Cuando Dios llama

Recentment, el Papa Francesc es referia a la missió que, dins de l’Església, tothom té de suscitar noves vocacions. I deia: «parlar de pastoral vocacional és afirmar que qualsevol acció pastoral de l’Església està orientada, per la seva pròpia naturalesa, al discerniment vocacional, pel fet que el seu objectiu últim és ajudar el creient a descobrir el camí concret per portar a terme el projecte de vida al qual Déu el crida». 

D’aquesta convicció, en participa aquest petit llibre, Cuando Dios llama. L’últim concili, el Vaticà II va destacar que tots estem cridats a la santedat, a la plenitud de la vida cristiana. No és cosa d’uns quants privilegiats, de persones especialment tocades per la gràcia, sinó de tothom. El pla de Déu no és la mediocritat o la tebior. Ara bé, a més d’aquesta crida general a la santedat, hi ha una crida específica a seguir Déu per un camí concret, i és a això que es refereix el Papa quan parla de pastoral vocacional, i és aquest, també, el tema tractat en les pàgines d’aquest volum.

Cuando Dios llama s’estructura en capítols que són com meditacions per fer oració. Cada capítol comença amb una citació bíblica i avança amb l’ajuda de testimonis i vivències de sants i d’altres cristians de vida ejemplar. Aquest esquema segueix el propòsit de capacitar l’home perquè pugui percebre la llum de la crida de Déu i rebre’n la força necessària per secundar-la adientment. 

Com es diu a la contraportada: «Aquest llibre s’ha escrit per facilitar la resposta a la crida de Déu. I per tal que aquesta resposta es porti a terme amb unes premisses i condicions que permetin que la resposta als requeriments divins sigui generosa. Sovint, el problema es troba en aquest punt: en les excuses que
hom posa davant la crida de Déu. És fàcil enganyar-se, no percebre prou bé el llenguatge de Déu, la
manca de sinceritat amb un mateix... i això fa que, de vegades, la crida no obtingui cap resposta».

L’autor dedica diversos capítols a aquesta manca de resposta que es dóna en certes ocasions. Són variades, les excuses que hom pot trobar per no correspondre a la crida divina. A l’Evangeli mateix, ja se’ns expliquen algunes excuses, quan Crist narra la paràbola del rei que convida a les seves noces. Però potser l’excusa més emblemàtica és la del jove ric que no es veu amb cor de deixar les seves riqueses, donar-les als pobres i seguir el Mestre. Tot el ventall d’excuses van traient el cap, al llarg d’aquestes pàgines, i també s’hi dóna solució i, sobretot, es van identificant com a tals.

Hi ha força citacions del papa Francesc, que desenvolupa extensament els arguments del discerniment vocacional. Altres autors que també hi surten sovint citats són sant Josepmaria Escrivá i sant Joan Pau II. L’autor també compta amb el suport de testimonis i anècdotes de les vides dels  cristians que han seguit la crida divina amb generositat.

S’adreça a un públic lector essencialment laïcal. En un dels capítols –A qué nos llama, capítol IV– s’atura a explicar com és la vocació laïcal, tot seguint la rica doctrina del Concili Vaticà II, la qual, de vegades, no ha estat rebuda com es podia esperar; en algunes ocasions, s’ha caigut en la desviació de clericalitzar el laic, o de no donar-li tot el protagonisme que es mereix.

El llegiran amb profit tots els qui s’estiguin plantejant una possible crida divina a tenir un compromís més gran amb Déu. Potser, per treure tot el suc d’aquest llibre, podem apuntar la necessitat que el lector disposi d’una certa base doctrinal i de pràctica en la lluita ascètica cristina.

Eduard Ventura