Seccions > Seccions de les revistes > Temes de portada

Els laics i el seu paper en l’evangelització segons el papa Francesc

Amb motiu de la visita «ad limina apostolorum» dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, el papa Francesc s’ha referit a la missió pròpia dels fidels laics amb aquestes paraules: «Els laics […] des de les més variades condicions de vida i les competències respectives tiren endavant el testimoniatge i la missió de l’Església (cf. Lumen gentium, 33)» (Discurs, 3 de març de 2014).

 Ara que es compleix un any de pontificat de Francesc, és possible aprofundir en les orientacions que el Papa ha anat donant pel que fa als fidels laics i al seu paper en l’evangelització del món actual (en relació amb el marc teologicopastoral, vegeu R. Pellitero, Laicos en la nueva evangelización, ed. Rialp, Madrid 2013).

 

Alguns antecedents

 Anteriorment, qui aleshores era el cardenal Bergoglio ja havia fet declaracions sobre aquest tema en algunes ocasions. Per exemple, en una conferència sobre la religiositat popular com a forma d’enculturació de la fe, el 19 de gener de 2008, es referia a la IV Conferència del CELAM a Santo Domingo amb aquestes paraules: «El repte d’enculturar l’Evangeli en la societat demana evitar que els laics redueixin la seva acció a l’àmbit intraeclesial, i els impulsa a “penetrar en els ambients socioculturals i a ser-hi protagonistes de la transformació de la societat a la llum de l’Evangeli”. Els laics han de deixar de ser “cristians de sagristia” en cada una de les seves parròquies i han d’assumir el seu compromís en la construcció de la societat política, econòmica, laboral, cultural i ambiental».

 I no és pas que el cardenal deixés de banda els serveis intraeclesials de molts laics, com es pot veure en una entrevista a 30 días, de l’any següent (2009). Pel que fa als sagraments, destacava el paper dels «batejadors» laics a molts poblets argentins en què es bategen nens tot esperant que hi arribi el sacerdot, que ha de recórrer llargues distàncies. També ha passat en altres països, com ara el Japó, en què hi va haver comunitats cristianes que van passar més de dos-cents anys sense sacerdots, fins que hi van arribar els missioners. «Aquells laics havien rebut només el baptisme, i en virtut del seu baptisme, també havien viscut la seva missió apostòlica». I això ens parla també de l’acció de la gràcia en la seva ànima.

 Malgrat tot, Jorge Mario Bergoglio declarava, a l’esmentada conferència del 2008, que «el Document d’Aparecida va constatar un divorci entre la fe i la pràctica social concreta dels creients, malgrat que molts creients han fet opcions solidàries de gran envergadura». I insistia en el seu parer: «És el món laïcal el que té com a tasca principal testimoniar la presència de Déu en el compromís per transformar les estructures socials».

 

Els laics i la missió de l’Església (Rio de Janeiro)

             Ja com a papa Francesc, a la trobada amb el Comitè Coordinador del CELAM, celebrada a Rio de Janeiro el 28 de juliol de 2013, es va referir als laics especialment en dues ocasions.

 La primera després d’evocar les característiques peculiars de la reunió d’Aparecida. Va abordar llavors les «dimensions de la Missió continental», començant per la renovació interna de l’Església. En aquest context, va llançar mitja dotzena de preguntes que no podien passar inadvertides (vegeu, per exemple, com les recollia Andrea Tornielli aquell mateix dia en el seu blog del Vatican Insider).

             Vet aquí les preguntes: «¿Fem partícips de la missió els fidels laics? ¿Oferim la paraula de Déu i els sagraments amb la clara consciència i convicció que l’Esperit s’hi manifesta? ¿És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels consells diocesans? Aquests consells i els parroquials de pastoral i d’afers econòmics, ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral?». El papa va manifestar la seva impressió d’un cert retard en aquests camps.

