Seccions > Seccions de les revistes > Estudis

La condició homosexual: A la recerca d’una base antropològica

L’objectiu del present estudi és comprendre des d’una perspectiva filosòfica les bases antropològiques que es troben en el fonament del fenomen de l’homosexualitat. Dit d’una altra manera: quines sónles condicions de possibilitat de l’homosexualitat? On arrela antropològicament l’homosexualitat? Cal referir-la a l’estructura antropològica de la sexualitat, per tal de comprendre-la. I, en continuïtat amb això, i des d’una perspectiva fenomenològica, quina és la vivència del misteri de la sexualitat que es dóna en l’homosexualitat?

Aproximació al fenomen de l’homosexualitat

Centrem ara la nostra atenció en l’éros homosexual, en la seva realitat complexa, tenint en compte les diverses dimensions de la sexualitat, és a dir, com a tendència, sensibilitat i racionalitat. Efectivament, l’homosexualitat no es manifesta només en la libido, sinó també en la forma de percepció sensible, i també en la racionalitat, entesa com una manera de ser davant d’un mateix, davant de l’altre, davant de les persones del mateix i diferent sexe, i davant del món. Perquè la sexualitat també posseeix un aspecte espiritual. I totes aquestes dimensions són interdependents entre si.

Sigmund Freud desenvolupa des d’un punt de vista psiquiàtric la qüestió de l’homosexualitat en la seva obra Tres ensayos para una teoría sexual. Voldria en aquest article referir-me a les seves consideracions sobre el tema. Per a Freud, l’homosexualitat és un fenomen complex, tant pel seu origen com per la seva explicació. I distingeix tres formes diverses d’homosexualitat: els «invertits absoluts» (el seu objecte sexual necessàriament és el mateix sexe); els «invertits anfígens» o hermafrodites psicosexuals (l’objecte sexual és indistintament d’un i altre sexe); i els «invertits ocasionals» (que poden adoptar com a objecte sexual una persona del mateix sexe)[1].

Però, com es pot explicar de manera plausible el fenomen de l’homosexualitat? Freud ja distingia entre una homosexualitat congènita i una homosexualitat adquirida. I respecte a aquesta última, aportava les que podien ser causes de la inversió homosexual. Podria sobrevenir per una determinada impressió sexual o bé per determinades influències exteriors de la vida (tracte exclusiu amb individus del mateix sexe, vida en comú a la guerra o a la presó, perills del comerç heterosexual, celibat, feblesa sexual)[2]. Com es pot veure no es tracta de causes necessàries sinó possibles. Un celibat mal viscut podria derivar en homosexualitat, ja que una certa repressió viscuda sense un sentit sublim, podria provocar una inversió de tendència. Però això no nega el valor indiscutible del celibat viscut a l’Església com a do i ofrena.

Base antropològica de l’homosexualisme

L’objectiu del present estudi és comprendre des d’una perspectiva filosòfica les bases antropològiques que es troben en el fonament del fenomen de l’homosexualitat. Dit d’una altra manera: quines sónles condicions de possibilitat de l’homosexualitat? On arrela antropològicament l’homosexualitat? Cal referir-la a l’estructura antropològica de la sexualitat, per tal de comprendre-la. I, en continuïtat amb això, i des d’una perspectiva fenomenològica, quina és la vivència del misteri de la sexualitat que es dóna en l’homosexualitat?

Aproximació al fenomen de l’homosexualitat

Centrem ara la nostra atenció en l’éros homosexual, en la seva realitat complexa, tenint en compte les diverses dimensions de la sexualitat, és a dir, com a tendència, sensibilitat i racionalitat. Efectivament, l’homosexualitat no es manifesta només en la libido, sinó també en la forma de percepció sensible, i també en la racionalitat, entesa com una manera de ser davant d’un mateix, davant de l’altre, davant de les persones del mateix i diferent sexe, i davant del món. Perquè la sexualitat també posseeix un aspecte espiritual. I totes aquestes dimensions són interdependents entre si.

