El sínode de la família a la premsa

Anàlisis, fites i reptes de cara al futur

El sínode extraordinari sobre els reptes pastorals de la família, celebrat al Vaticà del 5 al 19 d’octubre de 2014, ha constituït, amb el seu llarg camí de preparació, un punt informatiu de màxim interès periodístic, en el qual la família va adquirir una importància significativa en l’opinió pública. Al mateix temps, nombrosos protagonistes de l’esdeveniment han posat en relleu que la cobertura mediàtica, amb accents i lectures pròpies, es va distanciar de la realitat que els porprats van viure, portes endins, a l’Aula del Sínode. Una d’aquestes veus, sens dubte la més rellevant, va ser la del papa Francesc. Durant l’audiència del dimecres 10 de desembre, explicava que, en la narració del sínode, hi va predominar «l’estil de les cròniques esportives o polítiques», «amb dos equips, a favor i en contra, conservadors i progressistes»[1].

Per als bisbes i cardenals, l’expressió lliure de les seves opinions s’emmarcava en l’exercici de la sinodalitat. Ara bé, els titulars periodístics van interpretar aquesta diversitat com a divisió, confrontació o partidisme. A més, els pares sinodals esperaven que la informació dels mitjans reflectís la riquesa i multiplicitat dels temes familiars que havien tractat, i, tanmateix, hi van trobar més aviat un ressò distorsionat, reduït a uns quants aspectes. D’altra banda, des d’algunes capçaleres, es va arribar a afirmar que el sínode havia estat segrestat per dissidents liberals, que pretenien aigualir la doctrina. I d’altres indicaven tot el contrari: que va ser escanyat pels porprats intransigents, entossudits a oposar-se a qualsevol mena de canvi. De mica a mica, els jugadors del partit, els pares sinodals, es van veure desplaçats del camp de joc, i es miraven, perplexos, des de la graderia, un sínode que no podien reconèixer, el sínode dels mitjans. «És una llàstima que ens hàgim perdut tot això», deia, divertit, el cardenal Timothy Dolan, «ja que el sínode en què vam ser presents no va ser tan provocador ni sucós». I explicava: «Encara que el sínode va ser un únic acte», segons l’opinió pública es podria parlar «del conte dels dos sínodes», tenint en compte, doncs, la gran distància que hi ha hagut entre el sínode presencial i el sínode dels mitjans. «Hi deu haver hagut dos sínodes, i nosaltres quatre –es referia als quatre cardenals nord-americans presents a l’assemblea– hem anat al que no tocava», afirmava, fent-ne broma[2].

Els prelats americans no van ser pas els únics a manifestar públicament el seu desconcert davant unes informacions que consideraven allunyades dels debats de l’Aula. «Avui m’agradaria explicar-vos què va ser el sínode», continuava el Papa en aquella audiència que hem esmentat més amunt. Paraules que s’entenen en tota la seva compelxitat quan es llegeixen al costat de titulars com aquest, del diari de més difusió a Itàlia, que es va referir al sínode d’aquesta manera: «Divorciats i gais, les preguntes per al sínode de la família»[3].

¿Hi ha cap raó que expliqui aquesta distància entre el sínode presencial i el sínode que es va transmetre a l’opinió pública? Quines línies comunicatives podrien millorar la cobertura informativa del sínode l’any 2015? Aquest article es proposa analitzar la gestació de la informació sobre el sínode, la seva evolució i les seves repercussions en l’opinió pública, així com les dificultats que van aparèixer, les fites assolides i alguns reptes de cara al futur. Ens volem centrar, únicament, en allò que va ser publicat pels mitjans de comunicació. Des d’aquesta perspectiva, hem renunciat voluntàriament a altres aspectes que demanarien un estudi detallat, com ara, per posar un exemple, la tasca de comunicació institucional desenvolupada pels organitzadors.

L’inici de la història

Informativament, la història del sínode va arrencar el 28 de juliol de 2013 a bord de l’avió que la companyia aèria Alitalia va posar a disposició del Papa Francesc per tornar a Roma des de Río de Janeiro. S’havia acabat la 28a Jornada Mundial de la Joventut i, també, el primer viatge internacional del pontífex argentí. Eren nombrosos els periodistes que acompanyaven Francesc en un avió que, al cap de mitja hora d’haver-se enlairat, va allotjar la roda de premsa més extensa que el Papa ha concedit fins al dia d’avui: una hora i mitja de preguntes, amb una àmplia varietat de temes i sense cap agenda establerta.

Gian Guido Vecchi, vaticanista del diari italià Corriere della Sera, va preguntar al Sant Pare sobre la possibilitat de canvis en l’Església pel que fa a l’administració de sagraments a les persones divorciades civilment que s’han tornat a casar. Francesc, en la seva llarga resposta, li va revelar el tema triat per al sínode extraordinari de l’any 2014, una notícia que, des d’aquell mateix moment, va passar a pertànyer a l’esfera pública. «Em vaig trobar amb el Secretari del sínode dels bisbes per parlar del tema del proper sínode –responia el Papa– […] en vam parlar diverses vegades, i tot pensant en diverses opcions, ha sortit aquest tema antropològic: la fe com a ajuda a la planificació de la persona, però en la família, i tractar, doncs, sobre la pastoral matrimonial. Ens encaminem cap a una pastoral matrimonial més profunda»[4].

Per la multiplicitat de temes tractats a la roda de premsa, aquest paràgraf va passar desapercebut fins que, el 8 d’octubre de 2013, es va publicar oficialment la convocatòria de la III Assemblea General Extraordinària del sínode dels bisbes, amb el tema Els reptes pastorals de la família en el context de l’evangelització. La preparació del sínode es va endegar amb la publicació d’un qüestionari de 39 preguntes que la Santa Seu va enviar a l’episcopat mundial (el qüestionari previ a l’anomenat Instrumentum Laboris), per tal d’iniciar els treballs a partir de l’anàlisi d’un terreny comú: l’estat actual del matrimoni i de la família.

