Algunes qüestions actuals sobre matrimoni i família
Fonaments doctrinals i visió antropològica del matrimoni i de la família
Des del moment en què el papa Francesc va anunciar que a l’octubre del 2014 se celebraria un Sínode Extraordinari sobre la família, com a preparació per al Sínode Ordinari sobre el mateix tema que es faria l’any 2015, es va obrir una discussió amplíssima sobre quins havien de ser els temes que calia tractar en aquests Sínodes. Per a alguns mitjans de comunicació social, semblava que els dos únics temes serien la possibilitat o no que els divorciats i units en segones núpcies civils puguin rebre la comunió, i l’actitud de l’Església envers l’homosexualitat i les unions entre persones del mateix sexe.
Mirarem de recordar alguns principis doctrinals amb referència a la família -que no es posen en dubte, com repeteix en moltes ocasions el papa Francesc (cf. Discurs de clausura de la III Assemblea general extraordinària del Sínode dels Bisbes, 18 d’octubre de 2014)-, prenent peu del Sínode Extraordinari que s’ha celebrat sobre aquesta temàtica.
Com a introducció, ens sembla adient explicar, primer de tot, què és un Sínode dels Bisbes, aspecte sens dubte no secundari si volem sospesar tot el que han dit els mitjans de comunicació i la mateixa Assemblea Extraordinària del Sínode dels Bisbes, i, en segons lloc, subratllar la necessitat de recuperar una visió antropològica adequada del matrimoni i de la família.
El Sínode Extraordinari sobre la família
El cànon 342 del Codi de Dret Canònic defineix el Sínode dels Bisbes de la manera següent: «El sínode dels Bisbes és una assemblea de Bisbes triats de les diferents regions del món, que es reuneixen en ocasions determinades per fomentar la unió estreta entre el Romà Pontífex i els Bisbes, i ajudar el Papa amb els seus consells per a la integritat i millora de la fe i dels costums i la conservació i enfortiment de la disciplina eclesiàstica, i estudiar les qüestions que es refereixen a l’acció de l’Església en el món». És una manifestació de la Comunió entre el Sant Pare i els Bisbes. Com estableix clarament el cànon següent, el Sínode no té potestat deliberativa, sinó consultiva. Per això, els Sínode dels Bisbes no es clou amb deliberacions, decrets o documents doctrinals, sinó amb propostes que se sotmeten a la lliure consideració del Sant Pare, el qual, normalment, a la llum de les propostes, i exercint la seva potestat primacial damunt l’Església Universal, fa una Exhortació Apostòlica que parla dels temes estudiats en el Sínode.
En el cas dels Sínodes sobre la família, el Sant Pare va decidir convocar, en primer lloc, una Assemblea General Extraordinària del Sínode dels Bisbes a fi de preparar el terreny per a l’Assemblea General Ordinària del Sínode que es farà al mes d’octubre del 2015.
Exposem breument com es va celebrar el Sínode Extraordinari, per tal d’entendre el lloc de cadascun dels documents que van anar sortint abans i durant el Sínode. En un primer moment, la Secretaria del Sínode va preparar un qüestionari amb la finalitat de conèixer la situació a les diverses regions del món, i així poder determinar els problemes que calia afrontar. Basant-se en les respostes als qüestionaris, la mateixa Secretaria va preparar l’Instrumentum laboris sobre el qual treballarien i discutirien els Pares Sinodals. En el discurs inicial del Sínode, el Sant Pare va invitar els Pares a parlar amb «parresia», amb obertura i sense por d’afrontar les idees.
Sobre les intervencions dels Pares Sinodals, a diferència del que s’havia fet en els Sínodes precedents, en comptes de publicar les intervencions individuals, només s’oferia un resum diari que era presentat als mitjans de comunicació. Al final de la primera setmana, un cop acabades les reunions generals, la Secretaria va preparar, amb l’ajuda dels perits, la Relatio post disceptationem, que no va ser sotmesa a votació i que va centrar la seva atenció més en els desafiaments i les qüestions problemàtiques que en les llums, cosa que va ser criticada per una gran part dels Pares Sinodals, ja que consideraven que no reflectia amb equilibri tot el que s’havia dit durant la primera setmana del Sínode. Aquesta Relatio va ser el text de base per a la discussió dels cercles menors lingüístics i, com a fruit del treball d’aquests, es va preparar un document nou, la Relatio Synodi, que va ser sotmesa a votació i aprovada pels Pares Sinodals.
