Una educación liberal Elogio de los grandes libros

José María Torralba és catedràtic de Filosofia Moral i Política i director del Centro Humanismo Cívico a la Universitat de Navarra, i pertany a la junta directiva de l’Association for Core Texts and Courses. Especialitzat en teoria de l’acció en Kant i Anscombe, en els darrers quinze anys ha encaminat bona part del seu treball al paper de les humanitats en la formació universitària. Aquesta investigació l’ha portat a ser un dels impulsors de l’Instituto Core Curriculum de la Universitat de Navarra, que a més va dirigir entre els anys 2013 i 2022. En aquest context, també ha estat el responsable de la implantació del programa de Grandes Libros en aquesta universitat.

Una educación liberal és fruit d’aquesta experiència acadèmica i docent. L’autor ha reelaborat uns quants dels seus articles i conferències, per oferir-nos un assaig molt suggeridor, finalitat educativa de la universitat. El fet que el llibre aprofiti material preexistent pot ser la causa que puguem distingir-hi dos blocs clarament diferenciats, així com que alguns capítols puguin llegir-se gairebé d’una manera independent. Tanmateix, el fil conductor resulta clar i unitari.

Així, els tres primers capítols d’Una educación liberal mostren un contingut més teòric. Torralba hi reflexiona sobre els principis i la història de l’educació liberal, i la dificultat d’implementar-la quan la universitat mesura el seu èxit per la capacitat d’inserir-se en el mercat laboral. L’autor va exposant idees mentre intercala records i anècdotes de la seva experiència professional (cosa que es manté durant tot el llibre), de manera que en cap moment no es té la impressió que siguin principis desconnectats de la realitat. A més, la inclusió de l’element biogràfic fa més amena la lectura. Són capítols molt suggeridors, amb un contingut en la línia de Mi idea de universidad, de Newman, o Misión de la universidad, d’Ortega.

Tanmateix, Una educación liberal és un llibre que vol transformar. No només pensar sobre un ideal, sinó dur-lo a la pràctica. I per això Torralba proposa que les universitats prevegin un core curriculum comú a totes les titulacions. Un conjunt d’assignatures específicament adreçades a “cultivar la humanitat” de l’estudiant i despertar-li la capacitat de reflexió i la sensibilitat ètica, més enllà de l’especialització.

El centre d’aquest projecte és el capítol quart: Torralba hi suggereix com cal organitzar un core curriculum a la universitat, i proposa els seminaris sobre “Grandes Libros” com un model molt adequat per formar els estudiants. Aquests seminaris no pretenen ensenyar continguts, sinó ensenyar a pensar, i el professor ajuda els estudiants a dialogar amb els temes del llibre, per tal d’aprofundir en el coneixement propi i de la realitat. Torralba anuncia, sense pretendre ser exhaustiu, quatre avantatges d’aquesta metodologia: “en primer lloc, propicia l’aprenentatge «en primera persona», amb interès existencial; en segon lloc, l’ensenyament es basa en el coneixement dels clàssics; en tercer lloc, facilita el desenvolupament de la capacitat crítica, és a dir, de pensar per si mateix; en quart lloc, ofereix l’experiència de mantenir una conversa intel·lectual d’altura, i, finalment, ajuda a educar la mirada, per tal d’estar en condicions de formular les preguntes rellevants.”

He de destacar que Torralba parla des de la seva experiència com a docent i organitzador del core curriculum de la seva universitat. Per això, les pautes que dona tenen el valor afegit que no són una teoria, sinó que realment assenyalen el camí per organitzar un core curriculum. Potser pot semblar que el discurs és molt general; però, com indica l’autor, cada professor ha de desenvolupar el seu mètode, i cada universitat té les seves circumstàncies. Tot i així, les línies són clares, i la bibliografia que ofereix és més que suficient per aprofundir i concretar la manera com cal posar en pràctica aquest projecte.

Els tres darrers capítols del llibre contenen una miscel·lània de temes, que concreten alguns aspectes de l’“educació liberal” que han anat apareixent. Així, el capítol cinquè se centra en la relació entre Grandes Libros i educació del caràcter; el capítol sisè posa en relleu qüestions més específiques d’universitats que volen tenir una “identitat cristiana”, i les tensions que això pot generar; el capítol setè reivindica la funció educadora del professor universitari; finalment, la “conclusió” resumeix les deu idees que l’autor considera clau en la manera d’entendre la labor educativa de la universitat i l’educació liberal, i serveix com a síntesi de tot el llibre.

En resum: Una educación liberal suposa, al meu parer, una valuosa aportació a les reflexions sobre la finalitat de l’educació, que atraurà qualsevol persona interessada en aquests temes. La multitud d’anècdotes i la manera com entrellaça teoria i vivència personal fan que sigui un llibre fàcil de llegir, encara que la riquesa de contingut requereixi atenció. Però, sobretot, Una educación liberal mereix que es destaqui perquè presenta un projecte difícil, però realista, per redescobrir la vocació docent i formadora del professor, tant si és universitari com si no ho és.

Pep Verdià