Els moviments laïcals a Catalunya, una Església viva
La presència i coherència de vida dels cristians enmig de la societat en què viuen en cada moment és una constant des del mandat apostòlic del mateix Jesucrist abans de la seva Ascensió. En aquestes línies, es fa una presentació d’aquest dinamisme a Catalunya.
La vocació dels fidels laics està ben integrada en la missió comuna de l’Església de Jesucrist, especialment des del Concili Vaticà II (1962-1965). Aquest repte, lligat a la crida universal a la santedat a través de la vida activa de cadascú en el món, s’ha anat afrontant amb el naixement de noves realitats diverses que han enriquit la presència cristiana a la societat. La qüestió, però, no és dels últims 50 anys, sinó dels més de 2000 d’expansió de la gran obra deixada per Jesucrist, a partir del seu missatge i sobretot de la seva resurrecció i ascensió al Cel: «Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura» (Mc 16,15). No és un tema menor el fet que precisament el Dia de l’Apostolat Seglar se celebri coincidint amb la Pentecosta, ja que la vinguda de l’Esperit Sant marca precisament el naixement d’aquesta Església que és de tots els batejats: «Així que es féu aquella remor, s’aplegà la multitud i es produí una confusió entre ells, perquè cadascun els sentia parlar en la pròpia llengua» (Ac 2,6). D’aquí ve la importància dels laics, que són la majoria dels cristians.
Sense perdre de vista la materialització històrica de la participació dels laics en resposta a la crida comuna de Déu en Jesucrist, aquesta vocació té actualment una gran riquesa a Catalunya, una petita porció del poble de Déu que presenta dos signes clars del nostre temps: una major diversitat de membres al servei del cos místic de Crist (seguint la terminologia de sant Pau) i un ambient social en què clarament es nota la pèrdua de la inquietud religiosa i espiritual, com a conseqüència de la secularització, la descristianització d’alguns ambients i l’augment de la indiferència religiosa. Davant això, com que l’ésser humà no ha deixat mai de tenir set de transcendència, aquestes realitats laïcals igualment fan un servei, més en «minoria creativa», com deia Benet XVI, que no pas amb la força de la presència en un territori anomenat, tradicionalment, la «cristiandat».
El papa Francesc alerta davant el perill d’entendre l’evangelització com un «proselitisme» (s’entén en la seva connotació negativa de manipular per atraure a la pròpia fe), i defensa «l’atracció» i «el testimoni» per presentar Jesucrist i el seu missatge al món d’avui, molt necessitat sovint, especialment ara a Catalunya i a Europa, de nous estímuls per redescobrir aquell cristianisme que marca els nostres orígens, amb l’amor i la pau com a eixos d’una Església laïcal que descobreix la seva acció «en les perifèries». Aquí situem les realitats presents a Catalunya, de les quals comentarem alguns exemples significatius, que són una mostra d’aquest gran teixit.
El referent principal del laïcat són les delegacions diocesanes d’Apostolat Seglar. La seva missió principal és fer de pont i fomentar la comunicació i el diàleg entre el bisbe i totes les realitats seglars. A partir d’aquí, aquest àmbit eclesial vetlla perquè les associacions i moviments caminin segons el pla pastoral o les línies marcades en períodes concrets i ajudar en els seus discerniments. En aquesta línia, anima i promou l’acció evangelitzadora especialment dels moviments d’Acció Catòlica, de la mateixa manera que desvetlla i alimenta la vocació evangelitzadora en els altres moviments. A més, està al servei de la comunió, la col·laboració i la coordinació entre associacions, moviments i institucions laïcals de tota mena. Igualment és important la presència d’entitats culturals, confraries i germandats, àmbits als quals l’Apostolat Seglar diocesà dedica esforços perquè tinguin vitalitat i es relacionin en comunió. Amb aquest gran fòrum de cada diòcesi, que també organitza activitats i es reuneix anualment a nivell interdiocesà a Catalunya, entenc que la referència als moviments i grups de laics ha de ser accessòria, sense treure importància a cada realitat, tots sempre al servei d’aquest esforç de comunió i unitat en la diversitat a través de l’Església.
Nous moviments i altres realitats concretes
El Moviment dels Focolars és una gran comunitat de persones, impulsada per catòlics, que busca una fraternitat universal després d’una història tacada de sang per conflictes i enfrontaments. El 7 de desembre de 1943, quan la Segona Guerra Mundial encara no s’havia acabat, Chiara Lubich va fer néixer a Trento el col·lectiu, basat en l’espiritualitat de la unitat com un carisma de diàleg, dins l’Església i també ecumènic i interreligiós. Els Focolars, paraula que evoca el caliu de la llar, és una realitat molt plural, amb famílies, joves, sacerdots, bisbes, religiosos i religioses, però basada en un laïcat de casats i també consagrats (popularment coneguts com els «focolarins» i «focolarines»). A Catalunya, els seus membres són presents en diferents àmbits de la vida social, amb grups d’estudi i petites comunitats que viuen en cases a Barcelona i a Castell d’Aro (Baix Empordà), on hi ha també tot un complex d’acollida per a grups.
