Comentari a la Relatio Synodi
Assemblea General Extraordinària del Sínode de Bisbes, del 18 d’octubre de 2014
La Relatio Synodi és el resum fidel i clar de tot el que s’ha dit i discutit en aquesta aula i en els cercles menors, posteriorment es presenta a les conferències episcopals com a Lineamenta o guions de discussió per preparar els sínodes.
«El Sínode de Bisbes, reunit al voltant del Papa, dirigeix els seus pensaments a totes les famílies del món, amb les seves alegries, les seves penes, les seves esperances. Sobretot, sent la necessitat de donar gràcies al Senyor per la generosa fidelitat amb què tantes famílies cristianes responen a la seva vocació i missió» (n. 1). Amb aquests mots s’inicia la Relatio Synodi (RS) i se situa el document final del Sínode en la perspectiva adient.
S’ha escrit molt sobre les divisions en l’Assemblea Sinodal, sobre si es van formar dos grups antagònics i sobre quin va prevaler. La premsa s’ha fixat en aspectes parcials i discutits i s’ha oblidat del que es buscava. Perquè el títol del Sínode era: «Els reptes pastorals sobre la família en el context de l’evangelització». És a dir, que es tracta d’evangelitzar, d’ensenyar al món la meravella que és el matrimoni i la família cristians, i que aquest tresor serveixi de guia a tots els homes de bona voluntat. Per això es fixa, en primer lloc, en les famílies que responen a la vocació i missió que Déu els ha encomanat.
No es pot llegir aquesta RS en clau polèmica, perquè es perdria la intenció de l’Assemblea Sinodal. Hi ha punts que van suscitar discussions, que van ser rebutjats o que van ser acceptats amb una part de l’Assemblea en contra. En aquest sentit, és interessant remarcar que al final de l’RS s’esmenten les votacions de cada article del document, on es veu que alguns són acceptats gairebé per tota l’Assemblea, i d’altres, per majoria.
No hem d’oblidar que aquesta RS no és, ni de bon tros, un document definitiu, tal com diu a la Conclusió: «Les reflexions proposades, fruit del treball sinodal realitzat amb gran llibertat i en un estil d’escolta recíproca, volen plantejar qüestions i indicar perspectives que hauran de ser madurades i concretades per la reflexiones de les Esglésies locals durant l’any que ens separa de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes prevista per a l’octubre del 2015» (n. 62). És, per tant, un document de treball per a la reflexió, tal com va reflectir el papa Francesc en el Discurs de clausura del Sínode: «Un any per treballar sobre la Relatio Synodi, que és el resum fidel i clar de tot el que s’ha dit i discutit en aquesta aula i en els cercles menors. I es presenta a les conferències episcopals com a Lineamenta». Els Lineamenta són els guions de discussió per preparar els sínodes. Posen les bases de discussió, però no tenen un caràcter definitiu.
Després de les conclusions de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes del 2015, el Sant Pare escriurà, com s’ha fet en altres casos, un document final amb les conclusions del Sínode i les seves pròpies reflexions, i això és el que tindrà valor magisterial i, per tant, l’assistència particular de l’Esperit Sant.
Document final del Sínode extraordinari
Després d’una breu Introducció, l’RS presenta la seva explicació, dividint-la en tres parts. La primera es titula «L’escolta: el context i els reptes a la família»; la segona, «La mirada de Crist: l’Evangeli de la família»; i la tercera, «La discussió: perspectives pastorals». Comentarem la segona part, a fi de subratllar la continuïtat dels ensenyaments del Sínode amb la doctrina de l’Església, i alguns aspectes més discutits de la tercera part, com ara els casos dels divorciats que s’han tornat a casar i l’atenció pastoral amb les persones d’orientació homosexual.
