La vocació a la santedat dels laics A la llum de Gaudete et Exsultate
El papa Francesc, en la seva exhortació Gaudete et Exsultate, va fer una crida a recordar la vocació universal a la santedat. Tot i els documents del concili Vaticà II, dels repetits recordatoris del magisteri, fins i tot de fundacions recents en el si de l’Església que tenen com a carisma recordar precisament aquesta «crida universal a la santedat», una certa inèrcia identifica santedat amb una minoria dels cristians: els religiosos i els sacerdots.
En el pròleg o introducció de l’exhortació apostòlica Gaudete et Exsultate (en endavant, GaExs) el papa Francesc dona raó de la seva iniciativa: «El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més la crida a la santedat [...] Perquè a cadascun de nosaltres el Senyor ens va triar “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1,4)» (GaExs 2); «Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, liquada» (GaExs 1).
Per la seva banda, el document preparatori de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes afirma que «la vocació a l’amor assumeix per a cadascun una forma concreta en la vida quotidiana a través d’una sèrie d’opcions que articulen l’estat de vida (matrimoni, ministeri ordenat, vida consagrada, etc.), professió, modalitat de compromís social i polític, estil de vida, gestió del temps i dels diners, etc.»1. No pas poques de les opcions assenyalades –matrimoni, professió, compromís social i polític, lliure gestió del temps i diners– tenen molt a veure amb la condició secular, que és la predominant en el Poble de Déu.
Superar una noció restringida de vocació
Evidentment, la «vocació a l’amor» pot ser rebuda, acollida i viscuda en el matrimoni i en l’exercici d’una professió civil que té la intenció de donar glòria a Déu i servir els altres. No obstant això, s’ha de reconèixer que, tot i els cinquanta anys transcorreguts des del Concili Vaticà, la vivència de la condició laïcal amb sentit vocacional és, encara, poc freqüent. En general –i encara que no faltin excepcions–, hi ha en el sentir popular una forta inèrcia a veure el sacerdoci i la vida consagrada com a les veritables vocacions. En constatar aquesta realitat, cal preguntar-se si la teologia ha aprofundit prou en el contingut i conseqüències de la doctrina sobre la crida universal a la santedat, exposada amb claredat en el capítol cinquè de la Constitució Lumen gentium. I no només això: la pastoral de l’Església ¿ha aconseguit transmetre amb eficàcia el sentit vocacional de tota existència cristiana, conseqüència immediata d’aquesta doctrina? Només quan s’és conscient d’haver estat cridat es pot viure l’existència com a realització d’una vocació. Per això, resulta tasca indefugible, en les actuals circumstàncies, afirmar amb força el caràcter vocacional de l’experiència cristiana laïcal2.
A Gaudete et Exsultate, Francesc afronta la qüestió fent dos passos. Primer, superant el concepte restringit de vocació: «Per ser sants no cal ser bisbes, sacerdots, religioses o religiosos. Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada només als qui tenen la possibilitat d’agafar distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt de temps a l’oració. No és així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba» (GaExs 14). I, posteriorment, subratllant el sentit vocacional de tota existència cristiana: «Tu també necessites concebre la totalitat de la teva vida com una missió. Intenta-ho escoltant a Déu en la pregària i reconeixent els signes que ell et dona. Pregunta-li sempre a l’Esperit què espera Jesús de tu en cada moment de la teva existència i en cada opció que hagis de prendre, per discernir el lloc que això ocupa en la teva pròpia missió» (GaExs 23).
Efectivament, el «nexe entre vocació i missió remet necessàriament a la conformitat de la nostra voluntat amb la voluntat divina. El cristià se santifica en la mesura que la seva fe, esperança i caritat actuen en el
compliment fidel i diari de la voluntat de Déu. En altres paraules, el que perfecciona i condueix a plenitud la personalitat humana és l’acceptació de l’estil de vida, condicions personals, i inserció al món que Déu tria per a cada un. L’home es realitza en el lliure consentiment davant la voluntat de Déu, que, per a l’home de fe, és sempre el millor»3. També el Sant Pare insisteix en aquesta idea: «No tinguis por de
la santedat. No et traurà forces, vida o alegria. Ben al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan et va crear i seràs fidel al teu propi ésser» (GaExs 32); «No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa menys humà, perquè és la trobada de la teva feblesa amb la força de la gràcia» (GaExs 34). Després d’afirmar que la vocació és universal –en sentit subjectiu, tothom hi és cridat; i objectiu: totes les circumstàncies de la vida poden ser lloc i mitjà de santificació4–, omnicomprensiva –abraça tota la vida en totes les seves facetes– i realitzadora de la persona, cal afegir que la crida implica sempre una missió, una funció o tasca a realitzar com a membre del Cos de Crist que és l’Església.
