Els fidels laics en l’evangelització
La situació actual de l’evangelització o nova evangelització presenta noves oportunitats i desafiaments per als fidels laics, destinataris de la missió d’anunciar la bona nova de Jesucrist. La caritat és el motor i el fruit de la missió laïcal.
Segons l’ús comú del llenguatge, s’entén per evangelització l’acció de predicar la fe de Jesucrist o les virtuts cristianes. En el Concili Vaticà II, l’anunci (Evangeli = bona notícia) de la fe i de la moral cristianes es fonamenta en la pedagogia divina de la salvació, que s’ha revelat i comunicat a l’home per mitjà de «gestos i paraules» (gestis verbisque, cf. Dei Verbum, núm. 2). És així, doncs, que, mitjançant les accions coherents de la pròpia vida –el que anomenem testimoni– acompanyades en la mesura que sigui possible per les paraules (cf. I Pe 3, 15), els cristians segueixen col·laborant en la transmissió de l’Evangeli (cf. Benet XVI, Exhort. Ap. Verbum Domini, 2010, n. 56 i 97-98).
L’evangelització, en aquest sentit originari, correspon de manera oficial i per encàrrec de Jesucrist (cf. Mt 28, 19 i Mc 16, 15), als apòstols i als seus successors, els bisbes, juntament amb els seus col·laboradors en la jerarquia (preveres i diaques).
El mateix concili Vaticà II va explicar que la tasca evangelitzadora no es realitza només a títol oficial, sinó que a tots els cristians els correspon participar en la missió evangelitzadora de l’Església com a batejats. Aquesta és la manera pròpia que tenen els fidels laics d’evangelitzar: ordenant les realitats temporals (el treball, les activitats familiars, les relacions socials, etc.) vers el Regne de Déu com «des de dins» de la societat terrenal (cf. Lumen Gentium, LG 31). Per la seva banda, la vida religiosa es caracteritza per una manera peculiar de donar el testimoniatge cristià escatològic.
Actualment, s’empra el terme evangelització en el seu sentit avui més habitual i ampli, equivalent a tot allò que fa l’Església en la seva missió salvífica: l’anunci de l’Evangeli (kerygma) acompanyat per la comunicació de la gràcia de Crist en els sagraments i en les accions dels cristians, centrades en la caritat.
Ens fixarem en la situació actual de l’evangelització, que s’acostuma a denominar nova evangelització. Dins de l’espai de què disposem, ens referirem primer a les oportunitats i desafiaments que se’ns presenten en aquesta situació. A continuació, assenyalarem la caritat com a impuls i fruit de la missió laïcal. En tercer lloc, desgranarem alguns aspectes del paper dels laics en l’evangelització de la cultura o de les cultures contemporànies.
Oportunitats i desafiaments en la nova evangelització
També la terminologia «nova evangelització» té diversos sentits. Assenyalem-ne els dos principals: un de més ampli, que es refereix no només a una nova situació sinó a un canvi d’època; i un altre de més estricte, que es refereix als destinataris: sobretot als catòlics no practicants i allunyats. En tot cas, es requereix una nova forma de la missió evangelitzadora de l’Església, en un context cultural que experimenta ràpids canvis, especialment a Occident.
La necessitat de renovació evangelitzadora es pot il·lustrar destacant alguns trets culturalment
significatius del moment present. Abans de res, aspectes positius: la creixent set de justícia, pau i solidaritat; l’alt grau de desenvolupament científic i tecnològic a Occident, amb les seves repercussions sobre la salut, l’educació i la comunicació; el creixent anhel de Déu, sobretot fora de les àrees més desenvolupades; el prestigi moral dels últims Papes; l’augment d’iniciatives entre els cristians, etc.
Al costat d’aquests trets, no hi manquen aspectes problemàtics: problemes ètics a tots els nivells; antropocentrisme radical i individualisme; cultura de la desconfiança i manipulació informativa –«postveritat»–; pèrdua de valors fonamentals i transcendents; augment de les diferències socials en molts llocs; «globalització de la indiferència»; laïcisme, pseudoreligiositat, deformació i manipulació de la religió; religiositat que tendeix als extrems (fonamentalisme, panteisme, religió de la no pertinença); escàndols dins dels cristians; ruptura de la transmissió de la fe; secularisme, etc.
De tot plegat, se’n dedueixen una sèrie d’oportunitats, com ara: crida a l’esperança i la conversió; no enyors, sinó nova síntesi entre fe i vida, fe i cultura o cultures; crida a evangelitzar amb «nou ardor, mètodes i expressió» (Joan Pau II, el 1983); distinció entre el dipòsit de la fe i les seves expressions; com a base de la resposta, la santedat i el testimoni.
Aquestes oportunitats comporten reptes: implicació personal i sensibilitat social (ja que l’evangelització és inseparable de la promoció humana); integració de pietat popular i evangelització de la cultura; paper específic dels fidels laics en l’evangelització en la vida ordinària (treball, família, societat, etc.); primacia de la gràcia de Déu, i per tant necessitat de la vida espiritual; unitat de la formació i coherència en la vida; renovació de l’anunci i de la pedagogia de la fe.