Per desig explícit del Papa, es va publicar tant la Relatio Synodi com la votació de cadascun dels punts. Tan sols tres punts no van assolir dos terços de vots afirmatius: el n. 52, que presenta les diverses posicions sobre l’admissió o no a l’Eucaristia dels divorciats i units civilment (104 a favor, 74 en contra); el n. 53, sobre la comunió espiritual que poden fer els divorciats que s’han tornat a casar (112 a favor, 64 en contra); el n. 55, que es refereix a les famílies en què algun membre té tendència homosexual (118 a favor, 62 en contra). En aquest últim punt, crida l’atenció la diferència entre el que es deia a la Relatio post disceptationem, que dedicava diversos punts al tema, i la Relatio Synodi, que a l’esmentat n. 55 es limita a recordar el que ja contenen el Catecisme i un document de la CDF sobre la no-discriminació i l’ajuda envers aquestes persones.
Com a resum del Sínode Extraordinari, poden servir aquests mots del papa Francesc en el seu Discurs final, en què diu que durant aquells dies hi va haver «discursos i intervencions plens de fe, de zel pastoral i doctrinal, de franquesa, de valentia i de parresia», sense «posar en discussió les veritats fonamentals del sagrament del matrimoni: la indissolubilitat, la unitat, la fidelitat i la procreació». En aquest Discurs, a més, el Pontífex va demanar tenir fe en la missió del Sant Pare com a garant de la doctrina i de la unitat, subratllant que el treball del Sínode continuaria cum Petro i sub Petro.
Aquest primer Sínode no va acabar fent propostes al Sant Pare, sinó que simplement va presentar la relació postsinodal (Relatio Synodi), on es resumeixen els temes tractats en el Sínode. Aquest document servirà de base per a la reflexió de l’Església durant aquest any i d’orientació per a la preparació del Sínode Ordinari. Ha de quedar ben clar que ni la Relatio post disceptationem, que es va publicar al final de la primera setmana, després de les reunions generals, ni la Relatio Synodi votada pels Pares Sinodals, són documents doctrinals, sinó reflexions sobre el matrimoni i la família que seran objecte d’estudi per part del Sínode Ordinari d’octubre del 2015. Aquest es clourà amb les propostes que es presentaran successivament al Sant Pare sobre la família i el matrimoni i els desafiaments de la pastoral davant els problemes que presenten les diverses cultures en què s’encarna l’Església. Serà el Sant Pare qui donarà respostes, mitjançant una Exhortació apostòlica, a les diferents qüestions, problemes i desafiaments que li presentaran els Pares Sinodals al final del Sínode Ordinari.
Tenint en compte el que acabem de dir, l’actitud de tot el poble cristià ha de ser de pregària pels fruits que produirà aquest camí sinodal, pregant especialment pel Sant Pare Francesc, que no para de demanar pregàries per poder acomplir fidelment el seu Ministeri Petrí, i d’invocar l’assistència de l’Esperit Sant perquè il·lumini els Pares Sinodals i tots els pastors i fidels en general. Tothom –pastors, pares de família, docents, jutges, membres d’institucions eclesials, etc.–, des de l’àmbit que li és propi, pot contribuir a la redescoberta de la bellesa de l’«Evangeli de la Família» i, sempre a la llum de la veritat del matrimoni, ha de sortir a trobar les famílies per enfortir-les en la seva vocació i ser també d’alguna manera el bon pastor que busca l’ovella ferida i la sana, amb una actitud que implica alhora, com és lògic, caritat i misericòrdia profundes, juntament amb el respecte de la veritat de les coses, perquè només en la veritat es troba la salvació que Crist ens ha guanyat.
