L'estil comunicatiu de Francesc

Marc Carroggio[1]

Professor de comunicació institucional a la

Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma)

El passat 2 de novembre el compte @Pontifex de Twitter superava els 10 milions de seguidors. (Al moment de la publicació d'aquest número 47 de Temes d'Avui). En els últims sis mesos, alguns mitjans internacionals especialitzats en la cobertura del Vaticà (com el digital Vatican Insider o l´agència televisiva Rome Reports) han experimentat el major increment de tràfic per internet de la seva història. Els directius d'altres mitjans de gran difusió adverteixen que el públic connecta amb el Sant Pare i les notícies sobre la seva persona apareixen amb inusitada freqüència a les pantalles de les principals cadenes televisives[2]. Als que ens dediquem a la comunicació, ens fan sovint aquesta pregunta: Per què la gent connecta fàcilment amb el papa Francesc?

Són senyals de l´empenta comunicativa de l´actual pontífex. Conscientment o inconscientment, el Papa argentí ha generat un corrent de simpatia que desperta interès cap al missatge cristià i cap a l'Església. Algunes dades també suggereixen que aquest clima positiu en l´opinió pública té repercussions en les parròquies i en l´acció evangelitzadora dels catòlics: augment en la pràctica del sagrament de la confessió, major participació en les activitats de catequesi, retorn a la pràctica religiosa de persones que l´havien abandonat[3].

Cada pontífex porta un bagatge humà, espiritual i cultural, que desemboca en un estil propi de transmissió de la fe. Juntament amb els elements comuns a qualsevol comunicació de naturalesa cristiana (primacia de la caritat, promoció de la veritat, respecte a la llibertat), alguns estudis han posat de manifest ingredients més originals de Joan Pau II (gestos d´humanitat, estil poètic, unitat i coherència, capacitat d´interacció amb les multituds), de Benet XVI (llenguatge cristal·lí, confiança en la intel·ligència, capacitat d´escolta, elegància literària, amabilitat) i dels seus predecessors[4].

En la mateixa línia, es comencen a publicar anàlisis sobre l´estil del Sant Pare actual[5]. A les pàgines següents, agruparé al voltant de cinc conceptes diverses reflexions disperses en aquestes publicacions sobre el «paradigma comunicatiu Francesc», que és empàtic, inclusiu, essencial, gestual i quotidià. Apunten a una manera de comunicar que es podria resumir en l´expressió que va aconsellar als fidels durant la passada vigília de Pentecosta: «no tantes paraules, sinó parlar amb la coherència de vida» (18 de maig). Al meu parer, aquests cinc elements i la síntesi tot just esmentada expliquen, almenys de manera parcial, la sintonia que avui existeix entre el Sant Pare i l´opinió popular reflectida en els mitjans de comunicació.

Alguns aspectes de la biografia del papa Francesc que segurament han deixat una empremta en el seu estil comunicatiu són la seva experiència professional en un laboratori químic, la formació rebuda a la Companyia de Jesús, el període d´estudis a Alemanya, la mateixa condició d´argentí, i els anys que va estar al capdavant de l´arxidiòcesi de Buenos Aires.

Al mateix temps, analitzar Francesc des del punt de vista comunicatiu és un exercici que requereix un enfocament ampli, i obert a l´acció de l´Esperit Sant en l´Església. Pel seu ministeri i la seva visibilitat universal, tots els papes són difusors de primer ordre, i en alguns casos, les seves lliçons comunicatives constitueixen un llibre obert: la comunicació dels pontífexs esmentats abans (Joan Pau II i Benet XVI) conté elements des del meu punt de vista insuperables i irrepetibles, també pels reptes històrics que els va tocar afrontar. Cadascun d´ells ha arribat amb especial intensitat a audiències específiques: joves, intel·lectuals, artistes, teòlegs, etc. Des d´aquesta perspectiva cristiana, no tindria gaire sentit analitzar les capacitats comunicatives d´un papa en contrast amb els altres: a banda que no hi ha prou perspectiva (des de Pere fins avui hi ha hagut 265 bisbes de Roma), s´oblidaria que l´estil d´un és sovint interdependent de la labor realitzada per l´anterior (Francesc, per exemple, pot descansar en la rellevant feina de clarificació doctrinal duta a terme pels pontificats precedents, i pel Concili Vaticà II).

