Anar cap a les perifèries

El cardenal Jorge María Bergoglio de Buenos Aires s’aixecava per intervenir en les Congregacions prèvies al Conclave del 2013, i s’expressava així: «Evangelitzar suposa zel apostòlic. Evangelitzar suposa en l’Església “la parresia” [la valentia, l’audàcia] de sortir de si mateixa. L’Església està cridada a sortir de si mateixa i anar cap a les perifèries, no només geogràfiques, sinó també existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, les de la ignorància i indiferència religiosa, les del pensament, les de qualsevol misèria».

El retorn als orígens

 ¿Què pretenia fer el Papa Francesc, vingut des de la fi del món, sinó una crida a l’home d’avui, a l’Església d’avui, al cristià d’avui a retornar als orígens de si mateix? Què difícil per a una Església que s’ha allunyat dels orígens retornar-hi! Però el Papa, marcat per la seva història i experiència personal, amb una veu profètica que feia temps que no s’escoltava, encara que era present en els pobres i senzills, fa una crida a emprendre el camí estret i ardu de retornar als orígens.

 I en què consisteix aquest «retorn als orígens»? És un intrèpid camí antropològic i espiritual que demana l’abandó de la temptació diabòlica de viure closos en les nostres falses i errònies seguretats ideològiques, estructurals, individuals, pastorals, espirituals. Quant de mal que fa el Diable a través de la nostra rica instal·lació en les nostres idees perdent el món –i les seves ferides– de vista. Ens pensem que posseïm el Senyor amb el nostre pensament, amb la nostra experiència pastoral, amb els nostres criteris intel·lectuals; però és el Diable el que acaba subtilment posseint-nos a nosaltres a través de la nostra supèrbia. I aquesta supèrbia –que és una mena de possessió diabòlica–, devasta el preciós camp del món i perverteix l’Església en la seva bella essència. Quina injustícia! Quina infidelitat! Quin menyspreu pel sofriment del món! Què fàcil que és reduir a Crist als nostres esquemes. Però el Senyor que és la Veritat no es deixa reduir mai, i roman davant nostre com a Misteri que ens interpel·la i que ens sorprèn constantment i ens desconcerta, sovint a través de l’escàndol de la Creu.

El moviment de la misericòrdia         

 Mentre la humanitat ferida pateix i desespera, els homes i dones d’Església podem romandre tancats en nosaltres mateixos, autojustificant-nos davant del món amb discursos perfectes i anàlisis ombrívoles, mentre abandonem l’home que s’enfonsa en el camí del mal, incapaç de sortir de la seva desesperança. És quan l’Església viu en una trista mundanitat, en una lluita boja pel poder a qualsevol preu, en la incapacitat suprema de commoure’s davant del sofriment o d’admirar-se davant de la bellesa. I això s’anomena in-misericòrdia, que és l’essència de l’anti-testimoni o la traïció suprema al Senyor. La misericòrdia, en canvi, és el moviment de l’Església que surt d’ella mateixa cap a les formes de misèria de l’home d’avui i de tots els temps.

 Aquest moviment de l’Església és el moviment del Fill de Déu que s’encarna per buscar l’ovella perduda en l’abisme del pecat i del sense sentit. I aquest és el moviment del Pare de la paràbola del Fill pròdig; i el moviment de l’Esperit Sant que penetra els esperits dels homes convencent-los des de l’interior del pecat, i convidant-los a la conversió, com qui crida a viure en la puresa de la llum. Per tant, la missió evangelitzadora de l’Església consisteix a sortir de si mateixa –de nosaltres mateixos– i donar testimoni de la misericòrdia –començant per nosaltres mateixos–. Només una confessió més autèntica dels nostres pecats ens pot posar en el camí de la misericòrdia, és a dir, en el camí que ens acosta al pecat, a l’apostasia, a la indiferència de l’home d’avui. La misericòrdia també és veu profètica –el profetisme baptismal– que denuncia els orígens del sofriment de tantes i tantes persones que viuen sumides en la pobresa, la injustícia, la indignitat. És allò que el Papa ha anomenat la «tendresa combativa».

 ¿Podrà l’Església de l’inici del tercer mil·lenni retornar a la innocència dels orígens? ¿Com podem convertir-nos en testimonis d’aquesta Misericòrdia que té un rostre i que és el Ressuscitat ple de ferides i de misericòrdia? ¿Serem capaços d’abandonar les nostres corrupcions internes per tal de disposar-nos amb major puresa a servir –servir!– a la humanitat ferida del nostre temps? No podem romandre còmodament en la seguretat de la doctrina sense gosar endinsar-nos en la nit de l’home i explorar el misteri insondable de la misericòrdia divina. Segons el meu parer, existeix el perill de censurar la Misericòrdia en comptes d’explorar-la per tal d’inspirar la nostra praxi pastoral. ¿I qui som nosaltres per posar límits a la Misericòrdia divina?