El primer enfocament periodístic: adaptar-se (febrer de 2014)

Durant els primers dies de febrer de 2014, les conferències episcopals de diversos països centreeuropeus van fer públics els resultats d’aquest qüestionari previ als seus territoris[5]. Les dades recollides en aquests documents posaven de manifest un distanciament entre el magisteri de l’Església en matèria de família i la manera de viure de nombrosos cristians[6]. Aquestes discordances entre magisteri i vida es van centrar especialment –segons les dades–en quatre aspectes: l’accés a la comunió dels cristians divorciats que han contret civilment una segona unió, l’«obertura» cap a les persones amb tendència homosexual, la cohabitació prematrimonial i el control de la natalitat[7].

De fet, la publicació d’aquests informes va forjar un primer enquadrament o enfocament (frame, segons el lèxic propi de l’anàlisi periodística) per a nombroses notícies de mitjans generalistes: la pretensió d’adaptar la doctrina al fet viscut i, per tant, d’una possible revisió dels ensenyaments del magisteri. Aquest fou el cas, per exemple, del diari espanyol El País, que resumia, el 5 de febrer, la presentació d’aquestes dades d’aquesta manera: «Els fidels s’allunyen de la doctrina de Roma. Les respostes a l’enquesta mundial encarregada pel Papa demanen més misericòrdia i menys prohibicions».

Alguns observadors s’han preguntat si, més que un afany de transparència, al darrere de la revelació d’aquests resultats, no hi hauria un intent d’influir en els treballs incipients del sínode. Entrevistat pel diari Il Quotidiano (Itàlia), el secretari del sínode, el cardenal Lorenzo Balidisseri, analitzava precisament aquest interrogant: «Pressió? Una mica. Podríem dir que aquesta seria una interpretació possible»[8]. Uns quants paràgrafs més amunt, en un altre punt de la mateixa entrevista, havia assenyalat: «La indicació concreta era enviar el material al Vaticà de manera reservada. No m’ha semblat correcte [publicar aquests documents], perquè es tracta de material encara no examinat […]. Si resulta que algú fa el que vol, nosaltres ja no hi podem fer res, però aquest no era el programa».

Segon “frame”: la part pel tot (20 de febrer)

En aquesta línia històrica, el segon gir informatiu el va marcar la intervenció del cardenal Walter Kasper, el 20 de febrer de 2014. Complint un encàrrec personal del Papa Francesc, el porprat alemany va inaugurar el consistori extraordinari de cardenals en preparació del sínode, amb una conferència sobre L’Evangeli de la Família. Davant del Papa i de més de 150 cardenals d’arreu del món, i durant més d’una hora (de les dues hores totals de discurs), la seva intervenció es va centrar en la qüestió dels divorciats que s’havien tornat a casar civilment, i en les possibles vies d’accés als sagraments. Inicialment, aquest parlament només tenia la finalitat de plantejar preguntes que el sínode, en sintonia amb el Papa, hauria de tenir en compte[9].

El discurs, centrat en el tema de la família, estava dividit en cinc seccions: la família en l’ordre de la creació, les estructures de pecat en la vida familiar, la família en l’ordre cristià de la redempció, la família com a Església domèstica i el problema dels divorciats en una nova unió. La cobertura informativa dels mitjans generalistes es va focalitzar sobretot en aquesta última qüestió, i va traslladar a l’opinió pública la idea que es demanava un canvi de paradigma. No hi va haver gairebé cap mitjà de comunicació que contrastés la informació amb els seus arxius, en què les propostes del cardenal Kasper per admetre a la comunió –en algunes circumstàncies– els divorciats que s’havien tornat a casar ja hi eren presents des de feia anys: no eren pas cap novetat[10].

Alguns participants van expressar públicament la seva preocupació davant d’aquesta narrativa reduccionista (George Pell, Gherard Müller, Marc Oullet, Angelo Scola, Carlo Caffarra, Walter Brandmüller, Velasio De Paolis, entre d’altres), però, com es pot desprendre de l’anàlisi mediàtica, s’estava consolidant un segon frame que reduïa el tot –la família i els seus reptes pastorals– a la part: la qüestió específica (els divorciats), que cada cop va ocupar més espai en el debat públic. N’hi haurà prou de citar dos titulars d’aquell dia: «Divorciats que s’han tornat a casar, la proposta de Kasper»[11], (La Stampa, Itàlia) o «El Papa obre el debat sobre la comunió als divorciats que s’han tornat a casar» (El Informador, Mèxic).

La capsa dels trons es va obrir amb la publicació íntegra de la intervenció del cardenal Kasper al diari Il Foglio[12] (Itàlia). El director de la Sala de premsa de la Santa Seu, el pare Federico Lombardi, havia dit que el discurs no es donaria a conèixer, ja que només era el «punt de partida» per al diàleg. Però el text complet del parlament del cardenal va ser publicat per edicions Queriniana (març, 2014) en un llibre de 78 pàgines, amb el títol de L’Evangeli de la Família. A més, el cardenal Walter Kasper va intervenir en nombroses programes de televisió i ràdio, revistes i diaris (Famiglia Cristiana, Associated Press, La Nación, America Magazine, etc.) per tal d’explicar les seves tesis, entre d’altres qüestions.