Amb aquesta premissa, ens plantegem de nou la pregunta de l´inici: Per què la gent connecta fàcilment amb Francesc?

Una empatia transformadora

Qui se li acosta, nota de seguida la seva participació afectiva. Amb excepció de les celebracions litúrgiques, durant les quals apareix concentrat, el seu llenguatge corporal i facial es modifica contínuament: llegeix amb atenció els signes i senyals enviats per l´interlocutor, els processa amb rapidesa i reacciona amb un arc gestual que va des de l´alegria-sorpresa fins al dolor-gravetat. Connecta amb l´estat d´ànim aliè, hi entra en sintonia i genera un retorn.

Com afirma Mora, «la nostra societat està superpoblada de cors trencats i d´intel·ligències perplexes». I en aquest context, «cal aproximar-se amb delicadesa al dolor físic i al dolor moral»[6]. Francesc s'anticipa a les necessitats i desitjos dels altres, i procura relacionar-se amb l´interlocutor de la mateixa manera que voldria per a si mateix, partint de la comprensió i de l´escolta respectuosa.

En la teoria de l´acte lingüístic, es considera que el text (entès aquí en el sentit ampli d´esdeveniment semiòtic complet, en el qual un subjecte té la intenció de comunicar-se amb un altre a través de signes) és veritable comunicació quan provoca un canvi. L´acte comunicatiu té sentit quan no deixa indiferent l'interlocutor, quan per exemple li encén el cor o l´obre a una manera diferent de veure les coses. Un text que ho deixa tot com abans, no tindria sentit, seria «insensat»: contindria potser informacions innòqües, però no seria vertadera comunicació.

Francesc tendeix a convertir les relacions i els discursos en esdeveniments personals transformants. En la seva primera Missa in Coena Domini com a pontífex, va netejar i va besar els peus d´uns joves presos. Després de la celebració, un dels reclusos al·ludia amb el següent comentari al seu canvi interior: «és la primera vegada en la meva vida en què m´he sentit estimat»[7].

Enmig de les multituds, la mirada de Bergoglio tendeix a ser individual. Va a trobar l´infant, l´ancià, el malalt i qui el reclama. Provoca contactes singulars: utilitza diàriament el telèfon per consolar una persona, agrair una carta, donar un consell[8]. En les seves audiències privades, atén el polític i el líder institucional, però trenca de seguida el protocol per penetrar en la interioritat de la persona.

El paradigma comunicatiu de Francesc implica l´interlocutor. A les famílies reunides a la plaça de Sant Pere el passat 26 d´octubre, aconsellava l´ús de les expressions «sisplau, gràcies, perdó». Després de glossar cadascuna d´elles, animava a repetir junts: «Sisplau, gràcies, perdó!». El recurs als interrogants i el reclam a la participació són vies típiques per suscitar «complicitat».

En altres casos, el mitjà d´implicació és una precisa petició d´oracions. En la seva primera salutació com a Papa, convida a resar un parenostre i una avemaria per Benet XVI, «perquè el Senyor el beneeixi i la Verge el protegeixi» (13 de març). I abans de beneir el poble reunit a la plaça, demana que es resi per ell en silenci.

Resar in situ s´ha convertit en pràctica corrent del pontificat. La crida a la misericòrdia i al perdó, a l'Àngelus del passat 15 de setembre, es concretava en una exhortació final: portar a la memòria una persona «amb la qual estem enfadats». I «en aquest moment, en silenci, preguem per aquesta persona, i siguem misericordiosos amb aquesta persona».

La comunicació empàtica del Sant Pare és, en part, do natural. Però és també un procés que requereix iniciativa. Comporta fugir de la zona de confort d´un mateix i posar-se a disposició de l´altre. Fer la seva voluntat més que la pròpia. Sortir d´un mateix és una cosa que conrea Francesc, el qual, en les audiències setmanals dels dimecres, saluda personalment unes 500 persones.