Identitat de la família i del matrimoni: principis doctrinals
Parlant de la família, a l’Exhortació apostòlica Famíliaris Consortio, posterior al Sínode dels Bisbes del 1980 sobre el matrimoni i la família, sant Joan Pau II afirma: «Família, converteix-te en el que ets» (n. 17). La família té una identitat pròpia que va més enllà de les cultures concretes; i, alhora, com que és una realitat viva, evoluciona constantment, com es reflecteix a la societat, la cultura i l’ordenament.
Per tal d’encarrilar positivament els canvis que afecten la família, cal reflexionar sobre la seva naturalesa i també conèixer iniciatives que afavoreixin i promoguin la realització de la seva identitat i de la seva missió en cada moment històric i cultural, perquè, com recordava Joan Pau II, tota cultura pot i ha de ser jutjada tenint en compte la naturalesa i la dignitat de la persona humana.
• La família és per a l’home un àmbit necessari de convivència
La família respon a, i satisfà, l’exigència natural de la persona humana de relacionar-se, concretament en el context de la relació de reciprocitat plena entre home i dona, i entre les generacions (pares, fills, avis, néts, etc.).
La família és, a més, la comunitat d’amor i de solidaritat (cf. Consell Pontifici per a la Família, Carta dels drets de la família, 22 d’octubre de 1983, paràgraf E del preàmbul) que desplega, d’una manera immediata i natural, la inclinació humana a viure amb. A la família, l’ésser humà, compenetrant la procreació i l’educació de la prole amb l’exigència subjectiva d’adquirir la pròpia identitat personal, es troba a si mateix en la doble dimensió de persona que es dóna i de persona que rep l’altre.
D’altra banda, l’Església considera la família «veluti Ecclesia domestica» (LG, 11; cf. FC 21; CEC 1657).
• Unió personal conjugal entre un home i una dona
El matrimoni és l’aliança entre una dona i un home, per la qual es donen i es reben mútuament com a tals per a tota la vida, constituint un projecte comú que també incideix directament en l’entorn social. La vocació al matrimoni s’inscriu en la naturalesa mateixa de l’home i de la dona. No és, per tant, una institució purament humana, malgrat les nombroses variacions que ha experimentat al llarg dels segles i en les diferents cultures, estructures socials i actituds humanes (cf. CEC 1603).
El lligam matrimonial, que és el nucli essencial del matrimoni com a realitat fundada mitjançant el consentiment, uneix la llibertat de la persona –de cada cònjuge– i la veritat dels lligams matrimonials. «En el matrimoni s’assumeixen públicament, mitjançant el pacte conjugal, totes les responsabilitats que neixen del lligam creat, que constitueix un bé per als mateixos cònjuges i el seu perfeccionament; per als fills en el seu creixement afectiu i formatiu; per als altres membres de la mateixa família fundada sobre el pacte conjugal i els llaços de sang; i per al conjunt de la societat, ja que el seu ordit més sòlid es funda sobre els valors que sorgeixen de les diverses relacions familiars (cf. Consell Pontifici per a la Família, Família, matrimoni i “unions de fet”, 25-28)» (H. Franceschi, «Uniones de hecho», a: Pontificio Consejo para la Família, Léxicon. Términos ambiguos y discutidos sobre família, vida y cuestiones éticas, Palabra, Madrid 2004, pàg. 1.114).
També el sentit de l’exercici de la sexualitat adquireix, en el lligam matrimonial, el seu veritable significat, perquè participa en la fecunditat d’un amor plenament personal i responsable, que implica tota la persona en la seva condició masculina i femenina, que és donada per tots dos cònjuges i rebuda com a tal per ells.
Un altre element inseparable de la naturalesa de l’acte de donació personal recíproca en el matrimoni és la fecunditat. La relació conjugal és essencialment diferent de la pulsió instintiva de reproducció present en el regne animal, ja sigui en la seva identitat –a la dimensió biològica s’hi afegeix l’aliança matrimonial i les exigències psicològiques, espirituals i ètiques que presideixen l’acte biològic–, ja sigui pel seu significat social: transmissió de la vida, canvi generacional i, per mitjà de l’educació, inserció de nous éssers en el marc social, ja que la família és el primer i principal ambient de «socialització» de la persona humana.
