Crisi conjugal: Què fem?

El matrimoni és un repte.

Tot i que inicialment resulti atractiu i estimulant, no està pas exempt d’èpoques difícils, però també potencialment enriquidores per a cadascun dels cònjuges.

Hi ha persones que saben treure profit d’aquesta potencialitat i que viuen les crisis convertint-les en un trampolí per crèixer personalment i en la seva unió conjugal. Però també n’hi ha d’altres que no se’n surten, que viuen infelices, i que tallen la convivència i es resignen a mantenir una relació conflictiva –sovint, des de la posició, ben poc sana, de víctima sacrificada– o que es conformen mantenint vides en paral·lel, allunyades i insatisfactòries. I no crec pas que les primeres siguin en essència millors que aquestes altres. Simplement, han pogut gestionar millor les crisis. 

No és només legítim, sinó també desitjable, intentar arreglar una mala situació conjugal pels propis mitjans, posant-hi cadascú el seu esforç i buscant acords entre tots dos protagonistes. Però, de vegades, sembla que no n’hi ha prou…

Massa sovint, passa que aquests intents per millorar la pròpia relació matrimonial comporten un desgast que no dóna cap fruit, perquè s’inverteixen molts esforços a repetir estratègies que són poc útils o fins i tot contraproduents.  

Per dir-ho metafòricament, seria com estudiar matemàtiques durant moltes hores, i trobar-nos, després, que l’examen que hem de fer és de Geografia o Història. Per més que ens hàgim neguitejat, no sabrem res de la matèria i tampoc no aprovarem. Per tant, caldrà fer una aturada i contrastar el nostre calendari d’exàmens amb el d’algun company de confiança. Seria absurd tornar a estudiar matemàtiques i dedicar-hi molt d’esforç, si abans no ens assegurem que realment aquesta és l’assignatura, i no pas cap altra, de la qual ens hem d’examinar. 

I, tot i això, en la gestió dels conflictes conjugals, fem exactament això: repetim errors convençuts de la impunitat del nostre punt de vista, sovint posant-hi el cap però no pas el cor. Per exemple, diem amb insistència al cònjuge que modifiqui la seva conducta, apel·lant a idees encertades o a reflexions profundes sobre què ha de ser el matrimoni. O utilitzem una voluntat de ferro per ajornar els nostres interessos en funció dels de l’altre, i ho fonamentem en qüestionables aspiracions de generositat heroica o en el compliment d’un trist deure de consciència, i fem que el cònjuge se senti un simple instrument del nostre projecte personal i, per tant, més humiliat que no pas estimat.

De vegades, amb la bona voluntat no n’hi ha prou

Aquesta manera maldestra de fer les coses, encara que estigui plena de bones intencions, és reiterativa i inútil. I, mentre ens equivoquem d’estratègia, també anem acumulant rancúnia i estimulant la pitjor part de cadascun de nosaltres.

Més endavant, serà molt dolorós veure que ens hem escarrassat, posant tot el nostre esforç i il·lusió, per aconseguir el nostre objectiu, però que ens hem equivocat de camí, hem triat una manera errònia de buscar-lo.

I és llavors que ens plantegem la necessitat d’una ajuda externa, a la qual ens resistim amb tossuderia perquè tenim diverses pors, que soviet són tan humanes com estúpides. No hi ha dubte que resulta més efectiu consultar el professional adequat com més aviat millor, però, desgraciadament, gairebé tots tendim a ajornar-ho, i contribuïm, d’aquesta manera, a empitjorar la nostra relació i a ser infeliços.

Val la pena, doncs, fer l’esforç de potenciar la nostra humilitat i la nostra valentia per decidir-nos a demanar ajuda; una ajuda que ens portarà a definir els problemes de relació des d’una perspectiva més encertada, completa i profunda, així com a desenvolupar una capacitat, rarament innata, que molts de nosaltres no treballem durant gairebé tota la vida, tot i que resulta fonamental per gestionar les nostres relacions. Em refereixo a l’autoconeixement profund –que ens permet veure’ns a distància, des d’un prisma extern–, seguit de la sincera acceptació d’un mateix sense supèrbia ni falses humilitats i, finalment, el fet de posar en marxa els talents adormits o bloquejats que tots nosaltres tenim, tot creixent, al mateix temps, en empatia i amor genuí pels altres i, molt concretament, pel nostre cònjuge.

No es tracta, per tant, de portar el cònjuge a fer un tractament perquè el transformin en el tipus de persona que jo considero que ha de ser, sinó d’anar junts a millorar cadascú personalment i també en la relació mútua, definint els tipus de dificultats i buscant la manera de superar-les. A més, l’efecte expansiu d’aquestes millores acostuma a incidir positivament en els fills, en les relacions amb la família extensa i fins i tot en la nostra salut i en els aspectes laborals i socials de la nostra vida. 

