San Joan XXIII, pontífex en un temps de canvis

Perfil de un papa santo

La recent canonització de Joan XXIII és una ocasió per reflexionar sobre l’aportació d’aquest pontífex a la vida de l’Església i a la vida de la societat contemporània més enllà de les categories habituals que es fan servir per jutjar la seva actuació i que, sense dir res, pretenen dir-ho tot: el Papa bo, el Papa del Concili, el Papa de la pau.

Així doncs, cal fer un breu recorregut biogràfic per la vida de Joan XXIII fins a la seva arribada al soli pontifici, on estarà només quatre anys i mig, dels vuitanta-un de la seva existència.

Angelo Giuseppe Roncalli va néixer a Sotto il Monte (Bèrgam) el 25 de novembre de 1881. Era el quart dels catorze fills d’un matrimoni de pagesos. Va entrar al seminari de Bèrgam i, a partir del 1895, va iniciar les seves «notes espirituals», que més tard esdevindrien el Giornale dell’Anima (Diari de la meva ànima). Va estudiar al seminari romà de l’Apolinar, encara que va haver d’interrompre un any els estudis a causa del servei militar. El 10 d’agost de 1904 va ser ordenat sacerdot. Durant el període de formació al seminari, va viure la polèmica entorn del moviment modernista, i alguns dels seus companys s’hi van adherir. El 1905, el van reclamar des de Bèrgam per esdevenir el secretari del nou bisbe Giacomo Radini Tedeschi.

Aquest bisbe era una figura de relleu nacional i internacional del moviment catòlic, propugnador de la reforma litúrgica i d’una posada al dia de la cultura als seminaris. Roncalli va col·laborar com a redactor de dues publicacions periòdiques, L’Eco di Bergamo i el setmanari diocesà La Vita Diocesana. Entre el 1906 i el 1914 va fer classes, al seminari, d’història eclesiàstica i va començar el seu gran treball d’investigació històrica sobre la inèdita visita pastoral de sant Carles Borromeu (1575), publicat més tard en cinc volums. També va preparar el tercer centenari de la mort de Cesare Baronio, de qui prendria més tard el seu lema episcopal, canviant l’ordre dels substantius: obedientia et pax. A la mort de Radini Tedeschi, a l’agost del 1914, es va posar a escriure la seva biografia, que veuria la llum el 1916.

Experiència internacional i acció humanitària

Cridat a les armes, va servir com a suboficial en el servei de sanitat i més tard com a capellà militar durant la Gran Guerra, encara que no va posar mai els peus al front de guerra. No sembla que l’experiència bèl·lica hagi deixat una empremta profunda en la seva personalitat, encara que durant aquest període va interrompre les anotacions espirituals. Reintegrat a la diòcesi de Bèrgam, un cop acabada la guerra, el van cridar a Roma per assumir el càrrec de president del Consell Romà de la Pia Obra de la Propagació de la Fe, que s’ocupava de les missions i depenia de la Congregació de Propaganda Fide. A aquest càrrec va dedicar gran part de les seves energies i, a més, li va permetre conèixer França, Bèlgica i Alemanya. El 1925 era designat Visitador Apostòlic a Bulgària i ordenat bisbe.

El seu pas per Bulgària va ser agredolç. Va col·laborar amb l’Església ortodoxa autocèfala búlgara i va socórrer els pròfugs búlgars provinents de Tràcia i Macedònia, conquerides per Grècia. Va fundar un seminari catòlic a Bulgària malgrat nombroses oposicions i es va veure implicat en els aspectes diplomàtics del casament del rei Borís, ortodox, amb la catòlica Joana de Savoia. La tardança inexplicable a elevar la seu de Sofia a delegació apostòlica va ser interpretada per Roncalli com una marginació per part de la Santa Seu. El 1934 va rebre un nou nomenament com a delegat apostòlic a Constantinoble-Istanbul, en un moment de gran tensió entre el govern laïcista de Kemal Atatürk i totes les comunitats religioses. Roncalli es va veure obligat a vestir hàbit civil, va aprendre unes nocions bàsiques de llengua turca i va aprofundir en el coneixement de la tradició patrística oriental, les esglésies ortodoxes i el món islàmic. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la seu d’Istanbul, a causa de la neutralitat turca, va esdevenir un nus central de la diplomàcia i l’espionatge internacional. El principal camp d’activitat de Roncalli durant el conflicte mundial va ser l’humanitari, i va utilitzar les seves bones relacions amb totes les parts en conflicte per salvar molts jueus i pròfugs facilitant-los asil. Així mateix, quan Turquia va trencar amb Alemanya (agost del 1944), Roncalli també es va preocupar pels alemanys deportats o internats pel govern turc.

Al desembre del 1944, per voluntat expressa de Pius XII, va ser cridat a la nunciatura de París, ja que el seu predecessor havia estat rebutjat pel general De Gaulle, que demanava una depuració dels eclesiàstics col·laboracionistes amb el règim de Vichy. Després d’àrdues negociacions, Roncalli va aconseguir que tan sols tres bisbes (dels trenta-tres que demanaven les autoritats franceses) haguessin de presentar la renúncia. El contacte amb el vigorós catolicisme francès i amb l’espiritualitat tradicional francesa va suposar per a Roncalli una tornada a la realitat occidental. Amb setanta-dos anys va ser promogut a la seu patriarcal de Venècia, primera destinació pròpiament pastoral de la seva carrera eclesiàstica, el 1953. En els cinc anys de govern va posar de manifest les notes característiques del seu estil pastoral, que sintetitzava en la fórmula agustiniana: «interficite errores, diligite errantes» («destruïu els errors, estimeu els qui han errat»).