26 de juny: una línia consolidada

La qüestió es va reprendre el 26 de juny de 2014, quan la Sala de premsa de la Santa Seu va donar a conèixer, a grans trets, els resultats del Instrumentum Laboris, un cop analitzades les dades que van arribar dels quatre punts cardinals. La informació, organitzada en 159 proposicions, es dividia en tres blocs: l’Evangeli de la família, els reptes pastorals i l’obertura a la vida. Els mitjans generalistas, en continuïtat amb l’enfocament del mes de febrer, van acollir aquest document com una gran enquesta que revelava el suposat malestar dels catòlics amb la seva doctrina: «Els catòlics ja no combreguen amb la doctrina d’Església sobre les famílies», era el títol del diari El País (25-6-2014); «Divorciats, gais i mares solteres, temes que tractaran els bisbes a l’octubre», assenyalava La Nación, d’Argentina; «Els gais i els seus fills no hauran de patir la mirada de biaix de l’Església[13]», apuntava l’agència Reuters (26-6-2014).

En aquella data, els titulars de gairebé tots els mitjans generalistes responien al segon bloc temàtic, «els reptes pastorals». La tendència sembla lògica, perquè concorda amb el tema triat pel Sínode. Ara bé, resulta sorprenent que la focalització, dins d’aquest bloc, se centri gairebé exclusivament en el problema de la comunió dels divorciats que s’han tornat a casar i l’acollida dels homosexuals. Convé tenir en compte la multiplicitat de qüestions que, sota el mateix títol, es van presentar a la sala de premsa vaticana: crisi de fe, situacions crítiques internes, pressions externes, preparació per al matrimoni, situacions familiars de dificultat (problemes econòmics, socials i culturals, guerra, pobresa, abusos, violència, separació, migracions, poligàmia, etc.), famílies amb situacions pastorals particulars: cohabitació, unions de fet, separats, divorciats, divorciats que s’han tornat a casar i els seus possibles fills, les mares joves, els que es troben en irregularitat canònica, petició del matrimoni per part de no creients[14].

Al mateix temps, hi va haver un discurs paral·lel, ben diferent, més silenciós i més proper a la realitat: la narració que van oferir els mitjans especialitzats que, davant de les mateixes dades presentades per la sala de premsa de la Santa Seu, tenien titulars com ara: «L’Instrumentum Laboris, primeres impressions»[15] (National Catholic Reporter, Estats Units, 26-6-2014), «El document del Vaticà sobre la família demana misericòrdia i millor formació»[16] (The Tablet, Regne Unit, 26-6-2014) o «L’Església mira d’adaptar-se a les realitats de la família»[17] (Le Croix, França, 26-6-2014). Els mitjans especialitzats van saber llegir el document de treball no com un punt d’arribada sinó com un punt de partida, a partir del qual els pares sinodals havien d’analitzar perspectives pastorals diverses per encarar els nombrosos reptes actuals.

El sínode periodístic

Els paràgrafs anteriors indiquen com, en el procés de gestació informativa del sínode, ja s’havia forjat una forta línia comunicativa al voltant de la qüestió específica de la comunió sagramental dels divorciats que s’havien tornat a casar. En el fons, es va produir una reducció temàtica d’un sínode que va néixer amb una voluntat molt més àmplia, tal com el Papa explicava en una entrevista realitzada pel director de Corriere della Sera: «Gradualment […] es va decidir discutir sobre la família, que travessa una crisi molt greu. És difícil formar una família. Els joves ja no es casen. Hi ha moltes famílies separades, que tenien un projecte en comú que ha fracassat. Els fills pateixen molt. I nosaltres hi hem de donar una resposta. Però, per això, cal reflexionar molt i profundament. És això el que estan fent el consistori i el sínode. Cal evitar quedar-se en la superfície de la qüestió. La temptació de resoldre els problemes des de la casuística és un error, una simplificació de coses profundes»[18].

Les expectatives creades en l’opinió pública des del mes d’octubre de 2013, alimentades en els processos successius (febrer i juny de 2014), es van aguditzar durant el sínode. Encara no s’havia reunit l’assemblea sinodal, que ja es repetia allò que havia passat, des del punt de vista informatiu, amb el Concili Vaticà II; és a dir: es creava un sínode virtual que va intentar influir en el sínode presencial a través de la creació de corrents d’opinió pública[19]. Vegem-ho a través d’una anàlisi informativa de capçaleres generalistes i especialitzades, tot centrant-nos en els punts calents de la cobertura del sínode: l’inici, la publicació del document de treball intermedi i la Relatio Synodi.

Els mitjans generalistes

S’ha analitzat informació de primer nivell (titulars) de set diaris líders en el seu idioma i que, a més de ser referents de la informació nacional, pel seu prestigi travessen fronteres i influeixen en el pols informatiu dels mitjans d’altres països. En aquesta perspectiva, se situen International New York Times i Wall Street Journal, d’abast mundial. Representaran el món hispanoamericà els diaris El País (Espanya), Clarín (Argentina) i El Universal (Mèxic). En llengua francesa, hem triat el diari Le Monde (França) amb una forta repercussió en els països francòfons d’Àfrica. Finalment, la decisió d’incloure-hi Corriere della Sera, principal diari italià, es deu precisament a la seva proximitat i coneixement de la font informativa.

• Inici del sínode

El 6 d’octubre, els mitjans de comunicació triats en aquest article comentaven així l’inici del sínode: «Sínode, el relator: «Els divorciats que s’han tornat a casar pertanyen a l’Església»»[20] (Corriere della Sera); «El Papa Francesc demana sinceritat a l’Assemblea sobre les qüestions de la família»[21] (International New York Times); «El Papa demana al clergat coratge per parlar i humilitat per escoltar» (El País), «Al Vaticà, un sínode per repensar la família»[22] (Le Monde); «El Papa obre un sínode de bisbes sobre la família» (El Universal) i «El papa Francesc demana als bisbes que ‘parlin clar’» (Clarín). És una informació variada, amb un enfocament dominant cap a un ambigu aperturisme i un desig de generar expectatives de futur. D’altra banda, s’assenyala la necessitat d’un camí de diàleg franc, tal com va demanar el Papa en la seva intervenció.