 En resum, el Papa Francesc crida a la consciència de l’Església a retornar als orígens, a viure la misericòrdia com el moviment originari de l’Encarnació i Redempció, i a redescobrir la perifèria –és a dir, allà on Déu no és adorat– com a lloc privilegiat per exercir la misericòrdia. Una pastoral no exercida des de dalt, sinó que amb esperit de servei s’exerceix des de baix, és a dir, rentant els peus als deixebles. Aquest és l’autèntic posicionament de l’Església. En canvi, quan els homes de l’Església l’aixequen massa, i la fan apareixer davant del món com a «jutge implacable», quan li repugna acostar-se a la brutícia dels peus de la humanitat, llavors ha deixat de ser ella mateixa i està començant a trair el seu Senyor.

 Ara podem entendre, des de la perspectiva més forta, el sentit amb què el Papa Francesc ha volgut celebrar el Dijous Sant rentant els peus de presos i malalts, homes i dones, cristians i musulmans. És un signe profètic! És el camí de l’Església d’avui. No puc negar que m’entristeix sentir els comentaris crítics dels qui des d’una suposada ortodòxia litúrgica, són incapaços d’entendre l’autèntic moviment espiritual i renovador que s’amaga en aquest gest. ¿No és aquesta la lògica de l’Encarnació del Déu que s’abaixa fent-se home com nosaltres per redimir-lo des de baix i alçar-lo a les majestuoses altures de la santedat de Déu? Una Església oberta a l’home d’avui, capaç d’abraçar-lo des de la misericòrdia per tal d’oferir-li l’Amor més gran i la Veritat que l’allibera i fer-lo entrar en la dinàmica de l’esperança. El Papa ho ha sintetitzat amb l’expressió de ser «persones-càntir».

El camí de l’Església contemporània         

 El retorn als orígens és un camí humil i lent, com recorda l’episodi de la feliç troballa d’uns pescadors de la petita imatge de la Mare de Déu d’Aparecida al Brasil. El Papa recorda la necessitat d’una vida espiritual profunda, madura i sense escletxes, alimentada constantment pel pulmó de l’oració. Només així els cristians tindran la força d’atreure i fer encendre el cor dels homes d’avui en el desig i la certesa de la fe en Jesucrist. Amb un viu sentit poètic, escriu el Papa:

«Els pescadors acaricien el misteri de la Verge que han pescat, com si tinguessin fred i necessitessin calor. Déu demana que se’l guardi en la part més càlida de nosaltres mateixos: el cor. Després serà Déu qui escampi l’escalfor que necessitem, però primer entra amb l’astúcia de qui mendica. Els pescadors cobreixen el misteri de la Verge amb el pobre mantell de la fe. Criden als seus veïns perquè vegin la bellesa trobada, es reuneixen al seu voltant, expliquen les seves penes en la seva presència i li encomanen les preocupacions. Fan possible així que les intencions de Déu es realitzin: una gràcia i després una altra; una gràcia que obre a una altra; una gràcia que en prepara una altra. Déu va desplegant gradualment la humilitat misteriosa de la seva força».

 Però, què s’esdevé en la humanitat contemporània? El Papa recorre a la icona d’Emaús:

«Els dos deixebles fugen de Jerusalem. S’allunyen de la «nuesa» de Déu. Estan escandalitzats pel fracàs del Messies en qui havien esperat i que ara apareix irremeiablement derrotat, humiliat, fins i tot després del tercer dia. És el misteri difícil de qui abandona l’Església; d’aquells que, després d’haver-se deixat seduir per altres propostes, creuen que l’Església –la seva Jerusalem– ja no pot oferir res de significatiu i important. I, llavors, van sols pel camí de la seva pròpia desil·lusió. Potser l’Església s’ha mostrat massa feble, massa allunyada de les seves necessitats, massa pobre per respondre a les seves inquietuds, massa freda amb ells, massa autorreferencial, presonera del seu llenguatge rígid; tal vegada el món sembla haver convertit l’Església en una relíquia del passat, insuficient per a les noves qüestions; potser l’Església tenia respostes per a la infància de l’home, però no per a la seva edat adulta. El fet és que actualment n’hi ha molts que són com els deixebles d’Emaús».