Elecció pontifícia

El 28 d’octubre de 1958, després d’onze votacions, va ser elegit Papa. Tenint en compte l’edat de l’elegit, la seva curta dedicació pastoral i la seva accidentada carrera eclesiàstica, era evident que s’havia triat un pontífex de consens alhora que d’una transitorietat efímera. Joan XXIII, però, estava decidit a prendre decisions de llarg abast. Una d’elles era la normalització de la Cúria Romana. De seguida va nomenar secretari d’Estat, càrrec que estava vacant des del 1944.

Quan va arribar al pontificat, sols hi havia 52 cardenals i de seguida en va crear 23 de nous, entre els quals Montini, Tardini, Cicognani, König, Döpfner… En les successives creacions cardenalícies va rejovenir el col·legi i li va donar una dimensió més internacional. Va imposar als cardenals de cúria que només poguessin ostentar un càrrec. Va voler accentuar el caràcter de bisbe de Roma donant especial relleu al seu insediamento a la basílica de Sant Joan del Laterà. Va prendre possessió de les propietats extraterritorials papals i va visitar una per una les dependències vaticanes. Així mateix, va voler visitar parròquies de la seva diòcesi, presons i hospitals.

L’impuls d’un Papa de transició

Entre els seus primers actes pontificis es destaca amb llum pròpia la convocatòria d’un concili ecumènic. Els seus dos predecessors immediats havien sospesat aquesta possibilitat, fins i tot havien consultat cardenals i teòlegs. Joan XXIII, sense consultar ningú, va anunciar el 25 de gener de 1959 la seva intenció de convocar un sínode per a la diòcesi de Roma, un concili ecumènic i la reforma del codi de dret canònic. Joan XXIII, estudiós dels concilis, era molt conscient del pas transcendental que feia i de les resistències que trobaria, i potser per això només va parlar del tema amb el seu secretari d’Estat. Durant els tres anys de preparació, el Pontífex va parlar constantment del concili, donant les pautes espirituals i pastorals que pretenia. Sense immiscir-se en els treballs preparatoris, va equilibrar les tendències de les comissions preparatòries amb nomenaments propis i va crear una comissió transversal, que era el Secretariat per a la Unitat dels Cristians.

Un cop començat el concili, amb el discurs inaugural Gaudet Mater Ecclesia va establir les pautes de fons del funcionament de les sessions conciliars. La primera sessió conciliar va servir per adonar-se que el concili no seria una tasca de curta durada, com el mateix Joan XXIII es pensava. A la primera sessió, el Papa va fer dues intervencions transcendentals; d’una banda, va desbloquejar la discussió sobre l’esquema de les fonts de la revelació i, de l’altra, va crear una Comissió de Coordinació perquè treballés en la intersessió. Va ser mèrit seu engegar l’assemblea conciliar i aconseguir d’aquesta manera que el procés de reforma consegüent no tingués marxa enrere.

Ecumenisme i acostament als països comunistes

Al marge de la preparació conciliar, però en estreta relació amb l’esperit i la finalitat que perseguia, Joan XXIII va desplegar una intensa iniciativa de naturalesa ecumènica i interreligiosa. Va establir relacions amb el patriarca ortodox de Constantinoble, va rebre el primat anglicà, va crear el Secretariat per a la Unitat dels Cristians, va admetre al concili observadors de les esglésies reformades i va suprimir les expressions ofensives per als jueus de la litúrgia de la Setmana Santa i de les rúbriques del breviari i del missal. En un altre ordre de coses, Joan XXIII va permetre un gran desenvolupament autònom de les esglésies extraeuropees aprofitant els processos de descolonització que s’havien engegat. Entre el 1959 i el 1961, van aparèixer les esglésies particulars del Congo, Burundi, el Vietnam, Corea i Indonèsia, dirigides per bisbes indígenes; al final del seu pontificat havia creat unes tres-centes diòcesis noves, gairebé totes fora d’Europa.

Un altre aspecte innovador del seu pontificat és l’inici de l’Östopolitik o política d’acostament als països comunistes de l’est d’Europa. Cal recordar que durant la preparació del concili s’estava construint el mur de Berlín, que durant la primera sessió va esclatar la crisi dels míssils de Cuba i que el comunisme era la «darrera heretgia». Va aconseguir l’alliberament del metropolità ucraïnès i va rebre en audiència particular el cunyat de Khruixtxov i la seva esposa, en un gest clar de distensió.

Les encícliques Mater et Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963) van tenir una extraordinària acollida en l’opinió pública perquè tractaven qüestions molt connectades amb la realitat, sota la categoria dels «signes dels temps». Totes dues encícliques van ser enteses com un canvi en la manera d’expressar el magisteri pontifici més d’acord amb els temps i més proper als problemes reals de la humanitat.

Joan XXIII desitjava que el concili fos una nova Pentecosta, i precisament el dia de Pentecosta del 1963 Joan XXIII expirava. 

Santiago Casas Rabasa
Professor adjunt d’Història de l’Església Contemporània, Universitat de Navarra.
Director de l’Institut d’Història de l’Església.
Director del comitè editorial de la revista Anuario de Historia de la Iglesia.