• “Relatio Post Disceptationem”

El 13 d’octubre, acabada la primera setmana de reunió sinodal, la secretaria del sínode va procedir a publicar el document de treball que s’havia de lliurar per a l’estudi dels Cercles Menors i que recollia els temes tractats a l’Aula. És un text de 58 punts que abasta nombrosos reptes pastorals sobre la família. Novament, la nostra anàlisi mostra una polarització dels mitjans generalistes vers dos únics aspectes: l’accés a la comunió dels divorciats que s’han tornat a casar i el posicionament de l’Església sobre les persones amb tendències homosexuals. En conjunt, les dues temàtiques arriben només a 5 dels 58 punts del document presentat. Ara bé, una extrapolació d’aquestes xifres permetria afirmar que, si per als pares sinodals l’atenció per aquestes qüestions suposa un 8,6% del total del document, en el cas dels mitjans generalistes analitzats arribaria al 100%, ja que és la clau informativa de tots els titulars.

Els següents, del 14 d’octubre, ens poden servir d’exemple: «L’obertura del sínode als gais: cap a la custòdia dels seus drets»[23] (Corriere della Sera); «Els bisbes demanen amb urgència incloure els homosexuals, les parelles de fet i els divorciats»[24] (International New York Times); «L’informe podria obrir les portes a permetre que la gent divorciada que s’ha tornat a casar rebi la comunió»[25] (The Wall Street Jounal); «Francesc aconsegueix que el sínode aculli els gais i les noves famílies» (El País); «[…] Un millor encaix per als homosexuals, els divorciats tornats a casar i els no casats dins de l’Església»[26] (Le Monde); «Document del Vaticà desafia l’Església a canviar la seva actitud cap als gais» (El Universal); «Tempesta a l’Església pel debat sobre gais i divorciats» (Clarín).

Convé observar que hi ha una valència doble en tots aquests titulars. Si, d’una banda, es presenten com a informació de primer nivell, és a dir, com a «la notícia» del que ha passat, d’altra banda, pressuposen en el lector un «món compartit» en el qual –falsament– es dóna per descomptat que els divorciats cristians queden exclosos de l’Església i que l’Església margina les persones amb tendències homosexuals.

En roda de premsa, el 14 d’octubre, el director de la Sala de premsa vaticana, el pare Federico Lombardi, s’encarava a l’enrenou informatiu que es va produir arran de les interpretacions mediàtiques del document, que són el focus d’aquest article. La seva declaració es feia ressò del malestar que havien sentit els pares del Sínode, que començaven a percebre la distància creixent entre el sínode presencial i el sínode virtual dels mitjans de comunicació: «La secretaria general del sínode –afirmava el pare Lombardi– després de les reaccions i discussions sorgides arran de la publicació de la Relatio post-disceptationem, i com que sovint no s’ha interpretat correctament la seva natura, assegura que tal text és un document de treball que resumeix les intervencions i el debat de la primera setmana i que ara s’ha proposat a la discussió dels membres en els Cercles Menors, tal com preveu l’Ordo del sínode». La Sala de premsa del Vaticà va aclarir, doncs, la qüestió, però els titulars periodístics ja eren als quioscos d’arreu del món i a Internet, i van accentuar notablement la dicotomia sínode presencial – sínode virtual[27].

La informació dels mitjans generalistes va produir un efecte de llarga durada en l’opinió pública no especialitzada, sovint sense recursos per distingir la informació oficial dels documents de treball provisionals, encara no sotmesos al debat. Al cap de dos mesos, el Papa va sentir la necessitat de precisar que, tot i que s’havien publicat tots els passos fets a l’Aula, només hi ha tres documents que fossin oficials –la Relació final, el Missatge a les famílies i el seu dicurs conclusiu–, mentre que la Relatio post-disceptationem era un simple document de treball, no oficial[28].

• “Relatio Synodi”

El document final aprovat pels pares sinodals –conegut com a la Relatio Synodi– es va divulgar i es va posar a l’abast del públic el dia 18 d’octubre. Al mateix temps, el Pontífex va donar llum verda a la publicació dels vots emesos per a cadascun dels 62 números. Segons l’article 26 del reglament del sínode, l’aprovació d’un punt de la Relatio demanava com a mínim el «placet» de dues terceres parts dels vots. Els punts que no van obtenir aquesta majoria van ser tres: el 52 i 53, referits a la comunió sagramental dels divorciats (que s’han tornat a casar), i el 55, sobre les persones amb tendències homosexuals. Com es pot veure, coincideix amb aquelles qüestions que havien acaparat l’interès dels mitjans generalistes.

El 18 i el 19 d’octubre, la premsa analitzava així la Relatio Synodi: «Sínode: els tres articles de la discòrdia»[29] (Corriere della Sera); «Finalitza el sínode al Vaticà sense consens»[30] (International New York Times); «Els bisbes rebutgen el canvi de to cap als gais i divorciats catòlics»[31] (The Wall Street Jounal); «La majoria dels bisbes es vol obrir a gais i divorciats» (El País); «El sínode de la família acaba sense acord sobre els divorciats i els homosexuals»[32] (Le Monde); «Els conservadors s’imposen en el sínode de bisbes» (El Universal); «L’Església catòlica no aconsegueix el consens sobre gais i divorciats» (Clarín).

