Entrevista a Philippe Ariño, escriptor, activista gai i catòlic

“Continuo sent un activista gai… tot i que no justifico la identitat ni la pràctica homosexuals”

Philippe Ariño és francès, professor de llengua castellana i assagista. Va néixer l’any 1980 a Cholet (Maine-et-Loire) en una família catòlica practicant amb cinc fills. Exactivista gai, catòlic, i un dels membres més rellevants i controverits de la comunitat homosexual a França. L’any 2011, va decidir viure la sexualitat en la continència, i va fer un “do total a Déu i l’Església”, tal com va explicar en nombroses ocasions. Entre les seves obres, destaquem: Diccionari de codis homosexuals i L’homosexualité en vérité (“La realitat de l’homosexualitat”).

Hi ha molts homosexuals que propugnen una plena acceptació de la seva manera de viure, com una cosa natural i innata. Segons la seva opinió, la conducta homosexual està determinada genèticament, i la consideren tan sana com les relacions heterosexuals. N’hi ha d’altres que, per contra, se senten insatisfets, acomplexats i maltractats per aquesta condició.

La persona homosexual, hi neix o és una opció afectiva sexual?

Resulta difícil dir si és una tendència innata o adquirida. Penso que no se sap del cert i que no se sabrà mai. Una por no es pot generalitzar ni personificar. I el desig homosexual només és una por erotitzada de la diferència de sexes. I, de vegades, un comportament.

¿Quines causes emocionals, hàbits educatius, costums culturals... influeixen de manera més decisiva per portar aquest estil de vida?

No hi ha causes del desig homosexual. Només puc dir que aquesta atracció sexual existeix, i que no és una identitat fonamental de la persona que la sent, encara que pugui ser un desig durador i profundament arrelat. Tampoc no és amor, perquè l’amor autèntic ve definit per l’acollida de la diferència de sexes. Aquesta mena de relació només pot comportar els beneficis de l’amistat, però d’una amistat desgraciadament complexa perquè és pervertida pels gestos de la genitalitat o de l’afectivitat amorosa.

Sí que hi ha terrenys afavoridors de l’emergència del desig homosexual, però no es podrà fer mai un retrat-robot d’una espècie humana a part. Tots som home o dona, i fills de Déu. No hi ha els homosexuals o els heterosexuals o els bisexuals.

Les úniques consideracions generals que puc fer sobre el desig homosexual són, en primer lloc, que aquesta forma de desig apareix en civilitzacions que s’allunyen de la diferència de sexes, o bé perquè la banalitzen, o bé perquè la demonitzen o la sacralitzen desmesuradament, i també perquè aquestes civilitzacions s’aparten de la realitat.

El segon factor que afavoreix el desig homosexual està relacionat amb la presència de contextos humans en què la llibertat humana ha estat amenaçada. Entre els meus amics homosexuals, el 90% m’han revelat que havien estat violats durant l’adolescència… També em refereixo a l’homosexualitat de circumstàncies sentida durant l’adolescència, en els moments de consum de drogues, en els períodes de depressió identitària, a les presons, als països subdesenvolupats amb turisme sexual, etc.

¿Pensa que l’orientació sexual ha de ser educada, no com una qüestió de gènere, sinó de tipus antropològic?

Ha de ser tractada segons les dues perspectives. No s’ha d’oposar cultura i natura, sinó defensar la seva aliança. No s’ha de menysprear el gènere (com fan alguns grups familiaristes o, en un sentit contrari, els defensors de la Gender Theory, que paradoxalment s’oposen al gènere sexuat tot sacralitzant-lo).

El nostre sexe anatòmic té un gènere, i atribueix al nostre cos imatges que reflecteixen la diferència de sexes que ens constitueix. És per això que cal defensar la dimensió cultural, iconogràfica, simbòlica, psicològica i espiritual del gènere home/dona i, per descomptat, denunciar la substitució del sexe anatòmic per la idea de gènere (substitució i falsa oposició creades per la ideologia del Gender).

El canvi de visió de la societat, la sensibilització a través dels mitjans de comunicació, la divulgació que fan entitats i persones d’aquest col·lectiu, justifiquen –segons els seus representants– la proposta de Llei en el Parlament català (com ja han fet en el gallec) per tal d’aconseguir la construcció de noves formes de relació entre el col·lectiu GLBT i la resta de la societat, basades en la igualtat i el respecte[1].

¿Creu que és realment necessari aquest canvi de comprensió, formació i sensibilització social, plantejat com a obligatori, per evitar casos de discriminació per raons d’orientació sexual?

És imprescindible parlar de l’homosexualitat. Però no pas com ho fan avui en dia els periodistes gay friendly, perquè els mitjans de seguida la justifiquen impedint qualsevol explicació. No parlen realment de l’homosexualitat. I aquest és el problema més greu.