Com li passa al pare de la paràbola evangèlica, el Papa empàtic corre el risc de ser mal interpretat cada cop que abraça els fills pròdigs del nostre temps i intenta penetrar en els seus sentiments. A vegades, se susciten reaccions similars a les del germà gran de la paràbola evangèlica, quan alguns sembla que veuen un retret al «fill fidel» –o un excés de complicitat amb el llunyà– on no hi ha sinó desig d´apropar els altres a la vora de la llar paterna.

Aquest «posar-se en la situació de l´altre» no implica renúncia a les pròpies conviccions. Ben al contrari, és una manera de comunicar característica del missioner. En Francesc, l´empatia és un supòsit natural per transmetre la veritat de l´Evangeli.

Amb les portes obertes a tothom, com un hospital de guerra

L'anàlisi semàntica de les intervencions públiques del Papa ha revelat que, després de la paraula «Jesús», el terme més utilitzat pel pontífex argentí és «tot / tots»: aquesta expressió apareix en els seus textos 963 vegades[9]. L´ús del demostratiu «tots» té finalitat inclusiva. En l´àmbit espiritual, reflecteix la intenció de Bergoglio de fer-se ressò d´un missatge central del Concili Vaticà II: que la santedat és una crida universal, no pas privilegi per a uns pocs.

La reiteració de la paraula «tots» sembla un supòsit de la seva acció com a comunicador de la fe: escampar aquesta crida als fills pròdigs que pul·lulen en les diverses perifèries existencials. És el raonament seguit per Crist quan, en recriminar la manca de fe dels doctors de la llei, els diu que els publicans i les prostitutes que cregueren en Ell els precediran en el Regne dels Cels (cf. Mt 21, 30-32).

L'Església és «casa de tots», capaç de «curar ferides i donar calor als cors», i es fa càrrec de les persones, amb misericòrdia, com una mare bona que estima i vol el millor per als seus fills i filles[10]. Conscient d´aquesta realitat, Francesc fa servir una eficaç metàfora bèl·lica: «Veig l´Església –afirmava en l´entrevista amb la Civiltà Cattolica– com un hospital de campanya després d´una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar-li les ferides. Ja parlarem després de la resta. Curar ferides, curar ferides... I cal començar pel més elemental»[11].

Aquest caràcter inclusiu de la comunicació del Sant Pare apel·la el creient a desenganxar-se de la lògica limitant de l´auto-referencialitat. Per Francesc, la felicitat és necessàriament «felicitat amb els altres».

Començar per l´essencial

Quan es tracta de curar ferides, cal anar a l´essencial. En una societat allunyada de Déu i mancada d'una base cultural cristiana, el mètode comunicatiu de Francesc consisteix a començar «per l'elemental». Per això, com ha escrit Spadaro, «el seu llenguatge és més missioner que especulatiu»[12].

Per arribar a tothom, Francesc sembla seguir al peu de la lletra aquella pauta comunicativa proposada pel seu predecessor durant una entrevista: «El cristianisme, el catolicisme, no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva. I és molt important fer-ho veure de nou, perquè avui aquesta consciència gairebé ha desaparegut del tot. S´han dit tantes coses sobre el que no està permès que ara cal dir: de fet, nosaltres tenim una idea positiva a proposar»[13].

La resposta de Benet XVI contenia un profund significat teològic, que el pontífex llatinoamericà fa propi: el cristianisme és la religió de l´amor i del perdó, és transmissió de la vida de Crist, és sobretot afirmació encara que comporti negació de tot allò que impedeixi el desenvolupament d´una vida feliç. Al mateix temps, es tracta d´una pauta amb conseqüències evidents per a la transmissió de la fe, perquè amb aquest enfocament essencial –deia l´avui Papa emèrit– «les altres veritats resulten més clares».

