Torna el cinema bíblic

Noè, entre la Sagrada Escriptura i l’espectacle ecològic

"Noè va ser el primer ecologista. La primera persona a plantar vinyes, beure vi i emborratxar-se.

Em vaig quedar de pedra en retrocedir i veure com en són, de brutes, algunes d’aquelles històries.

No són per a tots els públics de cap manera».

(Darren Aronofsky)

Enmig d’una gran polèmica, s’ha estrenat una superproducció de Hollywood que evoca els anys daurats de la Meca del Cinema. Es tracta de Noè, un film-espectacle d’un gènere que va tenir la seva esplendor amb les epopeies bíbliques realitzades pel mestre Cecil B. de Mille. En aquesta època de laïcisme al món occidental, ha sorprès l’ambiciosa pel·lícula de Darren Aronofsky, que ha comptat amb un pressupost de 130 milions de dòlars i el suport de Paramount Pictures.

Un cineasta «compromès»

Darren Aronofsky (Brooklyn, Nova York, 1969), fill de dos professors d’origen hebreu, descendents de polonesos, va estudiar cinema a la Universitat d’Harvard. Als 29 anys, va debutar com a realitzador amb Pi (1998), un thriller sobre un matemàtic que vol controlar l’univers amb la fórmula del número pi i és requerit per Wall Street. Premiat en el Festival de Cinema Independent de Sundance com a Millor director, la seva següent cinta, Rèquiem per un somni (2000), es va centrar en el món de les drogues i les seves conseqüències. Avui, aquesta guardonada i «compromesa» pel·lícula és una cult movie. Però fins a l’any 2006 no va tornar a dirigir cinema. Va ser amb La font de la vida, una original reflexió sobre l’amor i la mort que dividiria crítica i públic. Tot i això, amb el seu quart llargmetratge, El lluitador (2008), va obtenir el «Lleó d’Or» del Festival de Venècia. Protagonitzat per Mickey Rourke i Marisa Tomei, és el biopic d’un antic campió de lluita lliure que viu la decadència de la seva vida professional. Poc després, va tornar a triomfar amb Cigne negre (2010), un thriller psicològic entorn del món de la dansa. Natalie Portman va interpretar una ballarina de ballet i va guanyar l’Òscar a la Millor actriu pel seu paper de Nina.

I ara, amb Noah, sobre la vida del patriarca bíblic, la seva famosa Arca i el Diluvi universal, Aronofsky ha tornat a centrar l’atenció del gran públic i ha dividit la crítica mundial. No obstant això, les reaccions més contràries han vingut de grups religiosos, que consideren el film sacríleg per canviar la història bíblica; primordialment, de la Unió dels Emirats Àrabs, Qatar, Baréin, Kuwait, Indonèsia i Malàisia. És més, la Comissió de Censura de Pel·lícules d’aquest últim país ha prohibit l’exhibició de la cinta, afirmant que és contrària a les normes de l’Islam, ja que –en paraules del president de la comissió, Halim Abdul Hamid– «contravé un dels preceptes: no es pot mostrar la cara d’un profeta». Davant la prohibició de projectar la seva pel·lícula en aquestes nacions i les reserves que han arribat de diversos líders d’esglésies protestants d’Estats Units, la Paramount va respondre que incorporaria un rètol anunciant que es tracta de «una pel·lícula inspirada en la història de Noè, en la qual s’han pres llicències artístiques». En la versió espanyola, no apareix aquesta indicació.

La defensa del director

 El primer sorprès d’aquestes crítiques és el mateix director i coguionista, Darren Aronovsky, que va declarar al periodista Gabriel Lerman: «El que em crida més l’atenció és que la controvèrsia es va generar abans que algú hagués pogut veure la pel·lícula. El curiós és que aquesta és la primera vegada en 50 anys que a Hollywood es filma una epopeia basada en l’Antic Testament. Crec que l’última va ser precisament La Bíblia, de John Huston, i una dècada abans s’havia fet Els Deu Manaments de Cecil B. de Mille. Aquells films van ser ben rebuts. Des de llavors, tots els intents de Hollywood per apropar-se al cinema bíblic han irritat certs grups, per una raó o una altra. Sempre hi ha gent molesta amb el cinema bíblic».