Com palesa el document final del Sínode, un dels desafiaments actuals és el d’ajudar els fidels cristians a aprofundir en la doctrina sobre la inseparabilitat entre el significat unitiu i el procreador dels actes conjugals, ajudant-los a superar una visió materialista i utilitarista de la persona que porta a tancar-se a la dimensió fecunda del matrimoni i a l’obertura generosa de la fecunditat. En aquest sentit, la Relatio Synodi votada al final de l’Assemblea Extraordinària fa una crida als pastors i als cònjuges perquè descobreixin i sàpiguen transmetre la bellesa de la fecunditat conjugal, fent una referència especial a l’encíclica Humanae Vitae del beat Pau VI. Crida l’atenció que dos punts que tracten directament d’aquest tema (n. 57 i 58) fossin aprovats per gairebé tots els Pares Sinodals (169 placet i 5 non placet; 167 placet i 9 non placet, respectivament).
• Unitat i indissolubilitat
Les exigències objectives del matrimoni, on s’unifiquen i s’harmonitzen l’entrega natural i la llibertat humana, són la fidelitat i la indissolubilitat. No es tracta d’exigències afegides arbitràriament o exteriorment al matrimoni, per motius socials o religiosos, sinó que estan contingudes en la mateixa aliança –fundada mitjançant un acte de llibertat personal– realitzada pels cònjuges.
La dignitat humana és tan sublim, que l’únic camí digne per establir una relació que impliqui la donació de la pròpia condició sexual (inseparable de la persona sencera) és el matrimoni, el qual funda la identitat de la família.
En aquest sentit, és evident que la relació humana s’empobreix en l’anomenada «unió lliure» o en una unió corpòria i afectiva separada de la fidelitat i la indissolubilitat. També és incompleta la definició del matrimoni simplement com a comunitat de vida i d’amor, perquè resulta ambigua: passa, de fet, que a vegades s’aplica a situacions de vida comuna i afectives que no són, realment i intrínsecament, «conjugals»; és a dir, unió en la pròpia condició masculina i femenina, deguda en justícia i, per la seva pròpia naturalesa, fidel, indissoluble i oberta a la vida. D’altra banda, a vegades es desvirtua el significat del matrimoni en entendre’l com una mena de dret a la llibertat d’exercici de la sexualitat.
Hi ha, a més, situacions que tenen semblança amb la unió marital que alguns anomenen «famílies reconstruïdes». Són les que es formen després de la dissolució d’una unitat familiar prèvia. Avui dia, aquestes situacions es donen sobretot després del divorci dels cònjuges. Aquestes unions, basades sovint en un matrimoni legal i en una casa dirigida per dos adults home i dona, no tenen, però, les mateixes característiques que la família fundada sobre la unió indissoluble. En efecte, s’hi introdueix un nou membre adult sense relació biològica amb els fills del matrimoni anterior; aquest adult hi porta a vegades els seus fills; es creen relacions i papers nous, com ara la relació amb el padrastre (o la madrastra) i, alhora, amb el pare (o mare) natural, la relació amb els mig germans, la relació amb el cònjuge anterior (sobretot pel que fa a l’educació dels fills); es té la custòdia sobre fills que viuen amb l’altre progenitor i visiten el progenitor que s’ha tornat a casar; els recursos econòmics es comparteixen fins i tot d’una manera competitiva entre els fills que viuen a la nova llar i els que la visiten, etc. Aquestes situacions, a més, incideixen sovint en forma de descrèdit del significat del matrimoni en la consciència personal, ja que l’experiència negativa de les persones afectades per un divorci anterior, o pel divorci dels pares, sol generar desconfiança envers la institució matrimonial.