La narrativa utilitzada per aquestes capçaleres posa en relleu nous frames: la divisió, la discòrdia, la confrontació entre progressistes i tradicionalistes, el suposat final truncat d’un somni aperturístic, etc. Aquesta mena de titulars van ser una conseqüència de l’enfocament informatiu d’aperturisme i canvi que havien mantingut des de l’anunci del sínode. Per això mateix, el fet que no s’aprovessin els articles 52, 53 i 55 es va interpretar com la victòria d’una minoria que hauria lluitat per frenar un suposat desig de canvi dins de l’Església. La no aprovació d’aquests punts –divorciats i gais­– es va entendre com una traïció a l’esperança d’un canvi doctrinal. Els mitjans generalistes, doncs, van crear un «sínode virtual» que, de fet, va reduir el «sínode presencial» només a dos aspectes, i que va deixar de banda una gran varietat de temes i de propostes pastorals per a la família. Fins i tot la invitació del Papa a «parlar amb llibertat i escoltar amb humilitat», considerada des d’aquest punt de vista, es va convertir en una crida a treballar en la línia aperturista, i es van posar entre parèntesis el context de sinodalitat i comunió, que el mateix Francesc havia demanat com a marc per al diàleg[33].

La taula següent permet confrontar, d’una sola ullada, la línia informativa dels mitjans generalistes analitzats, i mostra la tria dels dos temes forts, la creació d’expectatives i la reacció final. Una anàlisi dels titulars dels tres moments informativament més rellevants del sínode permet llegir l’enfocament informatiu i la manca d’interacció amb la realitat sinodal.

Els mitjans especialitzats

De les capçaleres digitals o impreses que se centren en la informació religiosa, n’hem seleccionat algunes, tot tenint en compte la seva repercussió, la quantitat de lectors, les citacions en altres mitjans de comunicació i la varietat d’idiomes (que assegura la diversitat cultural). Concretament, es tracta d’Aciprensa, National Catholic Register, Catholic News Agency, Kath.net, Crux, Vatican Insider i Avvenire.

• Inici del sínode

El 6 d’octubre, els mitjans triats van titular l’obertura del sínode amb aquestes paraules: «Relator del sínode de la Família: «Tots sabem que el Matrimoni sacramental és indissoluble»» (Aciprensa, Perú); «Matrimoni i família. Primer dia del sínode: marc de la discussió»[34] (National Catholic Reporter, Estats Units); «Papa Francesc: ‘El sínode ha de seguir el somni de Déu, i no només prendre el pols de la situació’»[35] (Catholic News Agency, Estats Units); «Cardenal Kasper: ‘No a la guerra de cardenals’»[36] (Kath.net, Àustria); «Cinc coses que s’han de conèixer sobre el sínode de la família»[37] (Crux, Estats Units); «Francesc obre el sínode: parlar clar i escoltar amb humilitat»[38] (Vatican Insider, Itàlia); «El sínode va per feina: aquests són els reptes»[39] (Avvenire, Italia).

A diferència dels mitjans generalistes, aquestes capçaleres destaquen el desig del sínode de promoure el diàleg des d’una doctrina compartida, des d’una visió de fe. Si en els mitjans generals es percebia una narrativa de l’aperturisme, la informació que aporten les capçaleres especialitzades és fruit d’una lectura més directa i fidel de les intervencions del Papa. Ofereixen, doncs, un bon context al lector, per tal de fer-li saber des de quin punt partirà el diàleg. Aquí l’òptica preponderant és la del diàleg intraeclesial i l’escolta dòcil de l’Esperit Sant.

• “Relatio Post Disceptationem”

Les capçaleres especialitzades van remarcar la condició instrumental de la Relatio Post Disceptationem, i la van presentar tal com era: un document de treball provisional. Un coneixement més gran del llenguatge i de l’actuació de l’Església els va ajudar a evitar interpretacions conclusives i a oferir context. A més, es van involucrar en la lluita contra el desconcert que la cobertura informativa dels mitjans generalistes va generar en l’opinió pública. Ho van fer donant més protagonisme als aclariments sobre la naturalesa del document, que el pare Federico Lombardi va exposar durant la roda de premsa. Un recorregut pels titulars del 14 d’octubre ofereix aquestes afirmacions: «El Vaticà desmenteix els mitjans: Ni el sínode ni el Papa Francesc han pres decisions doctrinals» (Aciprensa); «La controvèrsia empeny el Vaticà a aclarir el document intermedi»[40] (Catholic News Agency); «Sínode: ‘Acollir en la veritat, no als jutges amb la destral’»[41] (Avvenire); «Sínode, debat sobre la relatio: només és un document preparatori»[42] (Vatican Insider). Com es pot veure, el focus informatiu es va centrar fonamentalment en les explicacions sobre la naturalesa del document i en la seva intenció latent: promoure un to nou, que ajudés en la tasca pastoral.

• “Relatio Synodi”

A diferència dels titulars de ruptura presentats pel sínode virtual, els mitjans especialitzats se centren, a la llum de la Relatio Synodi, en els reptes i les tasques pendents a què s’hauran d’enfrontar els pares sinodals durant el 2015. Alguns titulars dels dies 18 i 19 d’octubre fan ben evident aquesta tesi. El portal Aciprensa va optar per assenyalar, evitant qualsevol mena de debat: «Discurs del Papa Francesc en la cloenda del sínode Extraordinari dels Bisbes sobre la Família». Per la seva banda, National Catholic Register apuntava la manca de consens amb aquest titular: «L’informe final del sínode no arriba al consens en els temes controvertits»[43]. Per a Catholic News Agency, va resultar més interessant reflectir que «L’informe final del sínode matisa les qüestions vinculades a l’homosexualitat i els divorciats que s’han tornat a casar»[44]. Més allunyats del document final, hi trobem les anàlisis de Crux, Vatican Insider i Avvenire. Crux va presentar el problema de la divisió evitant tots els adjectius: «El vot de les quatre seccions principals revela les línies de fractura del sínode»[45]. El portal Vatican Insider reflexionava sobre els aires d’apertura de què tant s’havia parlat a les capçaleres internacionals: «El Papa, el sínode i aquelles apertures impensables fa uns anys»[46]. Finalment, Avvenire marcava la línia vermella entre misericòrdia i confusió doctrinal: «[...] Proximitat, no confusió. Una reflexió serena i aclaridora supera els retards»[47].

