És comunista el papa Francesc?

En l’Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium (d’ara endavant, EG), del 24 de novembre de 2013, el papa Francesc critica el sistema econòmic vigent en els països occidentals i en la majoria dels emergents, i censura, per exemple, la «confiança grollera i ingènua (…) en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant» (núm. 54), les «ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera» (núm. 56) o la negació «del dret de control dels estats, encarregats de defensar el bé comú» (núm. 56), i afirma que«aquesta economia mata» (núm. 53) o que «el sistema social i econòmic és injust en les seves mateixes arrels» (núm. 59). Això ha provocat moltes reaccions, positives i negatives, en funció sobretot del color polític del comentarista. I, en l’acalorament del debat mediàtic, alguns han afirmat que les idees del Papa són marxistes.

 Aquí no pretenc pas dur a terme una anàlisi detallada de les idees econòmiques del papa Francesc; només vull oferir una interpretació molt personal de l’EG, des del punt de vista d’un catòlic que s’ha dedicat professionalment durant molts anys a entendre i explicar l’economia capitalista liberal. Des de bon començament, he d’indicar que el Papa parla com a líder religiós, no pas com a economista ni com a polític –i no sembla gaire preocupat per la precisió del llenguatge, cosa que ha provocat certa confusió.

Allò que preocupa al papa Francesc

 El mètode de l’EG no és el de les ciències socials, sinó el del «discerniment evangèlic»: «la mirada del deixeble missioner, que ‘s‘alimenta amb la llum i la força de l’Esperit Sant’» (núm. 50). En el document, s’adreça «als fidels cristians per convidar-los a dur a terme una nova etapa evangelitzadora» (núm. 1), i justifica la seva denúncia de les errades que observa perquè «algunes realitats del present, si no es resolen bé, poden desencadenar processos de deshumanització difícils de revertir més endavant» (núm. 51) –és a dir, que ens trobem davant d’unes dinàmiques socials que poden ser desestabilitzadores–, i perquè «poden aturar o debilitar els dinamismes de renovació missionera de l’Església» (núm. 51).

 Allò que el preocupa és, doncs, la salvació eterna de les ànimes, així com la dignitat de la persona. Afirma, per exemple, que «no pot ser que no sigui notícia que un ancià es mor de fred al carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa» (núm. 53). Aquesta afirmació ha cridat l’atenció dels economistes, perquè, amb els seus criteris conseqüencialistes, l’impacte de la caiguda bursàtil sobre el benestar de la humanitat pot ser molt més gran que la mort d’un indigent. Ara bé, el Papa no es mou segons el criteri utilitarista del major benestar per a la major quantitat de persones.

La seva anàlisi comença detectant problemes: un ancià sense sostre es mor de fred, un persona té fam, una altra no té feina ni oportunitats de portar una vida digna… (cf. núm. 52 i següents). Les ciències socials ofereixen solucions útils però incompletes, perquè no tenen en compte el bé de tot l’home i de tots els homes. Per al Papa, aquests problemes mostren l’existència d’una «profunda crisi antropològica: la negació de la primacia de l’ésser humà!» (núm. 55); hi veu un atemptat contra la dignitat de la persona humana i una violació dels seus drets més bàsics.

La clau de l’anàlisi de l’EG és que, rere els problemes més greus –que no acostumen a ser els que atreuen l’atenció dels mitjans de comunicació– hi ha, sovint, actituds i comportaments personals o col·lectius, i estructures socials, econòmiques i polítiques, que són la causa més profunda d’aquests problemes: si «un ancià es mor de fred al carrer» (núm. 53), ‘algú’ està incomplint o ha deixat de complir un deure ètic. El problema que el Papa identifica hauria de ressonar com una poderosa alarma, perquè els errors ètics tenen conseqüències: primer, per als qui els causen, perquè estan ‘aprenent’ a desentendre’s dels seus deures i deteriorant les seves virtuts; en segon lloc, per a altres persones, a qui es causa un perjudici o a qui es dóna un mal exemple; i, en tercer lloc, per a la societat mateixa, perquè les accions personals incideixen en la cultura, en les lleis positives i en les estructures; i, en quart lloc, també té conseqüències per a l’Església, perquè aquests processos «poden aturar o debilitar els dinamismes de renovació missionera» (núm. 51). Al capdavall, doncs, el papa Francesc es lamenta del fet que «algunes realitats del present, si no es resolen bé, poden desencadenar processos de deshumanització difícils de revertir més endavant» (núm. 51).

Si tornem al problema de l’indigent que es mor de fred, el Papa sembla esperar que tots nosaltres ens preguntem quina és la nostra responsabilitat (cf. núm. 187-188) per solucionar la necessitat immediata (que no passi una altra nit a la intempèrie) i per buscar solucions més duradores i a llarg termini. Quines puguin ser aquestes solucions, és cosa que deixa a la responsabilitat de cadascú de nosaltres, com a ciutadans, experts o polítics, que ens hem de sentir responsables i amos del propi futur, en la mesura de les nostres possibilitats.