La vocació dels laics i la seva missió eclesial de renovar el món amb Crist
La doctrina conciliar sobre els laics exposada en el capítol quart de Lumen gentium arrenca amb l’afirmació que tots ells comparteixen la comuna vocació cristiana, però amb una modalitat i característiques pròpies (cfr. núm. 30), que són descrites en el número següent: «als laics correspon, per pròpia vocació, tractar d’obtenir el regne de Déu en les coses temporals, tot ordenant-les cap a Déu. Viuen en el segle [...] i és aquí on són cridats per Déu, per tal que, exercint la seva pròpia professió i guiats per l’esperit evangèlic, contribueixin a la santificació del món com des de dins, a manera de ferment»5. No ha de passar desapercebut que aquest text utilitza un llenguatge vocacional – «correspon, per pròpia vocació», «és aquí on són cridats per Déu»– , assenyalant també l’origen diví de la missió confiada de santificar el món. Evidentment, aquesta missió ha estat confiada per Crist a la totalitat de l’Església: «L’obra de la redempció de Crist, que, per ella mateixa, tendeix a salvar els homes, comprèn també la restauració fins i tot de tot l’ordre temporal. Per tant, la missió de l’Església no és només anunciar el missatge de Crist i la seva gràcia als homes, sinó també amarar i perfeccionar tot l’ordre temporal amb l’esperit evangèlic»6. És a dir, la missió de l’Església és com una moneda amb dues cares: una és la salvació de les ànimes, i l’altra la santificació del món. Aquesta última consisteix a purificar i renovar el món, conduint-lo cap a Déu. I tots en el Poble de Déu –preveres, religiosos i laics– participen en aquesta responsabilitat i missió, encara que amb modalitats diverses.
La modalitat laïcal té, però, una particular rellevància: «en l’acompliment d’aquest deure universal correspon als laics el lloc més destacat. Per això, amb la seva competència en els assumptes profans i amb la seva activitat elevada des de dins per la gràcia de Crist, han de contribuir eficaçment a fer que els béns creats, d’acord amb el designi del Creador i la il·luminació del seu Verb, siguin promoguts, mitjançant el treball humà, la tècnica i la cultura civil, en benefici de tots els homes sense excepció»7. En
definitiva –i és aquí on volíem arribar–, la missió de l’Església consisteix, juntament amb la salvació de les ànimes, en la santificació del món, de manera que no és possible seguir ignorant el caràcter teologal i eclesial del treball santificat i santificador dels laics enmig del món. Amb raó va insistir en aquesta idea sant Joan Pau II: «l’ésser i l’actuar en el món són per als fidels laics no només una realitat antropològica i sociològica, sinó també, i específicament, una realitat teològica i eclesial»8 .
En els decennis postconciliars, amb una mica de superficialitat, s’ha tendit a distribuir la vocació i missió del laic en «l’Església i el món», en dos àmbits paral·lels, aplicant un dualisme en l’ésser i actuar del laic, que alternativament intervindria o bé a l’Església o bé al món, com si fossin realitats oposades o en una antinòmia insalvable. Una certa inèrcia de la literatura teològica i pastoral ha portat a identificar la missió del laic en l’Església amb l’exercici dels ministeris laïcals i amb la seva responsable i necessària participació en les estructures organitzatives i administratives eclesiàstiques, deixant en l’oblit la seva actuació en el món, com si aquesta es desenvolupés a la perifèria de la vida de l’Església. Aquesta visió,
imbuïda de clericalisme, relega a una funció marginal dins l’Església la santificació de les estructures temporals (família, societat, cultura, treball, etc.). Al cor de la vida de l’Església, s’hi troba, com hem vist, la missió de renovar el món i conduir-lo cap Déu. De la mateixa manera que no es dubta de l’eclesialitat de l’exercici del diaconat permanent, ni de la funció catequètica de la mare que ensenya als seus fills les primeres oracions, tampoc no s’hauria de dubtar de l’eclesialitat de la feina realitzada per un obrer o un professional que busca santificar amb la seva activitat, servint als altres, millorant el món i lloant Déu. Quan s’exerceix qualsevol professió amb perfecció humana i sobrenatural (caritat i intenció), s’està purificant el corresponent àmbit d’aquestes realitats terrenals, que són així conduïdes cap a Déu.