La taula que s’ofereix tot seguit permet fer-se càrrec de les decisions informatives preses per aquests mitjans, que van elaborar informacions més lligades als punts discutits a l’Aula del sínode. La cobertura d’aquestes capçaleres va ser més contextual: per a cadascun dels documents emesos per l’Aula del sínode, van oferir un marc eclesial. Presenten una informació más calmada, amb claus de lectura eclesiològiques, que l’allunyen del sínode virtual d’alguns mitjans generalistes, tot i que –com es pot veure també en els titulars– n’hi ha que acusen la influència d’aquests mitjans.

Les fites comunicatives del sínode

S’obre un espai per a la família en el discurs públic. L’anàlisi anterior permet entreveure que el sínode ha estat al centre del debat públic i en l’agenda temàtica dels mitjans de comunicació. S’ha obert un nou àmbit d’interès periodístic que, gestionat adequadament, pot posar les qüestions relatives a la família en el centre del discurs públic. Aquest interès informatiu també es va reflectir a Internet: un estudi realitzat per l’empresa 3rdPlace per al portal de contingut religiós Aleteia.org, posa en relleu que, només en els mitjans digitals de llengua anglesa, la família ha estat protagonista en més d’1,1 milions d’esments, notícies i converses en fòrums en l’arc d’un any: setembre de 2013 – setembre de 2014[48].

En una entrevista concedida al setmanari espanyol Alfa y Omega (6-XII-2014), monsenyor Vicenzo Paglia, president del Consell Pontifici per a la Família, oferia aquest balanç dels fets: «El Papa Francesc ha tingut l’extraordinària intuïció de situar la família al cor de la reflexió de tota l’Església. Des d’aquesta perspectiva, l’Església té la responsabilitat, i també l’orgull, de ser l’única institució que ha assumit el repte d’enfrontar-se a la profunda crisi –però també a la gran vocació– de les famílies, no només les cristianes, sinó també les famílies d’arreu del món». La tasca pendent per al 2015 és traslladar aquest repte al conjunt de l’opinió pública.

 Es potencia la percepció de la sinodalitat i del diàleg. La cobertura informativa del sínode ha evidenciat, davant de l’opinió pública, l’esperit sinodal i de diàleg que hi ha a l’Església, a diferència del que passa en nombroses institucions civils que només tenen una forma aparentment democràtica. La recerca d’un camí comú –això és el que significa la paraula en grec (σúνοδος)– demana un diàleg sincer sobre un terreny compartit. «Sínode significa caminar junts. Hem sentit la força de l’Esperit Sant que guia i renova l’Església, cridada a fer-se càrrec de les ferides», assegurava el Papa Francesc en l’homilia de la beatificació de Pau VI. El debat anava encaminat a aprofundir en els reptes pastorals i en el guariment de les ferides obertes.

El document de treball Relatio Post Disceptationem destaca, en diversos punts, la diversitat d’opinions (p.ex. núm. 43, 48 i 49). L’Església no és una democràcia, però l’experiència del sínode és un debat franc i viu. S’hi han tractat múltiples aspectes vitals per a la família d’avui en dia, amb les perspectives pròpies de les diverses cultures i situacions eclesials. Hi han pogut intervenir tots els pares sinodals, els quals, al seu torn, van poder escoltar les experiències de 38 auditors laics –alguns d’ells, matrimonis–, amb veu en l’assemblea sinodal. I tots hi han intervingut amb absoluta llibertat, en la presència del Sant Pare, amb la intenció de custodiar la garantia sinodal, que en llatí s’expressa cum Petro i sub Petro (“amb Pere” i “sota Pere”).

Disponibilitat de les fonts informatives. De l’anàlisi periodística anterior, se’n dedueix que la Sala de premsa de la Santa Seu va oferir onze briefings per a periodistes, en els quals van participar nombrosos pares sinodals i alguns laics, cridats a donar testimoni de la seva experiència a l’Aula del sínode. En aquestes sessions informatives, 11 cardenals, 10 bisbes, 4 sacerdots i 8 laics es van posar a disposició dels periodistes acreditats. A més, la Sala de prensa de la Santa Seu va facilitar diàriament clips de vídeo i àudio per al treball dels professionals dels mitjans. Molts periodistes van afirmar que formar part d’aquest «esdeveniment» informatiu va suposar per a ells un enriquiment. Alguns van considerar aquestes jornades com a formació per comprendre gradualment l’Església.

El fet de posar a disposició dels mitjans tantes fonts informatives és un exemple extraordinari per a moltes institucions civils, que treballen amb un model de comunicació més proper a la publicitat o a la propaganda que no pas a la veritable comunicació, feta de preguntes i respostes, i no de simples missatges preconcebuts.

Incorporació dels canals digitals. En els articles analitzats, són relativament freqüents les referències al compte de Twitter, que va ser triat per anar comunicant en temps real les novetats que es produïen a l’Aula del sínode. A través de @HolySeePress, es van fer més de 700 piulades, marcades pels hashtag oficials #prayforsynod i #synod14. Les publicacions en aquesta xarxa social van combinar textos de 140 caràcters, enllaços a documents d’interès, galeries de fotos, entrevistes de televisió als pares sinodals i convidats, vídeos amb continguts relatius a la família, i els enllaços als briefings per a periodistes, retransmesos a través d’Internet[49]. Un article signat pel periodista italià Armando Tormo per a Corriere della Sera revelava un advertiment inèdit del secretari del sínode, Lorenzo Baldisseri, als pares sinodals: «No heu d’enviar missatges a través de Twitter o d’altres xarxes socials»[50]. Una crida a la unicitat de veu i al respecte d’un únic canal oficial, és a dir, @HolySeePress.