Comunió i Alliberament és un moviment eclesial que va néixer l’any 1954 per fomentar l’educació cristiana madura dels seus seguidors, així com la col·laboració amb la missió de l’Església en tots els àmbits de la societat contemporània. Així s’autodefineix aquest col·lectiu fundat per Luigi Giussani a Itàlia. L’embrió de l’entitat és una niciativa de presència cristiana anomenada Joventut Estudiantil, formada a l’Institut Berchet de Milà, i no va ser fins al 1969 quan es va començar a utilitzar el nom actual. El col·lectiu sintetitza el convenciment que el gran esdeveniment cristià, concentrat en la figura de Jesús i viscut des de la comunió, és el fonament de l’autèntic alliberament de l’home. Tota aquesta realitat, inspirant-se en el Meeting de Rimini (Itàlia), celebra anualment a Catalunya una trobada anomenada Punt Barcelona, estructurada en sessions de diàleg i dinàmiques relacionades amb temes econòmics, culturals, polítics, de presència pública de la fe i, en definitiva, propis dels laics. La seva fraternitat laïcal, que conviu amb una altra de preveres, gestiona nombroses obres culturals, socials, econòmiques i de
reflexió intel·lectual sobre temes d’interès públic en què la fe i l’humanisme tenen alguna cosa a dir. En educació, àmbit especialment promocionat els darrers anys, els membres de Comunió i Alliberament han incrementat de manera notable la seva tasca arreu de Catalunya.
El Camí Neocatecumenal, fundat per Kiko Argüello l’any 1972, és tot un itinerari de vida cristiana que els seus promotors conceben com «una modalitat de realització diocesana de la iniciació cristiana i l’educació permanent en la fe». Aquests grups, que mouen darrerament a Catalunya molts laics i sovint famílies senceres en parròquies i comunitats cristianes, van començar a aparèixer, de fet, paral·lelament al Concili Vaticà II i com una obra de l’Esperit Sant a través de Carmen Hernández i el mateix Argüello. Després d’una experiència radical a la seva vida, la seva vocació es va concretar en un catecumenat, cosa que significa que Déu no ha estat indiferent al patiment de l’home en els temps actuals, sinó que ha inspirat allò que ja existia a l’Església primitiva després de l’explosió de la Pentecosta. El Camí treballa bàsicament des de la catequesi. Actualment, per exemple a Barcelona, diverses parròquies estan acollint la formació que ofereixen els membres d’aquestes comunitats. Dintre del moviment, a més, hi ha tota una pastoral familiar que es converteix en el nucli central de l’itinerari: la transmissió de la fe de pares a fills. Tot aquest procés es manifesta de forma concreta en una senzilla «litúrgia domèstica» que s’inspira en les Laudes, amb els salms com a referent, i en un text de l’Evangeli. Es tracta de fer aterrar tota la història de la salvació a l’entorn i la realitat de cadascú. Els neocatecumenals asseguren que només fan catequesi en parròquies si el bisbe de la diòcesi corresponent ho permet.
Les noves realitats, però, són moltes més i no tenen límits d’edat. Per exemple, existeix des de 1952 Vida Creixent (amb aprovació eclesiàstica el 1962). És un moviment cristià modern i adequat per als nostres temps, ja que reuneix homes i dones per compartir la fe durant una etapa de la vida que té cada cop més persones arreu del món. L’envelliment de la població, però, no és un problema de més gent gran, sinó de menys naixements i més esperança de vida. I aquesta última dimensió és certament positiva per l’Església, que ha trobat en aquest col·lectiu nascut a França, a partir d’una reunió de jubilats al costat de París, «una resposta actual plena d’esperança per viure amb coratge els nous reptes». La raó de ser d’aquest col·lectiu és precisament la importància d’estimar la vida també en aquesta etapa final més o menys llarga. Viuen uns anys que, segons defineix el propi moviment, han de servir per preparar-se de manera responsable i conscient «per a la darrera trobada amb el Senyor de la vida», des de la vocació de laics i laiques compromesos amb el món. És per això que Vida Creixent es fonamenta en tres principis bàsics: amistat, espiritualitat i apostolat.