Un necessari cop de timó en la valoració de la secularitat
En l’origen d’una falta de reconeixement del caràcter eclesial del compromís del laic al món, s’hi pot detectar el prejudici clerical de pensar que el cristià és més cristià en la mesura que s’involucra més en funcions i tasques eclesiàstiques. Ho havia denunciat fa mig segle sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, promotor d’una espiritualitat laïcal basada en la santificació del treball professional: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer més que limitar-se a ajudar al clergat, a apostolats eclesiàstics. [...] La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals»9. Aquesta idea –d’origen carismàtic i amb aspectes de profecia–, la veiem recollida, reiterada i augmentada, gairebé mig segle després, en un text relativament recent del papa Francesc: «El clericalisme porta a la funcionalització del laïcat; tractar el laic com a mandadero [el noi dels encàrrecs]10 coarta les diferents iniciatives, esforços i fins i tot goso dir els atreviments necessaris per poder portar la Bona Nova de l’Evangeli a tots els àmbits [...]. Moltes vegades hem caigut en la temptació de pensar que el laic compromès és aquell que treballa en les obres de l’Església i/o en les coses de la parròquia o de la diòcesi i hem reflexionat poc sobre com acompanyar un batejat en la seva vida pública i quotidiana; com ell, en la seva tasca quotidiana, amb les responsabilitats que té, es compromet com a cristià en la vida pública. Sense adonar-nos-en, hem generat una elit laïcal pensant-nos que són laics compromesos només aquells que treballen en les coses dels capellans i hem oblidat i deixat de banda el creient que sovint crema la seva esperança en la lluita quotidiana per viure la fe»11 .
El dinamisme «de sortida» que el papa Francesc vol provocar en una Església missionera requereix un major compromís dels fidels laics per aconseguir que els valors cristians penetrin el món social, polític i econòmic. Confessió de la fe i compromís social van de bracet. Ho afirma clarament Francesc quan assenyalar dos errors nocius o «ideologies que mutilen el cor de l’Evangeli»: un compromís social sense unió personal amb el Senyor (cf. GaExs 100), o una fe que considera el compromís social superficial, mundà, immanentista (cfr. GaExs 101-103).
Un dels grans desafiaments pastorals que té davant seu l’Església en els nostres dies és aconseguir conscienciar aquesta multitud de fidels laics, cristians de carrer, d’haver rebut una vocació divina i d’estar cridats a santificar-se en el seu ambient professional, purificant amb el seu obrar cristià les realitats terrenals i conduint, així, el món cap a Déu. La potència evangelitzadora dels laics encara s’ha de descobrir i fer esclatar. Els fidels laics, com que estan col·locats a les entranyes del món per actuar «des de dins, a manera de ferment» –com recorda Lumen gentium, n. 31– no poden prescindir, en les seves relacions amb Déu, de les seves obligacions d’estat familiar i laboral, ni de la seva inserció en els àmbits cultural, sociopolític, econòmic, etc. Tot això constitueix part important de la seva vida espiritual, de la seva relació amb Crist, marcant-la i condicionant- la profundament. Es podria afirmar que la vida espiritual del laic es desenvolupa entre dues coordenades o components irrenunciables: la coordenada vertical de comunió amb Déu, d’unió a Crist per la fe i la caritat; i l’horitzontal, d’inserció en les realitats temporals i participació en les activitats terrenals.