S’hauria de proposar una reflexió general sobre aquest allunyament mundial de la diferència de sexes que ens mostra el desig homosexual, un allunyament que ens fereix i ens molesta a tots profundament.

 ¿Aquest procés de defensar la igualtat dels desiguals, igualtat de les persones i desigualtat per orientació sexual, no comporta, al capdavall, estigmatitzar-los més?

Hem de denunciar que, actualment, es redueix la humanitat a les pulsions, als fantasmes eròtics de la gent, a la bipolaritat homosexualitat/heterosexualitat, de manera que la sexualitat es redueix a la genitalitat, i s’oblida que la diferència de sexes està coronada per l’amor i per Déu.

Potser li semblarà sorprenent, però cal dir que la violència és semblant en l’àmbit homosexual i en l’heterosexual. També cal explicar que l’Església catòlica no defensa mai l’heterosexualitat per ella mateixa. Cal defensar la parella home-dona que s’estimen, no pas la diferència de sexes en ella mateixa, ni tampoc la procreació en ella mateixa.

La denúncia de l’heterosexualitat és un aspecte fonamental del meu pensament. L’heterosexualitat no és sinònim de diferència de sexes: l’únic sinònim de diferència de sexes és la paraula “sexualitat”. La paraula “heterosexualitat” és un parany ideològic, i l’origen del gender (gènere) i de l’homosexualitat. Redueix i defineix la humanitat com a simple pulsió, i no segons la sexualitat o la humanitat de les persones. És per això que l’Església catòlica no defensa mai l’heterosexualitat. I té tota la raó! Fa un any, vaig crear una pàgina web que es diu CUCH –Catòlics Units Contra l’Heterosexualitat, www.cuch.fr – perquè l’heterosexualitat és el centre del problema, el fals pretext de les lleis pro-LGBT.

¿No és més efectiu, en comptes de fer una llei, educar en valors com el respecte, la comprensió, la compassió i la delicadesa per tots aquells que, per les seves inclinacions homosexuals, són ridiculitzats i discriminats?

És veritat. Sobretot, és efectiu ajudar les persones homosexuals, perquè reconeixin la bellesa de la realitat de la diferència de sexes, i que són estimades per Déu.

Vostè ha declarat en diverses ocasions que “l’Església catòlica no ha dit mai que les persones homosexuals siguin pecadores pel fet de ser homosexuals. Ben al contrari: l’Església desitja acollir les persones que s’anomenen homosexuals, i distingeix tant entre els actes i les persones com entre els individus i els seus desitjos superficials. Sens dubte, sempre som un reflex dels nostres actes i en som responsables.”

Hi ha una resposta cristiana a l’homosexualitat? Es pot ser homosexual i viure la castedat?

És clar que sí. L’Església defensa les persones tal com són veritablement. I és la millor escola de felicitat, d’humor i d’amor durador que he conegut mai. L’Església crida totes les persones, amb les seves qualitats i les seves febleses, tenint en compte les seves ferides sexuals. I, abans que cap altra cosa, els homosexuals són persones.

L’Església ens convida a entrar en la felicitat de la castedat i, en el cas del celibat consagrat o de l’homosexualitat duradora, en la felicitat de la continència. La castedat és la distància justa que permet la relació. La castedat és la diferència de sexes coronada per l’amor de Déu. La castedat és la continència i l’amistat desinteressada entre dues persones del mateix sexe.

Vostè ha passat de ser un reconegut activista a favor del moviment gai a convertir-se en persona «non grata» davant dels seus companys... En quines circumstàncies es produeix aquest canvi? L’han titllat d’homòfob?

No es pensi pas que tots els membres de la comunitat gai m’odien... Ben al contrari! N’hi ha que m’ataquen amb molta violència, que em situen a la banqueta dels acusats de traïció o de tenir l’homofòbia interioritzada, però hi ha també una part silenciosa i nombrosa de la comunitat homosexual que em defensa en secret.

Gràcies a la xarxa, per exemple, he fet amistats molt fortes des que hi ha el meu blog L’Araignée du Désert (L’aranya del desert) i des que expresso la meva opinió en llibres, emissores de ràdio o a la televisió. Les persones homosexuals coneixen millor que ningú la seva realitat amorosa i les seves veritats íntimes. I sovint tenen la humilitat de reconèixer-les i de defensar els pocs intel·lectuals que intenten explicar-les. A més, molts amics meus es van adonar de la veritat del meu discurs perquè em van revelar que coneixia detalls precisos de la seva vida, molt abans d’haver-los conegut!