També ha estat una bona ajuda per accedir a la informació la creació del portal oficial http://synod14.vatican.va/, amb versió en nou idiomes: francès, anglès, portuguès, italià, espanyol, xinès, àrab, alemany i polonès. A tot plegat, s’hi van afegir els canals tradicionals d’informació que utilitza la Sala de premsa vaticana, com Il Bollettino, un resum oficial de la informació diària o Vatican Information Service. Es tracta d’una interessant experiència de comunicació a través de diversos canals i mitjans que, sens dubte, podrà beneficiar en el futur la comunicació d’altres actes de l’Església.

Sínode i mitjans de comunicació: algunes ombres

Segrest informatiu. Com hem pogut veure en l’anàlisi mediàtica, l’enfocament dels mitjans generalistes va produir un segrest informatiu. Aquest segrest va consistir en una difusió massiva dels escenaris temàtics reductius del sínode virtual, és a dir: el suposat accés a la comunió dels divorciats que s’han tornat a casar civilment, i la postura de l’Església en relació amb les persones que presenten una tendència homosexual. Aquest restringit ventall temàtic es va preocupar més per la creació d’expectatives que no pas de l’anàlisi d’una realitat allunyada del seu llenguatge. En aquest segrest informatiu, com hem vist, hi va intervenir tot un procés històric previ, molt anterior al començament del debat a l’Aula del sínode. La conseqüència immediata va ser un empobriment informatiu.

Confusió sobre els continguts. Les notícies construïdes a partir de la Relatio Post Disceptationem van deixar nombrosos titulars sobre un «canvi» a l’Església, que van afavorir la confusió en l’opinió pública, especialment entre les persones menys properes a les fonts informatives especialitzades: així ho evidencien els exemples de l’anàlisi anterior. La intervenció posterior de la Sala de premsa vaticana, para recordar que es tractava d’un document de treball, i no d’un document definitiu, va arribar sobretot als lectors de mitjans especialitzats. D’altra banda, la ingent quantitat d’informació disponible, de vegades, més que il·luminar els punts tractats a l’Aula, va produir un eclipsi de la realitat del diàleg.

En aquest context, el Papa Francesc va voler recordar la doctrina de l’Església sobre la família, durant les setmanes successives. «Cap intervenció ha qüestionat la veritat fonamental del Sagrament del Matrimoni –assegurava el Pontífex–, és a dir: la indissolubilitat, la unitat, la fidelitat i l’obertura a la vida»[51]. També va contestar als qui creaven confusió, tot posant als seus llavis, en les intencions o els desitjos del Papa, paraules que no es corresponen amb la realitat: «Contínuament estic fent declaracions, fent homilies i això és magisteri. Això és el que jo penso, i no pas allò que els mitjans diuen que penso. Miri-s’ho i ho trobarà i és ben clar; l’Evangelii Gaudium és molt clara"[52]. En la mateixa entrevista del diari La Nación, el Papa també aclaria: «Ningú no va parlar de matrimoni homosexual en el sínode, ni ens va passar pel cap».

Narrativa de conflicte. Com hem pogut veure en els titulars recollits al llarg de l’anàlisi, la informació difosa per nombrosos mitjans va potenciar una narrativa del conflicte, de la contraposició d’interessos i de les diferències irreconciliables entre els prelats, que en conjunt no es correspon amb les realitats descrites pels protagonistes: «La paraula “divisió” queda fora de lloc. Hi ha hagut posicions diferents. Hi ha hagut una confrontació, de vegades impel·lent, però que sempre s’ha encaminat a la comunió. Deixem de pensar ja en els Concilis», assenyalava el cardenal Angelo Scola en una entrevista concedida a Corriere della Sera[53].

Reptes de cara al Sínode d’octubre de 2015

L’anàlisi periodística anterior ens ha permès identificar algunes fites i certes ombres relacionades amb la cobertura informativa del sínode. En la part final d’aquest article, esmentarem tres possibles línies de treball que –al nostre parer– podrien minimitzar els aspectes negatius i potenciar una equilibrada lectura mediàtica del sínode de l’any 2015.

Afavorir l’ampliació temàtica

La decisió sinodal de no aprovar les proposicions de la relació final relatives a la comunió dels divorciats que no s’han tornat a casar, o les referències a les persones amb tendències homosexuals, potser tenen a veure amb el desig de superar el segrest informatiu del sínode en l’opinió pública. Es podria entendre com una veu que diu: aquests dos temes que, sens dubte, demanen la nostra atenció i el nostre estudi, els tractarem en un altre moment, i no deixarem que ens robin l’agenda. Hi ha moltes persones que no han percebut amb claredat la grandesa i la varietat temàtica d’aquesta assemblea eclesial. Els problemes que ofeguen la família en el segle XXI són molt nombrosos i de mena ben diversa. Lluny de qualsevol casuística, el treball que el sínode presencial va mirar de tirar endavant va ser l’anàlisi d’aquestes situacions.

El Papa Francesc, mentre tornava de Terra Santa, deia als periodistes, a la roda de premsa que va oferir a l’avió: «El sínode d’octubre serà sobre la familia, els seus problemes, sobre la riquesa de la familia, la situació actual de la família […] la presentació preliminar que va fer el cardenal Kasper tenia cinc capítols. Quatre sobre les coses boniques de la família des del punt de vista teològic, i també les problemàtiques familiars, el problema pastoral de les separacions, la nul·litat matrimonial, els divorciats i el problema de la comunió […] A mi no m’ha agradat que tantes persones, fins i tot de l’Església, sacerdots, etc., parlessin de la comunió als divorciats com si tot es reduís a una casuística. Sabem que hi ha una crisi de la família. Els joves no es volen casar o no es casen, conviuen… Jo no voldria que ara entréssim en la casuística: allò que es pot fer i allò que no es pot fer... Per això agraeixo tant aquesta pregunta, perquè em dóna l’oportunitat d’aclarir-ho. El problema pastoral de la família és molt, molt gran, i no s’ha de desfullar cas a cas»[54].

