Arxiu > Número 48-49

Homosexualisme polític, ideologia de gènere i llibertat religiosa

El Parlament de Catalunya va aprovar el 2 d’octubre de 2014 una llei[1] i que planteja, per la seva singularitat, conseqüències greus i importants problemes a la societat catalana, i com veurem, també al conjunt d’Espanya. Es tracta de la llei sobre els Drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals I intersexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, presentada per l’oposició, concretament, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari Socialista, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, i Grup Mixt.

 

Una gènesi molt particular

La gènesi del projecte de llei presenta unes característiques singulars que la converteixen en un cas únic en la història del nostre parlament autonòmic, això ens hauria de moure a fer-nos unes quantes preguntes.

De fet, la nova llei és un projecte del tripartit que va decaure amb la derrota electoral. Els partits del govern normalment no accepten propostes de llei de l’oposició. La raó és evident: qui té la iniciativa legislativa és el govern, és ell qui marca l’agenda parlamentària. Ja costa que s’acceptin iniciatives esbossades a nivell de concepte, proposicions no de llei, però el que no s’havia vist mai és acceptar tramitar un text articulat complet. CiU, en actuar d’aquesta manera, inverteix els papers. És l’oposició qui estableix l’agenda, i és el govern qui va al darrere fent esmenes a un text que després haurà d’aplicar. Ja es veu perquè és tan anormal el que succeeix al Parlament català. I encara ho és més, si es té present que el Govern havia anunciat la preparació d’una llei contra la discriminació de caràcter transversal per a totes les situacions de discriminació, i que en bona lògica hauria d’integrar la que ara està en curs. La resposta és que CDC, i el seu president, el president de la Generalitat, Artur Mas, temien que una bona part del seu grup parlamentari no els fessin cas, si es negaven a acceptar la iniciativa de l’oposició, posant així en qüestió el seu lideratge, una evidència assumible en les actuals circumstàncies polítiques. És clar que l’explicació és incompleta, perquè hom pot preguntar-se, amb raó, per què els opositors a la llei, Unió Democràtica majoritàriament, i la part de CDC que la rebutja, no hi varen plantejar una oposició contundent. La resposta –temor, complexos, individualisme que ho justifica tot– cal retenir-la, perquè expressa una característica de la nostra societat.

En realitat, és a tota Espanya que hi ha una onada coordinada de lleis autonòmiques semblants, si bé la pitjor, amb diferència, és la catalana, la més pròxima al text matriu de pares desconeguts que les inspira totes. A Galícia i a iniciativa del PP, ja ha estat aprovada, i estan previstes a Andalusia Extremadura i la Comunitat Valenciana. Qui ha fet el text bàsic, qui impulsa i coordina aquesta acció assumida pel PP, PSOE i CiU?

Un tercer fet gens menyspreable és el silenci. Tot i que es tracta d’una llei insòlita a Europa –com ja ho deixa clar la mateixa exposició de motius del text– i de la seva gran i traumàtica incidència sobre els mitjans de comunicació, escoles, empreses, administració publica, clubs esportius, i la població en general, la discreció informativa al llarg de la tramitació parlamentaria ha estat absoluta. No hi ha cap interès que siguin coneguts els continguts concrets de la llei. La seva anàlisi té molts enfocaments possibles, des del fet que no existeixen raons objectives que la justifiquin (els mateixos ponents de la llei reconeixen que no han tingut cap interès a conèixer les denúncies fetes i judicis celebrats en aquesta matèria), fins a la manera com, en nom de la no discriminació, s’atorga a les persones que al·leguin ser LGBTI uns privilegis insòlits i, per extensió, als grups que s’atribueixen la seva representació. I és que, en realitat, aquesta és una llei per conferir poder polític a una concepció que representa un ruptura radical i pràctica amb l’antropologia humana tant de la concepció occidental, com la que impera a la resta del món. Catalunya i Espanya, com a emporis i exemples exportadors de la teoria de gènere, i del seu braç, l’homosexualisme polític.

Però, de tots els tractaments possibles, em cenyeixo a un que és particularment greu, el de la limitació de la llibertat, i en aquest context global, especialment de la llibertat religiosa.

Una llei per formatejar la consciència i la ment de les persones

La llei aprovada pretén legislar sobre «totes les àrees de la vida social» (art. 1er.), amb la finalitat de «remoure els estereotips» (art 2) és a dir, modificar la idea o imatge acceptada per la majoria, el lloc comú de la manera de pensar, que aquest és el significat del concepte. I la llei articula la manera de fer-ho en tots els àmbits, és a dir, concreta com fer canviar la forma de pensar de la gent per mitjà de la reeducació, i la repressió. I no solament això sinó que estableix l’obligació de l’administració d’atendre les necessitats específiques, tant en l’àmbit públic com en el privat d’aquets col·lectius . Incentiva els tipus de conducta LGBTI (l’article 6), estableix la reeducació de funcionaris (art. 10), i atorga una especial atenció a l’escola, des de la preescolar a l’institut, pública, concertada, i privada. Tots els alumnes han de ser educats en la ideologia de gènere de la diversitat afectiva i sexual, mentre que les universitats tenen el deure de promoure la docència en el mateix sentit (art. 13). També obliga sota sanció a fer «que els centres educatius, escoles i instituts presentin les persones LGBTI en termes positius» (art. 12). L’escola com a lloc d’adoctrinament sobre determinades preferències i conductes sexuals. La raó de fons que la llei atorga una identitat especifica diferent a la del ser home i dona, a gais lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals. Segons el parlament de Catalunya la humanitat està composta- de moment- per aquets 7 grups que confereixen identitats i drets específics