Sigmund Freud desenvolupa des d’un punt de vista psiquiàtric la qüestió de l’homosexualitat en la seva obra Tres ensayos para una teoría sexual. Voldria en aquest article referir-me a les seves consideracions sobre el tema. Per a Freud, l’homosexualitat és un fenomen complex, tant pel seu origen com per la seva explicació. I distingeix tres formes diverses d’homosexualitat: els «invertits absoluts» (el seu objecte sexual necessàriament és el mateix sexe); els «invertits anfígens» o hermafrodites psicosexuals (l’objecte sexual és indistintament d’un i altre sexe); i els «invertits ocasionals» (que poden adoptar com a objecte sexual una persona del mateix sexe)[1].

Però, com es pot explicar de manera plausible el fenomen de l’homosexualitat? Freud ja distingia entre una homosexualitat congènita i una homosexualitat adquirida. I respecte a aquesta última, aportava les que podien ser causes de la inversió homosexual. Podria sobrevenir per una determinada impressió sexual o bé per determinades influències exteriors de la vida (tracte exclusiu amb individus del mateix sexe, vida en comú a la guerra o a la presó, perills del comerç heterosexual, celibat, feblesa sexual)[2]. Com es pot veure no es tracta de causes necessàries sinó possibles. Un celibat mal viscut podria derivar en homosexualitat, ja que una certa repressió viscuda sense un sentit sublim, podria provocar una inversió de tendència. Però això no nega el valor indiscutible del celibat viscut a l’Església com a do i ofrena.

Base antropològica de l’homosexualisme

Però, ¿com podem explicar des d’un punt de vista filosòfic, amb base antropològica, l’existència mateixa de l’homosexualitat, més enllà de les explicacions de caràcter biològic, psicològic o sociològic? ¿Quina és la base perquè en l’home i en la dona pugui aparèixer la tendència homosexual? La recerca d’aquesta qüestió metafísica resulta d’enorme interès per tal de situar, comprendre i valorar el fenomen de l’homosexualitat.

Freud es manifesta molt escèptic en la reflexió sobre l’origen de l’homosexualitat, que deixa com una qüestió difícil i oberta. Ell mateix dirà: «No ens és possible deduir del dit fins aquí una explicació satisfactòria de la gènesi de la inversió»[3]. Pel que fa a aquest punt, Freud critica la teoria defensada per alguns autors –com Ulrich–, segons els quals l’arrel de l’homosexualisme seria un hermafroditisme psíquic («l’home que se sent dona i busca l’home» o «la dona que se sent home i busca la dona»). L’homosexualitat adopta altres formes que van més enllà d’aquest simplista esquema hermafrodita. Perquè hi ha homosexuals psíquicament virils i lesbianes manifestament femenines.

Freud reconeix, en base a l’experiència, que la línia entre l’instint i l’objecte sexual és discontínua, i per tant, en certa mesura modificable. «Se’ns indica, així, la necessitat de dissociar fins a cert punt en les nostres reflexions l’instint i l’objecte. Probablement, l’instint sexual és un principi independent del seu objecte, i el seu origen no es troba en les excitacions provinents de l’atracció de l’objecte»[4]. Ara bé, ¿on rau l’arrel de l’homosexualitat? ¿En el subjecte de l’instint o en l’objecte sexual? «Una diferenciació conceptual en sentit estricte hauria de realitzar-se respecte a si el que és invertit és el caràcter sexual de l’objecte o del subjecte»[5].

Reflexionant sobre aquesta matèria, i tenint en compte que tant el subjecte com l’objecte cooperen en la configuració de la tendència homosexual, segons el meu punt de vista, el subjecte seria el factor més determinant, ja que és d’ell de qui neix la tendència. La tendència neix d’un subjecte i s’aboca sobre un objecte. Nosaltres ens preguntem què hi ha en l’estructura antropològica del subjecte i en la vivència de la pròpia sexualitat, que pugui fonamentar una tendència de tipus homosexual. Ara la nostra perspectiva és eminentment subjectiva, tant antropològica com fenomenològica. Sense obviar, per descomptat, que hi ha un objecte, que és la persona del mateix sexe i que atrau el subjecte. Però, ¿per què neix aquesta atracció?

Fem tot seguit un esbós, una temptativa de resposta. Un dels trets fonamentals de l’ànima humana és la seva curvatura[6]. Efectivament, l’ànima és auto-presència (memoria sui), autoconsciència i afecte de si mateixa. Tomàs d’Aquino escrivia: «Diu Agustí al XIV De Trin.: La ment sempre es recorda d’ella mateixa, es coneix i s’estima a si mateixa... Així, doncs, es veu que l’ànima sempre es coneix i s’estima, no de manera puntual, sinó habitualment»[7]. D’aquesta manera, podem apreciar que en l’homosexualitat es donaria una intensa autovaloració per part del subjecte, i per tant, vers els trets característics del propi sexe, tant els més objectius com els subjectius[8]. Alhora, la persona homosexual projectaria i reflectiria aquesta apreciació positiva i intensa vers la pròpia sexualitat sobre les persones del mateix sexe.