Francesc «es concentra de manera particular en l´amor de Déu per tots els homes, en la misericòrdia, en l´anunci positiu de la caritat com a centre de la missió de l´Església», explica el portaveu vaticà, Federico Lombardi[14]. La seva predicació dedica un espai i un temps privilegiats al precepte d´estimar Déu i el proïsme com a un mateix: «D´aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes» (Mt 22,40).

La paradoxa és que, concentrant-se en temes essencials, la seva predicació és percebuda com a revolucionària[15]. Conceptes tan tradicionals per al cristià com la misericòrdia divina, el perdó o el retorn a casa, apareixen com a nous i noticiables[16]. Aquest mecanisme sembla reflectir la realitat mateixa de l´Evangeli i de l´Església que és, «al mateix temps, essencialment tradicional i essencialment revolucionària»[17].

Però, en la seva comunicació essencial (Evangeli, Catecisme, vida), el Papa no exclou temes aparentment poc revolucionaris: la conveniència de batejar els infants com més aviat millor, la bondat de resar el Rosari, la centralitat de la família o l´ensenyament sobre la presència activa del dimoni. S´aplica a si mateix la línia d´acció que va proposar als catequistes: imiteu Maria –els deia– per «parlar i transmetre tot el que Déu ha revelat, és a dir, la doctrina en la seva totalitat, sense treure´n ni afegir-hi res» (29 de setembre). Els temes a penes esmentats no solen ser titular del New York Times i de vegades són completament ignorats fora de l´Església, però constitueixen aliment ric en valors nutritius per als metges i infermers d´aquest modern hospital de campanya.

La recerca de l´essencialitat reclama la concisió. Dosifica els continguts, que de vegades adquireixen un to sapiencial. Les seves intervencions són més breus que les dels seus predecessors. Sol estructurar els textos al voltant de tres paraules o idees, fàcils de recordar. En la seva primera Missa com a pontífex, per exemple, encoratja els cardenals a «caminar, edificar, confessar» (14 de març). Als joves reunits a Copacabana, els convida a «anar, sense por, per servir» (28 de juliol). Exhorta les famílies a «resar junts, conservar la fe i viure l´alegria» (17 d´octubre). Demana als integrants de les confraries que se centrin en «l´evangelicitat, l´eclesialitat i la missionarietat» (5 de maig) i, durant la solemnitat de la Pentecosta, organitza l´homilia per als representants dels moviments eclesials al voltant de les paraules «novetat, harmonia, missió» (19 de maig).

La coherència del gest

En Francesc, la senzillesa del discurs va unida a la profusió del gest. La concisió en els textos contrasta amb la generositat de temps dedicat a la salutació, a la carícia, a l´acollida.

El seu pontificat és desxifrable a través de les paraules i per mitjà de les imatges. La foto en què apareix pagant la factura a la romana «Casa del Clero», l´endemà de ser elegit Papa, comunica de manera eficaç la responsabilitat personal i la reluctància al privilegi. La manera austera de presentar-se davant dels altres, transmet el caràcter alliberador de la virtut de la pobresa i el despreniment dels béns materials. El seu homenatge floral als difunts de Lampedusa, llança al món un missatge sobre la justícia i dignitat humanes. En aquest relativament breu període de temps, són ja milers les fotos que ens el presenten saludant i fent un petó a nens i ancians, subratllant així el valor de cada vida humana.

L'actual pontificat confirma la tesi de McLuhan que el mitjà és el missatge. Els fotogrames que el presenten portant un ram de flors cada vegada que visita a la Mare de Déu a la basílica de Santa Maria la Major, testimonien amb autenticitat el valor de la pietat. Dedicant un bon temps a escoltar confessions en les seves visites a les parròquies romanes, envia un senyal als sacerdots de tot el món sobre la centralitat d´aquest sagrament en la vida d´una parròquia. Passant llargues estones davant el Sagrari, mostra quina és la font de la vida cristiana.