Per aturar-nos en aquest darrer punt –en un temps d’«emergència educativa» (Benet XVI, gener de 2008)–, cal assenyalar algunes pistes per a l’avenç: la promoció de la passió educativa juntament amb la il·lusió professional dels educadors de la fe (per tant, també la seva qualificació i formació permanent); la seva autenticitat i testimoni; la identitat de l’educació d’inspiració cristiana juntament amb la necessària obertura al diàleg intercultural; la integració entre els continguts i els mètodes d’aquesta formació; la fonamentació antropològica i ètica; el treball interdisciplinari (en el camp educatiu) entre teologia –fe i raó– i ciències humanes i socials.
La caritat, impuls i fruit de la missió laïcal
La caritat és el cor del missatge cristià, com els últims Papes han subratllat. Especialment Benet XVI ha explicat que el manament nou, «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat» no s’ha d’entendre en un sentit moralista o voluntarista, com si Crist ens estigués convidant a fer un esforç suprem que tingués per lema «més difícil encara». Més aviat Crist ens convida a identificar-nos amb el seu amor, a viure’l des de dins de la nostra unitat amb Ell en l’Església.
Així s’entén que l’ordre de la caritat comenci pels més pròxims i s’estengui fins als més llunyans, i que l’Església sigui la comunió universal de les esglésies particulars, perquè d’altra manera no podria assumir l’home en la seva realitat concreta. Per això els fidels laics, en la seva santificació de la vida ordinària, han d’estar atents a les necessitats materials i espirituals de tots, i en aquest marc viure l’amor preferencial pels més pobres i necessitats. Joan Pau II ja va apuntar que l’opció pels pobres ha de ser
entesa com una «forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dona testimoni tota la tradició de l’Església» (Sollicitudo rei socialis, núm. 42. en la mateixa línia, vegeu també el Discurs inaugural de Benet XVI a la conferència d’Aparecida, el 13-V-2007).
Benet XVI ha subratllat el paper central de la caritat com a expressió essencial de la naturalesa i de la missió de l’Església juntament amb la fe i els sagraments, des del principi (cf. Deus caritas est, n. 25) fins al final de seu pontificat: «El servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva pròpia essència» (motu proprio Intima Ecclesiae natura, 11-XI- 2012).
Benet XVI ha il·luminat el capítol espiritual, social i teològic de la caritat en la veritat, situant aquest principi en el nucli del desenvolupament humà integral (cf. Caritas in veritate, n. 4). D’aquesta manera, la Doctrina social de l’Església apareix com una dimensió de l’evangelització en la qual tots, també els fidels laics, han de participar. D’això, n’és testimoni un instrument educatiu que Joan Pau II ens va llegar, especialment per a la formació dels fidels laics: el Compendi de la Doctrina social de l’Església (2005).
Francesc ha predicat contínuament que la caritat se situa al cor de l’Evangeli (cf. Evangelii gaudium, n. 34-39) juntament amb la misericòrdia, que és la seva principal expressió.
Pel que fa als fidels laics, ha escrit el Papa argentí: «Els laics són simplement la immensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei està la minoria dels ministres ordenats. Ha crescut la consciència de la identitat i la missió del laic en l’Església. Es compta amb un nombrós laïcat, encara que no suficient, amb arrelat sentit de comunitat i una gran fidelitat al compromís de la caritat, la catequesi, la celebració de la fe. Però (...) aquest compromís no es reflecteix en la penetració dels valors cristians en el món social, polític i econòmic. Es limita moltes vegades a les tasques intraeclesials, sense un compromís real per l’aplicació de l’Evangeli a la transformació de la societat. La formació de laics i l’evangelització dels grups professionals i intel·lectuals constitueixen un desafiament pastoral important» (Ibid., núm. 102).
El paper dels laics en l’evangelització de la cultura
En assenyalar alguns aspectes del paper específic dels laics en l’evangelització, tractarem, successivament, allò que fa referència al treball, a l’àmbit intel·lectual, la família, la vida política i la ciutadana, els mitjans de comunicació i altres areòpags com l’art i l’ecologia.
a) El treball, mitjà de participació en l’evangelització
Avui en dia es va obrint pas una comprensió del treball com a matèria, mitjà i lloc de santificació en col·laboració amb l’obra creadora, redemptora i santificadora de Déu (cf. sant Josepmaria, Converses, n. 55). Santificar el treball és realitzar-lo en unió amb Crist. És una tasca que forma part de la missió evangelitzadora l’Església, en la qual tots els cristians col·laboren segons la seva diversa condició i dons, ministeris i carismes. En la seva vida ordinària, els fidels laics transmeten el missatge de l’Evangeli alhora que s’esforcen per transformar els ambients perquè sigui possible una vida humana més plena, caracteritzada pel diàleg i la trobada, la justícia, la pau i la misericòrdia.
b) Evangelització de l’àmbit intel·lectual
Sant Joan Pau II va assenyalar el 1982 que «la síntesi entre cultura i fe no és només una exigència de la cultura, sinó també de la fe». Si bé l’evangelització de la cultura i la correlativa inculturació de la fe han de centrar-se en les persones, té una important dimensió social i s’expressa en estructures socials, que sorgeixen a partir del treball dels cristians juntament amb els altres ciutadans.
