El món de Joan XXIII
El 27 de maig de 1963, una setmana abans de la defunció de Joan XXIII, Bob Dylan publicava l’àlbum The Freewheelin’ Bob Dylan, que contenia l’èxit Blowin’ in the Wind, popularitzat unes setmanes més tard per Peter, Paul and Mary. Aquesta cançó de protesta es va convertir ràpidament en un himne generacional gràcies a les seves arrels folk, tradicionals, i les seves preguntes retòriques sobre qüestions vitals, amb la conclusió «escolta la resposta en el vent»; és a dir, és una resposta alhora evident i intangible com l’aire.
El pontificat de Joan XXIII, un home tradicional, d’una altra generació, que afrontava el seu govern en el declinar de la seva llarga vida, va coincidir plenament amb una època de canvis polítics i socials transcendentals al món sencer. Com va afirmar l’historiador britànic Geoffrey Barraclough, «entre el 1955 i el 1960, el món sencer entra en una nova època històrica». El mèrit de Joan XXIII va consistir, precisament, a ser el motor del canvi dins de l’Església catòlica, enviant un senyal al món sencer.
Un món en transformació
El pas a aquesta nova època històrica està marcat per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial tant en els aspectes polítics com en els socials. L’aparició dels dos blocs hegemònics i dels països no alineats, cadascun d’ells representant una ideologia precisa, capitalisme o comunisme, va donar lloc a l’anomenada guerra freda, que es combatia no solament als països que es volien atreure, sinó també al món de les idees (premsa, literatura, televisió, propaganda). Juntament amb aquestes tensions armades, contemplem l’aparició de noves nacions fruit del procés descolonitzador (durant la celebració del Concili Vaticà II van aconseguir la independència un total de 21 països).
Si les tensions polítiques, guerres a part, eren fortes, les qüestions socials cridaven encara més l’atenció. La recuperació econòmica d’Europa i en general del món occidental va fer oblidar els esforços titànics de dues generacions per instaurar la pau i la concòrdia basant-se en l’austeritat i el diàleg. A partir d’aquest moment, el boom econòmic anirà acompanyat del modern estat de benestar, tornant a aparèixer el luxe i l’especulació. Oblidades les penúries de la guerra, la societat es llançava a un nou consumisme afavorit per la tercera revolució industrial i les noves condicions laborals. Com a mostra d’això, es pot esmentar la creixent difusió del turisme i dels transports internacionals.
Canvi a les bases culturals i morals
La incorporació de la dona al món laboral, juntament amb l’aparició de la televisió, la globalització de la informació (el veïnatge universal de McLuhan), i la comercialització dels moderns mètodes anticonceptius van establir les bases per a una ruptura dels valors tradicionals, posant en solfa les categories conservadores associades a la civilització d’arrel cristiana. Aquestes bases van ser minades no solament per la praxi, sinó també per les idees, podent-se parlar amb propietat d’una segona il·lustració on les filosofies existencialistes predominaren a pler sense trobar un interlocutor vàlid. El descontentament cultural, basat en una revolució de les expectatives, va portar molts a adoptar un estil de vida rupturista i transgressor i a una fúria iconoclasta contra la moral i les idees tradicionals.
Aquest panorama social i polític va anar creixent al llarg de gairebé vint anys, culminant a la fi dels seixanta en els moviments estudiantils, antiracistes i pacifistes, que van coincidir en el temps amb el crític període postconciliar. Tots aquests canvis van ser vistos en el seu moment com un petit terratrèmol saludable, com l’obertura a una etapa esperançadora, la famosa «nova frontera» del president Kennedy (1960). En definitiva, s’apreciava l’arribada d’una nova era que a més afectaria tots els racons del planeta a causa de la tendència a la unificació i a la sincronització dels esdeveniments mundials, on Europa perdia pes enfront dels dos blocs hegemònics.
¿Quina era la situació de l’Església? El pontificat de Pius XII (1939-1958) havia acrescut el prestigi de la Santa Seu i les intervencions doctrinals del Pontífex havien edificat un corpus magisterial que no tenia parangó amb els anteriors pontificats. Els ordes religiosos i els laics militants semblaven més que mai compromesos amb la vida de l’Església i, a més, sorgien noves realitats apostòliques. Durant el segon terç del segle XX, havien sorgit una sèrie de «moviments» que en les seves realitzacions, autors i publicacions, prepararien el Concili Vaticà II: el moviment ecumènic, el moviment laïcal, el moviment litúrgic, el moviment bíblic i patrístic, el moviment marià. Pius XII havia assumit en el seu magisteri alguns dels principis d’aquests moviments i havia moderat, de vegades reprimit, algunes de les seves manifestacions. No obstant això, l’Església estava començant a sofrir la influència de la creixent secularització social, encara que es mantenien les formes externes. Es començaven a detectar alguns símptomes d’esclerosi a la vida religiosa, amb la latent crisi de l’Acció Catòlica i el progressiu descens de les vocacions sacerdotals en països de llarga tradició catòlica. Fins i tot sorgien veus que no dubtaven a qualificar nacions europees senceres de països de missió. Al costat d’això, el creixement del catolicisme fora d’Europa progressava sense parar.