Especialment, Francesc dedica bona part del temps de les seves audiències setmanals al Vaticà a acariciar i imposar les mans als malalts. El passat 6 de novembre, donava la volta al món, a través de les xarxes socials, la imatge del Sant Pare fent un petó i abraçant efusivament un home amb la cara desfigurada a causa d´una neurofibromatosi, una malaltia neuronal que causa tumors a la pell i en els ossos, produint gran dolor. Aquest conjunt de gestos i imatges constitueixen una encíclica no escrita, la de la tendresa de Déu, un dels seus temes favorits[18].

A la vigília de la Pentecosta, el Papa deia que «la comunicació de la fe s´aconsegueix a partir del testimoni, és a dir, amb l´amor. No amb les nostres idees, sinó amb l´Evangeli viscut en la pròpia existència, i que l´Esperit Sant fa viure dins nostre». L´autenticitat d´una vida coherent, com a aval comunicatiu que acompanya i potencia les paraules. En aquell mateix 18 de maig, afegia: «A l´Església la tiren endavant els sants, que són precisament els que donen aquest testimoni. Com va dir Joan Pau II, i també Benet XVI, el món d´avui té molta necessitat de testimonis. No tant de mestres, sinó de testimonis».

Els gestos del Sant Pare no només són coherents amb el seu missatge, sinó que el fan altament comunicable i comprensible. A més, el gest té l´avantatge d´allunyar les possibles interpretacions ideològiques.

Llenguatge espontani i quotidià

Hi ha un tipus d´orador que ho confia tot al text escrit. I el paper, de vegades, aixeca un mur d'autoprotecció –pot ser lleuger, però és un mur, al capdavall– que separa l´orador de l´audiència. El Papa argentí es fonamenta en els seus textos, però aquests li fan curt. Com apunta Spadaro, els discursos del Sant Pare s´inicien de manera aparentment rígida, però en realitat és com si estigués buscant el feeling adequat, la sintonia amb la platea. I, a mesura que el text avança, hi introdueix elements improvisats que l´allunyen del paper: hi afegeix una anècdota, repeteix una paraula, matisa una expressió, llança una pregunta, inclou algunes dosis de vida i d´experiència[19].

L'estil comunicatiu de Francesc es caracteritza per aquesta capacitat-necessitat de manifestar-se de manera espontània. Té expressions originals, que actuen com a connectors entre el sublim i el vulgar, entre el llenguatge de les coses de Déu i el de les realitats de la vida quotidiana, feta de factures, viatges en autobús, alegries i problemes familiars.

Als casats els diu: «baralleu-vos, llançeu-vos els plats, però no acabeu mai el dia sense fer les paus; mai!» (5 d´octubre). Anima un grup de monges que «el monestir no sigui un purgatori, que sigui una família» (4 d´octubre). Repeteix que l´alegria del cristià és compatible amb el dolor, però no amb la «cara de cogombret en vinagre» (10 de maig). Estimula a viure somrient, no amb el «somriure d´una hostessa, sinó el de l´alegria que ve de dins» (4 d´octubre). Convida els sacerdots a ser «pastors que facin olor d'ovella» (28 de març) i demana als bisbes que evitin la temptació de convertir-se en «bisbes d´aeroport» (19 de setembre). En el seu viatge al Brasil, apel·lant a la solidaritat, recorda als habitants de la favela Varginha que «sempre es pot afegir més aigua en els fesols» (24 de juliol). A tots recorda que «Déu és Persona, no és un déu spray» (18 d´abril). I esperona els joves de la Jornada Mundial de la Joventut a «fer xivarri a les diòcesis» (25 de juliol). En les seves homilies a la capella de la Casa de Santa Marta, ens té acostumats a altres expressions d´aquesta mena.

Les referències a la vida quotidiana fan que l´audiència se senti en terreny conegut i faciliten la comprensió. Com més gran és el món compartit entre els interlocutors, més grans són les possibilitats d'influir i connectar amb l´altre sense necessitat d´explicitar-ho tot.