Dels problemes als diagnòstics i a les solucions

 Tenint en compte el que hem anat indicant, sembla raonable que el papa Francesc dediqui moltes pàgines de l’EG a identificar problemes (cf. núm. 52 i següents), i es remunti a les seves causes ètiques. N’esmentarem tot seguit alguns exemples. Un és aquest: «avui en dia, tot entra dins del joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble» (núm. 53): un problema econòmic i polític, amb un clar contingut moral. Un altre: amb l’exclusió, «es considera l’ésser humà en ell mateix com un bé de consum, que es pot fer servir i després llençar», de manera que «queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en què es viu, ja que no és que algú n’estigui a sota, a la perifèria, o sense poder, sinó que en queda fora, d’aquesta societat» (núm. 53): això és també un diagnòstic ètic. El tercer: «per poder mantenir un nivell de vida que exclou altres persones […] s’ha desenvolupat la globalització de la indiferència. Gairebé sense adonar-nos-en, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clams dels altres, ja no plorem davant del drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot plegat fos una responsabilitat aliena, que no ens pertoca» (núm. 54): l’error ètic bloqueja la sortida, la capacitat de solucionar els problemes.

 I un darrer exemple: «encara n’hi ha que defensen les teories del ‘vessament’, que suposen que qualsevol mena de creixement econòmic, afavorit per la llibertat del mercat, aconsegueix provocar per ell mateix una major equitat i inclusió social en el món» (núm. 54). Aquest reticència del Papa ha provocat les reaccions d’alguns economistes, que han remarcat que la llibertat de mercat ha promogut el creixement econòmic i ha elevat el nivell de vida de milions de persones, davant del fracàs de les polítiques comunistes.

 Per descomptat, el papa Francesc valora positivament els beneficis del lliure mercat, en la mesura que millora el nivell de vida, crea oportunitats de desenvolupament i de reducció de la pobresa. Però em sembla que allò que vol remarcar és que, en els afers humans, no hi ha mecanismes automàtics i impersonals (cf. núm. 204): les persones sempre són rellevants. Suposem que els experts aconsegueixen el millor disseny possible del marc legal i institucional del lliure mercat. Doncs bé: aquest disseny no garantirà pas la viabilitat del sistema a llarg termini, perquè les persones aprenen dels seus propis comportaments i dels dels altres, cosa que canvia les seves preferències, les motivacions i els incentius i, per tant, les cultures i les lleis, és a dir, el marc en què es mou el lliure mercat: amb éssers intel·ligents i lliures que aprenen, el futur no està mai garantit en aquesta terra.

 L’EG no afirma, doncs, que el mercat lliure sigui pervers, o que l’economia planificada doni uns resultats millors, però sí que manifiesta el seu recel davant dels «mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant» (núm. 54), perquè aquests mecanismes poden ésser manipulats pels «qui tenen el poder econòmic» (núm. 54), i perquè aquesta «confiança grollera i ingènua» ha donat lloc a la «globalització de la indiferència, [a través de la qual] gairebé sense adonar-nos-en, ens tornem incapaços de compadir-nos davant dels clams dels altres [els senyals d’alerta que mostren que alguna cosa no rutlla], ja no plorem davant dels drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot plegat fos una responsabilitat aliena, que no ens pertoca» (núm. 54).

 «En el diàleg amb l’Estat i la societat, l’Església no té solucions per a totes les qüestions particulars», aclareix el papa Francesc (núm. 214), però hi afegeix que «juntament amb les diverses forces socials, [l’Església] acompanya les propostes que responguin millor a la dignitat de la persona i al bé comú» (núm. 241). D’aquesta manera, mostra els criteris morals que han de servir per valorar les solucions que s’adoptin: la dignitat de la persona i el bé comú de la societat. I tot el que hem dit no permet incloure el Papa dins de les categories ideològiques o polítiques de l’esquerra o de la dreta, el liberalisme, el socialisme o una tercera via.

 El Papa critica també les tesis liberals que neguen «el dret de control dels estats [sobre els mercats], encarregats de defensar el bé comú» (núm. 56). Però no s’adhereix pas a les tesis comunistes, sinó a la Doctrina Social de l’Església, segons la qual «correspon a l’Estat tenir cura i promocionar el bé comú de la societat» (núm. 240). Aquest bé comú és «el conjunt de condicions de la vida social que fan possibles les associacions i a cadascun dels seus membres l’assoliment més ple i més fàcil de la pròpia perfecció»[1]: un concepte econòmic i polític, però també ètic. No n’hi ha prou que el creixement sigui alt o que la distribució de la renda sigui equilibrada, perquè aquests objectius no condueixen necessàriament a «l’assoliment més ple i més fàcil de la pròpia perfecció» de tots els homes.