En els últims anys del pontificat de Pius XII es va donar una certa rigidesa en la forma de govern pontifici i en les decisions de la Cúria Romana, que cada vegada contrastaven més amb les transformacions de la societat. La mort del Pontífex, en olor de santedat, i el seu apoteòsic enterrament suposaven un canvi d’època dins de la vida de l’Església. Davant la impossibilitat de triar l’arquebisbe de Milà, ja que no era cardenal, el conclave es va inclinar per Angelo Roncalli, patriarca de Venècia. Després d’una figura única i dominant com Pius XII, es desitjava un papat de transició. Semblava clar que en vista de l’edat de l’escollit, la seva breu dedicació pastoral i la seva accidentada carrera eclesiàstica, s’havia triat un Pontífex de consens alhora que d’una transitorietat efímera.
Joan XXIII va donar immediatament signes que un canvi s’estava produint en la vida de l’Església, almenys en el que a les formes es referia. Va voler al més aviat possible normalitzar la situació de la Cúria Romana i del col·legi cardenalici. De seguida va nomenar secretari d’Estat, càrrec que estava vacant des del 1944. Quan va arribar al pontificat, solament hi havia 52 cardenals i de seguida en va crear 23 de nous, entre els quals Montini, Tardini, Cicognani, König, Döpfner… En les successives creacions cardenalícies va rejovenir el col·legi i li va donar una dimensió més internacional. Va imposar als cardenals de cúria que solament poguessin ostentar un càrrec simultàniament. Va voler accentuar el caràcter de bisbe de Roma donant especial relleu al seu insediamento a la basílica de Sant Joan del Laterà. Va prendre possessió de les propietats extraterritorials papals i va visitar una per una les dependències vaticanes. Així mateix, va voler visitar parròquies de la seva diòcesi, com també presons i hospitals. El seu propi llenguatge distava molt del llenguatge ampul·lós i retòric usat pels pontífexs fins al moment i la seva aparença física el feia molt proper a la gent. Darrere tots aquests aspectes no hi havia res de premeditat o que respongués a un pla, sinó que transparentava naturalitat i autenticitat.
D’alguna manera, era un home nou per a un temps nou. Aquesta novetat es manifestava també en la seva obertura a realitats que amb anterioritat semblaven conflictuals. Per exemple, va obrir el camí a les relacions amb la Unió Soviètica amb gestos concrets, com la rebuda en audiència particular al cunyat de Khruixtxov i a la seva esposa. Cal no oblidar que durant la preparació del Concili s’estava construint el mur de Berlín, que durant la primera sessió va tenir lloc la crisi dels míssils de Cuba i que el comunisme era vist per les publicacions catòliques com la «darrera heretgia».
Va voler establir llaços amb les esglésies ortodoxes, que coneixia bé gràcies al seu pas per Bulgària i Turquia, com també amb el Consell Mundial de les Esglésies. És a dir, la seva preocupació ecumènica no es va plantejar les dificultats doctrinals, sinó que va voler davallar al diàleg personal. De fet, va crear el Secretariat per a la Unitat dels Cristians, que bàsicament s’encarregava que tots els documents preparats amb vista al Concili tinguessin en compte la seva dimensió ecumènica, i es va assegurar que fos equiparat a una congregació vaticana. Totes aquestes actuacions, les va dur a terme amb gran llibertat d’esperit i plena confiança en la Providència, però sense ingenuïtats, sabent que estava sembrant però que la collita era incerta.
Els seus grans documents magisterials, Mater et Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963), tocaven temes que anticipaven els continguts de la Gaudium et Spes (1965). En el cas de l’encíclica Pacem in Terris podem parlar del document magisterial que ha tingut millor acolliment en la història després de la Rerum novarum (1893). En aquests escrits, Joan XXIII entrava de ple en les preocupacions de l’home del seu temps (la pau, el treball, les ideologies, el benestar, el progrés) no amb afany de donar lliçons, sinó de compartir inquietuds. Les dues encícliques van ser enteses com un canvi en la manera d’expressar-se el magisteri pontifici més d’acord amb els temps i més proper als problemes reals de la humanitat.
Però, sense cap mena de dubte, el llegat de Joan XXIII, fora del seu estil de govern i la seva proximitat, va ser la decisió de convocar el Concili Vaticà II, per les repercussions que ha tingut aquest concili a l’Església i al món (lògicament, imprevisibles per al mateix Papa), i perquè la mort de Joan XXIII durant la seva celebració el va convertir en un modern Moisès.
En definitiva, Joan XXIII va ser el qui va engegar la maquinària del canvi a l’Església contemporània, el famós aggiornamento, i en això va coincidir en el temps, no pas en els objectius, amb el canvi de generació i d’època que estava travessant la societat occidental, de tal manera que va saber reconduir aquestes ànsies de renovació i autenticitat cap a una purificació dels elements caducs arrossegats per l’Església al llarg dels segles.
Santiago Casas Rabasa