Una doctrina novament confirmada
Les dues coordenades que acabem d’esmentar –unió amb Déu i inserció en les realitats temporals– constitueixen el nucli de la santedat laïcal, els elements indispensables perquè els laics visquin la seva vocació i missió en l’Església. La primera d’elles –la unió amb Déu–, encara que resulti òbvia, no pot donar-se per descomptada en l’experiència cristiana laïcal i, per això, el papa Francesc la subratlla: «Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons, la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. [...] Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist arriba a tenir dins nostre, pel grau en què, amb la força de l’Esperit Sant, aconseguim donar forma a tota la nostra vida segons la seva”» (GaExs 20-21). En aquest estar unit a Crist com la sarment al cep (cfr. Jn 15,1-5), el fidel laic, com tot cristià, necessita l’oració: «encara que sembli obvi, recordem que la santedat està feta d’una obertura habitual a la transcendència, que s’expressa en l’oració i en l’adoració. El sant és una persona amb esperit de pregària, que necessita comunicar-se amb Déu. És algú que no suporta asfixiar-se en la immanència tancada d’aquest món [...]. No crec en la santedat sense oració» (GaExs 147). I, al costat de la vida d’oració, cal una lluita decidida contra els enemics de l’ànima i per fer créixer les virtuts: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereixen força i valentia per resistir les temptacions del diable i anunciar l’Evangeli» (GaExs 158); «El nostre camí cap a la santedat és també una lluita constant. Qui no vulgui reconèixer-ho es veurà exposat al fracàs o a la mediocritat. [...] En aquest camí, el desenvolupament de la bondat, la maduració espiritual i el creixement de l’amor són el millor contrapès davant el mal. Ningú resisteix si opta per quedar-se en un punt mort» (GaExs 162-163).
Amb aquest supòsit de la necessària unió amb Déu de tots els cristians, afrontem ara la inserció en les realitats temporals –el caràcter secular– que és pròpia dels fidels laics. Tot i que és obvi que a Gaudete et Exsultate el Papa es dirigeix a tots els membres del Poble de Déu, en determinats moments té molt en primer pla els fidels laics. Principalment, quan parla de la societat que necessita ser restaurada i renovada pels principis de l’Evangeli. Per exemple, en comentar la benaurança dels qui tenen fam i set de justícia, afirma: «La realitat ens mostra que fàcil que és entrar en les colles de la corrupció, formar part d’aquesta política quotidiana del “dono perquè em donin”, on tot es converteix en negoci. I quanta gent pateix per les injustícies, quants es queden observant impotents com els altres fan torns per repartir-se el pastís de la vida! Alguns desisteixen de lluitar per la veritable justícia, i opten per pujar al carro del vencedor. Això no té res a veure amb la fam i la set de justícia que Jesús elogia». Efectivament,
correspon als fidels laics santificar el món des de dins, alliberant la creació de l’esclavitud de la corrupció (cfr. Rm 8,21). També, en comentar la benaurança dels perseguits per causa de la justícia, s’entreveu la situació de molts laics situats en el punt de mira d’una persecució encoberta que vol emmordassar les seves consciències, torpedinar les seves conviccions i arraconar-los en el benestar, el lucre, el plaer, l’egoisme destructor de la família i de la vida mateixa: són persecucions que es fan «d’una manera més subtil, a través de calúmnies i falsedats. [...] En altres casos, es tracta de burles que intenten desfigurar la nostra fe i fer-nos passar com a éssers ridículs. Acceptar cada dia el camí de l’Evangeli, encara que ens porti problemes, això és santedat» (GaExs 94).
El sacerdoci comú dels fidels laics s’exercita també mitjançant el treball professional ben fet que, ofert a Déu com a víctima espiritual agradable a Déu per Jesucrist (cf.. 1P 2,5), és mitjà de santificació, com afirma Francesc: «M’agrada veure la santedat [...] en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa» (GaExs 7); «Ets un treballador? Doncs sigues sant fent el teu treball amb honradesa i competència i al servei dels germans. [...] Tens autoritat? Doncs sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals» (GaExs 14).