 Més endavant, s’estendria així en la seva defensa: «Ara que finalment la gent ha pogut veure la pel·lícula, aquesta percepció errònia ha canviat. La recepció que Noè ha tingut en els que l’han vist ha estat totalment diferent i molt positiva. La veritat és que aquest ha estat un projecte molt complicat perquè només hi ha quatre capítols del Gènesi en què es podia basar. No hi ha moltes paraules que relatin el que va passar i per això vam haver de rellegir el text una vegada i una altra buscant pistes. Hi ha una vella tradició jueva consistent a buscar una explicació de certs paràgrafs de la Bíblia que no són massa clars. En la meva cultura, hi ha el costum ancestral d’agafar velles històries i aplicar-les a la vida moderna; no és pas res nou. Quan lluites amb una història com la de Noè, estàs treballant amb una cosa que no és només bíblica: és mítica. I has de prendre-la d’aquesta manera. (…) El poder d’aquestes velles històries és que contenen idees amb les quals connectem. Que som els descendents dels pecadors originals, i que podem triar entre el bé i el mal. En l’època de Noè, la gent va optar per la crueltat. I per això el món va ser destruït. En l’actualitat, continuem vivint en aquesta segona etapa que li va ser atorgada a Noè després del diluvi. La història posseeix una lliçó, perquè les aigües han començat a pujar. Una altra vegada. Estem en un moment de la humanitat en què tenim l’opció de poder salvar la naturalesa. Som nosaltres com a humanitat els que hem de decidir què farem amb aquesta segona oportunitat. En aquest sentit, és una pel·lícula ecològica» [1].

Ecologia i espectacle digital

 Certament, Noè posseeix un toc ecologista que la fa més atractiva per als espectadors del segle XXI. Els descendents de Caín hi apareixen com a carnívors i poc respectuosos amb la natura, al mateix temps que amb prou feines estimen la vida humana; els pocs descendents de Set s’alimenten de plantes i tenen consciència que han de cuidar la Creació. Fins i tot hi apareix com a vegetarià el vellíssim Matusalem (Anthony Hopkins), que viu en una cova com un ermità.

 Així mateix, Darren Aronofsky reinterpreta la figura del patriarca Noè, encarnat per l’actor neozelandès Russell Crowe (Gladiator, Master and Commander…): «Tothom s’espera un home vell –va dir el director–, amb barba llarga, amb una túnica i sandàlies i tots aquests animals feliços, i no és així, ja que la idea és reinventar el personatge. Crec que vaig fer una pel·lícula per a creients i no creients. La part medul·lar de Noé són els valors, que els qui creuen reconeixeran com a propis perquè ens cenyim molt al text original, i els qui no són creients o menys religiosos hi trobaran una pel·lícula emocionant, que no està en La Bíblia de la seva àvia, sinó que és un espectacle visual amb un gran drama», va concloure.

Per aquest motiu, Aronofsky ha utilitzat els efectes especials per a la seva posada en escena, realitzant un impressionant espectacle digital, que abusa massa de l’ordinador (els animals dormits en l’arca són tots artificials) i deixa fred l’espectador. A més, apareixen uns monstres anomenats Vigilants que ens recorden massa els Ents de Peter Jackson, en El Senyor dels Anells, i els Transformers de Michael Bay. Finalment, resulta poc versemblant el vestuari dels protagonistes, que porten roba de disseny cosida a màquina. Ara bé, tot això està subratllat amb una notable banda sonora de Clint Mansell.