 Molts homes d’avui fugen de l’escàndol de la Creu. Hi ha una pregunta que travessa la història de la humanitat: «–Per què?». Per què tanta maldat humana? Per què l’Església no és el signe maternal que està cridada a ser, lacerada pels escàndols de la pederàstia entre els seus ministres? Per què gran part de la humanitat sofreix la manca de recursos i la condemna irreversible a la misèria? Per què Déu sembla insensible a les grans catàstrofes que engoleixen sense pietat homes i dones de forma violenta i indiscriminada? Sí, l’home d’avui també fuig de la «nuesa de Déu», que es revela feble, impotent, crucificat. Preferiríem veure’l ja triomfant, convincent, recollint els fruits en el camp de la humanitat. Llavors ens preguntem amb una certa incertesa: –Haurà ressuscitat veritablement? Un dubte radical inunda la societat postcristiana europea.

Una renovació eclesial des dels orígens        

 Llavors, què hem de fer? El Papa aporta dues idees que considero genials i veritablement inspiradores de la tasca profunda i madura a què està cridada l’Església d’avui. «Fa falta una Església que no tingui por d’entrar en la nit d’ells». «Hi ha pocs que encara sàpiguen escoltar el dolor». Efectivament, podem mantenir «una prudent distància respecte a les nafres del Senyor». I com el Papa va dir a Assís, ens cal tocar les ferides del Crist, és a dir, les ferides de la humanitat contemporània. Perquè l’autèntic signe de l’amor per l’home és la capacitat de sofrir per ell.

El Papa apel·la, lluny de les estructures eclesials, dels programes pastorals de lletra escrita, i de les inèrcies dels segles, a l’actitud d’obertura del cristià a l’home d’avui. L’obertura de persona a persona. L’obertura a cada persona amb el seu valor infinit: «Per això, si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica l’entrega de la meva vida». L’obertura al judaisme, a les altres religions i tradicions espirituals, sabent valorar amb discerniment les seves llums, que poden ajudar a una Església «desorientada» a refer el camí cap als orígens. Aquí l’Orient té molt a ensenyar-nos. També l’obertura a la filosofia contemporània en la seva forma d’humanisme ateu, i que, en realitat, és un crit desesperat per la vida.

En una paraula: ens cal abraçar, com també ha senyalat el Papa repetidament. Em deia una persona: «venç el qui abraça més fort». El camí de purificació per a l’Església i de renovació del món passa per l’exercici de la tendresa i de la misericòrdia. ¿Abraça el bisbe diocesà els seus capellans, amb les nostres problemàtiques? ¿Abraça el sacerdot el seu poble amb el seus límits? ¿Abraça l’espòs a l’esposa, i l’esposa a l’espòs cadascú amb la seva finitud? ¿Abracen els pares els seus fills i els fills els seus pares?

Ens cal la parresia –el coratge– de viure la nostra pròpia vocació amb autenticitat i sensibilitat amb els signes dels temps. Com deia santa Caterina, si som el que hem de ser, calarem foc a la terra. Com Maria, estrella de la nova evangelització, ser el que hem de ser i estar on hem d’estar, deixant que el Senyor toqui el cor tancat de l’home contemporani a través de les nostres pobres i refetes xarxes. Recordo que en certa ocasió els avis d’un petit poble de muntanya evocaven la figura d’un antic rector. En el testimoni d’aquest rector, amb la sotana deslluïda pel sol, treballant durant hores a l’hort de la rectoria, i fent amb la seva bona lletra un catecisme per als pocs infants del poble, s’amaga una profunditat espiritual i una manera de fer que dóna glòria a Déu i serveix l’Església d’una manera misteriosament eficaç. Els sants sempre han realitzat les «seves obres».

 D’aquesta relació del cristià amb el Ressuscitat i de la mirada del cristià sobre la realitat, ha de néixer la inspiració per a la renovació de l’Església i per trobar els camins de la nova evangelització, acostant-nos a les múltiples perifèries geogràfiques i existencials. El Papa planteja el que anomena «el criteri de la realitat», que esquiva qualsevol intent d’imposar la nostra ideologia absoluta, i recerca servir el misteri de l’Encarnació i la seva força redemptora. En l’observació atenta i curosa de la realitat, hi trobarem els camins precisos de la nostra pastoral evangelitzadora.

D’aquesta actitud nova, en sorgiran aquelles iniciatives capaces de renovar aquelles estructures velles de l’Església amb una confiança senzilla en l’Esperit Sant, font perenne d’inspiració. D’aquesta manera, serem protagonistes, com a pluja suau i fecunda, d’aquella nova primavera de l’Església, que ja el sant Joan Pau II anunciava al fil del nou mil·lenni, i que demana homes i dones dotats de la parresia i l’alegria de la fe. Perquè una fe que no sigui humana –misericordiosa–, no és veritable fe. 

Ignasi Fuster
Professor de la Facultat de Filosofia de Catalunya