També els textos de major densitat teològica, com els de les recents catequesi sobre l´Església –amb una construcció dogmàtica clàssica–, s´enriqueixen amb elements extrets de la quotidianitat, que en alguns casos ja havien estat utilitzats per Benet XVI: l´Església és com una «gran orquestra» on cadascú enriqueix els altres, «com passa en la vida familiar» (9 d´octubre); l´Església s´assembla a «una bona mare que ajuda els seus fills a sortir d´un mateix, a no quedar-se còmodament sota les seves ales» (11 de setembre), l´Església «no és un moviment polític, ni una estructura ben organitzada», no és tampoc una ONG, i quan l´Església es converteix en una ONG perd la sal, no té gust, és només una organització buida» (18 de maig). L´Església «no està fundada en una idea, en una filosofia, sinó en Crist» (16 d´octubre), etc.

En el pontífex actual, els textos de caràcter narratiu igualen els descriptius, els expositius, els argumentatius o els directius. Les vivències personals s´empelten en la seva acció comunicativa i ajuden a captar l´atenció: històries de l´àvia Rosa Margherita (que ja ha conquerit un espai en diverses homilies), «d´un dels meus cardenals», d´un amic o un parent.

La seva espontaneïtat es manifesta també en el distanciament que mostra cap a si mateix quan parla italià: no li importa equivocar-se en una expressió o un temps verbal, ja que preval el desig de comunicar-se amb qui té davant.

Algunes conseqüències pastorals

Per què la gent connecta amb Francesc? A les pàgines prèvies, hem explorat algunes raons que tractaven de respondre a aquesta pregunta, encara que sigui de manera parcial. El Papa argentí comunica la fe de manera essencial, amb empatia, amb el desig de dirigir-se a tots, amb el seu propi exemple de vida i amb una espontaneïtat que després de set mesos resulta ja familiar. Com comentava recentment l´anterior portaveu vaticà, «en un món que té necessitat de testimonis, més que de predicadors, tenim la sort d´estar davant d´un Papa que ha posat en primer pla la pastoralitat, el testimoni, l´atenció a les persones, i també, a la comunicació»[20].

Els corrents de simpatia que provoca el papa Francesc suposen un excel·lent punt de suport per iniciar un diàleg amb els que no tenen fe, amb els que s´han allunyat de la pràctica religiosa o amb els que es troben vivint situacions existencials difícils. Aquest marc positiu, construït per paraules i gestos, per unes maneres d´expressar i de relacionar-se, ha eliminat prejudicis i ha creat un espai nou, una mena de preàmbul de la fe, per a milions de persones que se´n situen al marge.

Per al creient, l´atractiu de l´Església es troba en aspectes essencials de la seva naturalesa; la seva visió és menys dependent dels climes canviants d´opinió. Si bé la difusió de la fe pot seguir diferents models comunicatius –segons l´estil i les preferències personals de cada fidel– la lliçó comunicativa del Papa Francesc i el seu dinamisme evangelitzador ofereix als catòlics un model idoni en aquest context majoritàriament postcristià i configurat per la cultura de la mediació.

En resum, els primers mesos de pontificat permeten afirmar que Francesc ha desenvolupat un estil comunicatiu que s´ajusta com anell al dit al seu desig pastoral de portar Jesucrist a les perifèries del món. Es tracta d´un paradigma que té impacte directe en persones allunyades de l´Església. Al mateix temps, apel·la positivament al creient, oferint-li una pauta adequada de mobilització cap als límits. Es tracta d´una forma de comunicar la fe que es recolza més en el testimoni que en la paraula, i que vol ser complementària a la tasca d´aprofundiment doctrinal realitzada durant el Concili Vaticà II i durant els intensos pontificats de Joan Pau II i Benet XVI.

[1] L'autor és professor de comunicació institucional a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma).

[2] Un exemple va ser la cobertura de la BBC sobre la Jornada Mundial de la Joventut (Rio de Janeiro), un esdeveniment que havia estat habitualment ignorat per la televisió britànica.