És també significativa la presència a Catalunya de la Renovació Carismàtica Catòlica, una de les realitats eclesials més sorprenents i vigoroses nascudes després del Concili Vaticà II. No té fundador, i els seus membres diuen que l’iniciador és l’Esperit Sant. Els seus integrants són persones que han tingut l’experiència «d’efusió de l’Esperit». Es reuneixen més o menys setmanalment per proclamar la glòria de Déu amb lloances entusiastes i joioses, amb assistència lliure. L’origen més concret es troba a Pittsburgh el 1967. Quatre catòlics, dos professors de teologia i un d’història, es van acostar a un grup de pregària on hi havia protestants. Demanar pregària els uns pels altres, anomenada «d’intercessió», va ser la clau per fer després realitat el recorregut d’aquest gran corrent, que celebrava al maig de 2017 el 50è aniversari a Roma, amb la presència del papa Francesc a la trobada central. A Catalunya, hi ha nombrosos grups carismàtics, grans i petits. Dos exemples especialment duradors a Barcelona, des dels anys 80, són la Comunitat Àgape i el Grup Bona Nova. L’any 2003, les petites comunitats van quedar adscrites a dues realitats organitzatives diferents, una amb estatuts i una altra sense cap document oficial escrit (Renovació en l’Esperit). Malgrat aquesta divisió, molts grups es reuneixen sovint en un clima de comunió que no s’ha perdut mai.
Creativitat i obertura
Un altre moviment laïcal es Regnum Christi, fundat pels Legionaris de Crist. Les dues realitats comparteixen un mateix carisma i espiritualitat. La primera està formada per seglars, alguns consagrats –homes i dones– amb vots privats. La seva missió és «fer present el Regne de Crist: en el propi cor, en el dels altres i en la societat». Això ho fan impulsant «la formació de líders cristians al servei de l‘Església, promovent la seva plenitud baptismal a través d’apostolats com ara l’educació, els mitjans de
comunicació, l’evangelització de la família, l’animació de grups juvenils, la formació del clergat i la promoció de la caritat amb els més necessitats».
Finalment, una panoràmica de les noves realitats laïcals presents a Catalunya obliga a parlar també de la Comunitat de Sant Egidi, nascuda a Roma el 1968, tot just acabat el Vaticà II i per iniciativa de l’historiador Andrea Riccardi. El gran col·lectiu, format per homes i dones de diferents edats i amb vocació seglar de presència en el món, basa la seva activitat en la pregària, l’ajuda als pobres i el treball per la pau. A Catalunya, té presència a Barcelona, Manresa i Tarragona. A la capital, la seu és a la Basílica dels sants Màrtirs Just i Pastor, al barri Gòtic. Allà s’acull, entre d’altres convocatòries periòdiques, el dinar de Nadal amb els pobres cada 25 de desembre, amb rèpliques en altres punts de Catalunya, on la comunitat va començar a funcionar el 1988. Des d’aleshores, ha promogut vincles d’amistat i proximitat amb els pobres, així com nombroses iniciatives per impulsar la solidaritat i la convivència. A partir d’aquí, han nascut diferents serveis, entre els quals destaquen els Amics del Carrer, l’Escola de la Pau, centres d’acollida i menjadors socials. Sant Egidi també organitza, a casa nostra, la Jornada Ciutats per la Vida-Ciutats contra la Pena de Mort (30 de novembre) i la Marxa per la Pau (1 de gener, festa de Santa Maria, Mare de Déu, i Jornada Mundial de la Pau). Realitza també activitats a nivell internacional. Per exemple, organitza cada any una Trobada Mundial per la Pau, recollint el testimoni de Joan Pau II i «l’esperit d’Assís» que el mateix Papa polonès va fer néixer a l’octubre de 1986, quan va reunir per primera vegada, a la ciutat de sant Francesc, els líders de les principals religions del món. Les jornades, també anomenades Homes i Religions, han vingut dues vegades a Barcelona, concretament els anys 2001 i 2010.
Encara podríem repassar altres exemples, com és el cas del Moviment Cultural Cristià, un grup de denúncia davant les injustícies i la guerra, el Moviment de Professionals Catòlics i moltes altres estructures, més o menys implantades a Catalunya, sempre sumades a la pastoral ordinària de laics. N’hi ha d’altres però si parlés de tots, no acabaria. Vull destacar, com a síntesi, que s’ha creat aquests últims anys Laïcat XXI, una xarxa que s’ha desenvolupat a partir de contactes personals i de les xarxes, amb un potencial que ha generat un col·lectiu de gairebé un miler de persones seglars. La seva activitat central ha estat fins ara un Congrés de Laics i Laiques celebrat al Monestir de Poblet a l’octubre de 2015. Després, ha realitzat 4 jornades matinals sobre temes diversos.
En definitiva, aquest recorregut eclesial ens pot ajudar a tenir més clar que «pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu actuant en les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu» (Catecisme de l’Església Catòlica, 898, cf. Lumen gentium, 31). També ens confirma que «els fidels laics es troben a la línia més avançada de la vida de l’Església» (Ibidem, 899), perquè no només pertanyen a l’Església, sinó que són Església amb el Papa, els bisbes, el clergat, les congregacions religioses i tots els batejats, sigui quin sigui el seu estat de vida. És aquest el gran signe del nostre temps i alhora el redescobriment del missatge de Jesucrist en la seva integritat única i diversa.
Ignasi Miranda
Periodista. Cap d’Informatius de Ràdio Estel.