Aquesta connatural inserció dels fidels laics en l’entranya de la societat apareix reflectida en l’exhortació, en els paràgrafs agrupats sota el títol de «l’activitat que santifica»: «Com que no pots entendre el Crist sense el regne que ell va venir a portar, la teva pròpia missió és inseparable de la construcció d’aquest regne: “Busqueu sobretot el regne de Déu i la seva justícia” (Mt 6,33). La teva identificació amb Crist i els seus desitjos implica l’obstinació per construir, amb Ell, aquest regne d’amor, justícia i pau per a tothom» (GaExs 25). A més, Francesc ens adverteix del perill d’un espiritualisme que s’inhibeixi de l’acció: «No és sa estimar el silenci i defugir la trobada amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. [...] Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió. [...] De vegades, tenim la temptació de deixar en un segon pla [...] els nostres compromisos amb el món, com si fossin distraccions en el camí de la santificació i de la pau interior» (GaExs 26-27).
De la mateixa manera, el matrimoni dels fidels laics és confirmat com a camí de santedat: «M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: aquells pares que crien amb tant d’amor els seus fills» (GaExs 7); «Estàs casat? Sigues sant estimant i ocupant-te del teu marit o de la teva dona, com Crist va fer amb l’Església. [...] Ets pare, àvia o avi? Sigues sant ensenyant amb paciència als nens a seguir Jesús» (GaExs 14).
Al capdavall, doncs, Francesc – com va fer sant Joan Pau II a l’inici del nou mil·lenni– desitja de nou «posar la programació pastoral sota el signe de la santedat»12. Una intenció carregada de conseqüències, entre les quals destaca la necessitat de reconèixer la vocació i missió dels laics dins l’Església, i de persuadir els pastors de la dignitat i santedat del camí vocacional dels fidels laics, als quals hauran de fer descobrir i viure la seva crida a renovar el món amb Crist.
1 SÍNODE DELS BISBES, Els joves, la fe i el discerniment vocacional. Document preparatori. Introducció, Llibreria Editrice Vaticana, Ciutat del Vaticà, 2017, pàg. 6.
2 «Repte pastoral dels nostres dies és fer entendre que la condició laïcal de la majoria dels cristians no és fruit de la casualitat ni de la necessitat (no tenir vocació al sacerdoci o a la vida religiosa), sinó opció personal i identificació existencial que, recolzades en la força i virtualitat del baptisme, es converteix en modalitat de seguiment de Crist, en camí de santedat» (V. BOSCH, Santificar el mundo desde dentro. Curso de espiritualidad laical, BAC, Madrid 2017, pàg. 14). La traducció és nostra.
3 V. BOSCH, Llamados a ser santos. Historia contemporánea de una doctrina, Palabra, Madrid 2008, pàg. 203.
4 Cfr. F. OCÁRIZ, Vocación a la santidad en Cristo y en la Iglesia, dins de: M. BELDA – J. ESCUDERO – J.L. ILLANES – P. O’CALLAGHAN (eds.), Santidad y mundo, Eunsa, Pamplona 1996, pàg. 41.
5 CONCILI VATICÀ II, const. Lumen gentium (21-XI-1964), núm. 31.
6 ÍDEM, decr. Apostolicam actuositatem (18-XI-1965), núm. 5.
7 ÍDEM, const. Lumen gentium, núm. 36.
8 SANT JOAN PAU II, ex. ap. Christifideles laici (30-XII-1988), núm. 15.
9 SANT JOSEPMARIA ESCRIVÀ DE BALAGUER, Converses amb Mons. Escrivà de Balaguer, núm. 34/a i 59/b, edició criticohistòrica, preparada per J.L. ILLANES i A. MÉNDIZ, Rialp, Madrid 2012, pàg. 243 i 303.
10 Mantenim la gràcia de la paraula original (mandadero) i proposem, entre claudàtors, una versió en català (Nota del trad.).
11 FRANCESC, Carta al Card. Ouellet, Presidente de la Pontificia Comisión para América Latina, 19-III-2016. La traducció és nostra.
12 SANT JOAN PAU II, carta ap. Novo millennio ineunte (6-I-2001), núm. 31
Vicente Bosch
Professor de Teologia Espiritual Pontifícia Universitat de la Santa Creu