[3] El sociòleg italià Massimo Introvigne, autor de l´enquesta més rellevant fins ara sobre els efectes pastorals del Sant Pare, conclou que «a Itàlia, les persones que han tornat a l´Església gràcies a les invitacions del Papa Francesc són centenars de milers. Per tant, tot i tenint en compte els límits d´un treball sociològic i estadístic, cal concloure que es tracta d´un efecte massiu i espectacular». («Il Papa commuove e riporta i fedeli nelle chiese», La Nuova Bussola Quotidiana, 11.XI.2013). Altres articles que testimonien un efecte idèntic en diversos països són, per exemple: «Aumentan confesiones en Reino Unido», Aci-EWTN, 17.IX.13; «Aumentan las confesiones en Latinoamérica», Clarín, Buenos Aires, 25.III.2013; ?«España: el 'efecto Francisco´ aumenta la participación de los católicos», Zenit, 7.XI.2013, «Aumentan confesiones debido al efecto Francisco», El Universal, Mèxic, 15.V.2013.

[4] Por exemple: Stefano RIZZELLI, «Urbi et Orbi. I papi, le immagini, le parole, i gesti da ricordare (Papi e comunicazione: da Pio XI a Benedetto XVI)», Rai Educational, Roma 2006; Luca POMA, «Giovanni Paolo II, il più grande comunicatore del secolo», Notizie Ferpi, 27.IV.2011; Juan Manuel MORA, «La comunicació de Benet XVI», Catalunya Cristiana, 25.I.2013.

[5] He seguit especialment alguns textos escrits en motiu dels 100 dies o els sis mesos de pontificat, que ofereixen ja una certa perspectiva. Per exemple: «Il disegno di Papa Francesco» (Antonio SPADARO S.J., Emi, 2013, 128 pp.); «Insieme» (Andrea TORNIELLI, Piemme, 2013); «La Comunicazione semplice di Papa Francesco» (Zenit, Roma, 29.X.2013), «Los discursos del Papa que no hacen titulares» (Juan DOMÍNGUEZ, Aceprensa, 14.X.2013), «More than Words» (John WAUCK, L´Osservatore Romano, 15.X.2013), etc.

[6] Juan Manuel MORA, «Proviamo a convincere senza voler sconfiggere», Osservatore Romano, 21.VIII.2011.

[7] Cfr. Corriere della Sera, 29.III.2013.

[8] Andrea TORNIELLI, «Le telefonate, le lettere. Il senso del Papa per la comunicazione», Vatican Insider, 12.IX.13.

[9] «L´abicì di Franceso, ma come parli?», Vita, n. 11, novembre 2013 (l´estudi va avaluar els textos des de l´inici del pontificat fins al 10 d´octubre).

[10] Mariano FAZIO, «Una nueva pastoral, cercana e inclusiva», La Nación, Buenos Aires, 25.IX.2013, p. 30.

[11] «Intervista a Papa Francesco», La Civiltà Cattolica, núm. 3918, año 164, 19.IX.2013, pp. 449-477.

[12] Antonio SPADARO, «Francesco e l´Innominato», Avvenire, Milà, 2.XI.2013, p. 45.

[13] BENET XVI, Entrevista, Radio Vaticana, 05.VIII.2006.

[14] «La Comunicazione semplice di Papa Francesco (comentaris de Federico Lombardi)», Zenit, Roma, 29.X.2013.

[15] El terme «revolució» sembla anar unit a la figura de Francesc, als articles i llibres que se´n publiquen. En aquests dies, per exemple, es publica una important biografia de la corresponsal a Itàlia del diari argentí La Nación, que es titula «Francisco, vida y revolución» (Elisabetta Piqué, Lindau, 2013, 384 pp.).

[16] Cfr., per exemple: John ALLEN, «Mercy, The one word to describe Pope Francis´ papacy to date», National Catholic Reporter, 2.VIII.2013.

[17] Cfr. Thomas MERTON, «Seeds of Contemplation», Shambhala Publications, 2003.

[18] Entrevista amb Marta LAGO, «Raccontiamo la fraternità di Francesco», Style, 10.X.2013, pp. 96-100.

[19] Cfr. Antonio SPADARO, «Francesco e l´Innominato», Avvenire, 2.XI.13, p. 45.

[20] Entrevista de Federico MURZIO a Joaquín Navarro-Valls, Il Giornale di Vicenza, 19.X.2013, pp. 71-72.