Una altra situació peculiar és la de les unions en què no hi ha matrimoni, però per motius que no responen a un rebuig formal d’aquest. L’absència del lligam institucional les situa entre les anomenades «unions de fet», però l’absència del lligam institucional no és el resultat d’una clara elecció positiva, i per això difereixen, en certa manera, de les unions de fet. Això es reflecteix en països on «la majoria d’unions de fet es deu a una desafecció al matrimoni, no per raons ideològiques, sinó per falta d’una formació adient de la responsabilitat, que és el resultat de la situació de pobresa i marginació de l’ambient en què es troben. La falta de confiança en el matrimoni, però, també es pot deure a condicionaments familiars, especialment al Tercer Món. Un factor important, que cal tenir en compte, són les situacions d’injustícia i les estructures de pecat. També hi conflueix el predomini cultural d’actituds masclistes o racistes, agreujant molt aquestes situacions de dificultat» (Consell Pontifici per a la Família, Família, matrimoni i «unions de fet», 6).
• Sacramentalitat del matrimoni cristià i fe dels contraents
Com afirmen, des de fa molt de temps, el Magisteri, la teologia i el dret de l’Església, entre batejats no hi ha matrimoni vàlid que no sigui, en si mateix, sagrament de la Nova Aliança (cf. càn. 1055 § 2 CIC).
La Revelació ensenya, en efecte, la sacramentalitat del matrimoni entre batejats; és a dir, que Déu ha volgut que el matrimoni previst en el pla de la creació com a signe de l’amor diví envers el seu poble, es convertís, en la plenitud dels temps, en signe permanent de la unió de Crist i la seva Església, i que, per això mateix, fos un veritable sagrament de la Nova Aliança.
Per aquest motiu, la sacramentalitat no és una cosa juxtaposada o extrínseca a l’essència natural del matrimoni. És el mateix matrimoni volgut pel Creador que és elevat a la dignitat de sagrament mitjançant l’acció redemptora de Crist, sense que això comporti una desnaturalització de la realitat natural (cf. CEC 1617). En l’amor conjugal entre batejats es reforça la fidelitat pròpia de la donació mútua dels esposos (cf. CEC 1647, CEC 1648, CEC 1650-1651). Per això, la fe personal no és requisit perquè el matrimoni de dos batejats sigui sagrament. N’hi ha prou que «vulguin» el matrimoni veritable; és a dir, una unió que en si mateixa és fidel, indissoluble i oberta a la fecunditat, que per la seva mateixa naturalesa està oberta al bé dels cònjuges i a la generació i educació de la prole (cf. càn. 1055 § 1 CIC). Aquesta voluntat de casar-se segons el projecte diví del principi «implica realment, encara que no sigui d’una manera plenament conscient, una actitud d’obediència profunda a la voluntat de Déu, que no es pot donar sense la seva gràcia» (FC, 68). Més que en la voluntat dels contraents, la sacramentalitat té el seu fonament en la voluntat salvífica de Crist (cf. ibídem).
En el n. 48 de la Relatio Synodi s’afirma: «Segons altres propostes, també caldria considerar la possibilitat de posar en relleu el paper de la fe dels contraents pel que fa a la validesa del sagrament del matrimoni, sense posar en dubte que, entre batejats, tots els matrimonis vàlids són sagrament». Aquest número va obtenir 143 placet i 35 non placet. Aquí sorgeix la gran dificultat de determinar quin seria el grau de fe necessari. Sant Joan Pau II, a FC 68, afirma que n’hi ha prou de voler el que l’Església entén quan celebra el matrimoni; en el seu Discurs a la Roma Romana del 2003, va explicar que això significa «voler la conjugalitat»; és a dir, voler el matrimoni veritable.
Amenaces i desafiaments actuals per a la família
En moltes cultures dels nostres dies, sobretot en el món occidental, la família «està assetjada», segons una expressió del papa Francesc. Els models culturals, socials i jurídics de família que es pretenen imposar estan en oberta contradicció amb la «família conjugal», amb el conjunt de relacions familiars que tenen el punt de partença en la relació conjugal, que és la primera relació familiar. En altres cultures, l’assetjament ve de lluny, com passa en algunes cultures en què es nega la igualtat radical entre home i dona com a persones i s’admet la poligàmia.