Per superar el «segrest informatiu» més amunt esmentat, sembla clau, de cara al futur, prendre algunes iniciatives positives d’ampliació temàtica, que ajudin a situar en l’opinió pública les qüestions referents a la família cristiana i els reptes pastorals en les seves dimensions i profunditat, com fa sovint el Papa Francesc.

Potenciar l’acompanyament comunicatiu

Superar la confusió sobre els continguts i projectar una percepció del futur sínode que respongui a la realitat són dues tasques d’una importància cabdal per a una correcta comprensió del treball del sínode en l’opinió pública. Una possible línia de treball consistiria a oferir als mitjans generalistes el context del qual –per formació prèvia– ja disposen els mitjans especialitzats. Les conseqüències tindrien un ressò immediat en l’audiència, perquè és prou clar que la realitat del sínode arriba al gran públic de manera mediada, a través d’un exercici de confiança en els professionals de la comunicació. Com més importància donen a una notícia, més importància agafa per als seus lectors, ja que la selecció de continguts dels mitjans influeix en la percepció temàtica del públic.

Potenciar l’acompanyament comunicatiu d’un esdeveniment com el sínode comporta, entre d’altres coses, disposar d’un portaveu fort, capaç de donar context i sentit a cadascuna de les informacions, de proposar amb força a l’opinió pública els temes que realment importen i de servir de catalitzador d’interessos mirant sempre vers el punt central: la família en el context de la nova evangelització.

La publicació de documents, en ella mateixa, no és una garantia de transparència. Cal explicar amb claredat el sentit i la naturalesa de cada document. En el nostre cas, per exemple, el caràcter provisional (de «document de treball») de la relació intermèdia, o de les observacions dels Cercles Menors. De cara al futur, convindria posar l’èmfasi en la intenció de cada text i distingir, d’aquesta manera, allò fonamental d’allò secundari, diferenciar el que són opinions personals del que és magisteri. A més, potenciar l’acompanyament comunicatiu és dirigir l’atenció cap al sentit original dels textos del Papa i dels altres textos oficials sobre la família, evitant, així, elucubracions i deixant en un segon pla els documents que encara es troben en procés de maduració.

A més del treball més rigorós dels professionals del periodisme, també seria de gran importància que els promotors de l’esdeveniment tinguessin molta cura de l’agenda informativa. Una agenda que garantís millor el govern dels temps de publicació, el seu context, les seves conseqüències, el seu abast i que facilités el treball d’uns professionals menys acostumats a fer cobertures informatives especialitzades, com és el cas d’un esdeveniment de tipus religiós.

Assolir un altre nivell de transparència

Finalment, per superar la narrativa del conflicte —la idea d’una Església dividida en grups o partits— potser seria convenient assolir un altre grau de transparència. Una novetat comunicativa d’aquest sínode va consistir a oferir diàriament als periodistes un resum temàtic del que havia passat a l’Aula, però sense revelar l’autoria de les aportacions individuals. La secretaria del sínode també va optar per proporcionar ràpidament els documents de treball dels pares sinodals, salvaguardant la confidencialitat sobre la procedència de les diverses propostes[55].

Durant el briefing del 3 d’octubre, els coordinadors del sínode van explicar que aquesta decisió s’havia pres per assegurar una major llibertat en el debat de l’Aula, ja que la confidencialitat havia de permetre que els pares sinodals poguessin parlar sense la pressió de l’opinió pública. La llibertat del debat sinodal i el dret a la informació, segons semblava, entraven en conflicte.

En aquest nou escenari d’una major confidencialitat, la Sala de premsa vaticana va fer un esforç digne de tots els reconeixements a l’hora de proporcionar els continguts diaris als periodistes i pal·liar, d’alguna manera, la manca d’elements informatius clars. Ara bé, l’abundància de rodes de premsa i de trobades amb alguns dels protagonistes del sínode no va satisfer del tot la demanda informativa[56]. Aquesta confidencialitat sobre els autors va potenciar, de fet, les elucubracions per atribuir les afirmacions als seus responsables; de vegades, les discussions quedaven diluïdes en una mena d’anonimat que no afavorir la qualitat de les notícies. D’aquesta manera, es va consolidar la percepció –exagerada, segons molts pares sinodals–d’una assemblea dividida, semblant –com diria el Papa dos mesos després– «a una crònica esportiva o política, amb dos equips que s’enfronten»[57].

Davant la manca de punts de referència informatius, la cobertura va tendir a centrar-se en els dos temes seleccionats prèviament per l’agenda d’alguns mitjans generalistes. Així, el sínode virtual va passar al davant del real, i va ignorar que les discussions dels pares sinodals havien dedicat la major part del temps als nombrosos reptes pastorals que afecten les famílies cristianes d’avui en dia, o a estudiar –segons les paraules del cardenal Nichols– «com l’Església pot atendre cada persona, amb independència de la complexitat de la situació en què es troba»[58].

El model comunicatiu del sínode de 2014 va desencadenar dubtes i preguntes de cara al futur, i el desig –entre molts pares sinodals– que la comunicació de l’assemblea de 2015 permeti veure millor des de fora allò que passa a dins de l’Aula. ¿No haurà estat massa alt el preu pagat per aquest fluir de comunicacions anònimes? ¿No hauria estat més constructiu avalar les informacions i propostes amb noms i congnoms concrets?[59]. Certament, els resums dels sínodes anteriors tenien els seus límits: els periodistes sabien que no reflectien tot el que s’havia dit a l’Aula, però constituïen un fonament estable sobre el qual bastir les seves informacions: deixaven veure l’amplitud de temes, d’enfocaments, de preocupacions, de reptes. Referint-se al sínode de 2015, l’arquebisbe Joseph E. Kurtz comentava que «es tractaria d’assolir un altre nivell de transparència»[60].