Per tant, assenyalaria com a base antropològica de l’homosexualisme –encara que no necessària–, el sobreeiximent de la valoració del propi sexe, de tal manera que comporta una tendència manifesta cap a les persones del mateix sexe, així com alhora un ocultament de l’atracció per l’altre sexe. Així, doncs, l’homosexualitat es basaria en una sobrevaloració o sobreaccentuació de la pròpia sexualitat, que s’inscriu en l’afecte d’un mateix (auto-amor) com a dimensió essencial de l’ànima humana. En aquest sentit, Freud expressa que sembla més adequat no parlar de degeneració a l’hora de tractar l’homosexualitat[9]. No és pròpiament un defecte, sinó al contrari, una forma de relació significativament intensa.

Anàlisi de la sexualitat en l’homosexual

Cal dir que la sexualitat té una naturalesa bipolar, tant interior (dins de la pròpia sexualitat) com exterior (l’atracció i reciprocitat entre els sexes). Autors diversos han vist en l’activitat (entesa com a aportació de si) i la passivitat (entesa com a receptivitat en si), els trets específics i diferencials de la sexualitat masculina i femenina, respectivament. Ara bé, aquesta bipolaritat estaria ja present a l’interior de cada gènere. La identitat masculina –prioritàriament activa– posseeix un aspecte femení, així com la identitat femenina –prioritàriament passiva– posseeix un aspecte masculí. Per això, podem afirmar i constatar que hi ha molt de femení en el masculí, i molt de masculí en el femení.

Aquesta consideració sobre la sexualitat en si mateixa ens ajuda a interpretar correctament la sexualitat que es dóna en l’homosexual. El baró homosexual valoraria l’aspecte masculí –així com l’aspecte femení–, de si mateix i de l’altre baró, que es convertiria en objecte del seu desig. De manera similar, la dona lèsbica valoraria l’aspecte femení –així com l’aspecte més masculí–, de si mateixa i de l’altra dona, que es convertiria en objecte del seu desig.

En aquesta línia, es pronuncia Freud quan escriu: « L’objecte sexual és, per tant, en aquest cas, com en molts altres, no el mateix sexe, sinó la reunió dels dos caràcters sexuals, la transacció entre dos desigs orientats cap a cadascun dels dos sexes, transacció en la qual es conserva com a condició la masculinitat del cos (dels genitals) i que constitueix, per dir-ho així, reflex de la pròpia naturalesa bisexual»[10].

A l’homosexualitat masculina, trobem la tendència cap al mateix sexe, ja que el baró homosexual es complau primerament en la pròpia condició sexuada, que és el que alhora troba en la persona del mateix sexe. Per altra banda, també trobem complaença en l’aspecte femení de la sexualitat pròpia i aliena, ja sigui baró o dona. De fet, el baró homosexual gaudeix d’una particular facilitat per comprendre el sexe femení. I capta especialment el seu aspecte més masculí. Així, doncs, des de la seva masculinitat –i aspecte femení– valora la masculinitat –i aspecte femení– del mateix sexe (i de l’altre sexe).

De manera semblant, al lesbianisme trobem la tendència cap al mateix sexe, ja que la dona homosexual es complau primerament en la pròpia condició sexuada, que és el que alhora troba en la persona del mateix sexe. També trobem complaença en l’aspecte masculí de la sexualitat pròpia i aliena, ja sigui dona o baró. També la dona homosexual comprèn de forma privilegiada el sexe masculí. I capta especialment la seva manifestació més femenina. D’aquesta manera, des de la seva pròpia feminitat –i aspecte masculí– valora la feminitat –i aspecte masculí– del mateix sexe (i de l’altre sexe).

D’aquí que l’eros homosexual sigui refractari a qualsevol actitud de menyspreu irracional envers la dona o envers el baró. Efectivament, la persona homosexual té una gran sensibilitat pel misteri ric i profund de la pròpia sexualitat i de l’altre sexe. Experimenta amb intensitat l’aspecte masculí i l’aspecte femení del propi eros.