Cal tenir en compte que potser fa uns anys amb el consell d’algú proper a la família, modèlic o ben format, n’hi podia haver prou, i que, per contra, avui en dia, gairebé mai és així; les estadístiques deixen prou clar que els cònjuges que recorren a professionals experts en teràpia de parella obtenen molts més beneficis que els que demanen consell a persones aficionades, no professionals.

I això té les seves causes: anys enrere, l’assessor matrimonial ho tenia més fàcil, perquè separar-se no era un fet socialment ben acceptat, la cultura de l’esforç prevalia per damunt de l’hedonisme i les expectatives d’home i dona de cara al matrimoni eren indubtablement les tradicionals (ell proporcionava la protecció i el manteniment, ella tenia cura de la llar i dels seus membres). El repartiment de responsabilitats i àmbits de domini de cada cònjuge no comportava la necessitat de consensuar les coses, com passa ara, ja que, actualment, les dones ens trobem, en general, encantades de tenir accés al terreny laboral, abans exclusivament masculí –pel desenvolupament personal i l’augment de prestigi i poder que comporta–, però els homes acostumen a oferir més resistència a entrar en el món infravalorat de les tasques domèstiques, i la cura i educació dels fills. 

En els temps presents, doncs, el matrimoni és un repte més gran. I, seguint les necessitats de la nostra època, ja disposem de professionals amb preparació específica i àmplia experiència en teràpia de parella. Això, juntament amb la bona sintonia i entesa entre clients i terapeuta, s’ha convertit en un factor clau.

Més concretament, alguns estudis situen la previsió d’èxit en un escàs 45 % quan l’assessor no és especialista en el tema, una dada que contrasta amb el 70 %, que es dóna quan sí que són professionals especialistes, i que, a més, augmenta fins a arribar al 80 % si la petició d’ajuda no es retarda més de dos anys després de l’origen del malestar, i que és del 90 % si es busca aquesta ajuda quan comencen les dificultats. 

Aquests percentatges inclouen situacions amb infidelitat (que es donen en gairebé la meitat de les sol·licituds de teràpia de parella), però no comptabilitzen casos en què qui ha establert una altra relació personal no està disposat a trencar-la.

Como és natural, la diligència a començar el tractament afavorirà que la teràpia sigui més breu i econòmica. La durada de les teràpies de parella acostuma a moure’s entre un mínim de diversos mesos i un màxim de tres anys, aproximadament.

S’ha observat que els afectats triguen una mitjana de cinc o sis anys a decidir-se a demanar ajuda. Les dones tendeixen a plantejar la necessitat d’intervenció professional abans que els seus marits, però és poc probable que comencin un tractament en aquests moments. Desgraciadament, no es té en compte que les conseqüències de no fer teràpia de parella quan ens ho demana el nostre cònjuge poden ser devastadores.

Personalment, crec que hi ha moltíssims matrimonis fracassats que haurien pogut funcionar bé si haguessin demanat l’ajut d’un professional quan hi eren a temps, ja que els protagonistes acostumen a participar en jocs de relacions amb altres persones de manera no del tot conscient. 

Quan ens sentim agredits o desencantats, ja és molt difícil sobreposar-se i identificar allò a què ens enfrontem: si tenim divergències significatives sobre el tipus de relació que volem a un nivell profund, o davant de desacords en la gestió de la convivència, o si es tracta de simple incompetència per manejar i resoldre els conflictes. Topades en les expectatives, projectes personals poc compatibles, relacions malsanes amb les respectives famílies, dificultats d’adaptació als canvis que la vida comporta o inseguretats personals i símptomes diversos poden fer estralls. És fàcil creure que el problema és cosa de l’altre i, al mateix temps, perpetuar una destructiva lluita de poder, no sempre explícita ni conscient, per exemple.

Per contra, quan un té l’oportunitat d’observar el seu matrimoni des d’una perspectiva externa s’adquireix una visió profunda de la complexitat de la relació en què un està immers. Quan augmenta la comprensió, també creix notablement el grau de llibertat i motivació positiva de cada cònjuge. És llavors que sorgeix la capacitat de perdonar-se a un mateix i a l’altre pels errors previs, i que es consoliden, des d’un punt de vista pràctic, millores pel que fa als pensaments, emocions, afectes i conductes. D’aquesta manera, es va fent possible transformar el cercle viciós de desencontres en què tots dos es troben en un nou cercle virtuós de lliurament mutu, de cara a assolir la felicitat desitjable tots dos junts, ja que aquest és el desig legítim dels qui es casen i al qual no hem de renunciar.

Virginia Olano Lafita

Màster en Mediació Familiar

Màster en Teràpia Familiar Sistèmica