             Hi ha dues preguntes més, que van directes al tema: «¿Tenim [els pastors, bisbes i preveres] consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin discernint, d’acord amb el seu procés de deixebles, la missió que els confia el Senyor? ¿Els encoratgem i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indeguda? »

             A la segona, en el transcurs de la mateixa trobada, Francesc va al·ludir també a «algunes temptacions del deixeble missioner». Entre aquestes va esmentar el clericalisme, una temptació, va dir, actual a l’Amèrica Llatina. I va explicar el següent: «Curiosament, en la majoria dels casos, es tracta d’una complicitat pecadora: el capellà clericalitza i el laic li demana per favor que el clericalitzi, perquè en el fons li resulta més còmode».

image-e1a86009ff34950fe011605ff98d92de

             I va afegir: «El fenomen del clericalisme explica, en gran part, la falta de maduresa i de llibertat cristiana en una part del laïcat llatinoamericà. O no creix (la majoria) o s’arrauleix sota la protecció d’ideologies com les ja vistes [reduccionisme sociològic, ideologització psicològica, propostes gnòstiques i pelagianes] o de pertinences parcials i limitades».

             A la balança positiva, una cosa que el Papa porta molt endins: «A les nostres terres hi ha una forma de llibertat laïcal a través d’experiències de poble: el catòlic com a poble. Aquí s’hi veu una autonomia més gran, sana en general, i que s’expressa fonamentalment en la pietat popular». Un tema a què el Document d’Aparecida va prestar una atenció especial (vegeu sobretot n. 258-265) i que, com veurem, reapareix a l’exhortació sobre l’alegria de l’Evangeli.

             El Papa, en línia amb el Document d’Aparecida (text fundador que ha continuat explicant i regalant a molts responsables de la vida eclesial i civil) conclou reprenent alguns elements ja exposats: «La proposta dels grups bíblics, de les comunitats eclesials de base i dels consells pastorals va en la línia de superació del clericalisme i d’un creixement de la responsabilitat laïcal».

             Ja el dia abans, a la trobada amb els bisbes brasilers, havia parlat de la formació dels laics, referint-se igualment al Document d’Aparecida p (cf. n. 316-325 i 212) (cf. Discurs del 27-VII-2012, nota 6 del text).

 

Els laics i l’evangelització segons Evangelii gaudium

             A l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, un dels textos programàtics del seu pontificat, cal destacar tres referències explícites als fidels laics que poden representar els ensenyaments de Francesc en aquest tema.

 

• En primer lloc, al capítol segon («En la crisi del compromís comunitari»), sobre els desafiaments i les temptacions en les actituds evangelitzadores, el Papa es refereix a la dificultat actual per assumir compromisos:

             «Quan més necessitem un dinamisme missioner que porti sal i llum al món, molts laics senten el temor que algú els inviti a realitzar alguna tasca apostòlica, i intenten escapar de qualsevol compromís que els pugui treure el seu temps lliure. Avui s’ha tornat molt difícil, per exemple, aconseguir catequistes capacitats per a les parròquies i que perseverin en la tasca durant diversos anys»; si bé, afegeix el Papa, una cosa semblant passa amb els sacerdots, que cuiden amb obsessió el seu temps personal.

             »Això –observa Francesc– freqüentment és degut al fet que les persones necessiten imperiosament preservar els seus espais d’autonomia, com si una tasca evangelitzadora fos un verí perillós i no una alegre resposta a l’amor de Déu que ens convoca a la missió i ens torna plens i fecunds. Alguns es resisteixen a provar fins al fons el gust de la missió i queden sumits en una accídia paralitzant » (n. 81).

 

• Al final del mateix capítol (el segon) hi ha una altra referència als laics, en parlar d’alguns desafiaments eclesials. Primer constata un avenç en la consciència de la responsabilitat laïcal en la missió de l’Església.

             «Els laics són simplement la immensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei hi ha la minoria dels ministres ordenats. Ha crescut la consciència de la identitat i la missió del laic en l’Església. Es compta amb un nombrós laïcat, encara que no suficient, amb arrelat sentit de comunitat i una gran fidelitat en el compromís de la caritat, la catequesi, la celebració de la fe » (n. 102).