Diverses formes d’homosexualisme

Segons el que hem dit, la gènesi de l’homosexualisme trobaria el seu origen en el desig primigeni de l’home vers el misteri de la realitat, i en el cas que ens ocupa, vers el misteri bipolar de la sexualitat. En l’homosexualitat es busca el reflex, en el membre del mateix sexe, de la pròpia sexualitat bipolar que s’admira. Aquest desig bisexual vers un mateix és el que fonamentaria que l’instint tingui com a objecte una persona del mateix sexe, configurant així la tendència homosexual amb les seves diverses variants.

Podem descobrir quatre factors que configuren la tendència homosexual, segons que la tendència se situï en el masculí o femení de la pròpia sexualitat; i segons si el masculí o femení són l’objecte primari de la tendència sexual. I així podem distingir diverses figures homosexuals masculines: 1) L’homosexual situat des del masculí i que tendeix a l’aspecte masculí de l’home (homosexualitat masculinitzant notòria); 2) l’homosexual situat des del femení i que tendeix a l’aspecte femení de l’home (homosexualitat feminitzant notòria amb possibilitats de transvestisme); 3) l’homosexual situat des del masculí i que tendeix a l’aspecte femení de l’home (homosexualitat masculinitzant bipolar amb possibilitats de bisexualitat); 4) l’homosexual situat des del femení i que tendeix a l’aspecte masculí de l’home (homosexualitat feminitzant bipolar amb possibilitats de bisexualisme i transvestisme).

I respecte al lesbianisme: 1) La lesbiana situada des del femení i que tendeix a l’aspecte femení de la dona (lesbianisme feminitzant notori); 2) la lesbiana situada des del masculí i que tendeix a l’aspecte masculí de la dona (lesbianisme masculinitzant notori amb possibilitats de transvestisme); 3) la lesbiana situada des del femení que tendeix a l’aspecte masculí de la dona (lesbianisme feminitzant bipolar amb possibilitats de bisexualisme); 4) la lesbiana situada des del masculí que tendeix a l’aspecte femení de la dona (lesbianisme masculinitzant bipolar amb possibilitats de bisexualisme i transvestisme).

La gènesi de l’homosexualitat

Ara bé, com podem comprendre la gènesi de l’homosexualitat? És una qüestió debatuda e incerta. Cal tenir en compte que la sexualitat, en el seu aspecte biològic (tendència) i psicològic (sensibilitat i racionalitat) és una dimensió amb una certa indefinició i plasticitat. La biologia i psicologia sexuals estan pendents de determinació i romanen obertes a una certa modificació, ja que l’home és un ésser obert[11]. Es tracta d’una potència, i com a tal, és un arcà subjecte de perfeccionament. Qualsevol instància desiderativa humana, com és el cas de la sexualitat, viu oberta a la intempèrie i està cridada a ser cuidada per part del subjecte.

Podem distingir tres figures genètiques de l’homosexualitat[12]. Hom està d’acord que hi ha un factor genètic condicionant de la tendència, que influiria tant en la sensibilitat com en la racionalitat de la persona (figura ascendent: de la tendència a la racionalitat); que hi ha un factor de caràcter psicològic que la provoca, influint en la racionalitat (figura central: cap a la tendència i la racionalitat); i factors de tipus sociocultural, que flueixen cap a la sensibilitat i fixen la tendència (figura descendent: de la racionalitat a la tendència).

Malgrat tot, Freud no acaba de mostrar satisfacció ni en la teoria de la inversió congènita ni en la de la inversió adquirida, i sembla demanar una explicació més profunda del fenomen de l’homosexualitat. El psiquiatre austríac sembla suggerir una reflexió meta-física i meta-psicològica. «així, doncs, s’arriba de forma necessària a suposar que l’alternativa –innatisme o adquisició- o és incompleta o no abasta totes les circumstàncies de la inversió»[13].

Homosexualitat i identitat sexual

La tendència i sensibilitat homosexuals necessiten un discerniment per tal de no desfigurar la pròpia identitat sexual. Segons el meu punt de vista, la sexualitat té un caràcter de do i de misteri, i com a tal és indisponible. Justament la ideologia de gènere defensa la disponibilitat de la sexualitat a l’albir de la pròpia llibertat. La ideologia de gènere basa els seus plantejaments en una dada real, que és justament el caràcter bipolar de la sexualitat, però segons el meu parer no respecta la intangibilitat del seu misteri, i que s’ha rebut com a pura donació.