Vegem, no obstant això, la valoració crítica del tan citat especialista José María Aresté: «La pel·lícula funciona en alguns aspectes i mostra la seva feblesa en uns altres. El més assolit del caràcter de Noè –bona interpretació de Russell Crowe–, entre patriarcal i profètic, investit d’una missió, d’ànim afeixugat, i al qual se li han donat trets d’altres personatges bíblics, fa pensar en Jonàs a l’hora de mostrar falta de compassió per l’ésser humà pecador, i en Abraham quan se li planteja sacrificar la vida dels de la seva pròpia sang. I al voltant d’això se susciten qüestions de caràcter religiós d’indubtable interès, com l’existència del pecat, el càstig que mereix, i les oportunitats que dóna el Creador, tot en un marc veterotestamentari, o sigui, no hi veiem un Déu personal interactuant amb l’home, si no és a través de senyals i visions, i hi és absent la idea de l’oració. Idees com la d’escudar-se en el concepte segons el qual l’home va ser creat a imatge i semblança de Déu per suplantar precisament Déu, resulten suggeridores. Igual que les consideracions sobre el do de la llibertat, i com es concilia la idea de justícia amb la de misericòrdia» [2].

Entre els aspectes positius, hi ha la figura de l’esposa de Noè, Naameh, que interpreta de forma gairebé romàntica Jennifer Connelly (partenaire del mateix Crowe en l’«oscaritzada» Una ment meravellosa), que sembla reivindicar la dona i el matrimoni monògam. Haurà molestat també això als països àrabs? Connelly va manifestar: «Quan llegeixes la història de Noè en el Gènesi, no es parla de la seva esposa. Darren, en el guió, l’ha descrit com una dona definida per l’amor als seus fills i la devoció al seu espòs, una dona virtuosa. Per donar humanitat al personatge i fer-ne un personatge complet, vaig veure el que els historiadors diuen sobre aquest tema». L’actriu va trobar inspiració en alguns proverbis de la Bíblia que parlen de la dona virtuosa i va incorporar al seu personatge tots aquells atributs que ella havia de tenir. També destaca la interpretació d’una ja crescuda Emma Watson (Harry Potter), com el personatge inventat d’Ila, la filla adoptiva i esposa de Sem.

Valoració escripturística

Una primera pregunta que es fa l’espectador és si els productors han pretès fer una obra de temàtica religiosa. I aquesta ens en suggereix una altra de semblant: Han intentat fer una obra històrica? I hi ha altres preguntes encadenades, d’aquest estil: ¿Han volgut apropar-se a la realitat o més aviat s’han servit de la imaginació per fabular sobre temes dels quals es tenen òbviament poques dades? La resposta seria que sí, però amb uns matisos que provenen del particular gènere literari de les fonts de què es disposa i de la peculiaritat dels documents i dades científiques que se’n tenen.

L’obra pot tenir, en efecte, una significació religiosa en el sentit que parteixen d’un llibre característic de la Bíblia i hi troben el personatge de la pel·lícula, Noè. És el primer llibre del Pentateuc, en què es troba la base de la Llei de Moisès. És el Gènesi que, com ja indica el nom de la versió grega, tracta de l’origen de tot l’univers visible amb la creació. I aquesta ve resumida amb les paraules amb les quals comença en hebreu, i que són les del seu nom per als jueus: «En el principi va crear Déu (Bereschit barah Elohim) els Cels i la terra». Aquest seria el primer dels temes religiosos: la creació per part de Déu del món visible, un món bell i bo, tal com apareix en la pel·lícula. I això es posa de manifest amb la recitació en el film, per una veu en off, bonica i solemne, del capítol primer del Gènesi sobre la creació. I dins d’ell es dóna la culminació d’aquest treball de Déu, amb la creació del primer home i de la primera dona, que són creats a imatge i semblança d’ell. I a ells Déu confia el domini de la creació en nom seu. Queda clar que els imposa uns deures, el compliment dels quals els ajudarà a conrear les virtuts i valors humans, en benefici d’ells mateixos i de tota la societat.

