. Sintonies de tota mena faciliten la convivència. Grans diferències en els diversos àmbits de la vida humana entre les parelles generen dificultats, fins i tot insalvables. Per això es recomana que els nivells educatius i culturals siguin semblants, així com similituds en valors i gustos. Ja afirmà Aristòtil que l’amistat només és possible entre iguals. Les diferències no aboquen per elles mateixes al fracàs, i poden donar-se situacions que no donin problemes. També afirmà Aristòtil que si l’amistat no és entre iguals, els fa iguals. L’amor iguala. Tanmateix, l’experiència mostra que diferències importants de cultura, de procedència familiar, de nivells adquisitius, de valors no compartits, de visions del món, de la família, de la parella, de la sexualitat, dificulten enormement la futura convivència.

Un altre dels obstacles que dificulta la vida matrimonial són les qüestions referents al fet religiós. La religió uneix molt quan hi ha sintonia, però pot separar molt sobretot si hi ha fills. De tot allò relacionat amb la vivència religiosa, quan no hi ha paritat, caldrà parlar-ne i negociar-ho abans, per no trobar-se amb sorpreses negatives. Entre els temes a convenir, hi ha la pràctica dominical, les escoles on portaran els fills, el tipus d’educació, la participació en grups cristians, com ara clubs, parròquies, etc. També s’ha d’anar trobant un àmbit de pietat conjunta on cap dels dos no s’imposi a l’altre o faci que l’altre se senti ofegat.

Un tercer punt a considerar per a posar-se d’acord abans de decidir el compromís matrimonial és el que fa referència a les qüestions morals. No estar-hi d’acord o no parlar-ne abans pot portar a greus crisis matrimonials. Entre els temes a parlar, cal destacar els fills que es volen tenir, com es viurà la paternitat responsable, què faran per ajornar els naixements, què pensen fer si no vénen fills. Si no n’han parlat abans i no es posen d’acord després, és font de molts patiments perquè sovint s’obliga l’altre a viure en contra de la seva consciència i això duu a grans desencants.

Un altre tema a tenir en compte és la dimensió econòmica de la família. Cal haver parlat dels temes econòmics, on les solucions justes poden ser diferents segons els casos, però cal educar els nuvis a saber i sentir que tot és de tots. Ja no és teu o meu, sinó nostre, encara que cada un en pugui conservar la titularitat. Juntament amb això, també és bo de parlar prèviament sobre el lloc de viure, i com gestionar les negociacions en què hi ha acord. En aquest punt, és importantíssim educar els joves a estimar les opinions lícites de l’altre, i no només respectar-les, i aprendre a fer-les pròpies. Només així s’estima de debò.

No casar-se amb dubtes seriosos. L’amor fa lliures. Treure’s les pors! Cal evitar tot plantejament que faci que, després de casar-se, hom tingui l’excusa de pensar que s’ha equivocat. Quan hi ha dubtes seriosos de si em convé o no l’altre, de si serà capaç d’estimar-me o jo d’estimar-lo, no és prudent casar-se, ja que quan apareguin els problemes que els dubtes preveien, un pensa que s’ha equivocat i tindrà totes les excuses per deixar el compromís. Per trencar aquesta dinàmica, cal, o bé afirmar la pròpia llibertat i que, malgrat els dubtes, hom està decidit a seguir endavant i assumeix totes les conseqüències de la seva llibertat, o bé serà necessari deixar un cert temps prudencial per veure si la relació fa créixer tots dos fins al punt de veure’s capaços de comprometre’s per sempre. Normalment quan un nuviatge és llarg i amb el temps creix el desencís, no és gens aconsellable de casar-se, sinó tot el contrari, val més deixar-ho córrer.

Alhora, quan la relació no fa créixer en alegria i llibertat, sinó que hom la viu amb patiment o condicionadament, el millor és desaconsellar que segueixin endavant. L’amor, quan és de debò, és un acte lliure que fa lliure l’altre. Quan la manera d’estimar d’un fa minvar la llibertat de l’altre, ens trobem davant d’una relació tòxica i és millor no continuar-la.

Per afrontar el matrimoni, cal eradicar les pors! Això demana créixer en confiança en Déu. Les pors bloquegen l’amor. Les parelles tenen moltes pors: a tenir fills, a la generositat, a la tendresa... Només la confiança mútua i la confiança sense fissures en Déu podem fer abandonar les pors. Com deia un gran teòleg, només l’amor és digne de fe. Qui es fia de debò de l’amor de Déu i de l’amor de l’altre no pot tenir por.

La família política. Un no es casa només amb una altra persona, sinó amb tot el que l’altra representa i significa: com es diu avui en dia, es casa amb l’altra i la seva motxilla. Aquesta motxilla és també la família política. Desavinences amb els futurs sogres, i cunyats i cunyades generen moltes desavinences entre els esposos i són causa de greus malestars familiars que, fins i tot, poden acabar en ruptures. Cal insistir als nuvis de fer-se estimar per la família política. Alhora caldrà parlar, si es preveuen dificultats per la manera de ser de la família política, i negociar, posant-se d’acord sobre què faran amb els avis, germans amb disminucions, etc. No haver-ne parlat abans pot crear situacions familiars molt difícils.

La convivència prèvia, una ferida mortal. És una experiència constatable i estadísticament comprovada que la convivència mútua abans del matrimoni avança la data de caducitat de la vida de parella. Comprovat!

El matrimoni com a missió. «Per què us caseu?», pregunto sovint als nuvis. La resposta, que sembla una evidència, sol ser: «Perquè ens estimem!». El fet d’estimar-se sí que és el motiu de casar-se, però no la finalitat. La finalitat, és a dir, la missió, és per estimar-se. Cal que els nuvis tinguin consciència d’aquesta missió. Així, el matrimoni, a més d’un do que fa un a l’altre, esdevé una tasca, que s’ha d’assumir lliurement.

Però no és l’única missió. El matrimoni és un sagrament –una vocació a la santedat– i un encàrrec diví de fer present l’amor de Déu a la llar i dur els fills a l’amistat amb Déu. Cal prendre molta consciència de la grandesa d’aquesta missió. Missió que també té dimensions que no s’esgoten en la mateixa família, sinó que abasten la mateixa vida social i eclesial.

Amb aquestes observacions pastorals, volem ajudar sacerdots, matrimonis, educadors i, sobretot, els mateixos joves per a fer possible la civilització de l’amor de què ens parlà Pau VI, bo i construint famílies que siguin allò que han de ser, com demanà sant Joan Pau II.

Dr. Joan Costa Bou

Rector de la parròquia de la Mare de Déu de Betlem de Barcelona

i professor de Teologia Moral de la Facultat de Teologia de Catalunya