La persona homosexual experimenta explícitament una tendència vers les persones del mateix sexe. Compta, així, amb el desafiament de cercar la seva pròpia identitat sexual, que com a tal no és només biològica o psicològica, sinó pròpiament espiritual. I l’esperit invisible està donat segons la visibilitat cromosòmica. La sexualitat espiritual ha de correspondre’s amb la sexualitat cromosòmica –amb la seva manifestació corpòria–. I és aquesta la dada fonamental que ens permet identificar la identitat sexual.

Penso que la persona amb tendència homosexual està cridada a cercar els extrems de la seva sexualitat, tant l’extrem microscòpic dels cromosomes, com també l’extrem metafísic del seu esperit. Situar-se en harmonia amb aquestes dimensions extremes –penso–, permet trobar la pròpia identitat sexual, i viure l’eròtica de la seva sexualitat d’acord amb aquesta identitat. I la identitat, ja sigui masculina o femenina, encara que pugui descobrir en si mateixa un aspecte polar, està sempre davant del rostre de l’altre sexe. No podem transgredir la bipolaritat estructural dels sexes i la seva recíproca vinculació espiritual. L’espiritual ha d’il·luminar l’eros. Cal una espiritualització de l’eros.

La persona homosexual està cridada a viure el seu eros respectant la bipolaritat recíproca entre els dos sexes. Precisament, la tendència homosexual permet una facilitat especial per valorar el misteri del masculí i el misteri del femení, que es pot traduir en formes d’amistat i de servei als altres d’alta qualitat humana. En canvi, els actes homosexuals no poden harmonitzar amb el misteri de la sexualitat i la seva bipolaritat recíproca. Aquest tipus d’actes contradiuen la pròpia identitat i els considero desordenats i inadequats.

Ignasi Fuster

Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya



[1] S. FREUD, Obras completas: Tres ensayos para una teoría sexual, Biblioteca Nueva, Madrid 1973, p. 1172.

[2] Ibidem, p. 1175.

[3] Ibidem, p. 1179.

[4] Ibidem, p. 1179.

[5] Ibidem, nota 637 de 1910, p. 1178.

[6] Els trets essencials de l’ànima racional són l’activitat, la passivitat i la curvatura (I. FUSTER, Persona y libertad, Balmes, Barcelona 2010, pp. 61-65).

[7] TOMÁS DE AQUINO, Suma Teológica, I, q.93, a.7, ad 4. La traducció al català és meva.

[8] Aquí s’inscriuria l’acte psíquic anomenat per Freud «narcisisme absolut o primari» (o «libido joica»: la libido que té com a objecte el propi sexe i que també es pot anomenar homoerotització), que està present especialment en la primera fase de desenvolupament de l’infant i que més endavant s’investeix com a narcisisme secundari (o libido ideal: la libido que se sublima tenint com a objecte l’ideal del jo). Per a Freud, el narcisisme primari estaria en la base psicològica de la variant homosexual.

[9] S. FREUD, Tres ensayos para una teoría sexual, cit., p. 1174.

[10] Ibidem, nota 637 de 1910, p. 1178.

[11] J.V. ARREGUI, J. CHOZA, Filosofía del hombre, Rialp, Madrid 2002, pp. 214-218. És una tesi mantinguda per l’antropologia alemanya contemporània, i en concret per Jakob von Uexküll i el seu esquema del «cercle funcional de la vivència». Això explicaria la unitat, obertura i interiorització de l’eros.

[12] Freud defensa «la idea d’una sèrie gradual» en l’homosexualitat. L’aparició de l’homosexualitat es donaria a la primera època de records individuals; abans o després de la pubertat; com a episodi aïllat en el curs del desenvolupament normal; en un estat avançat de l’existència del subjecte; amb oscil·lació periòdica; com a dràstic canvi de rumb orientant-se cap a la inversió després d’una penosa experiència. Vegeu S. FREUD, Tres ensayos para una teoría sexual, cit., p. 1174.

[13] Ibidem, p. 1175.

  • 03 novembre 2014
  • Ignasi Fuster
  • Estudis

Comparteix aquesta entrada