Sí que es veu el domini de Déu sobre el món; la solemnitat amb què es recita el relat de la creació en els capítols del principi del Gènesi i en la força que dóna a les llavors, en la manera de fer que creixin els boscos dels quals sortirà la fusta per a l’arca.

D’altra banda, queden implícits els valors de la llibertat, almenys en el fet que, com que els homes i dones d’aquest món no van complir amb els seus deures, per això Déu els castiga amb el diluvi.

En els sis primers capítols, el llibre fa un succint resum del que podríem anomenar bona part de la prehistòria del món, i és una meravella comprovar que en poques pàgines es presenten uns quants fets i la descripció de diversos aspectes del desenvolupament de la convivència humana i del creixement de la cultura, en relació sobretot amb la vida familiar i el món professional. Allí apareixen la institució del matrimoni i la família (Gn, capítols 1-4) amb les referències als primers pares i als seus fills, i amb aquests al seu treball bàsic: el pasturatge i l’agricultura (4, 2). I ja en el mateix capítol –i, per descomptat, en relació amb els mil·lennis que havien de passar fins a arribar al desenvolupament d’algunes d’aquestes activitats professionals– s’al·ludeix Caín com «a l’avantpassat dels qui viuen sota la tenda i amb els ramats» (4, 20), l’«avantpassat dels qui toquen la cítara i la flauta» (4, 21), i el «forjador de tota eina de coure i ferro» (4, 22). També s’al·ludeix al fet que «es va començar a invocar el nom de Jahvè» (4, 26). I de tot això hi ha indicis en el film en el fet de presentar Noè utilitzant eines tallants i sent capaç de fabricar l’arca.

Amb la preservació de Noè i la seva família –esposa, tres fills i tres nores–, es manté sens dubte el model de família monògama que respon a l’arquetip de la creació (Gn 2, 18-25) i presentat en el film de manera que no s’accentuï excessivament l’actitud patriarcal del pare, com ha passat en molts pobles i civilitzacions, sinó que ve adequadament compensat per la figura amable de la mare, i això pot ser un missatge per a bona part del món actual. En la Bíblia, es presenta així: «Però Noè va trobar gràcia als ulls de Jahvè» (Gn 6, 8); «I va esdevenir un home just, perfecte entre els seus contemporanis» (Gn 6, 9).

Tal vegada s’ha volgut considerar aquest nou i definitiu naixement de la humanitat després d’un primer període del qual es tenen poques dades. La Bíblia en presenta unes quantes generacions i es pot pensar que aquestes representen períodes molt més llargs, en els quals avançarà el poblament i el coneixement del món en què se suposen grans desviacions en el comportament: la corrupció i el vici que afecta la conducta de la majoria. S’al·ludeix en la Bíblia a detalls relatius a unions que no queden ben clares: els fills de Déu (per a uns, els descendents de Set, i per a alguns els àngels, les dones serien les descendents de Caín i el fabulós origen dels herois i els gegants). De tot això hi ha reflexos en el film presentant personatges imaginaris, com si tinguessin relació amb els inferns: aquest és el cas d’uns monstres poderosos, no del tot dolents ni bons, que hi tenen el seu paper i són part de l’atractiu mític de l’espectacle. A alguns d’aquests detalls, s’al·ludeix en els capítols 5 i 6 del Gènesi. I així es diu en Gn 6, 1: «i els van néixer fills… Es van procurar esposes d’entre totes les que més els van plaure». I sembla haver-hi una certa crítica a aquesta manera de procedir. Tot això desapareix amb el Diluvi, que és com un nou naixement per a aquestes set o vuit persones: Noè i set més.

