Imperiofobia y Leyenda Negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el imperio español

Un dels llibres més recents sobre la llegenda negra espanyola és Imperiofobia y Leyenda Negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el imperio español, de María Elvira Roca, investigadora del CSIC, professora d’Història a Harvard i actualment professora d’ensenyament secundari a Màlaga. Una de les aportacions  més singulars és l’enorme cabal de documents que ens ofereix l’autora, en citar amb profusió obres d’escriptors, filòsofs, artistes, historiadors, cronistes, etc., que fonamenten i donen consistència a una sèrie d’arguments que refuten de manera convincent les tones de falsedats històriques que s’han abocat en aquests darrers cinc segles en forma de llegenda negra de caràcter antiespanyol i anticatòlic. Generositat documental que no aclapara al lector, sinó que aquest, des de la primera pàgina, queda atrapat per la vibrant i entusiàstica narrativa de María Elvira Roca; un se sent reconfortat satisfactòriament en experimentar la solidesa il·lustrativa de la qual estan revestits els seus raonaments. Per aquest motiu, no resulta sorprenent que un llibre exclusivament de recerca històrica, sense cap barreja d’episodis novel·lats, s’hagi convertit en un autèntic best seller en aquests últims mesos –aquest setembre en surt la 24a edició–, causant un gran impacte, tant en el cercle dels historiadors com en el públic en general. 

María Elvira inicia el llibre amb algunes anàlisis sobre la Imperiofobia, argumentant que es basa en el ressentiment i demonització que han hagut de suportar els grans imperis exemplificant-ho en els quatre
casos que esmenta el subtítol del seu llibre. Tot imperi carrega amb les seves llegendes negres.

La segona part del llibre –i la més extensa– centra els seus capítols a desemmascarar les estratègies i maniobres de les quals s’han valgut els responsables que han cuinat l’argumentari de la llegenda negra espanyola, segons la definició de l’historiador Maltby: «La llegenda negra és l’opinió segons la qual els espanyols són inferiors a altres grups europeus en aquelles qualitats que comunament es consideren mons civilitzats». El títol d’aquest bloc és expressiu: La hispanofobia en la época imperial: orígenes y fisonomía.

L’autora considera que si un determinat programa de televisió hagués reflectit un prejudici antisemita o en contra dels negres constituiria un delicte, però en el cas de la hispanofòbia no serà així, ja que els prejudicis sobre ella persisteixen sota el camuflatge de la veritat abrigallada per la respectabilitat intel·lectual.

Segons Roca, l’origen de la hispanofòbia es deu a l’expansió imperial espanyola cap al Mediterrani i Itàlia, circumstància que va alimentar els prejudicis que la sang espanyola s’havia barrejat  amb la sang semita (jueva i mora) desvinculant-se de l’estirp romana de la qual descendien. No obstant això, milers d’italians es van integrar en la maquinària imperial sense cap problema, veient-hi una possibilitat de promoció social i humana. Una altra deriva va ser el cas de la plata portada d’Amèrica a Castella al segle XVI, propagant-se, gràcies a això, que, de cop, Espanya es va convertir en un Imperi, obviant que els imperis són fenòmens històrics i socials de dimensions planetàries complexos i difícils de comprendre. L’expulsió dels jueus d’Espanya va ser un altre motiu que va donar ales a la hispanofòbia, silenciant que aquestes expulsions tant a l’Anglaterra de 1290 com a la França de l’any 1306, van ser molt més dures. Crida l’atenció que en la història d’Israel només hi ha una Sefarad.

Les principals nacions propagandistes de la hispanofòbia van ser Alemanya, Anglaterra i Holanda, utilitzant uns procediments inèdits i d’una novetat sense precedents, amb la distribució de pamflets, libels
il·lustrats, cants i sermons dominicals que van adquirir una virulència inusitada. L’autora ressenya que els alemanys defensors de la unitat cristiana eren considerats traïdors a la pàtria, perquè els protestants es consideraven els veritables germans i patriotes. En el segle XIX, en el període de la Kulturkampf, Otto von Bismarch va encendre la batalla en contra  dels catòlics, amb la premissa que Alemanya solament podia ser protestant i qualsevol aliança amb Roma havia de considerar-se com a traïció.