Naturalment, aquesta acció ha de contemplar necessàriament els mitjans de comunicació (art. 15) a fi «d’establir recomanacions sobre el tractament i l’ús de les imatges i el llenguatge, afavorint la visibilitat de referents positius dels LGBTI». d) Vetllar perquè des dels mitjans de comunicació…..s’afavoreixi la visibilitat de referents positius. (de les persones LGBTI) e) Vetllar perquè els mitjans de comunicació mostrin en la programació la diversitat pel que fa a l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere i pel que fa als models de família. Cal fer l’exercici de substituir els grups LGBTI per qualsevol altre, per exemple «catòlics», i imaginar les reaccions que tal pretensió comportaria Es recupera la «recomanació als mitjans de comunicació», una mesura que ens retorna a un dels instruments de la Llei Fraga, en ple franquisme, i una vegada més se censura la realitat –com a l’escola–, perquè només es pot presentar els gais, o lesbianes, o bisexuals, i transsexuals en termes positius.

Davant d’unes obligacions tan inaudites, tres preguntes són obligades. Quina ideologia sobre la llibertat poden tenir els grups LGBTI que ho promouen? Quina idea de la llibertat té un Parlament si aprova normes com aquestes? Què ens espera com a ciutadans amb un grups de pressió i unes instituciones que raonen en aquests termes?

Aquestes limitacions a la llibertat vénen acompanyades d’una combinació opressiva D’una banda, un règim sancionador molt dur D’altra banda, l’aplicació de la inversió de la càrrega de la prova, perquè l’acusat serà culpable fins que no demostri el contrari, un mecanisme que estimula la denúncia intimidatòria.

El seu efecte sobre la llibertat religiosa

En aquest context, la llibertat religiosa es veu conculcada, tant en les seves manifestacions directes, és a dir, la pastoral, la proclamació de la paraula, la doctrina moral, com en les seves obres: ensenyança, serveis hospitalaris, d’assistència social, culturals i esportius. Aquesta afectació es produeix per a totes les confessions religioses reconegudes i de manera especial per a l’Església Catòlica, que haurà d’assumir la legislació o ser reiteradament sancionada. Podrà ser demanada la retirada del Catecisme de l’Església que rebutja (punt 2357) l’aprovació de tota relació homosexual, així com diverses lectures bíbliques començant pel Gènesi, i especialment les cartes de Sant Pau ( Rom. 1, 24-27; Co. 6, 10; Tm. 1, 10). Un dels ensenyaments fonamentals de l’Església, que relaciona la fe amb l’antropologia humana, el de la complementarietat entre l’home i la dona com a fonament únic del gènere humà, i la seva obertura a la descendència, quedarà «fora de la llei»: a Catalunya, clarament i, a Espanya, progressivament.

Una especial dificultat tindrà l’escola cristiana perquè, o bé ensenyarà el que la llei mana, i educarà, doncs, en uns principis contraris a l’Església a la qual afirmen pertànyer –cosa que algunes escoles faran–, o bé s’exposaran a la pèrdua del concert. I cal subratllar, per contemplar la dimensió de la tragèdia, que fins i tot el concepte de «coeducació» és alterat, perquè és entès no com l’educació conjunta de nois i noies, sinó de persones LGBTI. La humanitat està formada per homes, dones, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals (trastorn de la identitat sexual en el DSM IV. Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals figura amb la nova denominació d’F64.x «Trastornos de la identidad sexual» [302.xx]). I, si prospera una esmena, també s’hi afegiran els intersexuals (els drets d’hermafrodites, considerats com un trastorn del desenvolupament sexual).

I aquí, cal fer una crida d’atenció. La llei criminalitzarà l’Església i les seves obres no només per una administració més o menys exigent, sinó també per la pràctica de la denúncia que fixarà d’entrada la seva culpabilitat, i que l’administració haurà de tramitar, i que un Consell de LGBTI ad hoc podrà supervisar. La inversió de la càrrega de la prova té aquesta conseqüència.

La llei ha estat esmenada parcialment, però és pràcticament impossible, sense una esmena a la totalitat –que cap grup parlamentari no ha presentat–, que pugui ser reconvertida en el que hauria de ser, una llei contra la discriminació. La qüestió és que, al capdavall, el text ha estat aprovat, i no quedarà altra cosa que una mena de conformisme suïcida, el de qui viu en la bona esperança que no apliquin la llei.

Josep Miró i Ardèvol
President d’e-Cristians
Membre del Consell Pontifici per als Laics



[1] La Llei ha estat publicada al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el 13 d’octubre de 2014.

  • 01 setembre 2016
  • Temes d'Avui
  • Número 48-49

Comparteix aquesta entrada