Seccions > Seccions de les revistes > Temes de portada

Una perspectiva de realisme pastoral Evangelii gaudium: un document inspirador

Ofereixo en aquest breu article algunes reflexions molt personals sobre la primera exhortació apostòlica del Papa Francesc. No pretenc donar raó de tot el document, cosa impossible en aquest espai. Només vull compartir el que jo crec que són algunes intuïcions fonamentals que haurem de tenir molt en compte els propers anys en la labor apostòlica i pastoral de les nostres esglésies. No cal dir que aquest document pretén marcar el tarannà evangelitzador i pastoral de l’Església els propers anys. Així ho manifesta de forma explícita l’autor. No es tracta d’un document per llegir i desar, sinó que és un document per inspirar-nos de manera contínua i creativa en la gran aventura d’anunciar l’Evangeli «ad intra» i «ad extra».

 

El Papa aspira a orientar i encoratjar tot albirant una «nova etapa evangelitzadora, plena de fervor i dinamisme» (EG, 17). El document és extens i considera detingudament elements tan variats i importants com la reforma de l’Església en la sortida missionera, les temptacions dels agents pastorals, la comprensió de l’Església com la totalitat del Poble de Déu que evangelitza, la importància de l’homilia, la inclusió social dels pobres, la pau i el diàleg social i les motivacions espirituals per a la tasca missionera. Jo voldria insistir en el primer apartat, que entenc com el capítol que fonamenta tots els altres i on el Papa ens recorda, un cop més, que evangelitzar és consubstancial a l’ésser de l’Església, enviada pel Crist a anunciar l’Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense tedi i sense por (EG,23). La resta del document i especialment el capítol V es podran molt bé llegir i interpretar des d’aquesta perspectiva de fons: una acció evangelitzadora a glòria de Déu Pare i que perllonga la Encarnació del Fill de Déu amb la força de l’Esperit.

La companyia del Crist s’actualitza amb la companyia dels cristians, amb la seva presència en la vida dels homes i dones del nostre món. Francesc ens recorda que la comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble (EG, 24).

Es tracta de treballar amb constància i paciència, molta paciència, sense pretendre cremar etapes, trobant la llum i la força en l’encontre personal i comunitari amb el Senyor. Em plau posar de relleu que el Sant Pare també recorda que en la litúrgia es nodreix la missió evangelitzadora de l’Església i l’apostolat de cada cristià: «L’Església evangelitza i s’evangelitza ella mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls oblatiu»( EG,24).

 

Una opció missionera capaç de transformar-ho tot

Francesc ens convida a somniar, a tenir una visió gran i profunda, a caminar amb els llums llarg posats, a organitzar-nos en funció d’una voluntat i dinamisme missioners molt assumits i convençuts, que toquen i transformen elements molt concrets, com el «com» i el «quan» de l’acció evangelitzadora i pastoral. Efectivament, quan es té clar el «què» i el «per què», el «com» no presenta grans dificultats. Penso que és antològic aquest fragment de l‘exhortació:

«Somio amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial esdevingui un camí adequat per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació. La reforma d’estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre’s en aquest sentit: procurar que totes elles esdevinguin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les seves instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells que Jesús convoca a la seva amistat (EG,27).

 

Reinvidicació de la parròquia

Com a prevere diocesà i rector de parròquia, em sembla magnífica la reivindicació que el Papa fa de la parròquia i de les seves possibilitats apostòliques i pastorals si és capaç de renovar-se adequadament. El Papa Francesc parla amb realisme de la parròquia que de cap manera és una estructura caduca. Això sí, només continuarà essent «la mateixa Església que viu entre les cases dels seus fills i de les seves filles» si és capaç de reformar-se i adaptar-se contínuament (EG, 28).

El Papa prevé el perill de separació i autocomplaença que poden tenir les parròquies i exhorta a estar permanentment en contacte amb les llars i la vida del poble. En el món rural, això és més fàcil, ja que la mesura de les relacions sempre és més humana i propera. Potser en el món urbà això és més complicat. La parròquia està cridada a ser àmbit i autèntica escola d’evangelització a través de les activitats que porta a terme, riques i variades: «La parròquia és presència eclesial al territori, àmbit de la escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració i la celebració. A través de totes les seves activitats, la parròquia encoratja i forma els seus membres perquè siguin agents d’evangelització. És comunitat de comunitats, santuari on els assedegats beuran per continuar caminant, i centre de constant enviament missioner». I sobretot, ha de ser casa de tots i integradora de noves realitats de gran dinamisme apostòlic.