• El divorci
El divorci, que el Catecisme de l’Església Catòlica qualifica de «flagell social» (n. 2385), va entrar en les legislacions civils com un remei a situacions de crisi, però avui dia s’ha convertit, pràcticament, en un dret de la persona, a causa, en gran part, d’una equivocada comprensió de la llibertat, que és entesa no com la capacitat per triar el bé, per autodeterminar-se cap a ell i assolir la perfecció a què està cridada la persona humana, sinó com a poder de decisió total, com un fi en si mateix. Des d’aquesta concepció, no s’entén com una persona pugui, en un moment determinat, el del consentiment, «renunciar per sempre a la seva llibertat». En aquest sentit, cal superar el pessimisme antropològic en què està immersa la nostra societat, que no creu en la donació de si mateix per sempre.
La llibertat existeix per poder lliurar-se, és requisit per poder estimar, però no és un fi en si mateixa, és una «llibertat per a»; és a dir, finalitzada i no pas una indeterminació absoluta, la capacitat de triar sempre i en tot moment. Qui no es compromet perquè no vol perdre la seva llibertat acaba sent esclau d’aquesta concepció de la llibertat. En aquest sentit, com afirma nombroses vegades la Relatio Synodi, cal una nova enculturació de la veritat del principi, que aconsegueixi presentar la indissolubilitat del matrimoni no com un jou, sinó com un do que Déu ofereix als cònjuges (cf. Relatio Synodi, 14).
• La mentalitat contraceptiva
El matrimoni està obert, per la seva mateixa naturalesa, a la dimensió fecunda. Si bé el fenomen de la contracepció ha existit des de fa molt de temps, la invenció de la píndola contraceptiva els anys cinquanta ha enfosquit com mai el significat de la sexualitat humana, permetent fàcilment, i a l’abast de qualsevol persona, la separació dels significats unitiu i procreador de l’acte sexual (cf. HV, 12). Vivim en una societat en què la sexualitat ha estat banalitzada i en què la fecunditat –les famílies nombroses– són vistes amb sospita. El fill no es considera un do de Déu, sinó un dret individual a què es pot accedir amb qualsevol mitjà, com passa amb la fecundació artificial.
Cal superar una mena d’esquizofrènia de la societat moderna: d’una banda, es posen a l’abast tots els mitjans per controlar els naixements, fins i tot amb polítiques imposades injustament, sobretot entre les classes més humils: esterilització, distribució de mètodes contraceptius, denigració de les famílies nombroses; d’altra banda, sobretot entre persones amb mitjans econòmics, es busca el fill a qualsevol preu, amb proliferació de mètodes artificials de fecundació, que no responen a la dignitat de la persona humana, del matrimoni i, sobretot, de l’infant, que té el dret a ser concebut en el si matern i a tenir un pare i una mare certs que entre ells són cònjuges. A més, en gairebé totes aquestes tècniques, es preveu la selecció d’embrions, la seva congelació, l’avortament. Enfront d’aquests situacions, cal promoure, també amb l’exemple de les famílies cristianes, la bellesa de la paternitat i la maternitat en el matrimoni, el caràcter de do que té cada fill, la confiança en la Providència divina, la generositat per renunciar a les comoditats superficials a favor dels fills, etc. (cf. Relatio Synodi, 57 i 58).
• El mal anomenat «matrimoni homosexual»
Com es dedueix de tot el que hem explicat anteriorment, tan sols pot existir matrimoni entre un home i una dona. Com que el matrimoni és una realitat originària, ancorada en la naturalesa mateixa del fet de ser home o dona, cap autoritat no té el poder de redefinir el matrimoni i, encara menys, de dir que és matrimoni la relació entre dos homes o dues dones. Encara que algunes legislacions l’anomenin «matrimoni», es tracta de relacions que no seran mai matrimoni, per això és un gran error donar-los aquesta categoria.