La hispanofòbia a Anglaterra comença el 1534, mitjançant l’Acta de Supremacia, en la qual Enric VIII es va proclamar cap absolut de l’Església anglesa. A partir d’aquí es va engegar la repressió i la propaganda que els anglicans eren defensors de la llibertat i la tolerància religiosa i els catòlics, amb la seva feroç Inquisició, eren l’encarnació de la falta de llibertat, la intolerància i el retard. A manera de paradigma, l’autora ens diu, encara que sembli increïble, que fins fa poc els anglesos ignoraven que Shakespeare era catòlic, com es reflecteix en la seva obra, en la qual no hi ha gens d’anticatolicisme o hispanofòbia.

Els territoris dels actuals Països Baixos van ser unificats pels ducs de Borgonya, l’emperador Carles V els va rebre com a herència de la seva àvia paterna Maria de Borgonya. Les rebel·lions dels Països Baixos van ser liderades per Guillem d’Orange, van començar el 1566 i van durar fins al Tractat de Münster de 1648. Però no foren rebel·lions populars sinó que van ser protagonitzades per l’alta noblesa, atiada pels predicadors calvinistes. Pocs historiadors han remarcat que, en els terços, hi havia més soldats estrangers que espanyols. El 1566, la fúria iconoclasta va destrossar centenars de convents i esglésies, cosa que va  provocar que el duc d’Alba fos enviat als Països Baixos; malgrat la seva competència militar i la proposta que va realitzar d’una sèrie de lleis humanitzadores, la propaganda el va convertir en un arquetip de crueltat, un coco que espantava i continua espantant els nens.

Respecte a la Inquisició, María Elvira Roca desmunta amb centenars de dades els falsos bastiments, i ens recorda, per confirmar la seva universal penetració, que la paraula “inquisició” existeix en totes les llengües, i ha servit com una de les més eficaces plataformes de propaganda anticatòlica i antiespanyola.

En el cas de les falsedats sobre l’assentament dels espanyols a Amèrica, les deformacions van arribar a tal punt que s’ha fet molt difícil per als historiadors adoptar una actitud defensiva contundent. La Corona espanyola, a través del Real i Suprem Consell d’Índies, va imposar les mateixes normatives que regien a la Península, i mitjançant l’organització urbana ovandina, es va promocionar el desenvolupament urbà i el millorament del mestissatge, organitzant el repartiment de terres segons el vell model de la reconquesta. Es van crear ciutats amb avingudes i espais oberts, i sense solució de continuïtat es va engegar la construcció de centenars d’hospitals, escoles i universitats. No havien passat 60 anys de
l’arribada de Colom a Amèrica i la 

Corona espanyola va fundar la primera universitat del Nou Món, la Universitat de Sant Marc del Perú, l’any 1551; en l’actual Amèrica del Nord, la primera universitat va ser la de Harvard, fundada gairebé un segle més tard, l’any 1636.

La tercera part: La llegenda negra des de la Il·lustració als nostres dies. Traça un repàs de com les falsedats, i exageracions propagandístiques anteriors, amb el pas del temps i la col·laboració intel·lectual d’alguns, s’han convertit en cultura, en història i una coherent visió (esbiaixada i mentidera) que impregna l’educació obligatòria i la universitària del món occidental. Ideologies recents, però llunyanes a l’entorn en el qual es creà la llegenda negra, hi han trobat combustible per trobar justificació. La llegenda negra avui segueix vigent amb els mateixos objectius que la van veure néixer: desacreditar una fe i un model de convivència.

Lluís Pifarré Clapés