El Papa Francesc no s’està de dir que les altres institucions eclesials, comunitats de base i petites comunitats, moviments i altres formes d’associació, són una riquesa de l’Església que l’Esperit suscita per evangelitzar tots els ambients i sectors. I que és molt sa que no perdin el contacte amb aquesta realitat tan rica de la parròquia del lloc, i que s’integrin gustosament en la pastoral orgànica de l’Església particular presidida pel Bisbe (EG, 29). De fet, l’Església particular, la diòcesi, és el subjecte primari de l’evangelització, ja que és la manifestació concreta de l’única Església en un lloc del món (EG,30).

El bisbe, signe i fonament visible de la comunió en la fe i la caritat, sempre ha de fomentar la comunió missionera en la seva Església diocesana i ha d’encoratjar i procurar la maduració dels mecanismes de participació que proposa el Codi de Dret Canònic i altres formes de diàleg pastoral, amb el desig d’escoltar tothom i no sols aquells que li afalaguin l’oïda. La temptació d’escoltar només aquells que «li afalaguin l’oïda» no és exclusiva del bisbe. Rectors, institucions acadèmiques i altres instàncies hem de superar permanentment aquesta còmoda temptació i saber escoltar i acollir tots. També el Papa, amb un sa realisme i finor eclesial, ens recorda que l’objectiu d’aquests processos participatius no serà principalment l’organització eclesial, sinó el somni missioner d’arribar a tots (EG, 31). Qui no recorda èpoques de reunions inacabables, consultes, assemblees que no portaven a res?

 

La misericòrdia és la realitat més urgent i important per anunciar avui

Confesso que he experimentat una gran satisfacció en sentir dir al Sant Pare que cal superar aquella visió i plantejaments que es complauen a fer coses que no serveixen per a res simplement perquè «sempre s’ha fet així». És evident que hi ha coses que sempre es faran de la mateixa manera perquè no es poden fer de cap altra. Però són poques i molt essencials, ja que la pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre s’ha fet així».

El Papa Francesc ens invita a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats i ens recorda que una postulació dels fins sense una adequada recerca comunitària dels mitjans per aconseguir-los està condemnada a esdevenir mera fantasia (EV, 33). Ja n’hi ha prou de fer volar coloms...

En temps crítics, especialment, cal recomençar per allò que és fonamental i que mai no es pot donar per suposat. Molts fracassos evangelitzadors i pastorals provenen, al meu parer, precisament del fet de donar per suposades coses molt elementals i importants, però que de cap manera han estat assimilades pels nostres interlocutors. És per això que el papa insisteix en el fet que una pastoral en clau missionera no s’obsessiona per la transmissió desarticulada d’una multitud de doctrines que s’intenta imposar a força d’insistència. Quan s’assumeix un objectiu pastoral i un estil missioner, que realment arribi a tots sense excepcions ni exclusions, l’anunci es concentra en allò essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i al mateix temps el més necessari (EG,35). I en aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat (EV, 36). El Papa ho dirà bellament afirmant que la misericòrdia és la realitat més urgent i important per anunciar avui. I potser aquesta afirmació és la quinta essència de tot el document.

 

Anar a allò que és fonamental

Anar a allò que és fonamental i procurar no imposar més càrregues que les estrictament necessàries són criteris cabdals en aquest moment de nova evangelització i en tasca pastoral de les comunitats. És bonic veure com el Papa recorda que sant Tomàs d’Aquino destacava que els preceptes donats per Crist i els Apòstols al Poble de Déu «són poquíssims» i que, citant sant Agustí, advertia que els preceptes afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se amb moderació «per no fer pesada la vida als fidels» i convertir la nostra religió en una esclavitud, quan «la misericòrdia de Déu va voler que fos lliure». Aquesta advertència, feta diversos segles enrere, segons el Papa Francesc, encara té una gran vigència. Hauria de ser un dels criteris a considerar a l’hora de pensar una reforma de l’Església i de la seva predicació que permeti realment arribar a tots (EG, 43).

Finalment, el Papa ens fa una confidència inspiradora, molt en continuïtat amb el magisteri del Papa Benet XVI que volia una Església centrada en el Senyor: «No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si quelcom ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida (EG,49).

Tenim aquesta santa inquietud? Si és així, sintonitzarem amb molta facilitat amb aquesta exhortació apostòlica del Papa Francesc i que es convertirà per molts anys en un referent inspirador de la nostra missió evangelitzadora i pastoral.

image-eb97e48f4a83579447e9e57a94e09474

Joan Antoni Mateo
Rector de Tremp, Bisbat d’Urgell
Doctor en Teologia

 

  • 01 setembre 2014
  • Temes d'Avui
  • Temes de portada

Comparteix aquesta entrada