És especialment significatiu que el Sínode, com era d’esperar, assumeixi el magisteri anterior de la doctrina de l’Església: inclou els punts de l’Instrumentum laboris sense modificar-los, com a doctrina assumida, senyal que tota l’Assemblea hi estava d’acord des del principi: «Al llarg dels segles, l’Església no ha parat d’oferir el seu ensenyament constant sobre el matrimoni i la família. Una de les expressions més altes d’aquest Magisteri, l’ha proposada el Concili Vaticà II, en la Constitució pastoral Gaudium et Spes, que dedica un capítol sencer a la promoció de la dignitat del matrimoni i de la família. Defineix el matrimoni com a comunitat de vida i d’amor, posant l’amor al centre de la família, mostrant, alhora, la veritat d’aquest amor enfront de les diverses formes de reduccionisme present en la cultura contemporània. L’“amor veritable entre marit i dona” (GS 49) implica la mútua donació de si mateix, inclou i integra la dimensió sexual i afectiva, corresponent al disseny diví. A més, GS 48 subratlla l’arrelament dels esposos en Crist: el Crist Senyor “ve a trobar els cònjuges cristians en el sagrament del matrimoni”, i es queda amb ells. En l’encarnació, Ell assumeix l’amor humà, el purifica, el porta a la plenitud i dóna als esposos, amb el seu Esperit, la capacitat de viure’l, impregnant tota la seva vida de fe, esperança i caritat. D’aquesta manera, els esposos són com consagrats i, per mitjà d’una gràcia pròpia, edifiquen el Cos de Crist i constitueixen una Església domèstica. Així, l’Església, per entendre plenament el seu misteri, mira la família cristiana, que el manifesta d’una manera autèntica» (n. 17).
En continuïtat amb el Vaticà II i els papes successius
Aquesta doctrina conciliar es completa amb les aportacions dels papes posteriors: «Seguint els passos del Concili Vaticà II, el Magisteri pontifici ha aprofundit la doctrina sobre el matrimoni i la família. Pau VI, en particular, amb l’Encíclica Humanae vitae, ha posat de manifest el lligam íntim entre l’amor conjugal i la generació de la vida. Sant Joan Pau II ha dedicat a la família una atenció especial a través de les catequesis sobre l’amor humà, la Carta a les famílies (Gratissimam Sane) i, sobretot, l’Exhortació apostòlica Familiaris Consortio. En aquests documents, el Pontífex ha definit la família com a “via de l’Església”; ha ofert una visió de conjunt sobre la vocació a l’amor de l’home i de la dona; ha proposat les línies fonamentals per a la pastoral de la família i per a la presència de la família en la societat. En particular, parlant de la caritat conjugal (cf. Familiaris Consortio, 13), ha descrit la manera com els cònjuges, en el seu amor mutu, reben el do de l’Esperit de Crist i viuen la seva crida a la santedat» (n. 18).
En els números següents, es recullen els ensenyaments de Benet XVI i del papa Francesc, que val la pena citar: «Benet XVI, a l’Encíclica Deus Caritas Est, ha reprès el tema de la veritat de l’amor entre home i dona, que sols s’il·lumina plenament a la llum de l’amor de Crist crucificat. Hi reafirma que: “El matrimoni basat en un amor exclusiu i definitiu esdevé la icona de la relació de Déu amb el seu poble i viceversa: la manera com Déu estima esdevé la mesura de l’amor humà” (Deus Caritas Est, 11). A més, a l’Encíclica Caritas in Veritate recalca la importància de l’amor com a principi de vida en la societat (n. 44), lloc on s’aprèn l’experiència del bé comú» (n. 19). Finalment, «El papa Francesc, a l’Encíclica Lumen Fidei (n. 53), parlant de la relació entre família i fe, escriu: “La trobada amb Crist, el fet de deixar-se agafar i guiar pel seu amor, amplia l’horitzó de l’existència i li dóna una esperança sòlida que no defrauda. La fe no és pas un refugi per a la gent que no té coratge, sinó una expansió de la vida. Fa descobrir una gran crida, la vocació a l’amor, i assegura que aquest amor és fiable, que val la pena de lliurar-s’hi, perquè el seu fonament es troba en la fidelitat de Déu, més forta que la nostra fragilitat”» (n. 20).