Voldria aclarir un altre punt. No sóc un “exactivista gai”. Continuo sent un activista gai… tot i que no justifiqui la identitat ni la pràctica homosexuals. Totes les persones homosexuals que no practiquen la seva homosexualitat es presenten com si estiguessin fora de la comunitat homo i fora de l’activisme gai... Jo sóc tant homosexual com gai, i sobretot sóc un home i un fill de Déu. No em vull tancar en aquesta falsa i hipòcrita distinció homosexual/gai, ni justificar la diferència entre gay/exgay, que agrada tant a certs grups de catòlics delerosos de creure en les ruptures sobtades, en les conversions màgiques, i interessats a demonitzar l’homosexualitat. Encara sento un desig homosexual –per què ho hauria de negar?– i vull fer avançar les investigacions sobre el sentit del desig homosexual. I això també és activisme.

Segons la seva opinió, les reivindicacions, manifestacions, protestes, lluites, etc. del moviment gai, ¿ajuden a aconseguir allò que tant es desitja: la tolerència, la dignitat, el respecte i la integració social?

No s’ajuda les persones homosexuals utilitzant-les per aprovar lleis que les redueixen a la seva tendència sexual. Més aviat el contrari. Se’ls roba la humanitat. Tot i les seves intencions gay friendly, les lleis a favor dels drets dels LGBT consideren els homosexuals com a animals, i substitueixen els Drets humans per uns suposats «Drets dels homosexuals i dels heterosexuals». Aquesta deshumanització gay friendly és molt greu.

A més, penso que la sacralització social de la tolerància és el fonament ideològic de la profunda crisi moral i econòmica que patim actualment. La tolerància no és positiva en ella mateixa; és un concepte totalment neutre, com el de la igualtat. El que importa és allò que es tolera; i la tolerància del mal, en els fets, és simplement una col·laboració, una traïció i una violència.

 “El matrimoni és, per principi i com a institució, la unió entre un home i una dona. Un fill [...] és una persona nascuda de la unió entre un home i una dona”, va declarar Lionel Jospin, exprimer ministre socialista francès. Quines són les raons per no considerar com a matrimoni la unió d’una parella de gais o lesbianes?

En primer lloc, penso que el matrimoni no és, simplement, “la unió entre un home i una dona”. Només és la unió entre un home i una dona que s’estimen. I res més. No és, tampoc, “la unió procreativa entre un home i una dona”. Hi ha moltes parelles home-dona que són estèrils però que s’estimen. L’autèntic matrimoni només és la unió entre un home i una dona que s’estimen i que s’orienten cap a la vida, cap a la procreació.

A més, el matrimoni és la diferència de sexes coronada per l’amor; per això, no s’oposa al celibat consagrat o a les persones solteres. Per tant, les unions homosexuals no entren dins d’aquest marc. La màxima plenitud que poden viure dues persones del mateix sexe es limita a l’amistat.

¿Pensa que es pot acceptar l’adopció de fills per part de parelles homosexuals, tenint en compte que l’origen (biològic) d’aquests nens no és el natural?

Al meu parer, el més rellevant en la vida i en la felicitat de qualsevol ésser humà és saber de quin amor encarnat, corporal, sexuat, real, prové; que hagi experimentat l’amor entre el seu pare biològic i la seva mare biològica. Si no hi ha aquest amor biològic, és el fill qui pateix un drama.

Tots sabem que venim de la unió sexual entre un home i una dona, és una evidència. Ara bé, el que no és una evidència, i resulta molt més important que aquesta observació pràctica, és que aquestes dues persones s’estimin. El «matrimoni per a tothom» [es refereix a la llei francesa que equipara el matrimoni gai i el matrimoni tradicional, que va provocar nombroses manifestacions en contra] anul·la aquesta condició amorosa entre els nostres pares biològics home-dona, una condició que ens permet existir i estimar de la millor manera possible, i obrir-nos, després, a les altres diferències fonamentals de la vida humana (diferència entre les generacions, diferència entre els espais, diferència entre Déu i les criatures).

Aquest és el gran crim d’aquesta llei, que considera el matrimoni sense la condició de l’alteritat de sexes (a més d’haver donat com a mínim tres pares a cada nen). Tota la meva vida, encara que em senti permanentment homosexual, lluitaré per defensar la diferència de sexes coronada per l’amor. Aquest ja va ser el combat de sant Joan Baptista. Ell va donar la vida per defensar el matrimoni d’amor entre l’home i la dona. Avui en dia, també val la pena defensar-lo. La diferència de sexes, en ella mateixa, no val res. Però, quan és coronada per l’amor i la llibertat, és la millor manera d’existir i d’estimar. Siguem cèlibes, consagrats o casats.

Remedios Falaguera
Periodista