El matrimoni es funda sobre la diversitat home-dona i la complementarietat que se’n deriva, i, per la seva naturalesa, està cridat a la fecunditat. Tots aquests elements falten en les unions homosexuals. La impossibilitat de reconèixer-les com a matrimoni no comporta cap injustícia o discriminació, perquè injust seria tractar diversament el que és igual. Ningú, amb objectivitat i sentit comú, no pot afirmar que aquestes unions són el mateix que el matrimoni. En aquestes unions, hi falta el pressupòsit antropològic, no s’hi donen els béns que defineixen el matrimoni, són unions infecundes per la seva mateixa naturalesa.
És evident, d’altra banda, que aquesta conclusió és compatible amb una comprensió de les persones amb tendència homosexual, a les quals l’Església facilita, com a tots els fidels, els mitjans necessaris per viure d’acord amb la Voluntat de Déu.
La via de sortida consisteix a superar el reduccionisme a què s’ha vist sotmès el matrimoni; l’únic que compta avui dia per als ordenaments civils són els sentiments i els afectes, amb independència del que és digne i bo per a la persona humana i la societat. L’actitud del cristià enfront d’aquesta situació no pot ser derrotista i pessimista, encara que potser no n’hi haurà prou amb una generació per recuperar en la societat la veritable i autèntica noció i bellesa del matrimoni que està inscrita en la naturalesa del l’home.
• Una breu reflexió sobre els divorciats que s’han tornat a unir civilment
Com tothom sap, ara se’n parla molt, d’aquest tema, i surt en els mitjans de comunicació social, els quals sovint –amb una visió reduccionista– han volgut centrar tota l’atenció del Sínode Extraordinari dels Bisbes en aquest tema. El magisteri s’ha mostrat sempre ferm en la doctrina sobre això. N’hi ha prou d’esmentar dues intervencions recents que són ben clares, tant des del punt de vista de la praxi de l’Església com des del de l’acció pastoral. Es tracta del n. 84 de l’Exhortació apostòlica Famíliaris Consortio de sant Joan Pau II i del n. 29 de l’Exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis de Benet XVI. Hi trobem, d’una banda, consells molt pràctics per a les persones que es troben en aquestes situacions, que no s’han de sentir excloses de l’Església i han de ser tractades amb caritat pastoral, amb la misericòrdia de què ens parla el papa Francesc.
D’altra banda, en tots dos documents s’expliquen les raons teològiques, basades en la Revelació de Crist, per les quals aquestes persones, si volen ser admeses a l’Eucaristia, han de portar un estil de vida que no contradigui el significat sacramental del matrimoni, que és la unió indissoluble entre Crist i la seva Església. No es tracta pas d’una pena eclesiàstica, sinó d’una conseqüència de la situació en què es troben, que es objectivament contradictòria amb l’Eucaristia. Indiquem dos articles recents que fan llum sobre aquest tema: H. Franceschi, «Divorziati risposati e nullità matrimoniali», a: Ius Ecclesiae 25 (2013), pàg. 617-639; M.A. Ortiz, «La pastorale dei fedeli divorziati rispostati civilmente e la loro chiamata alla santità», a: C.J. Errázuriz M. i M.A. Ortiz (editors), Misericordia e diritto nel matrimonio, Roma 2014, pàg. 99-129.
Per acabar, podem afirmar que en l’atenció d’aquests casos s’ha d’unir sempre una profunda i autèntica caritat amb l’amor a la veritat, perquè només en la veritat s’assolirà el bé de les persones, la salus animarum, que és la llei suprema de l’Església. Per això, la veritable misericòrdia no consisteix a ignorar els pecats o les situacions desordenades, sinó a guarir-los i oferir als fidels els mitjans perquè puguin viure d’acord amb la veritat.
Miguel Ángel Ortiz
Professor extraordinari de Dret Matrimonial Canònic
Pontificia Università della Santa Croce (Roma)
Héctor Franceschi
Professor ordinari de Dret Matrimonial Canònic
Pontificia Università della Santa Croce (Roma)