 En altres paraules: encara que es compleixin totes les condicions per a una situació econòmica òptima i encara que tots els mercats sigui capaços d’autoregular-se... el bé comú encara no serà degudament atès, perquè, en els afers humans, no hi ha mecanismes automàtics infal·libles. Encara fa falta, doncs, que ‘algú’ assumeixi la funció de promoure el bé comú. I aquest ‘algú’ és l’Estat. Però l’Estat no arribarà mai a complir aquesta funció de manera prou satisfactòria i és per això que la Doctrina Social defensa que «el bé comú és un deure de tots els membres de la societat: ningú no està exempt de col·laborar, segons les pròpies capacitats, en la tasca d’assolir-lo i desenvolupar-lo»[2].

Els diners i les motivacions humanes

 «Una de les causes d’aquesta situació es troba en la relació que hem establert amb els diners, ja que acceptem pacíficament el seu predomini sobre nosaltres i les nostres societats» (núm. 55). Aquesta frase també ha cridat l’atenció dels economistes, perquè els diners són un mitjà de pagament, un intrument per facilitar l’intercanvi i per conservar la riquesa, i així podria semblar que la censura del Papa no té sentit.

 Em sembla que, per entendre què diu l’EG, hem de distingir els diversos usos del terme «diners» en les nostres societats. En el llenguatge popular, «els diners» es poden referir als ingressos («guanya molts diners»), al patrimoni («és molt ric, té molts diners»), al mitjà d’intercanvi («no va poder agafar l’autobús perquè no tenia diners en metàl·lic per pagar»), o a la motivació de les conductes («només vol guanyar més diners»). Els tres primers conceptes són èticament neutres, però la frase del Papa sobre el predomini dels diners es refereix al quart significat.

 Això permet entendre millor que el Papa condemni «l’adoració de l’antic vedell d’or (…) [que] ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners» (núm. 55). La nostra societat pren com a punt de partida les preferències individuals, que considera com un supòsit que es dóna per descomptat, de manera que ningú no té dret a jutjar aquestes preferències des de fora. El ‘fetitxisme dels diners’ és l’absoluta autonomia de les preferències individuals de l’agent, que són les que determinen les seves motivacions fins al punt de reduir «l’ésser humà només a una de les seves necessitats: el consum» (núm. 55).

 Així, doncs, l’EG mostra l’existència d’una «profunda crisi antropològica» (núm. 55). Ara bé, «rere aquesta actitud, s’hi amaga el refús de l’ètica i el refús de Déu. L’ètica […] es considera contraproduent, massa humana, perquè relativitza els diners i el poder. Es percep com una amenaça, ja que condemna la manipulació i la degradació de la persona» (núm. 57). «L’ètica –una ètica no ideologitzada– permet crear un equilibri i un ordre social més humà» (núm. 57); si l’ètica no és present a la societat, la societat es desequilibra, i això és el que mostra el «predomini dels diners sobre nosaltres i sobre les nostres societats» (núm. 55).

 La resposta de molts economistes és mostrar que el capitalisme és el millor sistema per crear riquesa; però allò que preocupa al Papa és que el sistema econòmic no és estable, perquè no funciona seguint unes normes morals: si «el sistema social i econòmic és injust en les seves arrels […], el mal consentit, que és la injustícia, tendeix a escampar la seva potència nociva i a minar silenciosament les bases de qualsevol sistema polític i social (…), un mal enquistat en les estructures d’una societat sempre té un potencial de destrucció i de mort» (núm. 59).

 El Papa clou la seva argumentació mostrant que el rebuig de l’ètica equival al rebuig de Déu, perquè «l’ètica porta a un Déu que espera una resposta compromesa (…) [però] Déu és incontrolable, immanejable, fins i tot perillós, perquè crida l’ésser humà a la seva plena realització i a la independència de qualsevol mena d’esclavatge» (núm. 57). És a dir: l’ètica s’ha de basar en Déu, o, si més no, ser compatible amb aquesta veritat. Amb paraules de Benet XVI, «Déu és el garant de l’autèntic desenvolupament de l’home»[3].

Conclusions

 L’EG s’adreça als fidels cristians «per convidar-los a dur a terme una nova etapa evangelitzadora» (núm. 1). Per tant, se centra en la situació actual d’aquest món que necessita ésser evangelitzat, perquè els protagonistes d’aquesta tasca hauran de superar dificultats: «una tristesa individualista, que neix del cor acomodatici i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada (…), [d’una vida interior que] es tanca en els seus propis interessos, [en la qual] ja no queda espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé» (núm. 2). La causa profunda dels mals de la societat es troba en la persona.

 Es lògic, doncs, que el papa Francesc dediqui moltes pàgines a l’anàlisi i a la crítica del sistema capitalista liberal, que és l’ambient en què s’hauran de moure els nous missatgers de l’Evangeli. Però no es tracta d’una crítica ideològica o política, sinó antropològica i ètica. Per part de persones situades als dos extrems del ventall polític, liberals i socialistes, se l’ha volgut desqualificar o lloar, però em sembla que no s’ha entès el seu missatge. I, en tot cas, dir que el Papa és marxista és una frivolitat.

Antoni Argandoña

Professor emèrit, Càtedra «la Caixa»
de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu
IESE Business School