Per aconseguir-ho, es requereix la formació dels laics a partir d’un humanisme cristià; és a dir, una formació en antropologia i ètica des de la perspectiva cristiana o almenys oberta a la fe. Això té una importància especial en relació amb els universitaris, artistes i altres agents de la cultura. D’aquí també la responsabilitat especial de les escoles, universitats i altres institucions educatives d’inspiració catòlica. Han de ser competents en les respectives matèries d’ensenyament alhora que impulsar projectes amb incidència evangelitzadora (cf. Evangelii gaudium, núm. 134).
c) Paper de la família en la nova evangelització
La missió evangelitzadora dels laics troba una referència essencial en l’anunci del missatge cristià sobre el matrimoni i la família, viscut i ensenyat des de dins de les famílies mateixes. La família cristiana és imatge de la vida divina i de l’amor de Déu per la humanitat, sagrament de l’amor entre Crist i l’Església. És camí cap a la plenitud de l’amor humà per l’acció de la gràcia. És «Església domèstica» evangelitzadora i evangelitzada en obertura a les altres famílies.
La família cristiana és agent de primer ordre en la promoció d’una cultura integral de la vida ( «pro life» en cristià significa no només defensar la vida del no nascut i la vida en perill del malalt o de l’ancià, sinó també promoure la qualitat de vida especialment dels més pobres i desprotegits). Una tasca important dels laics consisteix a acompanyar les famílies, sobretot les que estan en dificultats, apropar-les als sacerdots i defensar la institució familiar de fundació matrimonial, la seva identitat i drets com a subjecte social (cf. R. Pellitero, Acompanyar les famílies, Guadalajara-Mèxic, 2017).
d) Vida política i ciutadana
Cal no oblidar que el compromís per la justícia i la transformació del món forma part de l’evangelització (cf. Pau VI, Evangelii nuntiandi, n. 18). Als fidels laics correspon participar en la vida ciutadana exercitant la seva llibertat en les opcions polítiques i alhora procurant tenir una adequada formació de la consciència. Ells tenen un lloc preeminent a les cruïlles de les cultures i han de presentar el cristianisme en termes culturals moderns, sense confondre el pluralisme cultural amb el relativisme cultural. Per això, en la seva formació, han de consolidar-se alguns principis fonamentals com la dignitat de la persona i el respecte a la vida, la defensa de la família i de la llibertat religiosa, el servei al bé comú, la recerca de la justícia i de la pau (vegeu sobre tot això, Congregació per a la Doctrina de la fe, Nota doctrinal sobre alguns aspectes de l’evangelització, 2007).
e) Mitjans de comunicació i altres areòpags: l’art i l’ecologia
Especialment els fidels laics són avui protagonistes dels mitjans i les tecnologies de comunicació, que avancen tan ràpidament. Benet XVI va assenyalar que aquestes «noves tecnologies» representen la nova forma d’aprendre i pensar; i, per tant, constitueixen una oportunitat per viure, comprendre i comunicar millor la fe (cf. Discurs al Consell Pontifici per a les Comunicacions socials, 28-II-2011). I això demana formació i prudència en l’ús de les tecnologies, especialment per part dels joves i en les famílies
amb nens.
Forma part essencial de l’evangelització promoure una comunicació veritablement humana, amb horitzons de sentit i de valors. Això també ha de portar a noves expressions de la fe en totes les arts. Sens dubte, cal cuidar l’art sacre, en la seva tradició i en la seva bellesa, sabent incorporar nous elements amb dignitat i bellesa. També en aquesta línia el sentit dels béns culturals de l’Església està essencialment vinculat al servei de l’evangelització.
Avui redescobrim la dimensió ecològica de l’evangelització. Promoure una ecologia humana integral (igualment lluny d’un antropocentrisme com d’un ecocentrisme radicals) correspon a tots els cristians. La cura de la Terra té com a sentit el servei a totes les persones, sobretot a les més pobres, sense oblidar les que habitaran el nostre planeta en el futur.
Tot això ha de reflectir-se en la formació dels fidels laics, impulsant un estil de vida sobri i solidari, la ja esmentada cultura integral de la vida, i la contemplació de bellesa de la creació, com a reflex i obra de la Trinitat. L’espiritualitat cristiana s’enriqueix amb la conversió ecològica a nivell personal, social i eclesial. Això suposa explicar i desenvolupar, per fer-los vida, alguns principis com la gratuïtat, la gratitud i la «comunió familiar» entre els éssers creats. La cura («cultiu») de la creació és també una dimensió del «culte espiritual» –des del centre de l’Eucaristia– que és la vida cristiana (vegeu el capítol 6è de l’encíclica Laudato si’; sobre el tema, cf. T. Trigo (ed), Tenir cura de la creació, Pamplona 2016).
Ramiro Pellitero
Professor de la Facultat de Teologia Universitat de Navarra
