La vocació cristiana dels laics
El Concili Vaticà II ha concedit especial atenció als laics, és a dir, «els fidels que incorporats a Crist pel Baptisme, integrats al Poble de Déu i fets partícips, a la seva manera, de la funció sacerdotal, profètica i reial de Crist, exerceixen en l’Església i en el món la missió de tot el poble cristià en la part que a ells correspon» (Lumen gentium n. 31). Com tots els fidels, els laics estan cridats a la santedat (Ibidem, nn. 39ss.) i a l’evangelització; això sí, segons la seva específica vocació: «Als laics correspon, per pròpia vocació, buscar el regne de Déu gestionant els afers temporals i ordenant-los segons Déu». (Ibidem, n. 31).
Aquest doctrina, amb arrels evangèliques, sovint no sembla prou ben assimilada per molts fidels. En canvi, molts d’altres ho tenen ben clar, i no pocs fidels laics assumeixen el sentit vocacional de la seva vida i un ferm compromís per a la evangelització.
En relació amb la vocació, no fas pas gaires anys, quan es parlava de vocació, hom es referia a la vocació sacerdotal o la vida religiosa. Avui, l’aprofundiment en l’ús d’aquest terme en la Sagrada Escriptura fa que el concepte de vocació tingui un significat més ampli.
«Vocació» té el sentit d’una crida espiritual. Recordem que «vocació» ve del llatí «vocationem» (nominatiu vocatio), literalment «una crida, un ser anomenat». Sant Pau escriu als cristians d’Efes: «us prego que camineu com demana la vocació a la qual heu estat convocats» (Ef 4,1) i als de Corint: «Cadascun romangui en la condició en què va ser cridat» (1 Cor 7, 20). És evident que sant Pau no es refereix exclusivament a la vocació de ser prevere i menys encara a ser cridat a la vida monàstica o a una consagració a la vida religiosa. Cal parlar amb tota propietat de «vocació cristiana», és el sentit de ser cridat a seguir Crist; i tots hi estem cridats. El Concili Vaticà II parla sovint de vocació en aquest últim significat i de la crida universal a la santedat, per bé que també parla de vocació al sacerdoci i la vida consagrada. A la Lumen gentium (n. 11), hi llegim: «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat (...), són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare». Aquest «cada un pel seu camí» pressuposa una multiplicitat de maneres de viure la comuna vocació cristiana, on caben successives noves crides, incloent-hi la vocació al sacerdoci i la vida consagrada, però també vocacions laïcals, incloent-hi vocacions al celibat apostòlic i al matrimoni. En aquest número reflexionem sobre la vocació del laics, que inclou la crida a la santedat i a l’evangelització des de diferents vessants. La crida a la santedat en la història (Illanes) i com el papa Francesc ha recordat aquesta crida (Bosch); allò que és propi de la vocació laïcal (Villar) i de l’espiritualitat dels laics (Marti); la vocació al matrimoni (Bañares) i al celibat (Leonardi). Es parla dels laics en la tasca d’evangelització (Pellitero) i com aquesta és contemplada en les lleis de l’Església (Arrieta). Finalment, es fa referència a moviments laïcals actuals (Goyret) i a la presència d’aquest moviments a Catalunya (Miranda), així com de l’Opus Dei (Codolar), una altra realitat eclesial, que no és pas un moviment, sinó una prelatura personal, un camí vocacional secular on col·laboren orgànicament sacerdots i fidels laics.
Confiem que els comentaris recollits en aquestes pàgines contribueixin d’alguna manera a la gran reflexió convocada pel sant pare Francesc amb motiu de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, sobre Els joves, la fe i el discerniment vocacional.
Domènec Melé
Director de Temes d’Avui
Fe d’errades
Rectificació a l’article “Saber molta ciència ens retorna a Déu” d’Ignacio Sols i publicat al núm. 57 de Temes d’Avui.
A la pàg. 27 i sota l’epígraf: Déu, innecessari per a la ciència?, l’autor exposa: «La resposta és clara: Innecessari, per a què? Per a la ciència? És clar que, per a la ciència, és innecessari, i no només ara, sinó que sempre ho ha estat» i fa una precisió: «(tot i que un cert ateisme hagi pogut ser convenient per als seus inicis), la ciència proposa i verifica hipòtesis i per això no li cal pas la fe». Per una errada en el procés de revisió i traducció, es va escriure «ateisme» on l’autor va escriure «teisme». Amb aquesta errada, l’autor diu el contrari de la seva argumentació en l’article. El prof. Sols defensa que la hipòtesi de Déu no és necessària perquè surtin els càlculs matemàtics. Amb tot, el teisme –la convicció segons la qual el món és l’obra d’un ésser racional– ha estat inspiració per als iniciadors de les principals ciències: buscar les lleis, és a dir, la racionalitat, en la seva Creació. Així, doncs, Alfred N. Whitehead, coautor de Bertrand Russell dels Principia Matematica, afirma que «la fe en la possibilitat de la Ciència va derivar de la Teologia medieval». De fet, va ser la visió del món com a realitat creada, i de l’home com a imatge i semblança de Déu, allò que va portar els iniciadors de la Ciència Física a la idea que «Déu va voler que reconeguéssim [les lleis de la natura] en crear-nos segons la seva pròpia imatge, de manera que poguéssim participar en els seus mateixos pensaments» (escriu Johannes Kepler en el seu famós pròleg, en descobrir les seves lleis dels moviments dels planetes, per a la deducció de les quals, Newton, per encàrrec de Halley, desenvoluparà els Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de l’any 1687, obra fundacional de la Ciència Física, després de llargs segles de gestació medieval com
a Theoria Motus). Demanem disculpes a l’autor i als nostres lectors. A la versió disponible a la nostra web, tant en català com en castellà, el text hi apareix amb el seu sentit original.