Veiem, doncs, que hi ha una doctrina clara i fermesa a mostrar el matrimoni com a camí de realització de l’amor humà que esdevé camí de santedat i vocació per als esposos. Aquest doctrina afronta la realitat «ferida» de situacions problemàtiques que el Sínode va abordar. Les que han fet més soroll apareixen a la tercera part, i són la possibilitat de la comunió per als divorciats que s’han tornat a casar i l’atenció pastoral amb les persones d’orientació homosexual.
Les situacions problemàtiques en el document
Respecte als primers, el Sínode diu que «l’accés eventual als sagraments hauria d’anar precedit d’un camí penitencial sota la responsabilitat del bisbe diocesà. Encara s’ha d’aprofundir la qüestió, tenint ben present la distinció entre la situació objectiva de pecat i les circumstàncies atenuants» (n. 52), i cita un punt del Catecisme de l’Església Catòlica sobre la imputabilitat de les accions. Es deixa ben clar, doncs, que cal aprofundir la qüestió, que no es veu clara. De fet, en aquest punt, la votació va ser de 104 vots favorables i 74 en contra. Perquè cal harmonitzar els dos sagraments. Si algú viu d’una manera contrària al sagrament del matrimoni i fos admès al sagrament de l’eucaristia, hi hauria una contradicció en els signes sagramentals, que són signes eficaços, reals, que fan present la realitat que signifiquen. El punt següent diu que poden fer una comunió espiritual amb profit i afegeix que alguns Pares s’han preguntat per què aleshores no poden accedir a la comunió sagramental. La pregunta es deixa així, sense resposta, però la dificultat esmentada és evident.
Respecte a l’atenció pastoral envers les persones amb orientació homosexual, va causar desconcert la Relatio post disceptationem del relator general que va presentar per ser discutida. Deia: «Sense negar les problemàtiques morals relacionades amb les unions homosexuals, es pren en consideració que hi ha casos en què l’ajuda mútua, fins al sacrifici, constitueix un suport valuós per a la vida de les parelles» (n. 52). No apareix res d’això en la redacció final de la RS, que queda així: «Algunes famílies viuen l’experiència de tenir al seu interior persones amb orientació homosexual. Respecte a això, ens hem interrogat sobre quina atenció pastoral cal adoptar davant aquestes situacions, remetent-nos al que ensenya l’Església: “No existeix cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols llunyanes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família”. Tanmateix, cal acollir amb respecte i delicadesa els homes i les dones amb tendències homosexuals. “Cal evitar tot signe de discriminació injusta envers aquestes persones” (Congregació per a la Doctrina de la Fe, Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre persones homosexuals, 4)» (n. 55). La votació, en aquest punt, va ser de 118 vots a favor i 62 en contra.
Les perspectives pastorals del Sínode són, com es pot veure, punts de discussió i aprofundiment que han de tenir en compte els principis esmentats. La pràctica no pot anar contra la teoria. Existeix l’epiqueia, que és, segons el diccionari, l’aplicació moderada i prudent d’una llei o principi atenent a les circumstàncies personals, de lloc i de temps. En la vida de l’Església, però, aquesta adaptació s’ha produït d’una forma natural i, en certa manera, també sobrenatural. Un exemple el tenim en l’epístola als Gàlates (cf. Ga 2, 11), quan Pau corregeix Pere per retreure’s de menjar amb els gentils per por dels circumcisos. Es tractava d’aplicar els decrets del Concili de Jerusalem i de posar-los en pràctica de la manera correcta. I Pere, amb gran humilitat, accepta la correcció i lloa Pau per la seva saviesa celestial (cf. 2Pe 3, 15).
Insistirem, per acabar, que el Sínode veu amb optimisme les famílies cristianes, que tenen per model la Sagrada Família. Vol que tot el poble de Déu, sota l’acció de l’Esperit Sant, s’impliqui en la renovació de la pastoral familiar, que continua sent urgent i necessària.
Joaquín González-Llanos
Doctor en Teologia