             Però, continua Francesc, la presa de consciència d’aquesta responsabilitat laïcal, que neix del baptisme i de la confirmació, no es manifesta de la mateixa manera a tot arreu. «En alguns casos perquè no han estat formats per assumir responsabilitats importants, en altres per no trobar espai en les seves Esglésies particulars per poder expressar-se i actuar, arran d’un excessiu clericalisme que els manté al marge de les decisions» (Ibíd.).

             Sigui per falta de formació o per clericalisme, «Si bé es percep una major participació de molts en els ministeris laïcals, aquest compromís no es reflecteix en la penetració dels valors cristians en el món social, polític i econòmic. Es limita molts cops a les tasques intraeclesials sense un compromís real per l’aplicació de l’Evangeli a la transformació de la societat». I el Papa conclou amb la mirada posada en la Nova Evangelització que fecundi la societat amb l’esperit cristià: «La formació de laics i l’evangelització dels grups professionals i intel·lectuals constitueixen un desafiament pastoral important » (Ibíd.).

• Una tercera referència se situa al capítol quart («La dimensió social de l’evangelització»), quan exposa «el lloc privilegiat dels pobres en el Poble de Déu». Després d’explicar la profunda arrel evangèlica del tema, i les principals conclusions teologicopastorals, el Papa insisteix que l’atenció preferencial als pobres i necessitats correspon a tots els cristians.

             Per tant, precisa: «Ningú no hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seves opcions de vida impliquen prestar més atenció a altres afers. Aquesta és una excusa freqüent en ambients acadèmics, empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. Si bé pot dir-se en general que la vocació i la missió pròpia dels fidels laics és la transformació de les distintes realitats terrenes perquè tota activitat humana sigui transformada per l’Evangeli (cf. Proposició 45 del Sínode), ningú no pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social».

             En aquest punt cita la instrucció Libertatis nuntius (6 d’agost de 1984), de la Congregació per a la Doctrina de la Fe: «La conversió espiritual, la intensitat de l’amor a Déu i al proïsme, el zel per la justícia i la pau, el sentit evangèlic dels pobres i de la pobresa, són requerits a tots» (XI, 18).

             I, com en confidència, Francesc fa una crida urgent i esperançadora a la consciència personal de cada cristià i a les comunitats cristianes: «Temo que també aquestes paraules només siguin objecte d’alguns comentaris sense una veritable incidència pràctica. No obstant això, confio en l’obertura i les bones disposicions dels cristians, i us demano que busqueu comunitàriament nous camins per acollir aquesta renovada proposta».

             A l’exhortació s’ofereixen altres orientacions per als fidels cristians en general sobre molts aspectes de l’evangelització, missió de tots els batejats, com ara els canvis d’actitud tant en els àmbits socials (cultural, econòmic, etc.) com en els eclesials, la promoció de la pietat popular -ja citada-, l’atenció a la catequesi -més àmpliament, a l’educació en la fe-, la col·laboració de tothom per millorar la predicació dels sacerdots, la necessitat d’afrontar l’«art de l’acompanyament espiritual» amb més sensibilitat i eficàcia, la valoració i aposta per l’aportació indispensable de la dona, tant en la vida social com en l’àmbit eclesial.

 

Una homilia a Santa Marta: «Així ho fa tothom»

             El divendres 17 de gener de 2014, el papa Francesc va pronunciar, a la residència de Santa Marta, una homilia que la web vaticana ha resumit amb el títol: «Així ho fa tothom». S’ha de prendre com a símbol del to que la predicació del Papa adquireix en referir-se als fonaments vius de la missió laïcal com a missió, per damunt de tot, cristiana.

             Al primer llibre de Samuel (segons la litúrgia del dia), s’hi llegeix que els caps del poble van demanar a Samuel, ja vell, que els donés un nou rei per poder-se autogovernar (cf. 1S 8, 4 i seg.). «El poble -observa el Papa- s’havia allunyat de Déu, havia perdut el coneixement de la Paraula de Déu: no l’escoltava, no la meditava». Ara rebutjaven l’elecció divina i buscaven el camí de la mundanitat. Demanaven un rei -i aquí ve la clau interpretativa- perquè «així serem com tots els altres pobles». Volien fer «com fa tothom», oblidant-se que eren un poble elegit per Déu.