Déu, sense que vulgui destacar els seus mèrits, es fixa en un home capaç de construir un arca i de governar la convivència d’homes i animals, i de tornar a començar. S’hi poden notar els defectes propis d’un estadi tan primitiu de la civilització, que no tindria sempre clars els preceptes elementals de la llei natural, com el dret a la vida. Així, es podria recordar el raonament que es fa quan està disposat a sacrificar, si és una nena, la filla d’un dels seus fills. I pot pensar-se que hi ha un cert paral·lelisme en aquest punt entre Noè i Abraham –el pare de israelites i dels ismaelites– quan està disposat a sacrificar, cosa que tampoc podia fer d’acord amb la llei natural, el seu fill, però que Déu impedeix. És una cosa pròpia d’un estadi primitiu de la civilització, que els dos personatges, encara que se’ls presenti com a grans amics de Déu, no devien tenir gaire clar.

La figura moralment exemplar pot ser la dona de Noè, que defensa la llibertat dels fills i posa una nota de sentiment en la convivència amb els altres. El film agafa l’argument de la Bíblia, sense reproduir els seus esquemes, en alguns detalls: la construcció de l’arca i l’experiència dels efectes del fruit de la vinya, en l’al·lusió a la borratxera de Noè (Gn 9, 17-25) i l’evocació de la figura de Matusalem (Gn 5, 27), un ascendent de Noè, la figura que ha quedat com a característica de la longevitat –viu 969 anys, sens dubte un nombre simbòlic (Gn 5, 27)–, el qual és presentat com a objecte de les benediccions de Déu, i ell també dóna aquestes benediccions als seus descendents. Se subratlla el seu amor a la naturalesa, que es mostra en el seu gust per aquests petits fruits, les baies que demana als qui el visiten, i la tendresa pels joves.

Sembla com si el director del film volgués traslladar-nos a un context actual, per la manera de vestir, per la utilització de certs teixits, les eines de ferro per tallar la fusta, etc. Potser s’ha volgut establir un contrast entre un home primitiu, amb capacitat per fer coses, i poc motivat pels sentiments, i la seva dona, que mostra actituds afectuoses amb els fills i les seves esposes, i que s’oposa, quan és necessari, a Noè.

Qui sap si Noè no podria simbolitzar més aviat Abraham, l’origen del poble hebreu, i que era a punt de sacrificar l’unigènit. I les dones serien semblants a Sara i Agar, que adoptarien una actitud diferent. Un possible intent de reivindicació social de la dona entre els semites.

Encara que això no surt en la pel·lícula, el règim alimentari per motius religiosos no queda especialment al·ludit en la Bíblia per les instruccions que se li donen després del diluvi. Si bé tindrà més aliments del món vegetal, no se n’exclou la carn; sinó només la carn que conté sang (Gn 9, 3-4), com així ho van interpretar algunes grans famílies religioses d’inspiració veterotestamentària.

No es veu cap reflex de com és Déu, de com projecta la desaparició dels altres homes que poblaven el món; però si com continuen les altres genealogies, les de Sem, Cam i Jafet.

Hi ha només alguns elements de la Sagrada Escriptura; la resta és imaginació. I valors estètics: la naturalesa, els boscos, els prats verds, etc., i l’espectacularitat dels escenaris, tant dels naturals com dels que són producte de la imaginació, i també d’aquests monstres –els Vigilants–, que podrien tenir relació amb els gegants de què es parla en aquests primers capítols de la Bíblia.

Una pel·lícula ecumènica

Per tractar d’endevinar quina podrà ser la reacció de jueus i àrabs o musulmans, ha de servir el fet de repassar com es presenta la genealogia dels descendents de Sem (d’aquí el nom de semites). Que comprèn els uns i els altres, i comprovar que no quedin malament.

No sembla que hi hagi res nou que tingui relació amb les al·lusions del Nou Testament a Noè i concretament al fet de ser aquest episodi un «antitipus», és a dir, com una figura materialitzada d’una realitat espiritual futura. Aquí hi ha una imatge del baptisme: l’arca de salvació i l’aigua que purifica (1 Pe 3,20).