 També nosaltres -adverteix Francesc- podem tenir la temptació de voler ser «normals» i «actuar com fa tothom, [...] seguint la moda més divertida». Però aquí hi ha el perill de l’apostasia i de la mundanitat.

             És cert -continua- que el cristià ha de ser normal com a persona, però «hi ha valors que el cristià no pot adoptar», perquè la Paraula de Déu li diu: Tu ets el meu fill, l’elegit, jo estic amb tu, jo camino amb tu. I, capgirant l’argument, afegeix que «la normalitat de la vida exigeix del cristià fidelitat a la seva elecció».

image-0b242425fdb3fd5f86abe166b1de754e

 El Papa proposa rebutjar la temptació dels qui -al·ludint als temps de Samuel- «tenien un cert complex d’inferioritat perquè no eren un poble normal»; la temptació que repeteix la situació del pecat original, voler pel seu compte «conèixer el bé i el mal».Això pot portar a merèixer el retret que Jesús va adreçar als deixebles d’Emmaús: «O necis i irresoluts de cor!» (Lc 24:25); «com que tenien el cor dur, no podien entendre la Paraula de Déu» i s’allunyaven de l’elecció divina.

 Tota una lliçó sobre el primer fonament de la secularitat cristiana, la crida a ser fills de Déu, que determina la visió cristiana del món, ben diferent de l’actitud de la mundanitat. Una visió, aquesta última, que el Papa caracteritza com un deixar-se portar pel que fa tothom, cosa que sovint implica allunyar-se de Déu i rebutjar-lo. Encara que no es refereix explícitament als fidels laics -perquè afecta tots els cristians-, és una cosa que convé no oblidar ateses les actuals circumstàncies de descristianització.

 

A tall de conclusions

             En continuïtat amb els ensenyaments del Concili Vaticà II i dels pontífexs que han vingut després, el papa Francesc ha subratllat la fonamentació cristiana de la missió laïcal (en la Paraula de Déu i els sagraments), la urgència de superar actituds clericals entre els pastors i la necessitat de formar els fidels laics (sobretot en els aspectes bíblics i litúrgics) perquè participin en l’evangelització.

 Aquesta participació es realitza tant per mitjà de tasques que concerneixen tots els batejats (com ara la col·laboració amb els pastors a manera de consell en el discerniment eclesial) com per mitjà d’activitats pròpies o, si es vol, específiques, de la missió laïcal. Sobre la base de la identitat cristiana, les unes i les altres s’han de fer sense deixar-se arrossegar per l’ambient secularista.

 Les orientacions de Francesc demanen una anàlisi detallada que no podem oferir dins els límits d’aquestes pàgines. Cal insistir en el realisme pastoral -sense deixar per això de ser teològic- amb què el Papa afronta la renovació de l’Església, de la seva missió i de la participació laïcal; i, per tant, la seva força interpel·ladora que fa que cada cristià i les comunitats cristianes es plantegin: ¿què hem de canviar?

 Com en molts altres ensenyaments de Francesc, centrats en la caritat i la misericòrdia, es veu també, en abordar la missió laïcal, que la metodologia teologicopastoral té com a centre el discerniment; i per això implica una crítica serena dels aspectes millorables, junt amb el reconeixement dels elements positius, com ara la pietat popular.

 Es descobreixen forts accents del Papa en el tema quan tracta del compromís dels fidels laics en la transformació social des de la seva identitat cristiana; quan apel·la a la responsabilitat missionera o apostòlica, a través de les seves pròpies tasques professionals, familiars, culturals i socials, etc.; com també quan impulsa els laics a prestar més atenció als pobres i als més necessitats, com a expressió de la dimensió social de l’Evangeli viscut i predicat per Jesucrist (sobre el compromís dels fidels laics en relació amb la doctrina social de l’Església, cf. especialment Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 2005, n. 541-574).

 

image-a787188f4e50b643a0eee79f00be7e36

Ramiro Pellitero
Professor de Teologia Pastoral.Universitat de Navarra

 

 

  • 01 setembre 2014
  • Joaquín González-Llanos
  • Temes de portada

Comparteix aquesta entrada