No hi ha dubte que els productors del film han tingut en compte les grans masses de les diverses creences a l’hora de presentar-los els temes que hi tenen relació, de manera que no els puguin resultar xocants: jueus, musulmans i cristians. Ja hem vist alguns detalls que poden fregar la visió sociològica dels primers i dels segons. En la pel·lícula, no s’ha al·ludit a cap tret específicament cristià, si no és el relatiu a les al·lusions que es fan en la Bíblia i en la pel·lícula a l’Antic Testament i que són d’interpretació comuna als uns i els altres. Diguem, d’altra banda, a manera de curiositat, que en el Nou Testament –tant en els evangelis que narren la vida de Jesús, com en les epístoles dels apòstols, concretament de sant Pere–, s’esmenta la vida de Noè, i se’n destaca la importància i la significació. Són aquestes: una és la genealogia de Jesucrist, que en Lluc (Lc 3, 36) va des de la seva família de la terra fins a Adam i Déu, i passa per Cainan, Arfaxad, Sem, Noè, el qual prové de Matusalem, Enós, Set, Adam, i arriba a Déu.

Un altre text, que recull paraules de Jesucrist, descriu el caràcter sobtat del diluvi, que agafa la gent descurada en les seves tasques de la vida (Mt 24, 37): «Perquè, com en els dies de Noè, així serà l’adveniment del Fill de l’home (38), perquè, com en el temps que va precedir al diluvi, menjaven i bevien, prenien dona i prenien marit, fins al dia en què va entrar Noè en l’arca, i no van entendre fins que va arribar el diluvi».

Les dues al·lusions de sant Pere (1 Pe 3, 20; 2Pe 2, 5) recorden el fet que vuit persones –ell i set més– es van salvar per mitjà de l’aigua, i que això és com un anunci del baptisme, que també ara salva. I en l’epístola als Hebreus (Heb 11, 7), es proposa Noè entre els exemples viscuts de fe i es diu que Noè, per la fe, avisat per Déu, inspirat per un religiós amor, va construir una arca per a salvació de la seva casa. També aquests textos reflecteixen l’estima per Noè i ja es veu que tampoc no ha de sortir en la pel·lícula res que vagi en contra d’aquesta imatge positiva que presenta, i que pugui ferir els cristians.

Actualment, ja s’anuncien dues pel·lícules més de gènere bíblic per a la propera temporada cinematogràfica, amb intenció ecuménica: Exodus, de Ridley Scott, amb el galant Christian Beli com a Moisès; i Mary, Mother of Christ, d’Alister Grierson, escrita per Benedict Fitzgerald, el guionista del film de Mel Gibson, de les quals ens ocuparem oportunament.

 Ferran Blasi Birbe

Doctor en Teologia. Periodista

Josep Maria Caparrós

Catedràtic d’Història Contemporània i Cinema,

Universitat de Barcelona

_______________________________________________________________

FICHA TÈCNICO-ARTÍSTICA

Títol original: Noah.

Producció: Regency Enterprises/Protozoa Pictures/Disruption Entertainment, per a Paramount Pictures (USA, 2014). Productors: Scott Franklin, Mary Parent i Arnon Milchan.

Director: Darren Aronofsky.

Guió: Darren Aronofsky i Ari Handel, inspirat en el llibre del Gènesi.

Fotografia: Matthew Libatique.

Música: Clint Mansell. Disseny de producció de Mark Friedberg.

Muntatge: Andrew Weisblum. 

Vestuari: Michael Wilkinson.

Intèrprets: Russell Crowe (Noè), Jennifer Connelly (Naameh), Ray Winstone (Tubalcaín), Emma Watson (Ila), Anthony Hopkins (Matusalem), Logan Lerman (Cam), Douglas Booth (Sem), Leo McHugh Carroll (Jafet), Frank Langella (veu d‘Og) i Nick Nolte (veu de Samyaza), Ariane Rinehart (Eva), Adam Griffith (Adam).

Color - 137 minuts.

______________________________________________________________________